A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,

fa pocs dies que a Espanya celebraven aquella traca que no “va arribar a petar” (o sí, depèn de qui s’ho miri): la Constitució de Cadis, “La Pepa”, se’n va dir. Els esdeveniments foren lògics i previsibles. Mare de Déu! Els diputat catalans que hi assistiren ja se les van haver de tenir amb la resta intentant restablir la situació que Felip V (El fill del Borbó actual serà el VI!) havia fet a miques amb el Decret de Nova Planta. No se’n van sortir de cap manera. Foren titllats del mateix que ho són els nostres representants, ara. Ens ve de lluny això. Només per la vostra informació, ho sabeu que només tenien dret a vot i consideració de ciutadans els homes? Les dones, em sembla, que no apareixen per a res en aquest enyorat, per alguns, text legal.

Us dic tot això perquè, coincideixo amb el Sr. Costa i Llobet: la modernitat sempre ens ha fet por. La rendició de comptes ha estat, de sempre, un concepte que ens ha caigut lluny. El comú de la població, malauradament també a casa nostra, desconfia sistemàticament de les persones que es volen posar al davant de les institucions, incloses les escoles i els instituts. De seguida són titllats d’oportunistes, en el millor dels casos. Mireu, servidor en coneix un grapat de directors i directores de centres educatius, de les tres etapes. Si em fessin “dir”, el què diria, simplement, és que prop del 90% són persones generoses, entregades i que treballen el que cal que millorar els seus centres dia a dia. Ja m’agradaria que altres unitats de l’administració els tinguessin, ja.

Apuntar-se al discurs fàcil, contrari a la necessitat urgent de la seva professionalització, per raons “democràtiques”, diria que és simplement un infantilisme i demostra un gran desconeixement de la varietat de requeriments i competències que avui dia requereix l’exercici responsable de la funció directiva escolar. A part, és clar, de no fer cas d’allò que diu el sentit comú: tots els països amb els què ens emmirallem tenen directius professionals que seleccionen el seu equip docent a partir d’uns objectius. Nosaltres no, hem de ser diferents, pel que sembla.

No serà que, com amb la “Pepa”, simplement encara no tenim el país prou madur”
Què en penseu vós?

EL PERIODICO

27.03.12

EL LECTOR ESCRIUDIRECTIUS PROFESSIONALS ALS CENTRES EDUCATIUS

JOAQUIM COSTA LLOBET – DIRECTOR DE L’INSTITUT ROCAGROSSA

El debat públic sobre l’àmbit educatiu als mitjans de comunicació deriva cap a si els directors dels centres públics han d’escollir el professorat o no i si això els pot convertir en uns cacics o no. Manllevo una frase d’una cançó de Lluís Llach: “No és això, companys, no és això”. Seria lògic pensar que si hi ha persones que de manera seriosa es plantegen la direcció professional és perquè tenen ganes de fer-ho bé i alberguen una autèntica voluntat de servei. I observo amb preocupació que això, en comptes de ser una primera impressió generalitzada, queda molt en segon terme davant una por que es dispara automàticament: “¿Què deuen voler aquests? Manar arbitràriament, col·locar parents i amics i abusar tant com puguin”.Aquesta sospita aplicada sistemàticament a tota aquella persona que vol assumir responsabilitat és un problema cultural molt hispànic, profundament arrelat, que sempre ens ha allunyat de la modernitat europea. No és només un problema del model de direcció dels centres educatius. Els països que han aconseguit estructures de govern mínimament eficaces saben que es poden donar competències i responsabilitat sempre que hi hagi control i rendició de comptes. I funciona. Al nostre país el problema és que el control ha estat molt ineficient i la rendició de comptes una idea gairebé extraterrestre. Ara que està tan de moda parlar de la constitució del 1812, no hem d’oblidar que la implantació de la modernitat va fracassar a Espanya, i així ens ha anat.