Potser caldria tornar-hi, no?

A l’atenció del Director, Directora

Benvolguda, benvolgut,

quan TV3 i Catalunya Ràdio van iniciar les emissions recordo que moltes persones es van sorprendre de com deien determinades paraules. Els presentadors de programes i els conductors dels noticiaris no parlaven exactament com ells, no deien “acera”, “busson”, “urbanu”, “veranejar” ni “Franciscu”, per esmentar-ne només quatre. Al començament sobtava i fins i tot algú ho considerava divertit, talment com un acudit bo. Per aquell temps, també, milers de mestres participàvem en els cursos de reciclatge; la immensa majoria ho fèiem de grat perquè ens sentíem partícips de quelcom important: la normalització de la llengua a l’escola. La llengua, i la correcció, formaven part de les converses de cada dia. Els mestres ens preníem la llengua com uns “deures personals” necessaris per construir un projecte col·lectiu: l’Escola Catalana. A poc a poc, a les escoles, cada cop se sentia parlar més en català. Foren temps intensos i, a voltes, difícils. Encara recordo la gent de CADECA, em sembla que es deien, que feien bandera de la llengua espanyola perquè consideraven que se l’estava arraconant!!.

Hi havia un interès sincer. Hom s’esforçava en millorar a títol individual. Amb l’arribada de la Reforma educativa de 1990 i del seu desplegament curricular i normatiu, la llengua catalana esdevingué la llengua vehicular de l’ensenyament obligatori. Els darrers anys de la dècada dels vuitanta i els primer anys de la seva implantació van assenyalar, sens dubte, una inflexió notable en l’aplicació dels Programes d’Immersió Lingüística (PIL): es legislà la generalització de la immersió lingüística arreu i, alhora, es modificaren les condicions de suport humà per a la seva realització, tot justificant-ho a partir de dades de “competència lingüística” bilingüe dels mestres i professors d’ensenyament obligatori i a partir de criteris generals de configuració de “plantilles”. Els mestres que tenien una funció específica de “suport” lingüístic en els primers moments de desenvolupament del PIL (>1000), pràcticament van desaparèixer (segons fonts del Servei Didàctic del Català (SEDEC). Aquests canvis no es van constituir en una fase diferent del PIL sinó que, ingènuament, o no, es va considerar que el programa es desenvoluparia amb total garantia i qualitat per ell mateix. A partir d’aquell moment, a poc a poc, vam començar a perdre bous i esquelles.

El SEDEC, no sé si ho sabíeu, va ser el primer Servei que es va configurar a l’administració catalana, un cop mort el Dictador; el primer de totes les Conselleries. Diria que, aleshores, les coses estaven més clares que avui dia. Des del primer decret d’estructuració del Departament d’Ensenyament es va considerar que la llengua era quelcom transversal al sistema i que, per tant, no havia de vincular-se a cap ensenyament, a cap etapa específica, a cap Direcció General. La llengua es va vincular, funcionalment i orgànica, a la Secretària General del Departament. Aquesta situació s’ha mantingut fins avui. Ens hem tornat a equivocar. La Subdirecció General de Llengua i Plurilingüisme ha deixat de dependre de la Secretaria General del Departament i ha passat a “penjar” de la Direcció General d’Educació Infantil i Primària. O sigui que “això del català” ja només és cosa dels petits vaja. M’aturo aquí perquè en diria de massa grosses.

Torno on era, a la llengua dels mestres. No sé vós, però un servidor es fa tips de rebre correus-e que no passarien cap de les proves de l’antic reciclatge. Us asseguro que, de vegades, fan vergonya i tot. Serà complicat millorar la competència escrita dels alumnes si abans no ens proposem millorar la dels docents. La qüestió de la llengua oral no està pas millor, ben al contrari, resulta preocupant. Els pronoms febles estan, literalment, desapareixent del mapa; el pobre “EN” ha passat a ser un desconegut per a molts mestres. A part, és clar, de no parar cap compte amb els “regals” que ens venen d’enllà de l’Ebre. Un exemple, només: moltes persones empren el “Sí o sí” (Faràs tal cosa sí o sí) quan la nostra llengua té una expressió pròpia, genuina. “Tant sí com no”.

Bé, doncs, us proposo de llegir un article de la Sra. Griselda Oliver, Cap de la secció “Homo fabra” del Núvol, digital de cultura. Es va publicar fa un parell de dies. A veure què ús sembla? Com ho teniu això de la llengua, i de la seva qualitat, en el vostre centre? Se’n té cura? Penso que, potser, l’article podria ser un bon material per treballar amb els alumnes, no? A criteri vostre, com sempre.
Us convido, doncs, a tornar a reflexionar en tot això de la llengua; potser caldria, no?

Gràcies, un cop més, pel vostre compromís en l’Escola Catalana, en llengua i continguts

Deu barbarismes que et pots perdonar (o no)

gr

Griselda Oliver i Alabau: 28.09.2016
http://www.nuvol.com/opinio/deu-barbarismes-que-et-pots-perdonar-o-no/

Un barbarisme és una “forma lèxica d’origen estranger que no es considera assimilada a la llengua pròpia”, segons el DIEC. En una societat bilingüe és molt comú l’ús abundant de barbarismes, alguns dels quals (habitació per cambra) han acabat acceptant-se a la llarga i aleshores parlem de manlleus o estrangerismes. Molts d’aquests termes, com culebrón, rebentón, susto, carinyo o lio, els fem servir a diari, mentre que n’hi ha d’altres que hem sentit a dir als nostres avis però que ja hem superat: és el cas de busón, debers o antes. Hem triat deu termes que no estan acceptats al nostre diccionari normatiu, tot i que algun es troba documentat en català des de fa uns quants segles.

Lijar
Tots sabem que lijar, en català, no és correcte, però sovint, quan polim la fusta, demanem de manera inconscient la lijadora. Per referir-nos a aquesta acció en català tenim diverses solucions: en lloc de demanar la lijadora hauríem de demanar la fregadora, que és l’equivalent per demanar la màquina elèctrica que s’utilitza per fregar i donar un bon acabat a la superfície d’una peça de fusta. També podem fer servir els verbs polir o fregar i l’expressió passar paper de vidre.

Finiquito
El finiquito és un document escrit en què se certifica l’absència de deutes d’una part vers l’altra i es reconeix que una persona queda lliure d’una obligació després de pagar els deutes pendents. S’aplica sobretot per referir-se al document que l’empresa lliura a una persona quan plega i inclou el sou base, la part proporcional de les pagues extra d’estiu i de Nadal i el complement personal. Tanmateix, en català finiquito és un castellanisme i s’ha de substituir per quitança, finiment o liquidació. En el cas del verb finiquitar, cal fer servir liquidar, fer la liquidació o quitar quan calgui emetre una liquidació que certifiqui l’absència de deutes amb una persona o acabar, enllestir o resoldre quan es tracti de resoldre un afer amb un acord o resolució.

Cuidado
“Cuidado, no caiguis!”. El terme cuidado és també un castellanisme que no és estrany de sentir al nostre entorn. Més d’un, inconscientment, el deu haver dit per alertar algú de no cremar-se amb un àpat acabat de sortir del forn, o per evitar que ensopegui amb una pedra mentre va encantat pel carrer. En català, en aquests casos, caldria fer servir expressions com compte!, alerta!, atenció!. Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’Alcover-Moll, es tracta d’un “castellanisme no admès en bon català, però molt arrelat en el nostre llenguatge parlat”, documentat des del segle XVI.

Botellón
Botellón és un terme profusament utilitzat en llenguatge col·loquial i sobretot en un entorn juvenil per referir-se a una pràctica que consisteix a beure begudes alcohòliques en un espai públic a baix preu i que es barregen en una ampolla de plàstic gran perquè siguin fàcils de transportar. El botellón se sol fer a la nit, abans d’anar a un concert o a la discoteca. En català, no hi ha un terme equivalent amb el mateix significat i que pertanyi al mateix registre: per això, l’Optimot ens proposa fer servir la forma castellana marcada tipogràficament amb cursiva per indicar que és un terme d’una altra llengua.

Porfi, porfa
El sispli català, tal com ens explica Gabriel Bibiloni en una entrada al seu blog, és un terme provinent de l’argot juvenil que deriva del porfi o porfa castellà: “Fins i tot s’ha creat una forma d’argot juvenil sispli, que no és més que un calc de l’espanyol porfi, modificació, al seu torn del reduït «pijo» porfa”. Tanmateix, molt sovint sentim que els urbanites joves fan es decanten per fer servir la forma castellana com porfi o porfa, en lloc del sispli, sisplau o si us plau. Com aclareix Bibiloni a l’esmentat article, la forma sisplau (i el derivat, sispli) és un cas evident de gramaticalització esdevingut en el parlar col·loquial del Principat: “Ha consistit en la transformació d’una estructura sintàctica flexible en una forma fixa i invariable que fa de marcador discursiu”. Aquesta gramaticalització, proposada per primera vegada per Joan Solà, ha estat força discutida entre els filòlegs, perquè no admet la variació del pronom (si us plau, si et plau), ni la variació del verb, i “arriba a ser recategoritzat, ço que vol dir que, concretament, pot ser usat com a adverbi o com a nom”, afegeix el lingüista.

Enchufe, enxufar
“Aquest té enchufe”, sentim pel carrer. Una frase que es refereix a aquella persona que ha entrat a un lloc gràcies a les seves influències. En català, un enchufe és un endoll, i ens serveix per connectar un aparell o un llum a la xarxa elèctrica; en canvi, no ens serveix per indicar quines són les persones que han estat enxufades (o endollades). Per això hem de recórrer a d’altres expressions, com: “L’han col·locat per les seves influències” o “En Pep té una bona moma i està ben recomanat”. Tanmateix, aquest ús figurat del terme enxufar es troba registrat al DCVB: “Emplear en un ofici lucratiu, sense mèrits o títols apropiats, sinó en virtut d’influències, subornaments o altres mitjans abusius”.

Però en el món dels amiguismes, la cosa no es queda simplement en col·locacions i influències, sinó que també hi ha chanchullos i arreglos, termes que en català equivalen als tripijocs i a les martingales.

Promig
El resultat de dividir la suma d’un nombre determinat no s’anomena en català promig sinó mitjana. Promig és una adaptació incorrecta dels termes castellans promedio i media. Per tant, en una frase com “El promig d’edat dels lectors és de 35 anys” s’haurà de dir “La mitjana d’edat dels lectors és de 35 anys”. Tanmateix, el DCVB documenta aquest terme, juntament amb promedi, que considera que prové del llatí adoptat modernament per conducte del castellà.

Cal també diferenciar entre mig, mitja i mitjà, mitjana: mentre que mig, mitja significa ‘que forma la meitat d’un tot’, mitjà, mitjana fa referència a allò ‘que és igualment lluny de dos extrems’. Per tant, hem de dir “M’he menjat mitja taronja” i “El punt mitjà entre aquestes dues distàncies és aquí”.

Jefe
Jefe, -a és un castellanisme que, tal com diu l’Optimot, és un castellanisme que alguns parlants han adaptat amb la pronúncia quefe. El jefe s’utilitza per designar la persona que ocupa un lloc de preferència, que dirigeix altres persones o que és responsable de la feina que fan, i en català el terme correcte és cap, tant per al masculí com per al femení (el cap, la cap). Segons ens explica la RAE, l’origen de jefe prové del chef francès.

Gatillazo
Gatillazo és un castellanisme que ens serveix per descriure “la impossibilitat sobtada i transitòria de l’home per practicar el coit”, segons la RAE i que no té un terme equivalent en català. En una discussió a les xarxes socials sobre com calia traduir aquest terme i que vam recollir a Núvol, Marta Rojals va proposar ‘fer misto’, tot i que altres alternatives de traducció van ser ‘estroncada’, o ‘arronsada’. Quim Monzó, però, va explicar a Twitter que l’expressió proposada per Rojals era molt adequada: “Des que ho vaig saber, he anat fent proves i veig que tothom ho entén a la primera”, va assegurar.

Estribillo
Estribillo és un diminutiu del terme espanyol estribo, i designa la part que es repeteix sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. En català per referir-nos a aquesta part no direm estribillo, sinó tornada.

Aquesta llista ha estat elaborada amb l’ajut del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, del Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana i del Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.