D’acord, innovem, però fem-ho bé, no?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

Reprenc la feina del bloc; si més no la intenció i la bona voluntat hi són. Després, de vegades passa que la vida t’ho impedeix i t’obliga a dedicar les poques o moltes piles que tinguis, a altres qüestions. Queda dit, per tant: intentaré “ser-hi” d’una manera regular.

Som-hi, doncs. No sé vós però jo començo a agafar una certa mania a l’ús que es fa del mot “INNOVACIÓ”. La 2a edició del Diccionari de l’IEC em diu que “Innovar” és:

v. tr. [LC] Introduir quelcom de nou (en una cosa) i que, per tant, innovació, és: f. [LC] Acció d’innovar; l’efecte.

A aquestes dues definicions hi afegiria un parell de “detalls” per garantir el valor d’una innovació: “haurà de ser per millorar” i “haurà de donar bons resultats”. En el cas que ens ocupa, el de la innovació educativa, voldrà dir que una innovació tindrà interès quan es comprovi, de manera rigorosa que dóna bons resultats i que, sobretot ho aconsegueix, amb els alumnes que tenen més necessitats. Altrament, innovar per innovar, serà, només fum.

Avui dia, però, sembla que si planteges algun dubte, raonat, a aquest “mantra” ja et miren amb mal ull. Tot plegat em fa por, sabeu? Me’n fa perquè la nostra professió és molt donada a dues accions molt perilloses:

  • Fer “caricatures” de propostes interessants, però complexes (Penseu, per exemple, en els Centres d’interès de l’Ovidi Decroly, en el Treball per projectes d’en Dewey i Kilpatrick o, fins i tot, en el “text Lliure d’en Celestin Freinet).
  • Fer foc nou. Prescindir del passat, ignorar-lo i posar-li una ombra de dubte que l’invalidi. Tant és que una cosa es fes bé, que produís bons resultats, com que no és nova segur que serà millor deixar-la al calaix dels records. Vivim uns moments particularment delicats en aquest sentit. La indústria tecnològica-comunicativa ha aconseguit reforçar, encara més, aquesta tendència nostra: el nou, el darrer sempre serà millor, per definició.

Dic tot això per aquesta mania que tenim de no mirar “enrere”. Que bufin aires de renovació a l’educació és una excel·lent notícia, i tant! Ara bé, no perdem de vista aspectes “estructurals” que condicionen aquesta innovació: El nostre PIB només dedica al sistema educatiu la MEITAT de la mitjana de la UE, la meitat. Tampoc podem ignorar que els alumnes, en general, són molt poc hàbils, en la cerca, la localització, la selecció i el tractament de la informació; un estudi recent de la Universitat d’Stanford en ho recordava:

https://www.wsj.com/articles/most-students-dont-know-when-news-is-fake-stanford-study-finds-1479752576

També s’ignora, pel sembla, la necessitat de repensar a fons, per millorar, la formació inicial i permanent dels docents de les etapes obligatòries. Algú se’n recorda que el Departament d’Ensenyament, ara fa uns quatre, anys va posar a ZERO la partida dedicada a la formació permanent? Ara bé, una formació més de fons i no tant de didactisme. Una formació que en l’àmbit de la meva feina hauria de passar, forçosament, per una bona formació literària i per garantir que tots els docents sàpiguen fer un text amb cara i ulls. Us avergonyaríeu si us mostrés algunes de les “joies escrites” que em fan arribar mestres i professors “en actiu”.

No sé si esteu al cas de qui és en Ramon Breu. És un llicenciat en Història Contemporània de la UB, Diplomat en Sociologia per l’ICESB i professor de secundària. Des fa una colla d’anys que coordina el projecte Cinescola (2004), un portal en català dedicat a l’educació en comunicació audiovisual. L’any 2012 va guanyar el Premi Marta Mata de Pedagogia en la seva XXXIIena edició pel treball titulat Manual contra l’analfabetisme mediàtic. Cinescola és un portal que planteja el cinema com a forma de reflexió per a la vida, com a al·licient vital i intel.lectual, com a espai d’aprenentatge, com a via per a la reflexió, com a bot salvavides. Us en recomano MOLT la visita i, no cal dir, l’ÜS:

http://cinescola.info/

1

Si després de la visita us pica el cuc, us recomano alguna de les publicacions d’en Ramon Breu. No us sabria dir quina és millor, més interessant i més valuosa. Si una és bona, l’altra encara ho és més. Només fullejant-les us adonareu del gran buit de formació que, en general, tots tenim en l’alfabetització mediàtica i audiovisual. Si us interessés conèixer la seva obra visiteu el web de les Biblioteques de l’Hospitalet:

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ramon-breu-panella
breu

En un article d’en Ramon Breu que vaig llegir ja fa temps feia un cant a les classes magistrals, a les bones. Ja aleshores em va semblar d’allò més afinat. Segons ell un dels aspectes més demonitzats quan es parla de la innovació educativa és la classe magistral. Es diu que s’han d’acabar i que el que importa és plantejar a l’alumnat reptes en funció de projectes que ha de realitzar. Absolutament d’acord en establir projectes que estimulin i motivin l’alumnat, però els projectes són perfectament compatibles amb intervencions dels docents que esperonin els nois i noies a la recerca, que fomentin el fet de pensar per si mateixos, que transmetin pautes de d’anàlisi, que facin arribar visions de vida crítiques i alliberadores. El problema de la classe magistral és que es faci malament, sigui pesada, avorrida i monòtona.

Saber escoltar i meditar allò que se’ls transmet també hauria de formar part de la formació bàsica, no?

A veure què us sembla, va.

Gràcies pel vostre temps.

Reivindicació de la classe magistral (magistral)

upc

http://www.ead.pucv.cl/wp-content/uploads/2015/03/FOTO061.jpg

Ramon Breu

En una societat com la nostra que venera i deïfica els 140 caràcters com a forma de comunicació, que ja li està bé tanta superficialitat, que no reacciona davant de tanta banalització, probablement li cal unes referències culturals més aprofundides, una capacitat d’interpretació més sòlida, una cultura moral més clara.

La història ens explica mil vegades que, sovint, quan es duen a terme canvis en les estructures polítiques, econòmiques o socials de les societats, hi ha qui cau en la temptació de fer taula rasa de la situació anterior i negar de manera vehement tot allò que li recordi el passat. Tinc la impressió que això és el que està passant en aquests moments que bufen aires d’innovació metodològica a l’educació.

Que bufin aires de renovació a l’educació és una excel·lent notícia, vagi per endavant. No obstant, alguns que ja fa dècades que som a l’educació trobem a faltar no sense sorpresa, en aquesta nova dinàmica de renovació, alguns aspectes llargament demandats i que no apareixen en l’agenda reformadora. Per exemple, la inversió en educació. Sabem perfectament que pel que fa al percentatge del PIB que s’inverteix en despesa educativa, som a la cua dels països de l’OCDE i de la UE. Espanya hi inverteix el 4,42% del PIB. La mitjana dels països de l’OCDE és del 5,6%; i la mitjana de la UE, el 5,25%. La inversió a Catalunya és del 2,8%. Seria fantàstic poder experimentar algun dia què se sent com a professor o professora en una situació d’augment de la inversió en educació i, especialment, observar com es podria traduir aquest augment en la pràctica quotidiana dels nostres centres.

Un altra de les qüestions estranyament oblidades en aquesta nova situació és l’alfabetització mediàtica. Sí, allò que en els països anglosaxons en diuen Media Literacy i que consisteix en dotar els nens i nenes d’eines d’interpretació i anàlisi de tot allò que veuen a les seves pantalles, a més d’impulsar la creativitat a través de la producció escolar creativa. La Media Literacy o l’educació en comunicació remarca que amb les TIC soles no n’hi ha prou. És imprescindible uns bons usos, una ètica per poder viure lliurement dins la civilització mediàtica on vivim. I el silenci al voltant de l’alfabetització en els mitjans de comunicació resulta més sorprenent quan és justament un element cabdal d’interdisciplinarietat, una pràctica educativa que trenca amb la compartimentació de les àrees i aposta per una educació més transversal.

Un dels aspectes més demonitzats quan es parla de la innovació educativa és la classe magistral. Es diu que s’han d’acabar i que el que importa és plantejar a l’alumnat reptes en funció de projectes que ha de realitzar. Absolutament d’acord en establir projectes que estimulin i motivin l’alumnat, però els projectes són perfectament compatibles amb intervencions dels docents que esperonin els nois i noies a la recerca, que fomentin el fet de pensar per si mateixos, que transmetin pautes de d’anàlisi, que facin arribar visions de vida crítiques i alliberadores. És indubtable que el docent ha d’intervenir, s’ha de deixar sentir en la tasca pedagògica que permeti discriminar davant la saturació d’informacions. La divulgació del coneixement no és suficient si no l’envolta una operació que possibiliti el desenvolupament d’arguments propis. I en això, el discurs, les paraules del professorat tenen un paper clau.

El problema de la classe magistral és que es faci malament, sigui pesada, avorrida i monòtona. ¿És possible plantejar-se un projecte sense una mínima base teòrica que necessàriament el professor o professora ha de fer descobrir, a ser possible amb una classe magistral el més magistral possible? Que els alumnes manipulin, es moguin, treballin en grup, s’integrin en la pràctica, és necessari en determinades fases del seu aprenentatge. Però potser no en totes. També cal que sàpiguen escoltar i meditar allò que se’ls transmet. L’escola i els centres d’esplai tenen funcions primordials en l’educació dels nois i noies, però no poden confondre els seus papers.

El que això signa ha viscut els millors moments de la seva vida acadèmica com a estudiant assistint a classes magistrals de gran professors i professores. Classes magistrals que eren l’expressió de la saviesa de qui les impartia, que feien descobrir noves perspectives i que aportaven elements de crítica i reflexió. És cert que també recordo classes magistrals deficients, on el docent improvisava i demostrava la seva manca de preparació a l’hora d’abordar el temari establert.

Penso que la formació permanent del professorat és una altra de les qüestions que també caldria repensar. D’una banda, probablement cal menys didactisme i més formació de fons. En una societat com la nostra que venera i deïfica els 140 caràcters com a forma de comunicació, que ja li està bé tanta superficialitat, que no reacciona davant de tanta banalització, probablement li cal unes referències culturals més aprofundides, una capacitat d’interpretació més sòlida, una cultura moral més clara. De l’altra, la fórmula tradicional del curset encara que se l’adorni amb ribets de coaching de màrqueting nord-americà, hauria de deixar pas a un aprenentatge o assessorament més concret a peu de centre, a peu d’aula, d’acord amb les necessitats i objectius dels projectes educatius que es vulguin assolir.

http://diarieducacio.cat/blogs/rosasensat/2016/10/13/reivindicacio-de-la-classe-magistral-magistral/

13.10.2016

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *