Que no us passi per alt, per favor

A l’atenció del Director,

Benvolguda, volgut,

Malgrat estar “literalment, desaparegut des fa dies, avui no me n’he pogut estar. No volia deixar passar aquest dia sense dir alguna cosa, sense recordar avui a aquelles persones que sofreixen la síndrome d’Asperger.
“La síndrome o trastorn d’Asperger és reconegut avui dia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com un Trastorn Generalitzat del Desenvolupament (TGD) de caràcter sever i crònic El terme “síndrome d’Asperger” fou utilitzat per primer cop per Lorna Wing el 1981 en un periòdic mèdic, batejant-lo en honor a Hans Asperger, psiquiatre i pediatre austríac, que va ser el primer a descriure la síndrome però que no va rebre el reconeixement internacional fins a la dècada de 1990″  https://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADndrome_d’Asperger

asperger

La síndrome d’Asperger és caracteritzada per una limitació significativa de les capacitats de relació i comportament social. Els infants amb asperger, des de ben petits, passen per un rosari de valoracions, molts cops se’ls van penjant etiquetes diferents, fins que se’ls col·loca la “d’Asperger”. N’he pogut conèixer algun mentre feia d’inspector. Una feina digna d’admirar la de les seves famílies i els seus mestres.

asperger

Però què significa exactament aquesta etiqueta? Què els passa a aquestes persones? Com es comuniquen, si ho fan? Què senten?
Us recomano molt que mireu aquest vídeo i llegiu els articles que l’acompanyen, tots dos extrets de la Revista “Digital Catorze”
Compto que no us deixarà indiferents…

Gràcies per ser-hi, encara.

Si pogués plorar

Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d’Asperger

http://www.catorze.cat/noticia/5498/si/pogu/plorar

Adam Elliot

“El món és molt confús i caòtic, perquè la meva ment és molt literal i lògica. Sóc hipersensible. Tinc problemes per expressar les emocions. No em sento ni discapacitat ni defectuós ni que necessiti ser curat. M’agrada ser un Aspie”. El 18 de febrer és el Dia Mundial de la Síndrome d’Asperger. El commemorem veient l’escena de la pel·lícula Mary and Max, d’Adam Elliot, que ens acosta a aquest món.

Imatge de previsualització de YouTube

El teu món

La distància és el seu refugi. Que no el toquin, que no l’atabalin gaire

http://www.catorze.cat/noticia/2270/teu/mon

Gemma Ventura Farré

El 18 de febrer és el Dia Mundial de la Síndrome d’Asperger. El commemorem amb aquest text de Gemma Ventura, dedicat a un noi –el seu germà– que conviu amb el trastorn.

Em pregunta si algun dia podrà ser metge, i jo no tinc la sang freda per dir-li que no.

El Jaume té 21 anys i escriu amb lletra de pal. Cada tarda treu d’un calaix la seva llibreta i hi dibuixa totes les parts d’una cèl·lula. Després les parts d’un ull. I ho fa una vegada i una altra. M’ho ensenya i em demana que tapi els noms amb la mà que ell me’ls dirà de memòria. Si això ho hem fet cent vegades, jo m’he sentit cent vegades orgullosa d’ell.

De petit no parlava, però sí que ens entenia. Llavors van començar a aparèixer les etiquetes: sord perquè no diu res, retard mental perquè no aprèn. Després: autisme, Asperger. Tot d’una era això i després resulta que era allò. Mentre canviava d’escola i de metge, ell, que devia començar a estar fart del pes de la diferència, va declarar la seva lluita. S’obligava a fer el que era impensable: conversar amb estranys. Imitant, forçadament, allò de què havia fugit. Com et dius? Quin temps fa, oi? Quants anys tens? A la quarta pregunta, ell mateix es delatava: falta poc perquè et jubilis? Com es deia la mare de la mare de la teva mare?

No l’he vist plorar mai. Les seves llàgrimes no sé on són.

Entre ell i el món hi ha una paret de vidre. Una cortina que només podem obrir els que sempre hi hem estat. Si la tristesa entra, no en surt. Queda allà dins enterrada i engabiada. Jo, que sóc incapaç de traginar el dolor sense compartir-lo, el miro i no ho puc entendre. On ets? Què amagues? Treu-ho. Ensenya-m’ho. Però no. He d’esbrinar els seus ulls. Buscant la pista, el fil invisible que ens faci de pont.

La distància és el seu refugi. Que no el toquin, que no l’atabalin gaire. Per estar tranquil, els dies s’han de repetir i si s’ha de fer amic d’algú, serà de la rutina.

Un cop o potser dos a l’any, la vida boja que corre al seu voltant el sacseja i el fascina. Aquest diumenge, de cop i volta, el miracle ha tornat amb els cavallets de mar. A la televisió explicaven com la femella pon els ous a la bossa del mascle i és ell qui protegeix les futures cries. Amb dos dits ha agafat l’excepció i l’ha posat dins la seva bombolla. Ha corregut cap a l’ordinador i ha començat a buscar com són, quins tipus hi ha, on viuen. A la nit diu que s’ha imaginat que ho era. Que tenia una cua rinxolada i es submergia al mar. No necessitava treure el cap per agafar aire. Nedava fins al fons del fons, allà on no el trobaria ningú.

Abans que s’adormís m’he apropat, sense fer soroll, a la seva paret de vidre. He obert les cortines i a l’altra banda l’he vist flotant. Amb l’aigua es barrejaven les llàgrimes que, com si fossin peixos desorientats, no han trobat l’escletxa per on sortir. Es camuflava entre algues i petxines. Deixant-se endur pel corrent, mirant sense mirar, però veient el que volia veure.

Només he fet una passa, no he tocat el vidre. Encara que a vegades visquis tan lluny, Jaume, no vull despertar el teu món.