Treballar amb els altres? Sí, home! Per què?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

La tant criticada Organització per al Desenvolupament i la Cooperació Econòmica (OCDE), ens agradi o no, fa una bona feina: posa damunt la taula una enorme quantitat de dades relacionades amb els sistemes educatius. L’informe PISA, per exemple, és molt més que els quatre titulars que apareixen en els mitjans de comunicació. Cada informe, pel cap baix, ocupa uns set volums de 500 pàgines cadascun.

Un dels informes que ja fa una colla d’anys que desenvolupen és el TALIS. A grans trets es dedica a analitzar “Com es fa classe” en els diversos països que participen a l’estudi. En el de 2008, per exemple es va fer una enquesta a 70.000 prof. de 23 països. La traducció espanyola va anar a càrrec d’en Rafael Feito de la Universitat Complutense de Madrid. Entre moltes “perles” s’hi podia llegir: “Espanya és un dels països en què el professorat practica més a la docència basada en la transmissió directa”, és a dir, en la què el professor parla i l’alumne escolta i aprèn”, o no, diria jo. En aquest aspecte no compto que la cosa hagi millorat molt, diria.

talis

http://www.oecd.org/centrodemexico/encuestainternacionalsobredocenciayaprendizajetalis.htm
http://blog.educalab.es/inee/tag/talis/

Un dels elements a què TALIS també dedica atenció és les pràctiques de treball col·laboratiu dels docents, en les activitats de formació interna dels centres i, molt particularment, en les pràctiques d’aula que demanen dos professors simultàniament. Doncs bé, en aquests tres aspectes l’estudi també deixa l’Estat espanyol ben retratat. Els docents de l’estat ocupen els darrers llocs; és a dir, tothom a la seva classe i amb la porta ben tancada. Aprenentatge entre iguals amb els docents? Practiques col·laboratives i cooperatives entre mestres? Anar a veure com treballa un company? Deixar que un company entri a la meva aula a fer una activitat amb els “meus alumnes i jo fer d’espectador? No, de cap manera, això posaria en qüestió la meva vàlua professional. Això dels treballs cooperatius és per als alumnes, només. Probablement, alguna de les causes que expliquen aquestes “tradicions” està relacionaria amb la inseguretat professional, personal, de molts docents. En general costa molt obtenir raons, justificades i argumentades, a dues preguntes bàsiques: “Per què estan fent això els alumnes? Per què els ho fa fer d’aquesta manera i no d’aquesta altra?” De ben segur que la “qualitat” de la formació inicial hi deu tenir molt a veure.

En aquesta línia, no fa gaire dies, el director d’Educació i Competències de l’OCDE, Paulo Santiago, va alertar del “dèficit col·laboratiu” entre docents que es dóna a les aules espanyoles. Davant la Consellera Ruiz el Sr. Santiago va dir que Espanya és l’estat que registra un major nombre de mestres i professors que mai observen classes d’uns altres per tenir un ‘feedback’, que mai ensenyen en equip a la mateixa aula i que no participen en activitats conjuntes amb altres classes i grups.

Ara que som en temps d’innovació aquestes serien, sense dubte, algunes de les pràctiques docents què més repercutirien en la millora dels resultats dels alumnes i en la satisfacció laboral. Està molt estudiat. Si ho recordeu, precisament, el treball col·laboratiu dels docents va ser una de les iniciatives que primer es van plantejar a “Jesuïtes Educació” per endegar els seu programa d’innovació educativa.

Fa temps que se sap: una innovació només produirà efectes positius si s’hi comprometen tots els docents del centre. La realitat, però, ens diu que això és molt difícil. Sempre hi ha mestres que s’apunten, de seguida, a qualsevol innovació que es plantegi, i d’altres, en canvi, que s’hi resisteixen. Aquesta evidència no fa altra cosa que fracturar el claustre i allunyar, encara més, la possible millora de resultats.

Quan un centre es planteja introduir una millora ha de preveure com s’ho farà per a què “tothom” hi participi. Si, per exemple, volem introduir la didàctica del resum amb alumnes del cicle superior d’educació primària ens hem d’assegurar que tothom ho sabrà fer. Com? Doncs una manera molt efectiva serà permetre que els docents més reticents vagin a aules de companys que ja ho estiguin fent per a que observin “la posada en escena”. L’ endemà aquests docents, per exemple, haurien de convidar aquest mestre que van observar a repetir aquesta pràctica amb els seus alumnes. En ambdues situacions, els mestres “indecisos o crítics” haurien de desenvolupar el paper d’observadors. Lògicament, després de les dues pràctiques caldria trobar els temps de coordinació pedagògica necessàries per a poder comentar les experiències.

Per descomptat que per desenvolupar aquestes pràctiques, l’equip directiu hauria de dissenyar uns horaris prou flexibles per permetre-les i afavorir-les.
Com ho teniu al vostre centre això de la col·laboració professional?

Verd com una ceba, encara?

Poseu-vos-hi, per favor; els alumnes us ho agrairan, segur.

Gràcies pel vostre compromís, un cop més.

L’OCDE alerta del “dèficit col·laboratiu” entre docents a Espanya

http://www.aldia.cat/gent/noticia-locde-alerta-deficit-collaboratiu-docents-espanya-20170504123952.html

talis2

Europa Press
04/05/2017
El director d’Educació i Competències de l’OCDE, Paulo Santiago, ha alertat aquest dijous del “dèficit col·laboratiu” entre docents que es dóna a les aules espanyoles, segons els resultats d’un informe sobre avaluació de l’ensenyament que s’ha dut a terme durant quatre anys en 29 països.

Ho ha dit en la presentació del document ‘L’avaluació per a la millora de l’aprenentatge de l’alumnat i el rol del lideratge escolar’ en una jornada de directius presidida per la consellera d’Ensenyament de la Generalitat, Meritxell Ruiz.

Segons l’informe, Espanya és l’estat que registra un major nombre de mestres i professors que mai observen classes d’uns altres per tenir un ‘feedback’, que mai ensenyen en equip a la mateixa aula i que no participen en activitats conjuntes amb altres classes i grups.
Per darrere d’Espanya figuren Islàndia, França, Brasil, Bèlgica, Portugal, Finlàndia, Croàcia, Itàlia, Israel, Suècia, Mèxic, Xile, Canadà, Estats Units, Nova Zelanda, Noruega i Dinamarca, entre d’altres.

Preguntat per solucions per fer front a aquesta situació, ha apostat per “generar espais i temps per fer aquesta col·laboració”, i ha rebutjat pràctiques com pagar als professors només per les hores lectives de classe amb els alumnes, sense tenir en compte una perspectiva integral i comunitària.

Santiago ha admès que aquest problema –que també veu a Portugal– té una solució difícil, i l’ha atribuït a la falta de cultura d’obrir la porta de l’aula a altres professionals del mateix àmbit “per por i aspectes que tenen a veure amb coses com la Dictadura”, ha suggerit.
En la seva conferència, ha parlat del rol del director en el marc de l’avaluació del sistema educatiu, i ha remarcat que “els sistemes educatius sense mecanismes d’avaluació externa dels centres educatius manquen d’informació avaluativa comparable sobre la qualitat escolar”.

També s’ha referit a la poca cultura d’avaluació per part de pares a Espanya i falta d’obertura de les aules, i ha insistit també en què tota avaluació ha de tenir un impacte a les classes i formes d’ensenyament perquè, en cas contrari, és una “pèrdua de temps”. En la seva opinió, és necessari també avaluar al docent, cosa que es fa en pocs països, i ha apostat per crear un pla de desenvolupament professional de cada docent, i desenvolupar comunitats d’aprenentatge docent que discuteixen sobre maneres d’ensenyar i aprendre.

La consellera ha tancat l’acte destacant el “paper clau” dels directius en tots els processos de canvi educatiu que s’estan duent a terme en els últims anys, i ha dit ser conscient de la necessitat d’empoderar a aquests equips amb formació.