Institut escola: solució o problema?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

sabeu prou bé que l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya fou un centre d’escolarització integrada fundat a Barcelona durant el govern de la Generalitat republicana. Va ser inaugurat el mes de febrer del 32. Impulsat per la Conselleria de Cultura del selvatà (de La Selva del Camp) Ventura Gassol. Hi estava molt interessada la burgesia liberal, que pretenia trencar l’estancament acadèmic conservador existent a tots els estaments educatius de l’Estat espanyol. Va tenir la seu en l’anomenat “Palau del Governador” del parc de la Ciutadella, davant per davant de l’actual Parlament.

La direcció fou encarregada al Dr. Josep Estalella i Graells. El seu funcionament es regia per unes Normes elaborades pel Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que fixava l’edat mínima d’ingrés al centre -11 anys-, l’admissió d’alumnes d’ambdós sexes i el seu nombre, el Pla d’Ensenyament, l’organització, etc. Un reglament intern definia els trets pedagògics i organitzatius: coeducació de sexes, l’ús del català com a llengua bàsica, laïcisme en la teoria i els costums i la continuïtat coordinada de l’ensenyament primari a la secundària.

1

Si heu tingut la sort de sentir parlar a algun dels seus ex-alumnes devíeu percebre com el rostre se’ls il·luminava quan ho feien- Personalment ho puc corroborar: vaig sentir escoltar com en parlaven la Sra. Marta Mata i el Sr. Josep M. Ainaud de Lasarte. La majoria dels alumnes del centre han estat persones que han treballat fermament pel redreçament cultural i pedagògic del país.

Com es fàcil suposar, la dictadura feixista se’l va carregar i va sotmetre la totalitat del seu cos docent a l’ostracisme més furibund.

La rècula de Consellers de Convergència i Unió no va mostrar cap mena d’interès en recuperar l’experiència de l’Institut Escola de la Generalitat. Tret, és clar, que l’any 1994 es va publicar el Decret 124, de 16 de maig, que va permetre transformar el CEIP Costa i Llobera de BCN en un centre experimental de règim especial, de caràcter integrat, per a un període de cinc anys i amb efectes des del curs 1994-1995. L’article 5 del Decret preveia la creació d’una comissió tècnica d’avaluació. El perquè es va “crear del no res” aquest centre, però cap altre, ho deixo per un altre dia perquè no vull que em pugi la pressió arterial.

L’any 2008, en temps del Conseller Maragall, es va prepar un DECRET “pel qual s’establia la tipologia dels centres educatius públics que imparteixen de forma integrada educació primària i educació secundària, i que poden impartir altres ensenyaments no universitaris”. Les dues legislatures del “tripartit” van permetre estendre el model de l’institut escola arreu del principat. Alguns exemples en serien: El Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d’Anoia, el Pi del Burgar de Reus, el Mare de Déu del Portal de Batea (Terra Alta) i el Les Vinyes de Castellbisbal.

2Fins i tot el Consell Superior d’Avaluació va editar-ne una publicació per poder orientar l’expansió del model:

4

Aquestes experiències, i unes quantes més, van permetre veure que el model de centre integrat era un valor i una oportunitat: era una experiència que valia la pena d’estendre perquè podia ajudar a resoldre alguns problemes derivats de la separació administrativa i física dels centres de les dues etapes d’escolarització obligatòria. En el meu cas, l’esperança va durar ben poc. En retornar Convergència i Unió a controlar la Conselleria intueixo que es devia donar una “ordre no escrita” de paralitzar l’extensió del model”; degué ser una ordre efectiva perquè diria que la Sra. Rigau no en va inaugurar cap ni un. En canvi, durant el seu mandat se’n va tancar algun (El Joan Miró de l’Hospitalet de L’infant). No sóc pas sol que sosté aquesta opinió. El Sr. Joan Girona també ho diu: “Els responsables actuals del Departament d’Ensenyament no són partidaris dels instituts-escola. Els pocs que havia previst el govern tripartit es van anul·lar quan Convergència va tornar a governar. No fos cas que des dels centres públics es fes competència a les escoles privades o concertades (que ofereixen l’ensenyament 3-16 o 18) amigues dels dirigents convergents”.

Ara, però, l’actual Consellera torna a treure del calaix el model dels instituts escola, ai caram!! Que potser ho fan per millorar la qualitat general del sistema? De cap manera! No us enganyeu, les seves conviccions es mantenen: el model dels instituts escola no els interessa el més mínim. Ara bé, ben pensat se’ls ha acudit que el model els podria servir per “controlar i neutralitzar” zones escolars “complicades”, vet-ho aquí. El dia que vaig llegir aquesta notícia a El Periodico (21.03.2017) em vaig indignar: “La Mina desafia el fracàs escolar”. Quedi clar que, en cap cas, gosaria criticar els mestres i professors que estan implicats i compromesos en aquesta experiència, ben al contrari: el meu reconeixement més sincer cap a ells. El que em rebenta és l’actual “reconversió a la baixa” que la Conselleria vol fer del concepte “Institut-Escola”.

Sort n’hi ha de persones lúcides que sempre estan al cas per denunciar “males pràctiques” de política educativa. El mateix Joan Girona, el cap de ben pocs dies d’aparèixer la notícia de la “fórmula màgica” que havia trobat el Departament en va fer un article, a parer meu, excel·lent.

A veure que us sembla, tot plegat, a vós.

Gràcies, un cop més, pel vostre temps i el vostre compromís

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/institut-escola-sant-adria-besos-mina-desafia-fracas-escolar-5915357

“La Mina desafia el fracàs escolar”

El nou institut escola del barri busca eradicar l’absentisme dels alumnes i millorar els seus resultats
El model s’estendrà l’any que ve a altres àrees d’alta complexitat social i econòmica de Catalunya

Maria Jesús Ibáñez

Una desena d’alumnes, d’entre 15 i 16 anys, debaten com transformar el pati on juguen els alumnes més petits. Un tres en ratlla pintat a terra o un laberint. Són diverses les propostes que els estudiants van posant sobre la taula, que després analitzaran i sospesaran «perquè no sempre estiguin jugant a futbol», explica una noia. El grup, tot ell de joves d’ètnia gitana, forma part de l’aula oberta de l’institut escola Sant Adrià de Besòs, al barri de la Mina, i el formen alumnes amb problemes d’aprenentatge que participen en un projecte de servei comunitari amb escolars d’educació infantil.

El programa, batejat amb el nom d’aprenem ensenyant, ha aconseguit que aquests nois, als quals no sempre resulta fàcil motivar, s’impliquessin en la construcció d’unes jardineres –amb fusta, amb pneumàtics i amb garrafes d’aigua reciclada– per a l’institut escola, que preparessin classes de manualitats per als pàrvuls i que representessin per a ells obres de teatre. «Hauries de veure com s’ho passen: uns i altres. Els petits estan supersatisfets de tenir els grans a classe, de veure com els seus cosins o germans adolescents els presten tanta atenció, i als de l’aula oberta, els genera una seguretat i una confiança en si mateixos tremenda», explica Marta del Campo, la directora del centre educatiu.

Del Campo recorre diverses vegades al dia els 300 metres que separen els edificis de l’antiga escola Mediterrània i de l’institut Fòrum 2004, que el setembre passat es van fusionar per crear aquest nou institut escola. Amb aquesta mesura, la Generalitat i l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs volen combatre «les altes taxes de fracàs, per absentisme i per no continuïtat dels estudis, que s’estaven produint al barri», detalla la directora.

El pròxim curs 2017-2018 hi haurà cinc centres més similars en altres poblacions catalanes (tres estaran a Barcelona, un a Tarragona i el cinquè, a Lleida), segons va anunciar dilluns passat la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, en la presentació de la nova oferta de places per a la preinscripció.

El centre és fruit de la fusió de l’antic col·legi de primària Mediterrània i de l’institut Fòrum 2004
«Està comprovat que el pas de l’educació primària a la secundària, que és un moment crític per a la majoria d’estudiants, suposa una ruptura encara més profunda si es pot per als joves més vulnerables», explica Del Campo. Amb la creació de l’institut escola es pretén que aquest procés «sigui una transició, no un traspàs».

El punt de partida en aquesta batalla contra el fracàs a la Mina és el d’un col·legi, el ja extint Mediterrània, en què el 90% de l’alumnat és d’ètnia gitana i un institut, el Fòrum 2004, oficialment també desaparegut, en què «dels 190 matriculats, hi ha una trentena que no assisteixen a classe de forma continuada». L’abandonament és especialment alarmant entre les noies, per raons gairebé sempre culturals. «A vegades, de sobte, una d’elles deixa de venir a classe sense donar cap explicació. No és gens estrany que sigui perquè s’ha casat. Encara que també ha passat que un bon dia, i al cap d’un temps, aquella mateixa noia reaparegui… Després t’assabentes que és perquè s’ha separat». El percentatge d’estudiants que presenten necessitats educatives específiques és alt, la majoria de les ocasions com a conseqüència de les condicions de marginalitat en què viuen.

Tota la plantilla de professors està participant aquest curs, en col·laboració amb tècnics, psicopedagogs i altres treballadors educatius, en el disseny del pla estratègic que ha de guiar els pròxims quatre anys. «Volem que el centre sigui la palanca que, com diu la mateixa llei d’educació de Catalunya, faci possible la superació dels condicionants personals, socials, econòmics i culturals, que sigui la clau per superar les desigualtats», subratlla la docent. «També estem seguint una formació, que és voluntària i a la qual assisteixen pràcticament tots els professors i mestres», detalla.

Marta del Campo està cada dia de l’any –cada dia– davant la porta, primer de l’institut, i mitja hora després a la del col·legi, per rebre els alumnes quan arriben. Amb aquesta senzilla acció, la de dir bon dia i saludar de manera personalitzada els pares que acompanyen els més petits, ha aconseguit una cosa impensable fa un any: que siguin puntuals.

Hi ha molts altres reptes pel davant, enumera. «Ens preocupa particularment treballar la coeducació o, el que és el mateix, l’educació en igualtat entre nois i noies. En això estem insistint molt», assenyala la directora. També està en marxa un programa per millorar el clima escolar i la convivència dins del centre. «Cada divendres es reuneix una comissió que analitza, de forma detallada, els casos de violència o indisciplina que s’hagin pogut produir i els seus resultats estan sent molt satisfactoris», destaca.

Instituts escola per consolidar guetos?

Els centres escolars que es volen convertir en institut escola són actualment guetos artificials. S’hi aplega una proporció d’alumnat en risc d’exclusió molt més alt que el que hi ha al barri o entorn proper.

Joan M. Girona

5

http://diarieducacio.cat/instituts-escola-per-consolidar-guetos/

A les acaballes del curs passat, el juny de 2016, alguns mitjans es van fer ressò de declaracions de responsables de les administracions educatives que anunciaven la creació d’instituts escola a zones amb situació socioeconòmica precària. Els responsables actuals del Departament d’Ensenyament no són partidaris dels instituts-escola. Els pocs que havia previst el govern tripartit es van anul·lar quan Convergència va tornar a governar. No fos cas que des dels centres públics es fes competència a les escoles privades o concertades (que ofereixen l’ensenyament 3-16 o 18) amigues dels dirigents convergents.

Es planteja el tema a barris dels anomenats deprimits. La iniciativa consisteix a convertir centres de primària en institut escola. Hi ha la intenció de fer-ne un al barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, fusionant escola i instituts existents malgrat les protestes que ha generat. Es va fer quelcom semblant al barri de Sant Cosme, al Prat de Llobregat; i se’n plantegen més, potser a Roquetes, districte de Nou Barris, i a altres barris de Barcelona segons declaracions del Comissionat d’Educació de l’Ajuntament de la ciutat comtal.

En aquests barris no es produirà, segurament, la competència amb la concertada per tant s’hi poden implantar. Sembla que les administracions que impulsen la creació dels instituts esmentats tenen previstes actuacions complementàries per pal·liar l’absentisme i millorar l’èxit escolar; no dubtem de la bona intenció però som escèptics pel que fa als resultats. El tema de l’absentisme escolar de la població en risc –argument que es posa en primer lloc per justificar les actuacions– és real i important, però respon a un conjunt de causes i situacions que el fet d’intentar mantenir nenes i nens al mateix edifici fins als setze anys no és suficient de cap manera.

L’absentisme es deu a uns quants factors, la no continuïtat de 3 a 16 en pot ser un però n’hi ha d’altres: les expectatives familiars, els costums tradicionals, un futur incert, un entorn familiar desestructurat, la crisi imperant ja fa anys, l’augment de les desigualtats, l’escola que ja no representa un ascensor social… aquests factors és difícil que millorin només amb la nova organització escolar.

Cal tenir en compte, primer, que les actuacions adreçades exclusivament a persones en risc d’exclusió no són útils. Per atendre les diferències i la diversitat hauríem de pensar en alternatives per a tothom; totes les persones som diferents però hem d’evitar que les diferències es converteixin en desigualtats com està passant, malauradament, massa sovint. Les segregacions, fins i tot les fetes amb bona intenció, augmenten les desigualtats i poden animar la desviació d’alumnat a les concertades on hi ha poca presència de criatures amb desavantatges per aprendre. Si les alternatives previstes són positives per a infants i adolescents per què no s’apliquen a tots els barris? Per què no s’anuncia un pla global per a la ciutat i no només per a sectors deprimits? A Sant Adrià, al Prat, a Barcelona hi ha altres barris i altres escoles.

Recordem que en l’àmbit del centre s’han fet al llarg dels anys, diferents estratègies per atendre l’alumnat amb desavantatges per aprendre: unitats d’adaptació curricular, aules taller, aules obertes, aules d’acollida… (no em refereixo a les actuacions en negatiu: grups de bons, mitjans i dolents, agrupaments flexibles…). Generalment en aquests agrupaments s’han dut a terme experiències molt interessants que han ajudat a criatures o adolescents que s’hi aplegaven… però la resta d’alumnat continuava amb les inèrcies i amb les metodologies tradicionals. Vaig conèixer nois i noies que es portaven malament per ser admesos a l’aula oberta de l’institut… Per què no s’aplicaven les estratègies innovadores a tot l’alumnat? Feliçment avui ja tenim estratègies innovadores que es poden aplicar a tothom, sense segregacions… Una experiència històrica que podríem aplicar al tema dels instituts escola. Certament és una bona opció si s’aplica a tothom, si s’hi barreja tothom, si hi participa tothom i no només els grups humans desafavorits… si no es fa així, seguiran augmentant les desigualtats, seguiran les diferències entre alumnat en risc i aquell que de moment no ho està, algunes famílies seguiran buscant centres on no es trobin amb segons qui. Entenc que l’alternativa no serà senzilla mentre tinguem l’alumnat dividit segons procedència de classe en centres públics, concertats i privats. Però, segurament seria desitjable buscar estratègies que frenessin o revertissin l’actual situació i no que la mantinguessin o consolidessin.

Resumint, qualsevol canvi en positiu ha d’estar a l’abast de totes les persones, de totes les famílies. Poca innovació poden fer aquells centres que per motius econòmics o de dedicació no poden acollir a totes les menes de famílies que hi ha al nostre país, perquè la seva situació econòmica, el seu origen social o la composició dels seus membres… en són un impediment.

En segon lloc és important que s’impliquin totes les administracions; les alternatives no són responsabilitat exclusiva del sistema d’ensenyament. L’educació és cosa de tota la comunitat. Infants i adolescents s’eduquen al llarg de tot el dia, de totes les hores, al grup familiar, al barri, a l’escola, al centre d’esplai, al club esportiu, a les biblioteques, als carrers… educació formal i no formal (no hauríem de fer aquesta separació) han d’estar al mateix nivell d’importància.

Els centres escolars que es volen convertir en institut escola són actualment guetos artificials. S’hi aplega una proporció d’alumnat en risc d’exclusió molt més alt que el que hi ha al barri o entorn proper. La reconversió en institut pot ajudar a consolidar el gueto. L’alumnat no tindrà relació amb altres nois i noies en tota la seva escolarització obligatòria. Aquest pot ser un efecte col·lateral: que les famílies d’altres barris no s’hagin de barrejar amb segons qui.

Els guetos escolars artificials són un fenomen que ve de lluny i mai s’ha tractat amb ganes de voler arreglar-lo. La baixada de la natalitat, l’augment dels concerts, la presumpta llibertat de les famílies a escollir escola, els sentiments racistes i classistes d’una part de la població… van provocar, a partir de 1980, que els centres que acollien un nombre significatiu d’alumnat d’altres cultures més pobres veiessin minvar les matrícules de l’alumnat autòcton. Per aquest motiu a les darreries dels 80 del segle passat, des del Programa d’Educació Compensatòria, es redactava una circular adreçada a totes les comissions de matriculació i a inspecció, recomanant que no s’apleguessin a un centre escolar un nombre desproporcionat d’alumnat amb risc de marginació que se’n deia en aquella època. Aleshores es pensava en alumnat gitano en situació precària i en els primers nouvinguts provinents de països pobres. Malgrat que la circular anava signada pel director general d’Innovació Educativa (el malaguanyat Ramon Juncosa), pràcticament cap comissió en va fer cas al llarg dels quatre cursos que es va emetre la recomanació. Vic i algun altre municipi van ser les excepcions. Amb el canvi de director general es va acabar la indicació.

Ara trobem els resultats d’haver tancat els ulls quan s’hi era a temps. A Catalunya tenim moltes escoles i instituts guetificats. Amb la recent iniciativa podem aconseguir que el fenomen es consolidi i es continuï frenant la correcta inclusió dels nois i noies de famílies en risc al sistema d’ensenyament i, a la llarga, al país. No és el futur que voldríem les persones interessades en l’educació, que m’agrada pensar que som la majoria. Actuacions que vagin en la línia de la inclusió escolar per a tothom poden ser una alternativa. Les utopies serveixen per caminar (ha deixat escrit en Galeano) i, sobretot, per no caminar en sentit equivocat.