Quan no es vol veure la realitat

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
si ho recordeu, deu fer unes tres setmanes, en una entrada titulada “Les coses pel seu nom, encara que no agradin” us proposava la lectura d’un article del Sr. Bernat Ferrer publicat a “El Món”, diari digital, el passat vint de gener. Entre d’altres, parlava d’una realitat trista: a Catalunya hi conviuen TRES xarxes escolars-educatives. Ningú (de l’administració educativa) ho vol veure, ningú ho admetrà. Fins i tot potser s’enfadaran amb nosaltres per estar-ne convençuts i per tenir-ne evidències. Aneu “al tanto” que no rebeu!

La cosa és molt greu, moltíssim. Els centres del sistema educatiu català tenen dos grans objectius: la millora contínua dels resultats i la millora de la cohesió social; tot el que s’hi fa hauria d’anar encaminat a assolir-los. La realitat està molt lluny d’això: per ara i tant, només els centres del sistema públic treballen per “cosir el país”, per evitar que se’ns esbudelli per les costures. Els centres públics, ho sabeu millor que jo, escolaritzen més del 85% dels alumnes de famílies nouvingudes i, també, la immensa majoria dels alumnes amb necessitats educatives especials. Ho fan en condicions precàries: amb dotacions insuficients en aules d’acollida, en aules obertes, en vetlladors de suport i en USEE.

Ara, a la llista de factors tradicionals de fractura social caldrà afegir-n’hi un altre: les tecnologies de la informació i la comunicació. Ho diu amb molta claredat el Sr. Ramon Barlam, professor de l’Institut Cal Gravat de Manresa:

  • “Tenim escoles a la part alta de la Diagonal amb iPads i, a baix, instituts on no tenen ni un euro per comprar un entrepà a la cantina”
  • “El problema no el tindrem amb els bons alumnes, que tiren sols, sinó amb els qui més els costa. Aquests últims poden quedar afectats negativament per les noves tecnologies, perquè si bé les noves eines permeten coses fantàstiques com construir coneixement, també multipliquen els elements de distracció”.
  • “No importa amb què accedeixis a internet, sinó què hi fas i com. Això pot ser útil sobretot en escoles públiques a les quals els manquen recursos” “Perquè no oblidem que encara anem a rebuf de les retallades. Que la inversió en formació i en educació és anecdòtica”
  • “Com a docent a qui li agrada avançar, m’encantaria tenir a l’abast alguns recursos TIC d’escoles d’elit”.
  • “L’educació ha de ser una prioritat nacional, i no només de boca. Necessitem fets”.
  • “El meu centre, que és de nova creació, ha estat tot el primer trimestre sense connexió wifi. Com pot ser? Però si el caixer de la cantonada no s’hi estarà ni 10 minuts, sense connexió!”
  • “Diem que l’educació és molt important, però no ens ho creiem”.

La realitat, per molt que el Departament d’Ensenyament la vulgui disfressar, és aquesta. És dolorosa? Sens dubte! Cal admetre-ho, perquè fer-ho és el primer graó per posar-hi remei. Caldria que anéssim molt en compte, altrament d’aquí a no res podem tenir un dels sistemes educatius més fracturats d’Europa.

Diapositiva1

A part d’aquestes qüestions, el professor Barlam introdueix, també, un altre element cabdal: el model de desenvolupament professional. Recordo que ja fa molt de temps us comentava que el professorat de l’Estat espanyol és dels que els agradava menys treballar amb col·legues dins d’una mateixa aula. Ens agrada MOLT treballar sols i amb la porta ben tancada (senyal inequívoc d’inseguretat!). Doncs tampoc anem bé, ho sento, per aquí tampoc avançarem. Cada cop està més demostrat que el model de creixement professional que funciona millor, arreu, és el “modelatge”: el veure un company treballar a l’aula, observar-ho, enregistrar-ho (per poc que es pugui) i després parlar-ne per prendre decisions col·legiades.

Quan un centre està realment interessat en produir un canvi ha d’estar disposat a generar sinergies internes. En voleu un exemple ben senzill? Doncs mireu: resulta que una escola fa temps que malda per introduir el treball per projectes; l’equip directiu i una part del claustre tenen clar que cal aturar el “segrest, i la delegació, professional” que suposa emprar llibres de text. Passa, però, que hi ha tres mestres que no s’hi veuen en cor (per la raó que sigui) i que bloquegen tots els intents d’acord. Doncs bé, el que caldria és que el centre arbitrés les mesures oportunes per permetre que:

  • Aquest docents insegurs poguessin anar a les classes dels seus col·legues a veure’ls treballar: a fer allò que, potser, els espanta.
  • Un altre dia haurien de ser aquests els que anirien a les aules dels “indecisos” per treballar amb els seus alumnes per comprovar que també és possible. Ja que una de les raons més habituals per excusar la introducció de determinades maneres de treballar és dir allò de “amb els meus alumnes això no és podrà fer, no saben treballar sols i menys encara en grup”.
  • Mentre aquests mestres fessin el modelatge amb els seus alumnes ells haurien d’estar fons de la classe prenent notes i imatges.
  • A continuació hi hauria d’haver el temps suficient per parlar-ne, sense por i sincerament.

Coneixeu molts centres que tinguin aquesta flexibilitat i aquest compromís en la millorar professional de TOTS els mestres?

L’entrevista, publicada el dia 14 de març a “El diari d’educació”, em va resultar interessant i, sobretot, valuosa.

A veure que us sembla a vós?

“Els professors han de poder veure i viure altres formes de treballar”

“Tenim escoles a la part alta de la Diagonal amb iPads i, a baix, instituts on no tenen ni un euro per comprar un entrepà a la cantina”

Entrevista a Ramon Barlam, professor a l’institut Cal Gravat de Manresa i especialitzat en l’ús de les tecnologies en l’educació:
Pau Rodríguez
14.03.2016

http://diarieducacio.cat/ramon-barlam-els-professors-han-de-poder-veure-i-viure-altres-formes-de-treballar/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=facf9df063-Newsletter_general_2015_02_06&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-facf9df063-146098705

barlam
Les noves tecnologies han generat canvis reals en l’escola?

Hi ha molta diferència entre les expectatives i la realitat. Les expectatives són altes, però els centres n’estan molt lluny. El que veiem en congressos com l’ITWorldEdu no és el reflex del que passa a les escoles, on hi segueix imperant un sistema -i perdoneu el tòpic- propi del segle XIX. Això, afegit a un sistema de promoció docent totalment obsolet, condiciona molt la introducció de noves metodologies, i també de l’ús de la tecnologia. Hi ha experiències molt bones, centres amb un bagatge espectacular, però no hi ha moltes escoles innovadores. Sí que es mouen coses, es percep una sensibilitat si vols, com per exemple amb els instituts innovadors de la xarxa de l’ICE de la UAB, però crec que a un nivell molt epidèrmic.

Per què hi ha tanta distància entre expectatives i realitat?

Perquè hi ha hagut un abandonament de les prioritats educatives. L’economia és prioritat; l’educació, no. A més, l’escola no ha sabut trobar el seu camí en aquest nou context de les darreres dècades. I el problema no el tindrem amb els bons alumnes, que tiren sols, sinó amb els qui més els costa. Aquests últims poden quedar afectats negativament per les noves tecnologies, perquè si bé les noves eines permeten coses fantàstiques com construir coneixement, també multipliquen els elements de distracció.

Això que dius contrasta amb l’afirmació recurrent de que les noves tecnologies poden facilitar la personalització de l’aprenentatge i, per tant, el progrés dels qui més els costa.

Potencialment, sí. Però ves a un institut dels que no són innovadors, i la realitat que t’hi trobaràs és la del llibre de text, la classe magistral i el treball individual. Sobretot a Secundària. Hi ha correus electrònics, i hi ha Moodle, però no se li treu partit. El Moodle, per exemple, s’ha convertit en un repositori de continguts. Ningú fa servir els fòrums ni hi treballa col·laborativament.

De nou la realitat i les expectatives?

Vas a jornades i congressos on t’ensenyen realitats augmentades, però és que al teu centre -i en molts altres- no estan preparats per a fer aquest canvi. Un canvi que en bona mesura s’exigeix des de les empreses. Socialment també, però la gran pressió ve del sector industrial per a què omplim les aules de productes, com ja va passar amb els ordinadors en l’anomenat 1×1. La indústria que es dedica a l’educació hauria de buscar productes sempre tenint en compte que no podem crear una fractura entre centres. Tenim escoles a la part alta de la Diagonal amb iPads i, a baix, instituts on no tenen ni un euro per comprar un entrepà a la cantina. Això ens marcarà molt, a no ser que es faci de l’educació una necessitat prioritària.

Per trencar amb la fractura digital, molts centres aposten per què els alumnes portin els seus mòbils a classe. Tos els joves en tenen un.

Sí, és una estratègia que es fa servir. No importa amb què accedeixis a internet, sinó què hi fas i com. Això pot ser útil sobretot en escoles públiques a les quals els manquen recursos. Perquè no oblidem que encara anem a rebuf de les retallades. Que la inversió en formació i en educació és anecdòtica. Com a docent a qui li agrada avançar, m’encantaria tenir a l’abast alguns recursos TIC d’escoles d’elit. Fins ara hem estat traient petroli d’uns recursos que són ínfims, i això gràcies als professors.

Les noves tecnologies, deies, tenen potencial educatiu, però s’ha de saber canalitzar. Alguns centres ja ho fan. Com es pot expandir el seu model?

Amb diàleg. Com deia Francesc Pedró, no cal tanta formació per als mestres, sinó coaching. Els professors han de tenir maneres de veure i viure altres formes de treballar. Aquest és el canvi de paradigma de la formació de mestres. Com a coordinador de l’àrea TIC de l’ICE de l’Autònoma estem experimentant models de formació que s’aproximen a això. Impartim continguts, pocs, per videoconferència, i després els docents comparteixen la pràctica d’aula entre tots. Fins ara en formació del professorat hem replicat el model de l’aula. El mateix!

No és una qüestió de més formació, doncs?

No es tracta de multiplicar la formació i fer cursos a dojo, sinó de revisar-la. Canviar el model, perquè l’antic és inútil. Jo n’he fet molta, i tal com la feia et venien professors, t’agafaven les eines, però molt pocs culminaven el procés portant això a l’aula i canviant les coses amb els alumnes, que n’han de ser els veritables beneficiaris. I el fet que en matèria de formació del professorat haguem passat del cafè per a tothom al cafè per a ningú, en termes pressupostaris, doncs tampoc no ajuda.

L’Administració no ajuda els docents més inquiets i motivats?

Vull pensar que hi ha bona voluntat. Per exemple, el servei de Tecnologies d’Aprenentatge i Coneixement del departament d’Ensenyament és fabulós, amb gent amb molta empenta, però les directrius sovint venen de més amunt. L’educació ha de ser una prioritat nacional, i no només de boca. Necessitem fets. El meu centre, que és de nova creació, ha estat tot el primer trimestre sense connexió wifi. Com pot ser? Però si el caixer de la cantonada no s’hi estarà ni 10 minuts, sense connexió! Diem que l’educació és molt important, però no ens ho creiem.

Els canvis acaben depenent de l’empenta i la capacitat d’arrossegament d’alguns docents.

És realment així. Hi ha mestres que són autèntics cheerleaders al seu institut. Són els que estan a la sala de professors, detecten un mestre amb dubtes, i l’ajuden, l’animen, li recomanen noves metodologies. Hi ha qui pensarà que no té perquè fer-ho, però hi ha mestres amb moltes ganes de teixir complicitats. Els professors que tenen inquietuds per posar-se al dia, que són bastants, ho acaben fent. El que potser falta és més diàleg entre la universitat i l’escola. Alguns professors, com Jordi Adell, o Fernando Trujillo, ho fan a títol individual. Baixen de les facultats a les aules. Però sovint es prenen massa decisions en despatxos on del que menys es parla és de nens.

Tornem a les TIC. Creus que són en si mateixes una eina motivadora pels alumnes? Pel fet de ser més properes al seu dia a dia.

Només pel fet d’incorporar noves tecnologies a l’aula no els tindràs més motivats ni obtindran millors resultats. A la que et despistis el nano potser estarà al WhatsApp o a Facebook. La seva incorporació ha de ser assenyada, planificada i amb objectius concrets. Com deia Begoña Gros a principis dels 2000, les TIC han de ser invisibles. Són unes eines que abans no teníem i que ens permeten fer coses que abans no podíem, però això no ens ha de fer canviar allò que ja funcionava. Però si ens ha de servir per aconseguir millor els objectius, endavant.

En què penses?

En l’escriptura col·laborativa, per exemple. En comptes d’arribar a la meva classe d’Història i explicar les civilitzacions, els les faig buscar a ells per grups a internet. Això ho treballen en documents compartits i m’ho exposen. En aquest cas és una eina que m’ha ajudat a aconseguir un objectiu concret. Un altre dia serà una activitat gamificada o, qui sap, la realitat augmentada. Però el dia següent potser serà més útil una excursió, un bon esquema o, fins i tot, una bona explicació del professor.

Fins ara ha predominat l’explicació del professor?

El problema té un nom: llibre de text. Assegura la zona de confort dels mestres i la gran majoria que el fa servir, s’hi aferra. Les classes te les acaba preparant l’editorial. Hi hauria d’haver mecanismes per evitar que es treballi només així. S’ha d’avançar en molts fronts, en l’ús de les TIC però també en els canvis en profunditat de la funció docent.

Quins altres fronts? Les metodologies? L’estructura escolar?

Hi ha diferents nivells. D’entrada la funció docent està obsoleta. S’ha de rebentar!

A risc de que els docents perdin estabilitat?

No! Però no només es pot tenir en compte l’antiguitat a l’hora de seleccionar-los! És que el col·lectiu docent som consagrats! No ens agrada que ens manin, que ens diguin com hem de fer les coses, que ens incomodin dins l’aula. Doncs bé: a l’aula hem de deixar d’estar-hi sols. Com si som tres docents! Com si ve l’inspector! Si tinc por de que m’entrin a l’aula és que no ho estic fent bé. El més senzill, però, i insisteixo, és agafar el llibre de text i tenir els nens en silenci, examinar-los, i els de bona família aprendran igualment i els que no, doncs no. Fer una classe invertida, o treballar per projectes, requereix més energia del professorat. Preparació, execució, avaluació… Cada vegada hi ha més mestres inquiets i formats, sí, però sincerament crec que estem lluny d’un canvi substancial.