El risc de plegar abans d’hora

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

Ho tinc ben present, suposo que vós també. Durant l’EGB, cap a finals de setè, els mestres del “Cicle superior” ja començaven a fer la llista dels que podrien “continuar estudiant” i dels que, probablement, se n’haurien d’anar cap a la “Formació professional”. Aleshores l’FP no demanava el títol de graduat d’EGB. A partir de Nadal, a vuitè, els tutors començaven a entrevistar-se amb les famílies per anunciar-los el futur acadèmic dels seus fills. A un bon grapat se’ls deia allò de: “Al .., o a la …, li costa molt; seria millor que es decantés per la FP”. La majoria de famílies acceptaven el “Consell” i, resignadament, veien com el seu fill era dels que “no servia per estudiar”. Punt i a part. Final del capítol.

Durant vint anys ben bons l’FP va ser la destinació dels que no servien per estudiar i, lògicament, els estudis professionalitzadors van anar perdent crèdit social. Ara, però, veiem les conseqüències d’aquest error monumental. A l’Estat espanyol, com a la majoria de països mediterranis, l’FP només atrau estudiants de baix nivell socioeconòmic i minories. Una realitat molt diferent de la dels països septentrionals del continent, en què l’FP mereix, de vegades, més prestigi que els graus universitaris.

Amb la LOGSE es va intentar redreçar aquesta realitat i es va demanar, també, el graduat en educació secundària per accedir als estudis d’FP de grau mitjà. Malgrat tot, però, encara ara, els nostres instituts aspiren a tenir més línies de batxiller: Omplir-les es percep com un senyal de qualitat del centre, de prestigi. A l’Estat espanyol el nombre de graduats universitaris està per damunt de la mitjana europea i, en canvi, el percentatge de professionals de grau superior està molt per sota. A moltes empreses se’ls fa difícil “trobar” professionals, vet-ho aquí.

Val a dir que, si més no a Catalunya, es fan esforços per revertir aquest realitat. Ara bé, el camí que cal desfer és molt llarg. Aconseguir que la societat i, sobretot el professorat, valori per igual els diversos estudis postobligatoris no s’aconseguirà en un pim-pam. De ben segur que coneixeu el fill d’algun amic que, tot i tenir un graduat universitari i potser un màster i tot, encara no ha trobat feina o bé n’ha de fer una que està per sota del seu nivell d’estudis. Potser estaria bé que, d’entrada, fóssim més pragmàtics; només quatre dades:

1

He recordat que ja uns mesos vaig llegir una entrevista que van fer a la Sra. Irene Psifidou. Irene Psidifou és analista de polítiques educatives del CEDEFOP, un organisme de la UE. Va venir a Barcelona amb motiu d’una Jornada que va organitzar la Fundació J. Bofill. Si us la llegiu, compto que us interessarà, hi trobareu afirmacions com aquestes: És important saber que la decisió d’abandonar l’escola no es pren en un matí. No et despertes i dius que no tornaràs a l’escola. Per això el fenomen és crònic. Els problemes apareixen i es desenvolupen molt abans que l’alumne fracassi pròpiament amb els seus exàmens. Després és molt important també la baixa percepció d’un mateix, que fa que un cregui que no pot seguir.Però és un fenomen no resolt perquè no es pot combatre només amb mesures educatives, calen més: del món laboral, del tercer sector … Les mesures d’èxit en qualsevol país d’Europa en aquest sentit han tingut totes aquesta combinació d’agents, i també un personal pluridisciplinar.

Si el tema us interessa, i voleu entrar-hi més a fons, us convido a llegir l’informe conjunt d’Eurydice i el Cedefop on s’analitza el fenomen de l’abandonament prematur de l’educació i formació i, a la vegada, es vol posar en valor els esforços dels Estats Membres i de la Comisió Europea en aquest àmbit. Us el podeu descarregar en aquest enllaç:

https://sede.educacion.gob.es/publiventa/descarga.action?f_codigo_agc=17136

2

A l’entrevista hi trobareu una altra qüestió fonamental en la lluita contra l’abandonament prematur dels estudis: les tutories i els serveis d’orientació educativa. Per no allargar-me, per avui, ho deixo aquí. Espero que l’entrevista sigui del vostre interès.

Gràcies pel vostre compromís

“La decisió d’abandonar els estudis no es pren d’un dia per l’altre”

3

Irene Psifidou és analista de polítiques educatives del CEDEFOR, l’agència europea per al desenvolupament de la Formació Professional: “La FP pot ser part de la solució a l’abandonament educatiu prematur”.

http://diarieducacio.cat/irene-psifidou-la-decisio-dabandonar-els-estudis-no-es-pren-dun-dia-per-laltre/
Pau Rodríguez

L’abandonament educatiu prematur és un problema crònic de la majoria de sistemes educatius. A Catalunya, el percentatge de joves d’entre 18 i 24 anys que no estudien –i que tenen com a màxim l’ESO– és del 19%, quasi el doble que a la Unió Europea (10,9%). Però així i tot, també a la majoria de països europeus tenen com una prioritat el combat contra l’abandonament. Cal un acompanyament i una millor orientació dels joves un cop acaben els estudis obligatoris? S’haurien de reduir les desigualtats que porten molts alumnes al fracàs? Quin ha de ser el paper de la Formació Professional en aquest escenari? Aquestes són preguntes que no només ens formulem a Catalunya. Ho sap prou bé Irene Psifidou, analista de polítiques educatives del CEDEFOP, l’agència europea per al desenvolupament de la FP.

Quins són els motius que porten a un estudiant a abandonar?

És un fenomen molt complex, combinació de diversos factors. Entre ells, un entorn familiar desfavorable, dificultats de relació amb la pròpia salut i benestar… Als països Mediterranis, per exemple, un altre factor pot ser que la Formació Professional (FP) només atrau estudiants de baix nivell socioeconòmic i minories. També és clau l’acumulació de fracassos escolars d’alguns joves, cosa que comença a primària i s’agreuja en Secundària. O les orientacions inadequades que poden rebre alguns alumnes. Després és molt important també la baixa percepció d’un mateix, que fa que un cregui que no pot seguir.

A excepció d’alguns factors, com les característiques del mercat laboral, ¿tenen a veure la majoria d’ells amb la capacitat del professorat d’acompanyar i aconsellar als joves?

Pot ser, sí. Però el professorat necessita molt suport per això. Per detectar els primers signes del fenomen, per exemple. No és tant falta de coneixement com de mesures ben dissenyades que siguin part del mateix sistema: poden ser tutories o orientacions, però el més important és que estiguin integrades, que no siguin una hora solta. Amb això el futur abandonament ja es pot detectar en Primària, saber qui tenen dificultats i necessiten suports psicològics, més enllà de l’ensenyament. Però és un fenomen no resolt perquè no es pot combatre només amb mesures educatives, calen més: del món laboral, del tercer sector … Les mesures d’èxit en qualsevol país d’Europa en aquest sentit han tingut totes aquesta combinació d’agents, i també un personal pluridisciplinar.

Fem una crida al fenomen abandonament, però hi ha dues sortides principals del sistema. El dels que comencen estudis postobligatoris i abandonen abans d’acabar (42%) i el dels que llancen la tovallola just a l’acabar l’ESO (58%). Ja ni es plantegen seguir estudiant.

Hi ha diferents fenòmens dins el paraigua de l’abandonament. Efectivament, el que en anglès es diu drop out, és el de la persona que comença un itinerari i l’abandona. En canvi, early leaving és el que acaba els estudis obligatoris i no es matricula a res més. Aquests són la majoria. Després hi ha casos com el de Romania, les elevades taxes d’abandonament es deuen al fet que malgrat que els seus estudiants es matriculen en postobligatòria, fan el curs però suspenen els exàmens. Les mesures per a cada país han de ser diferents, però també per a cada persona. No poden ser les mateixes per al drop out que per al early leaving. És important saber que la decisió d’abandonar l’escola no es pren en un matí. No et despertes i dius que no tornaràs a l’escola. Per això el fenomen és crònic. Els problemes apareixen i es desenvolupen molt abans que l’alumne fracassi pròpiament amb els seus exàmens.

3

Early leaving

(Alumnes que després dels estudis secundaris postobligatoris no estudien res més)

4

“Ninis”
(Joves de 18 a 24 anys que no estudien ni treballen)

5

La Formació Professional és una solució per a l’abandonament prematur?

Pot ser part de la solució i del problema. L’FP té taxes d’abandonament molt altes, sobretot en països mediterranis com Grècia o Espanya. Té un prestigi baix, poca permeabilitat per entrar a la universitat, és poc flexible … I l’alumnat és gent de baix nivell social. Als països nòrdics, en canvi, té moltíssim prestigi, gairebé més que l’educació superior, és aquí on la FP sí que pot posar remei al fenomen. Molts alumnes que estaven en risc d’abandonar l’escola que trien FP culminen els seus estudis. Un terç dels que abandonen i després tornen, ho fan en l’FP, perquè és una pedagogia més pràctica.

A Catalunya hi ha el convenciment que l’orientació que pot existir en l’educació obligatòria desapareix gairebé per complet quan els alumnes superen l’ESO. Passa el mateix a la resta de països?

Això depèn molt del país. La majoria donen cada vegada més importància a tenir sistemes d’orientació sòlids. Hi ha models d’acompanyament des de Primària fins universitat. Entre ells, al País Basc. A Holanda i Alemanya es posa molt d’èmfasi en el tutor que acompanya al jove durant tota la seva formació professional. Fins i tot la Comissió Europea dóna ara importància al tema.

El seu informe constata que de les 300 iniciatives identificades en els països europeus per combatre l’abandonament a la FP, només 44 són reeixides. Per què passa això?

Això sol passar amb les polítiques educatives en general… No és fàcil avaluar l’impacte, i a Europa tenim poca cultura en aquest sentit. Falta molt per millorar la qualitat de l’educació, fer-la més inclusiva, però no hi ha avaluacions concloents sobre això. Cal estudiar per què una mesura té èxit.

Les mesures d’èxit sempre passen per adaptar-se a les necessitats i interessos dels joves?

És difícil, però sí, sempre les que funcionen estan molt adequades a cada cas. No només a un perfil general, sinó a les seves característiques i necessitats.