Fins quan ens enganyarem tots plegats?

A l’atenció de la Directora, director,

Benvolgut, benvolguda,

sempre m’ha fet pensar la tossuderia del nostre gremi, sempre. Podem saber del cert que una cosa no funciona però nosaltres com si res, la tornem a fer: “sempre s’ha fet” i “sempre ho hem fet així”. Us sonen aquestes expressions? Un dels casos més paradigmàtics d’aquesta tossuderia són les lectures anomenades “OBLIGATÒRIES” que s’acostumen a prescriure a l’ensenyament secundari obligatori i, també, però no tant, en el darrer cicle d’educació primària.

D’entrada suposo que estarem d’acord que el “nom”, el qualificatiu, és poc afortunat: OBLIGATÒRIES. Tothom ho veu que és un nom amb poc recorregut, amb poques possibilitats d’èxit, no? Doncs res, el mantenim sense qüestionar-lo malgrat els resultats siguin, en general, decebedors. Mira que seria senzill dir “RECOMANADES”, perquè, a la fi, deuen ser-ho, no? Se suposa que són lectures que els professors recomanen MOLT de llegir perquè suposen que la seva lectura agradarà als alumnes. Que a l’adolescència no es llegeix tant, tothom ho accepta: hi ha una crisi, sens dubte, de l’hàbit lector. Que els adolescents es rebel·len contra les imposicions també ho sap tothom. Que l’hàbit lector està estretament vinculat a la qualitat i la intensitat de l’experiència lectora tampoc no és cap novetat, em sembla. Doncs res, tot i saber tot això, i moltes més coses, continuem aferrant-nos a unes “Lectures obligatòries” que, en general, estan molt lluny d’aconseguir i de promoure experiències lectores gratificants, de bon recordar.

Va, diguem-ho clar: ¿són majoria els instituts en què aquesta temàtica sigui objecte d’una reflexió professional, permanent, seriosa? Diria que no, les llistes de lectures, en molts casos, no pas tots però, es repeteixen d’un any a un altre: passen de curs, vaja! El debat entre la “qualitat” dels llibres i la “qualitat” de les experiències lectores es troba, en general, en un estat molt incipient. Per acabar-ho d’adobar, quan s’acaba el termini convingut per llegir el llibre apareix una pràctica lamentable (si parlem de lectura): l’examen!! El profesor de la UAB Jeroni Moya ja fa uns quants anys va posar de manifest, empíricament, que els exàmens eren la pràctica més habitual després de les lectures obligatòries (en un 64% dels casos).

Per la seva part, la professora Mireia Manresa va dedicar la seva tesi a estudiar els efectes de les actuacions escolars en les pràctiques de lectura. Els resultats dubto que us sorprenguin, però us recomano molt, si teniu temps, de donar un cop d’un a una presentació seva, veureu:
http://www.slideshare.net/mireiamanresa/els-hbits-lectors-dels-adolescents
Bé, doncs, en aquest panorama em va caure a les mans un bon article del Professor Josep M. Aloy publicat a la secció d’opinió de “El Núvol”. A part de dir el mateix que us he dit fins ara hi afegeix una dada important (també abastament coneguda): a la xarxa hi ha la possibilitat de trobar resums, ressenyes i treballs fets de la majoria de les lectures obligatòries que es “prescriuen”. Tothom ho sap!! (però no és profecia, ni a cal fuster hi ha novetat!). Una mostra més de la tossuderia que us comentava en iniciar l’entrada: tothom ho sap però nosaltres com si res, “endavant les atxes”!!

http://www.nuvol.com/opinio/fomentem-la-lectura-o-fomentem-lengany/

Fomentem la lectura o fomentem l’engany?

Josep Maria Aloy. Barcelona. / 21.01.2015

Josep M. Aloy planteja en aquest article, originàriament publicat al blog Mascaró de proa, les dificultats que tenen els professors de secundària a l’hora de fer llegir els adolescents i qüestiona algunes lectures que es prescriuen als Instituts. “Hi ha, encara, massa professors que fan llegir sense haver llegit”.

El comentari d’avui és un d’aquells que no hauria volgut escriure mai però no podem ser tan ingenus i pensar que això de fomentar la lectura és sempre una activitat tan dolça com formativa i d’una transcendència capital en l’educació dels nois i noies. A vegades més valdria que alguns dels qui fan llegir es dediquessin a una altra feina menys “delictiva”.

M’explico: a diversos Instituts de Secundària “s’obliga” a llegir el llibre Mi hermana Elba y Los altillos de Brumal de Cristina Fernández Cubas, un conjunt de vuit excel·lents relats no massa fàcils per als lectors poc habituats a llegir. Després de la lectura del llibre —una lectura individual i sovint sense ser ni orientada ni acompanyada ni, amb prou feines, estimulada— es passarà un control —nefasta paraula!— on els alumnes hauran de contestar —sisplau per força— preguntes que tenen sobretot la finalitat d’esbrinar si el llibre s’ha llegit i sobretot si els lectors l’han entès i, potser en algun cas, si s’ho han passat bé llegint-se’l.

Fins aquí semblaria que la cosa no té massa delicte tot i que ja és prou greu fer llegir obligatòriament sense cap estímul ni cap orientació. Però seguim: ara entreu a Google i busqueu el llibre de Cristina Fernández Cubas. Jo ho he fet i he trobat una pàgina on algú, no sabem qui ni amb quin objectiu solidari, engipona un resum de cada un dels vuit relats, breument i sense trencar-s’hi massa la closca i, un cop fet això, ho penja en un acte de servei a la comunitat estudiantil. Pocs dies després, la seva tasca solidària és recompensada —almenys fins ara— amb quinze comentaris d’estudiants que han consultat la pàgina i n’han llegit els continguts.

Els comentaris que hi han deixat són prou eloqüents i no caldrà pas que els comenti. La majoria tenen un mateix tarannà: “Amb això aprovo”, “… se piensa la de castellano que voy a leer el libro teniendo esto”; “Graciass!!!!! con esto dejamos KO y fuera de juego al profe jajajaja…”; “Esto si que sirve, mañana a por todas XD”; “Mañana examen jojojo. Mil gracias ^^”. Dos o tres comentaris agraeixen els resums i un o dos en critiquen algun error… No hi ha un sol comentari que hi afegeixi alguna reflexió sobre el llibre o un comentari sobre algun aspecte interessant a partir de la seva lectura.

Ja sé que és una mostra molt esquifida, tot i que prou significativa, però em suggereix algunes reflexions. Per exemple, crec que a molts estudiants és pitjor fer-los llegir per obligació que no pas no fer-los llegir res. Dit d’una altra manera: crec que és millor que no llegeixin que no obligar-los a fer veure que han llegit. S’ha de ser bastant ingenu per creure’s que estàs fomentant la lectura quan en realitat estàs fomentant l’engany i, com a conseqüència d’això, la desaparició, entre els joves, de la lectura com a plaer, com a descoberta, com a creixement personal, com a oportunitat d’obrir debat dins l’aula… Hi ha, encara, massa professors que fan llegir sense haver llegit. Sense ser amants de la lectura. Fer llegir és facilitar i promoure que els alumnes parlin entre ells, debatin, s’esbatussin si cal, i opinin i reflexionin sobre el que han llegit i comparteixin dins l’aula les seves emocions…

En el camp de l’ensenyament encara hi ha massa gent que fa coses sense estar-ne prou preparat, desprestigiant així una professió que hauria de ser de les més dignes, delicades i creïbles i que alguns saben portar amb una enorme dedicació i dignitat. I sort en tenim, d’aquests últims! No sé com entomaríem el fet que ens operés del cor un metge que no està prou preparat per a fer-ho. Però és clar, en el món de l’ensenyament, en el món de la canalla, els errors passen desapercebuts fins i tot pels mateixos que els cometen. Però el futur dels joves se’n ressent, i de quina manera, sobretot quan alguns en comptes de fomentar la lectura, com dic en el títol, fomentem l’engany. Fomenten l’engany entre els estudiants i, alhora, s’enganyen ells mateixos. O potser és tota la societat la que ja ha perdut la capacitat de transmetre l’alegria que comporta llegir?