Amb els peus a terra

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

suposo que ja esteu al cas que l’edició d’enguany “d’Expodidàctica” va punxar del tot, no?. Només es va salvar, i en part, el matí del dissabte. Una pila d’activitats i comunicacions es van haver de suspendre per falta de parroquians. L’ambient i la professió no estan per bròquils, ara mateix. Tenen altres preocupacions, neguits i patiments, no? El professor Luri, com sempre “la clava” en dues constatacions preocupants, molt preocupants:

1. La primera. Considerar que una aula “tecnològicament equipada” serà millor que una que no hi estigui. Els comercials ens l’han clavat. El comú de la població i molts mestres i professors també ho consideren. Ja se sap, davant de les estratègies de màrqueting comercial hi podem fer ben poc els ciutadans normals. Aquest èxit comercial no és pas nou, però. Ve a ser el mateix que ja es va esdevenir amb els llibres de text del final de la Reforma del 70 (EGB) i, sobretot, amb la LOGSE (1990). Les empreses editorials van aconseguir vendre el seu article a tothom. Quasi tothom, encara ara, està convençut que sense el seu producte NO es pot “fer escola”. Els alumnes, les famílies i bona part de la plantilla del DE estan d’acord, malauradament, en que sense llibres no es pot treballar a les escoles i als instituts. No fent altra cosa que tombar pels centres i les aules puc donar fe que la majoria d’usos de les noves tecnologies que he presenciat no aporten gens ni mica de qualitat pedagògica al fet educatiu que s’hi esdevé. A les empreses d’aquests equipament, però, això tan se’ls en dóna: elles ja han venut els articles i, el més important, ja els han cobrat. La realitat és la que és: la professió docent, en general, es “resisteix” a les tecnologies, aquí i a tot el món, però. Per què? Un altre dia, potser.
2. I la segona constatació del professor Luri també molt afinada, més encara que l’anterior, a parer meu, és clar. Posa el crit d’alerta sobre la importància de la pèrdua de confiança entre el mestre i els seus alumnes. És cert i, alhora, molt greu. Estareu d’acord amb mi en una cosa, confio: allò més valuós que s’esdevé en una aula és el tipus de relació humana que aconsegueixen establir els mestres amb els seus alumnes. Quan aquesta relació és bona, no importa la tasca i fins hi tot el tipus d’alumnat, es treballa de valent i a gust. Si no fos així, no es podria explicar perquè dins d’un mateix centre uns determinats mestres valoren un grup d’alumnes com a molt “dolents” i, en canvi, hi ha mestres que no hi tenen cap dificultat. Encara no he conegut cap alumne al què no li agradaria molt poder tenir una bona relació de confiança (expectatives incloses) amb el seu mestre, cap ni un.

A veure què us sembla a vós? En faig una gra massa, potser?

Les aules del futur

Vaig visitar Expodidàctica responent a la invitació de “conèixer les aules del futur”. Dues coses em van cridar especialment l’atenció. La primera, la progressiva desaparició de la diferència entre la publicitat pedagògica i la comercial. La segona, el que anomenaré la paradoxa de les noves tecnologies. A mesura que els productes de la tecnologia didàctica és fan més complexos, el negoci al voltant de l’escola es fa més internacional i llaminer. Com que bona part de la pedagogia actual tendeix a equiparar innovació i qualitat, la publicitat comercial de qualsevol tipus de novetat té avui més fàcil l’accés a les aules que mai.
Veig, però, una tremenda paradoxa en la subjugació de la pedagogia moderna a les noves tecnologies. Al costat dels estands que anunciaven les meravelles de les aules del futur hi havia una em- presa que oferia als docents un programa informàtic per controlar el plagi digital dels seus alumnes, que, pel que es veu, s’han fet especialistes a copiar textos aliens i fer-los passar fraudulentament per propis. Segons alguns estudis, quatre de cada cinc estudiants no troba cap repugnància moral en aquesta conducta. És a dir: no veu cap inconvenient a integrar la immoralitat entre els seus hàbits de treball acadèmic.
Aquesta empresa de la qual faig esment proposa introduir un filtre de confiança entre l’alumne i el professor que detecti quin percentatge de les seves comunicacions és propi i quin copiat. Aquesta és, també, una de les possibilitats de les aules del futur, però si la confiança entre el mestre i els alumnes falla, falla l’essència de l’acte educatiu.
Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador