Tal dia com avui, fa anys…

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
tal dia com avui, de petits, anàvem de corcoll, ho recordeu? Calia veure la cavalcada des d’un lloc adient, érem petits i no valia qualsevol lloc. Recordo que, a Reus, el que més em captivava eren uns camions plens de capses de cartró ben embolicades i amb uns gran rètols on s’hi podia llegir: “Camiones, muñecas, bicicletas, etc” Pel que tinc entès encara funcionen i la canalla encara hi bada, em diuen. Després cap a casa morts de fred, habitualment (avui no sé on han arribat a 24 graus, mare meva pobre planeta!); sopar sense ganes i cap al llit, sense son, és clar. Abans, però, tot un ritual, tres platerets amb alguna cosa de menjar, tres copetes amb alguna cosa de beure i i un recipient prou gran ple d’aigua per als animals, els que fossin. L’endemà un desfici. Encara recordo un any que em van dur un cabàs de carbó! A saber què devia fer?

Van passar els anys i vet-ho aquí que em va tocar menjar i beure el que les meves filles hi posaven. Hi vam afegir un manat de palla per allò de que beure amb la panxa buida no acaba de ser saludable, tampoc per les bèsties. Hi havia allò i res més, res de res. Ara, però, els infants viuen immersos en una mena de bogeria que els hem preparat els adults. N’hi ha que des l’endemà de plegar de l’escola comencen a fer “cagar tions diversos”, després un arbre de clima alpí (?) també sembla ser que els porta coses. Un home panxut i barbut, també procedent del nord, sembla que es troba bé per aquesta latitud. Finalment, quan a les cases no hi cap res més, arriben ses majestats, els de veritat, però, no pas els dels llibres d’història.

Ho confesso, tinc una certa mania a emprar a tort i a dret la paraula “màgica”. Ara tot ha de ser màgic, renoi! Per què? Prefereixo l’expressió “especial”, no sé vós. Avui és una nit especial, sí senyor! I com que encara ho és us vull fer arribar també un parell d’obsequis: una col·lecció d’imatges dels reis extretes d’un bloc d’il·lustració que us recomano que seguiu i, com no podia ser d’altra manera, un article breu, però magnífic dels mestres Cela i Palou.

Em perdonareu que no m’enfili al vostre balcó, ja de nit, per donar-vos-els. Tinc una edat i els meus genolls ja no són el que eren.

Bona nit de Reis!!

Il·lustració d’Oleg Shuplyak

http://bibliocolors.blogspot.com.es/2013/01/els-tres-reis-mags-melcior-gaspar-i.html

 

Els Reis

JAUME CELA & JULI PALOU
05/01/2013
Tradicionalment són tres. Un de blanc, un de ros i un de negre. Si fem cas a l’Evangeli, eren savis que sabien interpretar els signes del cel i coneixien relats molt antics que parlaven que quan naixés un messies alguna cosa ho anunciaria. De poc que ho espatllen tot, però vam estar de sort perquè uns homes com ells, de ciència abans de tota ciència, van saber obeir l’avís d’un àngel aparegut en un somni que els demanava que no s’acomiadessin del rei Herodes, un dels infanticides més destacats de la història.

Convenim i acceptem, doncs, que van ser tres i que són, a més de reis, mags i que una vegada a l’any tornen. Per tant, deixem en pau aquesta imatge tan senzilla en les ments infantils i que els publicistes s’inspirin en altres temes. Deixem que creguin que entren a casa la nit de Reis. Per on? No ho sabem, però sí que sabem que tenen gana, perquè els hem deixat un tros de torró i el plat, de bon matí, era buit. Tampoc hi ha restes de vi bo a les copetes. Ni una gota d’aigua ha quedat dins la galleda que hem omplert, perquè els camells treballen molt aquesta nit i tenen set de la bona. A les sabates, potser hi han deixat un missatge que la criatura sabrà interpretar perquè el símbol penetra per tot arreu i tot ho inunda.

Deixem que la bellesa de la història prengui el protagonisme per una nit i arraconi la banalitat de la realitat, el joc polític, l’estètica que es menja l’ètica, la mentida publicada i negada reiteradament. Traiem les nostres mans de damunt del misteri i deixem, si més no una vegada a l’any, que la tendresa de la mirada infantil davant la meravella sigui qui domini les estances. I, sobretot, no diguem allò tan injust que els Reis no et portaran res si no fas bondat, perquè hi ha criatures molt bones que poden no tenir res, o gairebé, i, en aquests casos, els dolents som els grans i aquesta societat incapaç d’endreçar una mica més aquest món que ens ha tocat viure.