Un exemple de sentit comú!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

amb els dies m’adono que, potser, ens cal, més que mai, calma i distància per poder comprendre i analitzar, de manera professional, les múltiples notícies que, quasi diàriament, cauen “sobre l’escola”, en la pitjor accepció del mot. És per això que recupero una qüestió que fa uns quinze dies va aixecar molta polseguera: els deures escolars.Bàsicament, es critica als “deures” per dues raons: perquè se’ls considera inútils i perquè, de fet, són reproductors de les desigualtats socials. S’hi podran fer tots els matisos que es vulgui però, amb caràcter general, aquestes tasques acostumen a ser simples exercicis de reproducció del que ja s’ha fet a classe. En aquesta situació, resulta inqüestionable que no pas totes les famílies estan en les mateixes condicions per ajudar els seus fills. Penso que l’article del Sr. Abril, poblicat el passat dia quinze d’abril a “EL PUNT AVUI” pot ajudar a fer el que ja és del tot urgent i necessari: reflexionar professionalment, d’una vegada, sobre una qüestió que ara mateix posa molt de malestar a les cases dels alumnes, es vulgui veure o no.

I encara una altra cosa per acabar. Mireu, ja fa temps, el Professor de la UB Serafí Antúnez va proposar-nos en una activitat formativa el següent qüestionari per reflexionar a l’entorn d’aquests DEURES. Potser us podrà ajudar a posar ordre en aquest aspecte en el vostre centre. Si és així, estaré content, i els vostres alumnes i les famílies us ho agrairan, segur.

Qüestionari per a mestres i professors/res:


1. Amb quina finalitat s’encarreguen aquestes tasques? Quins són els propòsits ?

  • Possibilitar l’exercitació múltiple de continguts ja treballats a l’aula (reforç, aprofundiment).
  • Donar oportunitat per a l’aprenentatge autònom.
  • Donar ocasió perquè l’alumnat d’aprenentatge ràpid disposi d’oportunitats per aprofundir i ampliar els seus coneixements.
  • Intentar que els alumnes es responsabilitzin en el compliment de compromisos.
  • Afavorir l’adquisició de bons hàbits de treball i estudi personal.
  • Donar a conèixer a les famílies els treballs que es desenvolupen a l’escola.
  • Preparar temes que es tractaran properament, implicant als alumnes a la recerca d’informació.
  • Possibilitar el desenvolupament d’activitats de caràcter lúdic i recreatiu.
  • Possibilitar el desenvolupament d’activitats creatives.Ajudar al desenvolupament de la sociabilitat dels alumnes.
  • Involucrar a les famílies en les tasques d’aprenentatge dels seus fills/es.

2. Algunes pautes d’autoavaluació del mestre/a a l’hora de preparar les tasques escolars per realitzar a casa:

  • Quan proposo tasques per realitzar a casa, cada alumne/a entén exactament el què ha de fer.
  • Els requisits estan adaptats a la diversitat de capacitats de l’alumnat.
  • Qualsevol alumne/a les pot realitzar amb un alt grau d’autonomia.
  • Les tasques que sol•licito:

–    Són coherents amb els propòsits que tinc plantejats,

–    Tenen en compte les normes que té fixades l’escola per aquest tipus de treballs.

–    Són factibles ja que existeixen acords entre els diferents mestres per a que es sol•licitin de forma equilibrada (no carregar excessivament alguns dies i no demanar tasques altres dies).

–    Són adequades en relació al temps disponible dels alumnes i amb els terminis de presentació.

–    Pretenen ser variades i no rutinàries

–    Especifiquen en cada cas si són de caràcter voluntari o obligatori.

  • Utilitzo un sistema de revisió dels treballs que permet:

–    La detecció de les errades més comuns i més significatives.

–    Efectuo una retroinformació a l’alumnat de l’anàlisi del resultat de les tasques

–    Els pares i mares estan informats sobre les tasques a realitzar a casa.

–    Els pares i mares accepten i comprenen aquest tipus de tasques.

EL PUNT AVUI.

15.04.12

EL LLEURE CREATIU COM A DEURES JOAN ABRIL ESPAÑOL

Un poble que no sap llegir ni escriure és un poble fàcilment manipulable, deia el comandant Ernesto Che Guevara. I sabem que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats, i això és el que diuen els polítics, fins i tot el Partit Popular de cara a la galeria. Però també sabem que ens enganyen, que rere cada declaració davant dels mitjans públics ens escapcen les pròpies llibertats com a persones i com a societat.
El 26 de març, la principal federació d’associacions de pares i l’Institut Cooperatiu de l’Escola Moderna de l’Estat francès van decretar quinze dies de vaga de deures, perquè els consideren inútils i reproductors de les desigualtats socials. Pares que relaten l’angoixa que pateixen els fills d’educació primària i també els pares mateixos en el seu rol a cavall entre professor de matemàtiques i policia escolar. Un 59% de francesos consideren un turment l’estona dels deures. Hi ha un argument de pes com és la igualtat d’oportunitats: les famílies més adinerades poden destinar recursos a contractar educadors particulars, mentre que els nens de famílies més humils han de conformar-se amb les escasses aptituds pedagògiques dels pares.
Recordo de petit el gran suplici de fer els deures a casa: llargues estones de diumenge a la tarda preparant exercicis de matemàtiques avorridíssims quan el que m’agradava realment era fer l’índio pels escampats del poble, anar amb bicicleta, jugar a futbol, és a dir, compartir les hores d’esbarjo amb els amics, que era una manera també molt important d’educar-nos, l’educació en el lleure, i sense monitors, hi posàvem imaginació, ens organitzàvem, formàvem equips, anàvem a caçar capgrossos, criàvem cucs de seda…, fèiem exercicis pràctics de mates o de ciències naturals, que era una manera de preparar-nos com a futurs directius o tècnics especialistes en els camps de les ciències o les lletres.
La rebel·lió promoguda a França és un toc d’alerta que es pot generalitzar a altres països, i també a Catalunya. No posar deures als nens de primària, però, implica més complicitat familiar: que la mainada no s’estigui tancada a casa jugant amb la play o mirant la tele, que realment facin autèntica vida educativa també fora de l’escola: parar i desparar taula, començar a aprendre a cuinar, conversar, coses tan bàsiques que a vegades de tan òbvies oblidem. I si volem educar en la igualtat d’oportunitats, aleshores cal que els responsables de l’educació reformulin programes de reforç destinats als alumnes amb més mancances d’aprenentatge, precisament per evitar el malanomenat ―fracàs escolar‖.
Un poble que no sap llegir ni escriure certament és un poble fàcil d’enganyar, i l’administració, el govern i tota la societat tenim el deure i la responsabilitat d’evitar-ho, i tenim recursos propis a l’abast per fer-hi un gir de 180 graus. Només ens cal l’actitud vocacional imprescindible perquè puguem gaudir d’una educació justa, amb les mateixes oportunitats. Els nostres nois i noies d’educació primària al segle XXI saben llegir i escriure, però potser els manquen estímuls i també creativitat, que han de venir dels models educatius renovats que hem de promoure, sense els quals les famílies més febles, més vulnerables, patiran més encara els embats ineludibles d’aquesta crisi. Una crisi que hem de reconvertir en oportunitats per combatre tantes desigualtats i viure en un món més just i solidari.