Qui ensenya a escriure?

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

no fa massa dies recordo que us vaig recomanar llegir un article on un Grup d’ Experts sobre Alfabetizació de la Comisión Europea de Educació ens recordava, un cop més, que 1 de cada 5 alumnes passen per l’escola i en surten amb dificultats per llegir. Què representa això en una societat lletrada com la nostra? Doncs, per exemple, que aquests futurs adults tindran dificultats a l’hora de llegir l’horari del tren, posem per cas; el mateix a l’hora de treure diners al caixer automàtic, o quan aniran a comprar al supermercat i no podran comparar la informació de les etiquetes de dos productes semblants… i ja no diguem quan el metge els faci un informe de la seva dolència, o els escrigui la posologia de la medicació: seran ciutadans “de segona”, amb tots els respectes. Impresos de la renda, citacions judicials, requeriments municipals els representaran documents “TANCATS”, sense accés.

Doncs mireu, avui el senyor Luri feia referència a un fet encara més esfereïdor: cap, o ben pocs, són els centres que tenen ben definida una línia d’escola pel que fa a l’aprenentatge de l’escriptura. I quan parlem d’escriptura no ens referim a allò que es deia abans (i encara es mal utilitza) de la “lectoescriptura”, perquè se sap, i està documentat, que la lectura i l’escriptura són dos processos cognitius que “utilitzen” habilitats diferenciades i que, per tant, també haurien un  tractament didàctic diferenciat.

Quan parlem d’aprenentatge de l’escriptura parlem del domini de tota una sèrie d’estratègies que impliquen representar-se el destinatari i l’objectiu, textualitzar-lo (redactar-lo) després de planificar-lo i, sobretot, reflexionar-hi, revisar-lo, reescriure’l. Qui ho ensenya això?

Tenim un problema als nostres centres, perquè aprendre a escriure no és un luxe, sinó que és un dret de tots els nostres alumnes. És evident que aprendre a llegir i a escriure és, en les societats més desenvolupades, alguna cosa més que la capacitat d’associar sons i grafies, o d’interpretar i usar un codi. Estar alfabetitzat és, tal i com diu Wells (1986) estar en condicions d’enfrontar-se convenientment amb textos diferents a fi d’acudir a l’acció, sentiment o opinió que s’hi proposen, en el context d’un camp social determinat.


Penseu en els alumnes del vostre centre: com ho porten això d’escriure?  Les proves de CB del curs 2009/10 pel que fa a l’expressió escrita deixen ben clar que, en general, no massa bé: només un 11,8 % dels alumnes se situen a la franja alta. No us penseu que amb els anys ho hem millorat, no. Resulta alarmant si analitzeu el requeriment d’escriptura que se’ls proposa tan a les proves de Cb com a les diagnòstiques, no?

Els nostres parvularis són els que comencen a escriure abans que ningú, els que hi dediquen més temps que ningú. Hi arribem abans? Hi arribem millor? A la vista salta la resposta.

Plegats hi hem de pensar amb serenitat i molta professionalitat.

Gràcies per fer-ho!

Escriptura i renovació pedagògica (i II)

GREGORIO LURI

| Actualitzada el 06/10/2012 00:00

Avegades les notícies pedagògiques semblen coincidir en un mateix sentit. Al mateix temps que a Europa el Grup d’Experts sobre Alfabetització de la Comissió Europea ens assegura que el 20% dels nostres adolescents no saben llegir un text mínimament complex, als Estats Units una escola de Staten Island, la New Dorp High, que acull alumnes amb problemes d’aprenentatge, ha provocat un gran debat pedagògic en demostrar que es pot tenir èxit amb una recepta aparentment senzilla i, en tot cas, no gens avantguardista: treballant sistemàticament les estratègies de la bona escriptura. Si aquest debat ha assolit un ressò tan gran és perquè coincideix amb un replantejament general dels programes educatius en el si dels estats.

Després d’haver provat diferents fórmules per intentar millorar els seus depriments resultats, la New Dorp High va comprovar que mentre un alumne no sàpiga escriure bé no pot expressar de manera coherent un pensament. I, certament, els seus alumnes escrivien molt malament. Sovint no sabien què fer davant un full en blanc. Però també van descobrir que la raó d’aquesta incapacitat no es devia a cap misteri, sinó a que, simplement, ningú no els havia ensenyat les estratègies que els hi podien permetre. Els professors, en conseqüència, van decidir deixar d’actuar a classe com si els alumnes poguessin descobrir autònomament com escriure bé i van insistir, tots plegats, fossin de la matèria que fossin, a proporcionar-los les eines sintàctiques adients. “Donem-los fórmules precises -van dir- que després, quan sàpiguen com escriure bé, ja trobaran com saltar-se-les”.