Tinguem-ho clar i no badem, per favor.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

la memòria ja em falla, és l’edat, no sé a vós. Darrerament m’adono que els “cognoms” dels centenars de persones que conec “se me’n van”. Ho accepto estoicament, no cal dir, però m’ho passo malament i pateixo, sovint. Dic això perquè ara no recordo el d’un historiador eminent ( John ?) que fa pocs anys, a BCN, va dir alguna cosa com : “Les societats “ahistòriques” són altament manipulables”. Som aquí, per tant, també en el nostre món, el de l’escola.

Fa molts anys que reivindico de no perdre els orígens, de no oblidar mai d’on venim, per mirar de no tornar a ensopegar en la mateixa pedra i, també, per no fer-nos més mal del comte quan ens posem a criticar-nos a nosaltres mateixos. Per això vaig desar l’article d’aquest historiador, el Sr. Fontana. De cap a peus, un deu, a parer meu és clar. D’aperitiu, tres “perles”:

 

  • El que ens oculten és que no només estan augmentant l’IVA i els impostos, sinó que estan canviant, i això és més greu, les regles del joc que asseguren la supervivència d’una societat democràtica. Hi ha canvis en matèries com l’educació i la sanitat públiques, els drets laborals o el sistema de pensions que transformaran permanentment les nostres vides.
  • Als Estats Units, per exemple, els germans Koch, que figuren en el quart lloc en la llista dels més rics de Forbes, han condicionat el finançament d’una càtedra d’economia a intervenir en l’elecció del professor i supervisar els seus programes. Però les seves inversions universitàries més fortes les destinen a eliminar de l’ensenyament qualsevol menció al canvi climàtic (no fos cas que es veiessin obligats a assumir grans despeses per controlar les emissions i els vessaments de les seves indústries del carbó i del petroli).
  • La nova llei elimina en la pràctica la història del món contemporani com a matèria de l’ensenyament secundari.

 

A veure què us sembla a vos.

EL PERIODICO.

08.10.12

LES REGLES DEL JOC

La retallada pressupostària i les reformes que poden venir comporten plans retrògrads en l’ensenyament

JOSEP FONTANA, HISTORIADOR
Els nostres governants ens recorden cada dia que estem en temps de crisi, i utilitzen aquest argument per justificar els molts atropellaments a què ens sotmeten. Que vivim en plena crisi és veritat; però no ho és, com pretenen fer-nos creure, que es tracti d’un retrocés temporal, que exigeix sacrificis avui per recuperar demà allò perdut. El senyor Rajoy utilitza aquest argument respecte a l’IVA. L’ha apujat, però el tornarà a abaixar quan les coses vagin millor (¿és veritat, o ens torna a enganyar com quan va jurar que no l’apujaria?). També el senyor Montoro ha assegurat, amb motiu de la presentació dels Pressupostos, que abaixarà els impostos si l’economia millora (encara que resulta improbable que millori amb uns Pressupostos dels quals The New York Times ha dit que perquè es compleixin els seus irreals objectius es necessita un miracle).

El que ens oculten és que no només estan augmentant l’IVA i els impostos, sinó que estan canviant, i això és més greu, les regles del joc que asseguren la supervivència d’una societat democràtica. Hi ha canvis en matèries com l’educació i la sanitat públiques, els drets laborals o el sistema de pensions que transformaran permanentment les nostres vides, i que no són dels que es poden recuperar fàcilment. En l’entranya mateixa de les polítiques d’austeritat està inscrita la voluntat d’acabar per sempre amb l’Estat del benestar, per a la qual cosa es desenvolupa en paral·lel un programa destinat a combatre les forces que podrien garantir-ne la continuïtat, com el moviment sindical i la tradició cívica de mobilització per a la reivindicació i la protesta.

Deixin-me posar un exemple, que agafaré d’un camp de tanta transcendència per al futur com el de l’educació pública. És ben sabut que la nostra universitat ha patit greus retallades pressupostàries, que condicionen la qualitat de l’ensenyament i n’allunyen uns estudiants obligats a pagar matrícules cada vegada més elevades. Si s’ho plantegessin com una crisi temporal, els nostres governants s’esforçarien per damunt de tot a recuperar els recursos per restablir la situació. Lluny d’això, estan aprofitant la crisi per emprendre una sèrie de canvis netament retrògrads.

A Catalunya, per exemple, tenim dues propostes en aquest sentit: la d’abandonar l’elecció del rector per la comunitat de professors i estudiants per reemplaçar-la per una designació des de dalt, amb el sorprenent argument que és «un procediment més democràtic», i la d’aconsellar a les universitats que recorrin a les empreses per obtenir finançament. És clar que una universitat controlada des de dalt traeix la seva naturalesa d’«ajuntament de mestres i d’escolars» dedicats a un saber lliure, crític i creador, per convertir-se en una organització destinada a l’adoctrinament col·lectiu. I pel que fa al finançament per les empreses, convé recordar que les empreses no acostumen a fer inversions que no els reportin beneficis. Als Estats Units, per exemple, els germans Koch, que figuren en el quart lloc en la llista dels més rics de Forbes, han condicionat el finançament d’una càtedra d’economia a intervenir en l’elecció del professor i supervisar els seus programes. Però les seves inversions universitàries més fortes les destinen a eliminar de l’ensenyament qualsevol menció al canvi climàtic (no fos cas que es veiessin obligats a assumir grans despeses per controlar les emissions i els vessaments de les seves indústries del carbó i del petroli).

Que l’intervencionisme en matèria d’ensenyament no acostuma a ser innocent ho revela l’avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat de l’ensenyament aprovat pel Consell de Ministres el 21 de setembre: un ucàs del senyor Wert, que deu ser el gestor més retrògrad que ha tingut mai l’educació espanyola des que Calomarde va establir l’obligació que els mestres d’escola presentessin un certificat de netedat de sang (tal com anem, tot arribarà). Per limitar-me a un dels aspectes d’aquesta agressió a l’educació pública, només cal veure que la nova llei elimina en la pràctica la història del món contemporani com a matèria de l’ensenyament secundari.

És clar que a un Govern retrògrad com l’actual li resulta desitjable que es formi una nova generació de ciutadans que ho ignorin tot sobre la història del nostre temps: de les dues guerres mundials, de la revolució russa, de la crisi mundial dels anys 30, del nazisme i del feixisme… Són coses que podrien incitar-los a pensar pel seu compte. Si hi afegim el reforç de l’ensenyament de llengües estrangeres, que també es proposa en la mateixa llei, aconseguirem que els més llestos emigrin i al país només hi quedin futurs votants del Partit Popular.