Col·legues?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/volgut,

recordo que, ja deu fer més de 12 anys, un matí estava entrant un un centre gran del Baix Camp. A les escales hi havia tot d’alumnes asseguts esperant que sonés la música per anar a fer les fileres. En apropar-m’hi, un d’aquests alumnes em digué: “Hola col·lega, xoca-la”. Com que la cosa em va interessar i tenia temps vaig deixar la cartera a terra i em vaig asseure al seu costat. Ho vaig fer per explicar-li la situació. Li vaig dir: “Saps que és un col·lega?” Em va mirar amb cara de no entendre res de res. “Mira, un col·lega, normalment, és una persona de la mateixa edat que una altra i que, a més, treballen del mateix o bé els interessen les mateixes coses”. La seva cara era com un poema, us ho podeu imaginar, no? Aleshores li vaig fer tres preguntes: “A tu et sembla que tu i jo tenim la mateixa edat? Tu i jo treballem fent del mateix? “Diries que a tu i a mi ens interessen les mateixes coses?” Em respongué, NO!! Doncs bé, “Tu i jo de col·legues, res de res, bon dia tinguis” Em vaig aixecar i li vaig  tocar el clatell amb afecte.

L’article de la Sra. Rahola que us he seleccionat em va portar directament a aquest record de feina. El cap dels humans té això, no? Tot ell em sembla suggerent, sobretot el segon paràgraf. A veure si coincidim, una vegada més, va!
Un goig poder-vos escriure i que em llegiu, gràcies un cop més.

LA VANGUARDIA.

18.10.12

EL TOBOGAN ESCOLAR

Per la via del bonisme paternalista, s’han carregat conceptes tan fonamentals com autoritat i esforç

PILAR RAHOLA
Cada cert temps fem veure que ens preocupem. Arriben els informes europeus i l’evidència del fracàs escolar dels nostres alumnes esclata en els titulars. Però és una preocupació de dia i mig, perquè aviat tornem a la rutina del queixar-se i no fer, o del queixar-se i fer malament, que ambdues reaccions són igualment letals. I així es va consolidant un problema endèmic, les conseqüències de futur del qual sembla que no alarmin seriosament. Com hem arribat fins aquí? Perquè no es tracta de no tenir els resultats estel·lars de Finlàndia, per posar el cas més tòpic, sinó d’estar literalment a la cua d’Europa, per darrera de Portugal i Grècia. I en un territori com Catalunya, on la tradició pedagògica ha estat històricament molt important, les coses estan igual de malament.

És a dir, aquí no tenim fet diferencial. N’hi haurà que diran que la culpa són els quaranta anys del Florido pensil, que van contaminar el sistema educatiu. Però ho nego, perquè crec que els mals fruits d’ara no vénen de les podes del passat, sinó dels pèssims empelts que li hem fet a l’arbre de l’educació durant la democràcia.

Intentaré explicar-me. El primer que li sobra a l’educació és experimentació. És a dir, no pot ser que cada nou ministeri hagi fet un pla d’estudis propi, gairebé sempre més improvisat que no pas útil. No hauríem d’assumir que hi ha aspectes troncals en l’aprenentatge que vénen d’una llarga i bona tradició? Lluny d’això, hem experimentat amb gasosa i així s’ha menystingut l’exercici de la memorística, s’ha reinventat el concepte de nota, no s’ha permès repetir curs, s’han tret, i posat i tornat a treure els exàmens finals, s’han replantejat els deures i així fins al deliri. A l’experimentació s’hi ha sumat una hiperideologització, generalment del costat progressista, que ha convertit l’alumne en una mena de delicada crisàlide que ni havia d’esforçar-se massa, ni patir massa autoritat, ni frustrar-se amb un mal resultat. Lluny de tractar-los com éssers humans que havien d’adquirir coneixement, amb l’esforç que inevitablement això comporta, els hem tractat com col·legues que se n’anaven de pícnic a l’escola. I així, per la via del bonisme paternalista, ens hem carregat conceptes tan fonamentals com autoritat i esforç. És cert que lentament anem revisant les revisions anteriors, i, donant voltes al món, tornem al Born, però també és evident que entre uns i altres l’educació ha quedat ressentida. I més si afegim el capteniment d’alguns sindicats que utilitzen l’ensenyament com si fos l’últim reducte de la revolució permanent. Sens dubte hi haurà més motius, i alguns tindran a veure amb la voluntat política via pressupostos. Però no ens enganyem. En aquest país, respecte a l’educació, ha faltat rigor i han sobrat prejudicis, ideologies, experiments i improvisacions. És a dir, hi ha hagut més política que pedagogia.