Sempre Tonucci (duplicat). No caduca!

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

no sé vós, però a mi, de sempre, m’ha captivat en Francesco Tonucci. En Fratto va tornar no fa gaire a BCN. Aquest cop convidat a la 21a Tribuna Edu21 (Fundació Jordi Pujol) el passat 25 de novembre convidat pel Foment de les Arts i la Decoració (FAD). Preveient que no hi cabrien se’n van anar a la seu del Museu Blau. Tot el que diu aquest home m’agrada, tot. El trobo tan clarivident i, a la vegada, tan ple de sentit comú. Amb el temps cada cop em cansen més els savis que pontifiquen. A casa nostra en tenim un quants a banda i banda: a l’escola i a la universitat. Els trobo tediosos.

Precisament aquest divorci escola-universitat és un dels factors que ens dificulta més sortir del pou: hi ha una desconfiança endèmica i permanent entre els pràctics i els teòrics. Talment com si els uns poguessin viure sense els altres, mare meva! Estic cansat d’escoltar allò de “Que sigui pràctic”, quan començo a gestionar activitats de formació permanent. Perquè, a veure, què en fas de la pràctica si no saps perquè estan fent les coses i perquè les estàs fent d’aquesta manera? I a l’inrevés el mateix: una pila de Tesis Doctorals que només se sostenen amb “quatre visites o quatre entrevistes”.

En Tonucci fa molts anys que treballa per reconstruir aquest matrimoni, els dels pràctics i dels teòrics. Quan aquest parell no es parlen, com és el nostre cas, els desgavells i les caricatures estan garantits. Dos exemples? Doncs va!:

  • L’anomenat constructivisme de l’aprenentatge inicial de la llengua escrita. Molts centres em diuen que e tenen present i que és el seu marc de referència, només, perquè treballen amb els noms dels infants i empren la tipografia de pal sec per escriure. Res més. I es queden tan amples.
  • El treball per projectes. Moltes escoles malden per “treure els llibres de text”. Jo no hi estic a favor ni en contra sempre que se sàpiga perquè i, sobretot, es tingui consciència de les conseqüències professionals que es deriven d’una decisió com aquesta. En el cas dels projectes, per exemple, conèixer a fons les propostes d’en Kilpatrick i en Dewey i, per descomptat, controlar el currículum que el nostre parlament va convenir per a les diverses etapes de l’escolaritat. Quan un mestre treu els llibres és perquè, se suposa, que a partir d’aquell moment ell passarà a controlar el treball amb els diversos components curriculars, no? Doncs no!! Treballar per projectes, sovint, només és allò de “Què sabem, què volem saber” i un reguitzell de fitxes. Això sí: davant de les famílies llueix un munt.

Si teniu temps, a part de llegir les dues entrevistes, mireu-vos els vídeos i a veure què us sembla, d’acord?

Ja em direu el què.

Gràcies!!

21a Tribuna Edu21: Francesco Tonucci. Les TIC, l’escola, la família i els infants. from Edu 21 on Vimeo.

 

Francesco Tonucci (1941): “Els mestres d’infantil haurien de cobrar més que els d’universitat”

Creu que hem d’aprendre a escoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa. Fa 50 anys que es dedica a l’educació i explica, sense sorprendre’s, que encara aprèn coses. És assessor en matèria educativa del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Com ha de ser una bona escola?


Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l’escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials i de la dictadura espanyola les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l’educació a tots els ciutadans. Tots els nens i les nenes espanyols i italians van a escola avui, i això és un gran resultat. Però l’escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.

Per què?


La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens a qui no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió… L’escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals, abans de pensar en les disciplines. Hem de construir aquestes bases, perquè sense tenir-les els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d’això, d’una escola que no és per a ells.

Com es construeixen les bases?


Primer de tot pensant com està feta l’escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d’haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d’escoltar. L’escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses.

Actualment els índexs de lectura no paren de caure.

Perquè es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se’ls hauria d’oferir l’experiència d’escoltar.

Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.


Sí. S’ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d’escoltar els alumnes, que els materials de treball a l’escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans. Els mestres també funcionen així: els mestres d’infantil compten menys, treballen més i cobren menys; això correspon a una idea antiga i falsa del desenvolupament dels nens. Els mestres d’infantil haurien de cobrar més que els d’universitat.

Cal tractar més bé els mestres.

Els nostres polítics no saben res de ciència i no tenen en compte que el desenvolupament cerebral més important es dóna quan els nens són petits. Els mestres de primària són els que estan fent la feina més important i alhora és la que té més riscos, perquè els danys poden ser molt greus.

¿L’educació infantil és la més important de totes?


Sí, ho diu la ciència. En el moment del naixement i en els primers anys de vida és quan els nens aprenen les coses més importants. I això trastorna totalment la relació que tenim amb els nens a l’escola. Si els veiem com éssers buits els veiem com éssers iguals, i no ho són. Però si creiem que els nens són éssers que saben coses ens qüestionarem si podem aprofitar tota aquesta riquesa i posar-la en moviment perquè l’aprenentatge no sigui passar del desconegut al conegut, sinó un passatge del que sabem al que sabem millor, aprofundint en les coses.

¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?


Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L’escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s’haurien de moure i passar d’un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l’art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d’alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d’alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d’acord amb aquesta proposta?

El gran dèficit és que hem hagut d’aprendre-ho tot després de l’escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d’excel·lència. I el paper de l’educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l’objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

…………………………………………………

Primer els infants

Enric Roca, coordinador d’Edu21

31 d’octubre de 2012

http://www.edu21.cat/ca/continguts/841

Conduïda pel professor Miquel Àngel Prats, la conversa versà sobre l’aplicació de les TIC a l’educació, l’escola, la família i, sobretot, els infants; les seves característiques, necessitats i el seu món, sempre sorprenent i esperançador quan és Tonucci qui l’evoca.

Les TIC, per Tonucci, constitueixen instruments d’una gran vàlua pedagògica; són eines impressionants quan es troben en mans de bons artesans. Aquesta afirmació interpel·la les competències dels docents d’avui on, no només han de conviure amb la tecnologia, sinó que n’han de ser els principals facilitadors del seu ús i aprofitament al servei dels objectius educatius. Tonucci, però, reconeix que l’escola, avui, afronta més problemàtiques que no pas en el passat on la família li requeria només una complementació de la tasca educativa. En l’actualitat l’escola segueix estant pensada perquè l’aprofitin uns poc alumnes i no pas tots. Però aquesta escola concebuda per a uns pocs avui s’ofereix per a tothom i això fa, segons el pensador italià, que no pugui connectar amb una àmplia franja de la població escolar, sovint aquella que no incorpora des de la família aquells elements que l’escola d’abans donava per adquirits.

Preguntat sobre com haurien de ser les aules del futur, Tonucci es mostrà contundent i provocador alhora: “a mi m’agradarien que desapareguessin”. És clar que el pedagog italià es referia a un model d’aula que, pensant en l’educació infantil i primària, qualificà de “gàbia”; unes iguals que altres, amb els passadissos buits i al servei del model transmissor clàssic. Aquest tipus d’aules no serveixen per a poder oferir a cada alumne allò que necessita; uns requeriran de més temps cognitiu, uns altres treballar amb determinats companys per a fer coses diferents… Les aules, per Tonucci, s’han de semblar més a les llars on hi ha diferents espais per a fer coses diverses.

En relació a la formació dels professionals de l’educació el pedagog italià no dubtà a manifestar que pensava que no tothom podia ser mestre, donat el gran compromís que comporta aquesta professió. I sentencià que els mestres són els únics que poden fer bona una escola, car ni les lleis educatives, per adequades que siguin, ho poden garantir. La prova és que normalment, tot i disposar de bones lleis, les escoles romanen igual. La formació dels mestres no pot ser catedràtica; s’ha d’escoltar els alumnes i, per tant, no es pot reproduir el model de: “tu a aprendre-ho que demà ho entendràs”.

Tonucci posà l’accent, un cop més, en la importància del joc com un element educador de primer ordre per als infants. I per jugar cal que els adults practiquin el verb “deixar”. Cal deixar que els nens juguin entre ells, explorant, iniciant aventures, trobant-se amb sorpreses, explorant el risc, descobrint amics… Després de l’escola, a la tarda, els nens han de jugar per poder viure i l’escola hauria d’aprofitar educativament, escolarment, les vivències i les experiències intenses dels infants. Per això Tonucci no es mostrà partidari de donar deures als nens d’educació infantil i primària. Manifestà que: “el temps de fora l’escola no pertany a l’escola”.

La concepció de la infantesa, per Tonucci, ha de canviar. Els nens no són tots iguals; no és l’edat cronològica el que els iguala. Tampoc són recipients buits que s’hagin d’anar emplenant amb els continguts escolars. Són persones amb els seus propis continguts fets d’experiències, de sabers, d’àmbits d’excel·lència, que l’escola hauria de descobrir i aprofitar. Tots els alumnes, per Tonucci, tenen un àmbit en el que poden excel·lir i per al qual estan disposats a fer els màxims esforços possibles. El bon mestre serà qui identifiqui i potenciï aquest àmbit d’excel·lència en cada infant. I per això cal confiar en la felicitat de la gent perquè l’infant que aprofundeixi en el seu talent específic esdevindrà un adult feliç tot fent allò que millor sap fer. El més important és poder viure les coses importants de la vida de forma plaent. I per ser un adult capaç de viure d’aquesta forma primer cal que, d’infant, s’hagi estat escoltat i estimat, a la llar i a l’escola.

Aquest refrescant recordatori dels autèntics valors educatius ha estat una bona introducció per a la tasca d’aprofundiment que el 1r Congrés d’Edu21 es proposa portar a terme. Els propers 15 i 16 de novembre tindrem ocasió de seguir parlant i debatent sobre l’aprenentatge, sobre la transformació de les aules de les escoles i sobre la fonamental tasca d’acompanyar i orientar educativament els nostres escolars. Les tesis de Francesco Tonucci a ben segur que ens inspiraran.