I em sap molt de greu, que consti

A l’atenció de la Directora, Director

Benvolgut, benvolguda,

que us servidor és creient no és cap novetat. No me n’amago mai de dir-ho, no em cal.
Ara fa pocs dies he assistit, un tant perplex tot s’ha de dir, a la canonització de dos papes: Joan XXIII i Joan Pau II, el rector de poble i l’actor aventurer segons diuen. A la premsa he llegit bons articles que hi feien referència, sobretot el de Mossèn Ballarin al PUNT +AVUI, com sempre esplèndid, Us el recomano si la cosa us interessa, és clar. No us ho creureu però encara tinc a la retina la imatge de les exèquies de Joan XXIII; ho vaig veure per una televisió en blanc i negre, el passejaven estirat i vestit de gala per la Plaça de Sant Pere. A saber perquè dec servar aquesta imatge.

Al papa Roncali li hem d’agrair una cosa enorme, que la majoria de persones no saben: gràcies a ell l’església catòlica va deixar el llast de l’edat mitjana i va entrar a l’edat moderna. Us en poso un exemple proper del que va representar aquest pas: al Monestir de Poblet no va ser fins finals dels seixanta que es va abolir la diferenciació clara i nítida entre monjos ordenats i frares; no compartien bo i res, els uns ben servits i els altres servidors, vet-ho aquí. A Joan XXIII se li han d’agrair moltes coses, però sobretot la convocatòria del Concili Vaticà II (contra la voluntat de la cúria del moment, tot s’ha de dir). Suposo que el papa, Francesc, actual deu haver negociat, deu haver dit: “d’acord farem sant al papa polonès, però també a Joan XXIII que fa una pila d’anys que “s’espera” a la residència dels beats. En canvi, l’altre papa que han fet sant el recordaré sempre per la seva mania en perseguir la teoria de l’alliberament a sudamèrica; també tinc una imatge seva a la retina: dret i altiu, renyant al pobre Ernesto Cardenal, agenollat davant seu. Mare meva! A part, és clar, d’haver convertit l’Opus Dei en prelatura

I ja que estic “a missa” aprofito per compartir amb vós, si ho voleu, un gran neguit. Un patiment que cada dia que passa es va fent més i més gran: el silenci de la “meva església” davant dels reptes, les dificultats, les injustícies i els desafiaments que està vivint el nostre estimat país i la majoria de les persones que l’habitem. El que són les coses, precisament avui m’ha caigut a les mans un article esplèndid publicat en el butlletí d’Església Plural.org. De moment, l’únic que s’ha posicionat i repetidament ha estat el Pare Josep M. Soler, Abat de Montserrat. La resta dels que ho haurien de fer estan muts. La pau dels cementiris, potser?

Si us ve de gust llegir-lo, a veure què us sembla, amb poques paraules un retrat perfecte d’una ignomínia (menyspreu públic).
Les respostes de la Conferència Episcopal Tarraconense als temes de la societat catalana

http://www.esglesiaplural.org/les-respostes-de-la-conferencia-episcopal-tarraconense-als-temes-socials/

SILENCI, SILENCI, SILENCI…
Davant la precarització laboral, la retallada de drets, l’atur…..
SILENCI
Davant l’empobriment generalitzat de la població i l’enriquiment de les minories dominants…
SILENCI
Davant els atacs a la llengua catalana, fonament de la nostra cultura i signe de la identitat com a poble….
SILENCI
Davant la propera campanya electoral per les institucions europees….
SILENCI
Davant els abusos de les elits financeres i les repercussions en les famílies per desnonaments i endeutament de per vida….
SILENCI
Davant la incomprensió i els atacs sistemàtics a Catalunya per part de la Conferència Episcopal Espanyola i els seus mitjans de comunicació….
SILENCI
Davant la manca de futur per a la nostra joventut….
SILENCI
Davant el deteriorament democràtic que pateix l’Estat, el descrèdit de les seves institucions més importants i la corrupció de gran part de la classe política….
SILENCI
Davant el tracte inhumà a que l’Estat sotmet a les persones immigrants, tant les que ja estan dins d’Espanya com a les que volen entrar….
SILENCI
Davant els anhels, la il·lusió i l’esperança que genera en una gran majoria del poble català el procés per la consulta sobre el seu futur polític…
SILENCI
Des de fa alguns anys la Conferència Episcopal Tarraconense ha deixat d’existir com a eina de dinamització de l’Església catalana i com a veu institucional enmig de la societat. Un èxit dels Rouco, Carles, Martínez Camino i de tots aquells que tant han treballat per aquesta irrellevància d’aquest òrgan de treball pastoral conjunt de les diòcesis catalanes que tants fruits va donar durant la dècada dels 70 i dels 80 del segle passat.

Aquests personatges han estat els estrategues de la dissolució de la unitat pastoral catalana, però els bisbes actual en són els causants per no voler prendre’n el lideratge. Catalunya i l’Església com a part d’aquesta societat viu moments molt importants, la ciutadania, especialment els sectors populars pateixen les conseqüències d’una estratègia criminal de les classes dominats per apoderar-se de la màxima riquesa i poder, amplis sectors de la societat, la política i l’església de base treballen per construir alternatives, denunciar els abusos i pal·liar els efectes, mentre, la jerarquia eclesiàstica calla…i qui calla, avui més que mai, consenteix.

JT. –