Museus

A l’atenció del Director,

Benvolguda, benvolgut,

a l’estiu gairebé tothom, que pot, “tomba”. La butxaca determina la llargada del trajecte, en molts casos.

Bé, ja som al lloc, i ara què? Què fem? A on anem? Què cal “visitar”? A les possibles respostes gairebé segur que hi apareix la paraula “MUSEU”.

La majoria dels grans museus nacionals, sobretot, el britànic són, en bona part, fruit de l’espoli de les èpoques colonials. Tot just fa pocs dies escoltava per la ràdio que el diamant més gran del món (El Cullinan) és a la Torre de Londres. Va fer cap a Anglaterra després de prendre-li a un Marajà de Transvaal, així de senzill. Oficialment es diu que li va “regalar” al rei Eduard VII quan aquest va fer els 80 anys. A la Reina Victòria, però, no li va agradar perquè “brillava poc” i el van tornar a tallar per augmentar-ne la brillantor. En l’operació, és clar, va perdre més de la meitat dels quilats. El Museu britànic diria que és el que té més litigis, hores d’ara, oberts amb països de tot el món.

En general, hom valora aquestes institucions com a llocs gairebé sagrats.  Es podria afirmar que els museus, en certa mesura, han substituït les esglésies: actualment són el refugi de la sacralitat de les imatges (es miren però no es toquen), llocs de meditació i de contemplació. Aquesta substitució ha comportat, també, la creació, o el trasllat, dels seus propis rituals de comportament: poca llum (o llum molt estudiada), silenci absolut, comportaments continguts, lentitud de desplaçament, observació de les obres des d’una certa distància, mans al darrere, cartells de les obres col·locats a una alçada que demani “inclinar-se” (venerar-les?), transitar d’objecte a objecte, de peça a peça, sense saltar-se’n cap i seguint un ordre de visita preestablert.

Si teniu temps, us recomano un vídeo: “No tocar por favor el museu como incidente”. A la part final veureu el comportament dels nazis l’any 1937 quan visitaven una exposició que ells mateixos havien organitzat i titulat “Art lleig”. Una exposició d’obres fetes per “persones inferiors”: jueus, comunistes, homosexuals… Resulta revelador comprovar que, fins i tot en aquesta situació, les persones (Führer inclòs) caminen a poc a poc, es posen les mans al darrere, fan silenci i “es treuen el barret o la gorra de plat”.

No sé a vós, però a mi el sol fet de pensar en la “procedència” de la majoria de les grans peces d’art m’allunya d’aquests establiments de culte modern. Sabeu que, per exemple, al museu de Pèrgam de Berlín, hi podeu trobar la porta d’Istar, de la muralla de Babilònia? O l’altar grec de Zeus? Són immensos. Aquest museu no es va construir primer, sinó que abans es van portar totes aquestes obres d’art (algunes, diuen les llengües, procedents de l’expol·li) i després es va construir el museu al seu voltant:

http://www.smb.museum/museen-und-einrichtungen/pergamonmuseum/home.html

Dec ser dels pocs, ho admeto: davant dels grans museus hi acostuma a haver unes cues enormes. Els turistes hi fan cua estoicament, de vegades hores. Després, un cop a dins, vinga a córrer perquè, és clar, “s’ha de veure tot en dues hores”. El resultat i les conseqüències escasses, és clar: “Ja hi hem estat” (Vindria a ser “Ja tenim el cromo”?).

Mireu, us proposo una alternativa, busqueu sempre els museus petits i, si pot ser, monogràfics. Acostumen a ser molt més reveladors i formatius. El seu relat és coherent i està contextualitzat. El que tinc més aprop de casa és magnífic: El museu de la vida Rural de l’Espluga de Francolí; visiteu-lo si en teniu ocasió i ja em direu el què. A part d’aquest, és clar, també us proposo que quan viatgeu busqueu els museus dels escriptors. L’experiència us resultarà molt diferent, veureu:

http://kickfeed.co/wow/museos-literarios-que-todo-amante-de-libros-deberia-conocer/

daddfhhj