Els “nadius digitals”, ho són?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

que per viure en el món actual cal ser competent digitalment suposo que, ningú, amb una mica de seny, ho posa en dubte. La llei d’educació de Catalunya (2/2009), en els articles 58 i 59, estableix que tant en l’Educació Primària com a l’ESO s’han de desenvolupar les competències necessàries per a l’ús de les tecnologies; i que la capacitat d’integrar de manera ordenada les tecnologies digitals en les activitats d’ensenyament i aprenentatge configura un element clau per assolir aquestes competències amb l’objectiu que els estudiants incorporin l’habilitat d’aprendre de manera autònoma al llarg de tota la vida. Els nous decrets de currículum publicats el 2015 dediquen a aquesta competència les corresponents pàgines. Tot i que la competència digital ja apareixia a l’Annex 1 dels Decrets 142 i 143 de 2008 no va ser fins fa un parell d’anys (SIS ANYS MÉS TARD!!) que el Departament d’Ensenyament va editar les dues publicacions que descriuen aquestes competències, les seves dimensions i la seva avaluació.

comp

http://ensenyament.gencat.cat/web/.content/home/departament/publicacions/colleccions/competencies-basiques/primaria/prim-ambit-digital.pdf

http://ensenyament.gencat.cat/web/.content/home/departament/publicacions/colleccions/competencies-basiques/eso/eso-ambit-digital.pdf

Una de les sessions de formació que he fet en més ocasions en els darrers anys és la dedicada a la “LECTURA EN PANTALLES”. Diria que en totes les ocasions, en finalitzar-la, els docents han reconegut que en el seu centre es fa ben poca cosa per desenvolupar les competències digitals dels alumnes.

Hi ha força docents que són dels parer que, de fet, als alumnes d’avui dia no els cal cap formació digital perquè tots ja són “Nadius digitals”. Fou l’escriptor Marc Prensky (1946) qui va posar en circulació els conceptes “immigrant digital”i”nadiu digital”. Els va descriure per primera vegada l’any 2001 en un article publicat a la revista “On the Horizon”. MCB University Press, Vol. 9 No. 5.
http://www.marcprensky.com/writing/Prensky%20%20Digital%20Natives,%20Digital%20Immigrants%20-%20Part1.pdf

prensky

Segons Prensky, la generació net (els nascuts a partir de 1994) seria la primera que creixeria envoltada de tecnologia digital. La tecnologia formaria part dels seu entorn natural i de la seva experiència quotidiana. Se suposava que aquests nadius digitals tindrien “de sèrie” un alt nivell de competència digital.

Això era el que se suposava, sí. Però resulta que la profecia no s’ha acomplert, segons un estudi de la Universitat d’Stanford, publicat al Wall Street Journal, recollit pel diari ara. Els estudiants en saben molt, de xarxes socials i d’internet, però molt poc d’informar-se correctament. L’estudi va analitzar la conducta de 7.804 estudiants d’instituts i universitats als Estats Units i va obtenir uns resultats dramàtics: el 82% dels joves que hi van participar no sabien distingir entre un contingut patrocinat i una notícia real. “La capacitat de raonament dels joves sobre la informació que es publica ‘online’ es pot resumir en una paraula: depriment”, s’indica a la introducció. “Els nostres ‘nadius digitals’ són capaços de canviar de Facebook a Twitter, publicar una ‘selfie’ a Instagram i enviar un missatge de text a un amic, però quan es tracta d’avaluar la informació que els arriba a través de les xarxes socials són molt fàcils d’enganyar”.

  • Jutgen la credibilitat basant-se en la quantitat de detalls que conté o en si va acompanyada d’una foto en lloc de fixar-se en la font d’informació.
  • Es creuen gairebé tot el que apareix a les xarxes socials.
  • El 82% dels joves (15a.) no sabien distingir un contingut patrocinat d’una notícia real.

3

http://www.wsj.com/articles/most-students-dont-know-when-news-is-fake-stanford-study-finds-1479752576
http://www.ara.cat/tecnologia/Desinformacio_0_1693030786.html

Pel que sembla, doncs, pinten bastos, ens han aixecat la camisa. Com escriu la Sra. Marta Ferrero “En pràcticament tots els casos en què s’ha dut a terme una anàlisi d’indicadors objectius o una recollida de informació mitjançant entrevistes estructurades a joves nascuts a la “nova era digital” s’ha arribat a la conclusió que l’existència dels anomenats “nadius digitals” no és més que una llegenda urbana, un mite més d’entre els molts que circulen en el món educatiu. Tot sembla indicar que els alumnes actuals, en comparació amb els de generacions anteriors, ni fan servir les noves tecnologies d’una forma radicalment diferent, ni tenen unes característiques especials que els fan pensar i processar la informació de manera diferent, ni tenen una major capacitat per fer moltes tasques alhora”.

Tot això, és clar, sense considerar l’efecte que, sobre el cervell dels alumnes, té l’ús continuat de les tecnologies de la informació i la comunicació. Un cas força estudiat, pel que sembla, és el de la memòria. Google està limitant la memòria dels nadius digitals i, per tant, s’aconsella treballar la memòria des dels centres escolars si no es volen patir les conseqüències.

Ja ho veieu, un panorama desolador. Per tant, a aquells membres del claustre que declinen la necessitat de treballar a fons la competència digital dels alumnes ajudeu-los a veure la realitat. No pot ser que, com va dir fa uns anys en Genís Roca, els alumnes nascuts a l’època del Wireless són,de fet, ORFES DIGITALS perquè creixen a la xarxa sense el guiatge dels seus pares. Si m’ho permeteu aniria més enllà i hi afegiria que també sense la formació digital del sistema educatiu obligatori. La majoria dels coneixements digitals dels alumnes s’han adquirit per assaig-error o bé per transferència dels col·legues: “Mira tu, si cliques aquí i hi escrius…”

Sóc del parer que els centres ens hi hem de posar, no trobeu?

Acabo, com sempre: Com ho teniu al vostre centre? Teniu una bona planificació de desenvolupament de la competència digital dels alumnes? Aquesta competència es concep com realment transversal i, per tant, es treballa des de TOTES les àrees?

Us deixo un parell d’articles que us detallaran millor les quatre idees que us he exposat.

Gràcies pel vostre temps i el vostre compromís.

Efecte Google limita la memòria dels nadius digitals

La capacitat de retenció s’ha de treballar a les aules per mantenir-la

ELISABET ESCRICHE 14/11/2016
http://www.ara.cat/societat/Lefecte-Google-limita-memoria-digitals_0_1687031340.html

Quants números de telèfon es memoritzen ara? I fa 15 anys? La resposta a les dues preguntes té molt a veure amb la irrupció dels mòbils i els cercadors online, i demostra fins a quin punt ha canviat la memòria de les persones, sobretot la dels nadius digitals -joves de fins a 20 anys-, que han crescut en un entorn plenament tecnològic. Aquest fenomen d’externalització de la memòria es coneix com a efecte Google.

Estudis com el Google effects on memory: cognitive consequences of having information at our fingertips, elaborat per la Universitat de Colúmbia (Nova York), demostren que aquest efecte ha alterat algunes de les connexions del cervell, l’òrgan que permet a les persones adaptar-se al context en què viuen. “En delegar la memòria en aparells externs, els nadius digitals han desenvolupat menys les connexions a la zona que gestiona la retenció de dades i, per tant, ha disminuït la seva capacitat per memoritzar”, explica David Bueno, professor de genètica de la Universitat de Barcelona (UB) i divulgador científic. Per contra, afegeix, els joves han desenvolupat més el que s’anomena “àrees d’integració del cervell”, que permeten gestionar més informació i saber extreure’n la més important. Per al professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, Manuel Armayones, s’ha de continuar investigant sobre els pros i els contres d’emmagatzemar a l’ordinador o al telèfon mòbil molta de la informació que abans es guardava al cervell. Lluny de ser un problema, per a Armayones, l’efecte Google pot ser de gran ajuda: “Permet dedicar els esforços intel·lectuals a altres tipus de reptes”, afegeix.

Però com s’han d’afrontar aquests canvis neurològics a l’escola? Segons Bueno, la fórmula idònia seria treballar els dos vessants del cervell. “A l’estudiant no se’l pot privar de l’entorn digital perquè el cervell s’ha d’adaptar a l’actual context, però tampoc de la memòria, perquè si es fa quedarà restringida a un no res”, matisa.

Memòria i coneixements

L’actual revolució pedagògica que estan protagonitzant els centres educatius a través de programes com el d’Escola Nova 21 -impulsat per la Unesco, la Fundació Bofill, la UOC i l’Obra Social de La Caixa- preveu aquest treball de la memòria. Segons Antoni Zabala, pedagog i director de l’Institut de Recursos i Investigació per a la Formació (IRIF), l’objectiu final d’aquesta revolució és formar l’estudiant en competències que li puguin ser útils al llarg de la vida. “Per adquirir-les calen habilitats, actituds i coneixements, i aquests últims s’aprenen amb la memorització. És frivolitzar, doncs, dir que no l’hem d’utilitzar”, deixa clar.

El problema de l’escola tradicional, coincideixen tant Zabala com Bueno, és que ha obligat a retenir fets i conceptes sense que l’alumne sàpiga el perquè, com la recurrent llista dels reis visigots i la taula periòdica dels elements químics. “No serveix de res un aprenentatge enciclopèdic si no saps utilitzar-lo”, insisteix el pedagog. Els dos experts van encara més enllà i asseguren que l’escola “d’abans”, a més, s’ha centrat excessivament en la memòria a curt termini, és a dir, aquell contingut que oblides al cap d’un dia. “El que s’ha d’aconseguir és impulsar la retenció a llarg termini”, puntualitzen.

Però què és el que s’hauria de memoritzar a l’escola? Aquí també hi ha acord entre el pedagog, el divulgador científic i l’actual revolució pedagògica que protagonitzen les escoles: “El que t’ajuda a donar respostes a la vida i que es pot aplicar”. Tot i així, Zabala creu que el sistema educatiu està passant “una època de crisi”, perquè sap cap a on vol anar però no com fer la transició per desprendre’s dels hàbits instaurats per l’escola tradicional durant tants anys. A les àrees de pedagogia de les universitats, exemplifica, es continua parlant d’exàmens quadrimestrals que eliminen matèria. “És el mateix que dir que el que s’ha memoritzat per passar aquestes proves no serveix per a res més”, matisa.

Segons els experts, per fer aquest pas és clau una “injecció econòmica” al sistema, sobretot en formació del professorat, tant inicial com contínua. Zabala recorda que el canal per arribar a ser professor “no és el correcte”, perquè no es fa una selecció com a Finlàndia. “Tenim molts professors impartint matemàtiques o química que en realitat el que volien eren ser economistes i arquitectes. Per poder fer la transició els cal formació i, per fer-la, unes ajudes que, de moment, són insuficients”, conclou.

acudit

Els nostres alumnes no són nadius digitals

Nuestros alumnos no son “nativos digitales”
Marta Ferrero

L’any 2001 Marc Prensky va encunyar el terme “natiu digital” per referir-se al conjunt de joves que ha nascut i crescut envoltat de tecnologia. Segons aquest escriptor, assessor i dissenyador de videojocs, els “nadius digitals” tenen característiques úniques i distintives respecte als joves de generacions anteriors, i són posseïdors d’habilitats tecnològiques i preferències d’aprenentatge sofisticades per a les quals l’educació tradicional no està preparada. En la seva opinió, els nens i joves d’avui dia pensen i processen la informació de forma substancialment diferent. I, a diferència de generacions anteriors, són capaços de realitzar diverses tasques alhora de manera efectiva (Prensky, 2001, 2006). De manera similar a Prensky, han estat molts els autors que han elaborat una tesi al voltant de la cultura digital i l’estil de vida de les noves generacions a què han batejat de diverses formes com “generació net”, “homo-zappiens” o “generació c” (referint-se a connectat, creatiu i clic) (Selwyn, 2009). Al costat de les característiques ja esmentades, aquests autors enumeren moltes altres com ara que els “nadius digitals” aprenen més fent (per assaig-error) que mitjançant un ensenyament directe o l’ús de manuals d’instruccions que els diguin el que han de fer (FRAND, 2000; Oblinger i cols, 2005), que mostren una major preferència per l’aprenentatge cooperatiu (Oblinger, 2003), o que se senten més còmodes amb materials rics en imatges que amb textos escrits (Oblinger i cols, 2005).

La popularitat i acceptació que ha arribat a la noció de “nadiu digital” tant dins com fora dels centres escolars és innegable. No en va, convé dir que en la majoria de les ocasions l’evidència en la qual es dóna suport a aquest discurs prové d’estudis empírics amb importants errors metodològics així com d’anècdotes i observacions informals (Kirschner, 2013; Selwyn, 2009). En pràcticament tots els casos en què s’ha dut a terme una anàlisi d’indicadors objectius o una recollida de informació mitjançant entrevistes estructurades a joves nascuts a la “nova era digital” s’ha arribat a la conclusió que l’existència dels anomenats ” nadius digitals “no és més que una llegenda urbana (Kirschner, 2013), un mite més d’entre els molts que circulen en el món educatiu (Howard-Jones, 2014). Tot sembla indicar que els alumnes actuals, en comparació amb els de generacions anteriors, ni fan servir les noves tecnologies d’una forma radicalment diferent, ni tenen unes característiques especials que els fan pensar i processar la informació de manera diferent, ni tenen una major capacitat per fer moltes tasques alhora. En els següents paràgrafs, abordaré algunes d’aquestes qüestions a la llum de l’evidència disponible.

Sobre l’habilitat per a construir coneixements a partir d’informació on-line.
Hi ha diversos indicadors que fan dubtar que les noves generacions tinguin unes habilitats especials per a construir coneixements significatius a partir d’informació on-line que les generacions passades no tenien. D’una banda, l’anàlisi dels termes de cerca que introdueixen els estudiants en cercadors com Google posa de manifest que aquests no fan servir paraules clau (com es podria esperar d’un usuari experimentat), sinó oracions completes que els condueixen amb freqüència a pàgines poc o res rellevants per als seus interessos acadèmics (Rowlands i cols., 2008). D’altra banda, l’anàlisi del temps que els joves romanen de mitjana a les pàgines web mostra que aquests tot just romanen uns segons en elles. Això ens porta irremeiablement a concloure que amb prou feines fan un cop d’ull als continguts que troben i que no es paren a avaluar la importància, precisió i autoritat de la informació localitzada (Rowlands i cols., 2008). Els joves actuals, igual que els estudiants de generacions passades, no neixen amb habilitats especials, sinó que necessiten que un mestre els ensenyi els continguts fonamentals de cada matèria abans que ells puguin aprendre autònomament a partir
d’informació on-line (o de qualsevol altre tipus). Precisament, un dels meta-anàlisis més complets duts a terme en aquesta matèria mostra que l’ensenyament directe és més eficaç que l’anomenat aprenentatge per descobriment (Hattie, 2009). Si els estudiants no comprenen quina informació necessiten, no poden desenvolupar les habilitats necessàries per a una recerca d’informació eficaç (Rowlands i cols., 2008). I com més jove sigui l’aprenent, més concloent és l’evidència en aquest sentit. Comptat i debatut, igual que saber com es fa servir una paella no converteix a ningú en un bon cuiner, emprar eines de recerca on-line tampoc converteix a un en un cercador i aprenent autònom.

Sobre el major coneixement de les tecnologies disponibles.
Tot i que és inqüestionable que els nens i joves d’avui dia són més actius en l’ús d’internet que en èpoques passades (Schulmeister, 2008), convé assenyalar que la majoria d’ells fan servir aplicacions més senzilles i en menor quantitat que el que molts imaginem (Rowlands i cols., 2008; Valtonen i cols., 2011). Alguns estudis fets amb universitaris mostren que aquests no fan servir tecnologies diferents de les que fan servir la resta de grups poblacionals, com els mòbils, Google o Wikipedia, i amb prou feines fan servir eines específiques de creació d’aprenentatge, com les wikis, els blocs i altres tecnologies socials emergents (Keneddy et al., 2007; Kvavik et al., 2004; Margaryan i cols., 2011). A més, l’evidència recollida fins al moment troba que els nens i joves no tenen un coneixement més gran de com utilitzar les tecnologies disponibles per donar suport o millorar el seu aprenentatge (Margaryan i cols., 2011). En general, el seu ús de les noves tecnologies es limita a utilitzar aplicacions d’ofimàtica bàsiques, enviar correus electrònics i missatges de textos, navegar per Internet i visitar Facebook (Kvavik et al., 2004). En suma, tot sembla indicar que els nens i joves actuals, igual que els de generacions anteriors, necessiten entrenament en l’ús de les noves tecnologies per treure’n el màxim partit possible.

Sobre la capacitat de fer moltes tasques alhora.
El fet que cada vegada sigui més freqüent veure nens i joves trastejant amb el mòbil a la vegada que fan els deures i naveguen per Internet, ens ha portat a la idea errònia que són capaços de fer diverses tasques alhora sense perdre ni una mica d’eficàcia en cap d’elles (Kirschner i cols, 2013). No obstant això, tant les noves com les velles generacions compartim les mateixes limitacions cognitives. És a dir, cada tasca que duem a terme competeix per una quantitat concreta recursos cognitius i la seva execució interfereix irremeiablement amb l’execució simultània d’una altra tasca. Dit d’una altra manera, sembla que el nostre sistema cognitiu de processament de la informació presenta un coll d’ampolla que obliga que les tasques que tenim entre mans “facin cua” abans de poder ser executades (Brumby et al., 2006). Interrompre una tasca mentre s’està fent una altra (per exemple “whasappear” mentre s’està fent una lectura comprensiva d’un text) condueix a temps d’execució més llargs ia un nombre més gran d’errors (Kirschner i cols., 2013), tant en el cas d’un vint com en el d’un adult que pentina cabells blancs. L’única circumstància en la qual els nens i joves, igual que la resta de persones, poden fer dues tasques alhora de forma eficaç és quan el que estan fent està perfectament automatitzat, per exemple caminar i parlar al mateix temps. En suma, l’afirmació que les noves generacions són capaços de fer múltiples tasques alhora com a resultat de la seva familiaritat amb els mitjans digitals no té cap suport científic.

A manera de síntesi, hi ha moltes veus dins el món educatiu que sostenen que estem assistint a l’aparició d’una generació d’aprenents que fan un ús diferent i més eficaç de les noves tecnologies i que mostren un estil d’aprenentatge substancialment diferents a les generacions anteriors. Aquestes mateixes veus reclamen un canvi radical per part dels col·legis i les universitats per acomodar-se a les habilitats i interessos d’aquests nous aprenents. No obstant això, l’evidència disponible a dia d’avui sobre l’existència dels anomenats “nadius digitals” és molt feble i, per tant, qualsevol canvi substancial en el sistema educatiu que es base en aquest discurs no està degudament justificat (Bennet i cols, 2008).

Referències
Bennett, S. J., Maton, K. A., & Kervin, L. K. (2008). The ‘digital natives’ debate: A critical review of the evidence. British Journal of Educational Technology, 39, 775-786.
Brumby, D. P., & Salvucci, D. D. (2006). Exploring human multitasking strategies from a cognitive constraint approach. In Proceedings of the 28th Annual Conference of the Cognitive Science Society (p. 2451). Mahwah, NJ: Erlbaum.
Frand, J. (2000). The information-age mindset: Changes in students and implications for higher education. EDUCAUSE Review, September-October, 15-24. Recuperado de https://net.educause.edu/ir/library/pdf/ERM0051.pdf
Hattie, J. A. C. (2009). Visible learning: A synthesis of over 800 meta-analyses relating to achievement. London, UK: Routledge.
Howard-Jones, P. A. (2014). Neuroscience and education: Myths and messages. Nature Reviews Neuroscience, DOI: 10.1038/nrn3817
Kennedy, G., Dalgarno, B., Gray, K., Judd, T., Waycott, J., Bennett, S., Maton, K., Krause, K.-L., Bishop, A., Chang, R., & Churchward, A. (2007). The net generation are not big users of Web 2.0 technologies: Preliminary findings. In Atkinson, R.J., McBeath, C., Soong, S. K. A. & Cheers, C. (Eds), ICT: Providing choices for learners and learning. Proceedings of ASCILITE 2007 Conference . Centre for Educational Development, Nanyang Technological University, Singapore. Recuperado de http://www.ascilite.org/conferences/singapore07/procs/kennedy.pdf
Kirschner, P. A., & van Merriënboer, J. J. G. (2013). Do Learners Really Know Best? Urban Legends in Education. Educational Psychologist, 48, 169-183.
Kvavik, R. B., Caruso, J. B., & Morgan, G. (2004). ECAR study of students and information technology 2004: Convenience, connection, and control. Boulder, CO: EDUCAUSE Center for Applied Research. Recuperado de https://net.educause.edu/ir/library/pdf/ers0405/rs/ers0405w.pdf
Margaryan, A., Littlejohn, A., & Vojt, G. (2011). Are digital natives a myth or reality?: University students’ use of technologies for learning. Computers and Education, 56, 429-440.
Oblinger, D. (2003). Boomers, Gen-Xers and Millennials: Understanding the new students. EDUCAUSE Review, July/August, 37-47. Recuperado de http://er.educause.edu/~/media/files/article-downloads/erm0342.pdf
Oblinger, D., & Oblinger, J. (2005). Is it Age or IT: First steps towards understanding the net generation. In D. Oblinger & J. Oblinger (Eds.), Educating the Net. Generation (pp. 2.1-2.20). Boulder, CO: EDUCAUSE. Recuperado de http://www.educause.edu/research-and-publications/books/educating-net-generation/it-age-or-it-first-steps-toward-understanding-net-generation
Prenksy, M. (2006). Listen to the natives. Educational Leadership, 63, 8-13.
Prenksy, M. (2001). Digital Natives, Digital Immigrants. On the Horizon, 9, 1-6.
Rowlands, I., Nicholas, D., Williams, P., Huntington, P., Fieldhouse, M., Gunter, B., Withey, R., Jamali, H. R., Dobrowolski, T., & Tenopir, C. (2008). The Google generation: The information behaviour of the researcher of the future. Aslib Proceedings: New Information Perspectives, 60, 290-310.
Selwyn, N. (2009). The digital native – myth and reality. Aslib Proceedings, 61, 364 – 379.
Schulmeister, R. (2008). Students, Internet, eLearning and Web 2.0. Hamburg 2008. Recuperado de http://rolf.schulmeister.com/pdfs/students-and-internet-2-0.pdf
Valtonen, T., Pontinen, S., Kukkonen, J., Dillon, P., Väisänen, P., & Hacklin, S. (2011). Confronting the technological pedagogical knowledge of Finnish Net Generation student teachers. Technology, Pedagogy and Education, 20, 3–18.