On aneu de vacances?

A l’atenció de la Directora/Director

Benvolgut, volguda,

després d’un parèntesi de temps massa llarg, per qüestions que ara mateix no vénen el cas, em permeto la llibertat d’acomiadar-me de vós, un curs més, proposant-vos una reflexió que no té massa a veure amb la didàctica (o potser sí).

Ja heu pensat què fareu aquestes vacances? Si fessin una enquesta, probablement una de les preguntes més formulades aquests dies deu haver estat: “on aniràs, de vacances”? No se sap ben bé perquè, però en els darrers temps les vacances s’han anat associant a “sortir”, a “marxar físicament” del lloc es vius tot l’any. Tot de gent que planifica viatges a l’altra punta del món, amb mesos d’antel·lació, persones que busquen als cercadors de la xarxa les ofertes que sempre queden a darrera hora. Sembla talment com si s’hagués d’acabar el món. Que potser ningú està bé a casa seva?

Què se n’’han fet de les vacances “d’’abans”? Suposo que ho sabeu, el mot vacances, com la immensa majoria dels de la nostra llengua prové del llatí: VACARE, VACANS, VACATIO, VACUUS. Els diccionaris etimològics ho relacionen amb: estar lliure, desocupat, vacant, buit. Pel que sembla, a l’Antiga Roma els Díes Vacantes eren dies en què es treballava molt però la gent estava exempta d’obligacions religioses. Estrictament parlant, doncs, el mot vacances només fa referència a deixar de fer l’activitat, la feina, que es desenvolupa habitualment.

Se sol considerar, per tant, que treball i vacances són antònims complementaris. En un dels seus aforismes, Joan Fuster parla de les vacances com una pausa higiènica que permet relaxar els músculs, el cervell i l’ànim. Les persones ocioses, escriu, no necessiten “vacar”: elles “estiuegen” o “hivernen”. Les vacances van ser un guany molt important dels sindicats de classe a meitat del segle passat, ho recordeu. Quan era menut molta gent no en tenia de vacances, no sabien ni què era. En el meu record, això de les vacances consistia, bàsicament, a deixar passar el temps i anar fent.

Vet-ho aquí, però, que deu fer uns quinze o vint anys a algú se li va ocórrer que això de les vacances podia ser un bon negoci si s’aconseguia que els habitants dels països rics maldessin per anar-se’n de casa seva durant uns dies. I la van encertar de ple, sí senyor. Actualment hi ha persones que, fins hi tot, “aparellen irremissiblement, els mots “vacances” i “viatjar”. Un deu pels responsables de màrqueting. En saben, renoi! “Estar de vacances’, ara mateix, per la immensa majoria, implica, necessàriament, haver d’anar de vacances o haver de sortir de vacances.

Quan m’ho pregunten sempre responc que durant les vacances no bellugo. Em miren amb cares estranyes ho admeto: “Però no t’agrada viatjar”? Doncs no, no m’agrada. Només he viatjat per feina, això sí. Per a un servidor les vacances suposen deixar d’anar a cop de xiulet, aquí o a Roma, mirar com les hores s’escolen sense adonar-te’n. Fer vacances ho associo, potser, a fer petites coses que durant la resta de l’any no faig: reparar aquell calaix que no tanca bé, repintar la nevera, fer baixar la pila de llibres pendents de llegir, dormir quan et va la son, potser anar al cinema algun dia; poca cosa més, ho admeto.

Cal mirar sempre les coses pel cantó bo: Potser aquesta crisi ajudarà a reinventar-nos i a tornar a trobar plaer en les petites coses de cada dia…

Que gaudiu bé del vostre temps.

Pareu compte de no prendre mal, sobretot.

Ens veurem a finals d’agost?