Tamboret de fusta

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda/ volgut,

no sé com ho teniu al vostre centre, però puc suposar que com a la majoria: no aneu sobrats d’ànims, no?
En moments com els que estem vivint, hom es pregunta què passarà amb tot allò que havíem aconseguit. En temps de la República, a casa nostra hi va haver pedagogs de referència:  Rosa Sensat, Galí, Bardina, Vergés, Estalella, Ferrer i Guàrdia… tots ells gent que van lluitar per aconseguir donar als infants del seu temps una educació de qualitat, sobretot als més desafavorits
Després, un llarg hivern de més de quaranta anys i una devastació total.No vam defallir però, i vam tornar a aixecar una escola del no res, emparant-nos en aquells que ens havien donat l’exemple. La resistència es mantingué en tot d’escoles, comunitats de mestres i de famílies. La primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat (1965) assenyalà un punt d’inflexió inqüestionable. Oblidem massa de pressa.

Som on som i venim d’on venim, i hem avançat més en educació que cap altre estat en els darrers trenta anys, molta gent no s’ho creu quan els ho dic. Ara però sembla que arriba una època de vaques magres i que tot allò que teníem assumit com a permanent, es va fonent com la neu.

Molts centres viuen angoixats per què passarà al setembre, quantes aules els reduiran, si podran fer suport als alumnes que ho necessiten…

Això fa que es respiri un ambient de ressentiment envers tot plegat. I qui ho pagarà finalment? Els més febles, segur, els alumnes i d’aquests els més desafavorits, com en temps de la II República. La Directora d’un centre em comentava fa uns dies que a la seva Escola havien decidit que per protestar per la situació, els mestres propers a la jubilació ja no farien més formació. Ja ho veieu: no cal actualitzar-se ja, per a què? Ho vaig trobar de ciència ficció.

Trist, molt trist tot plegat.Cal fer una crida col·lectiva en favor del seny per no perdre de vista qui són els destinataris directes del vostre esforç: la canalla que esteu educant i sobretot els més desafavorits que, com sabeu, dia a dia, cada cop són més. Sempre us ho agrairan, compteu-hi.

 

…i tamboret de fusta

JAUME CELA & JULI PALOU

| Actualitzada el 16/06/2012 00:00

Reunir-se aquestes dies a les llars d’infants, escoles i instituts és un exercici dolorós. El desconcert, la por i la falta de perspectives s’han arrapat molt fort a les ganes de fer la feina. A poc a poc hem entrat en el túnel que comporten les retallades i preocupa el paisatge glaçat que s’endevina més enllà de la foscor.

Ja podem celebrar reunions per comentar els resultats de les proves de les competències bàsiques i proposar canvis per millorar els nivells dels alumnes. Ja podem redactar la memòria anual i veure quins objectius pretenem assolir per incloure’ls en el pla anual del curs vinent. Ja podem consensuar indicadors de qualitat, expressar-los de la manera més concreta possible per facilitar la seva avaluació. Ja podem… El que plana i aplaca cada un d’aquests intents de millora són qüestions vitals per al bon funcionament, com l’augment de les ràtios, de les hores lectives en detriment de la feina de coordinació, l’absència d’una formació feta en condicions, etc. I és així per una raó ben senzilla: perquè tot plegat comportarà suprimir suports, modificar a la baixa maneres d’organitzar i coordinar la feina, fer mans i mànigues per cobrir baixes…

Són moments difícils i només hi ha una manera de fer-hi front: mostrar amb petits actes que hi ha un compromís amb una educació pública de qualitat. És l’única medecina que tenim quan, en sentir les notícies, ens vénen als llavis els versos de la Vaca suïssa que va fer famosa Pere Quart: “[…] Aneu al botavant / vós i galleda i tamboret de fusta!”