Mestres a TV3

 

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

potser us haureu adonat que m’he estat de dir ni piu al llarg de l’emissió dels diversos capítols de la sèrie “Mestres” a TV3. Ho he fet a consciència. Ara sí, però, que en diré un parell de coses.

M’agradaria pensar que estareu d’acord amb mi que la Televisió de Catalunya ha fet un bon treball amb el programa “Mestres”. Una feina ben feta, com tants altres cops, per altra banda: 30 minuts, banda ampla, àgora, mil·lènium…Però tot sembla indicar que, com a tot a la vida, també hi ha detractors que sostenen que el fet que es presentin mestres que estimen la seva feina, que gaudeixen ensenyant i que aprenen amb els seus alumnes, això, no ha “arribat” a tothom; i que, també, s’ha fet una visió dels contextos escolars esbiaixada i incompleta. Sembla ser que hi ha “mestres” (i ho escric entre cometes) que haurien preferit posar una càmera oculta i mostrar a l’espectador la cara més estressant de la professió i els contextos escolars més complexos, una “real movie” vaja. Què n’hauríem tret si l’enfocament hagués estat aquest? Alguna cosa de bo? Ho dubto.

Potser només és la meva opinió: si els mateixos mestres no ens creiem la nostra feina, si no ens l’estimem, si no la respectem, què esperem que facin els altres? Creieu fermament que causaria algun efecte positiu envers els alumnes i les famílies un reportatge on es veiessin alumnes i mestres en compromeses situacions d’indisciplina, per exemple? O bé, juntes d’avaluació on es posen damunt la taula fets i valoracions que potser no caldria? Creieu que, en moments com els que ens ha tocat viure, ajudaria de res escoltar un mestre que en expliqués COM li costa fer la seva feina per culpa de naps i cols? Com ho veieu? On us situeu?

Personalment, m’adhereixo al grup de persones que valora més el “got ple” que no pas “el buit”, i , en conseqüència, vull donat la més sincera enhorabona a la nostra televisió tant per l’enfocament com per la producció que ha donat al programa. El que he dit al començament, m’agradaria pensar que coincidim. O no? a saber!

I suposo que ja sabeu que podeu veure els programes emesos a http://www.tv3.cat/mestres


Mestres i mons a l’aula

31/03/2012

JOSEP GIFREU

Els nostres mestres són els principals forjadors del nou país que creix i per això mereixen la màxima consideració de la societat catalana
En la nostra memòria del pas per l’escola tots tenim la imatge d’un mestre o d’una mestra ideal. L’experiència personal de l’aprenentatge del món a les aules és única i ens ha fet com som. La figura del mestre, de la mestra, sobretot de la primera infància, la més decisiva segons Piaget, es projecta molt enllà en el camí de la vida. Tots som ex alumnes i pares o avis o germans d’alumnes. Tots tenim opinió sobre l’escola i els mestres. Perquè els mestres són dels pocs professionals amb qui compartim sentiments molt pròxims.
Aquestes reflexions vénen motivades per la docusèrie de TV3 Mestres, a punt d’acabar l’emissió dels seus deu capítols. Quin judici mereix en termes generals aquesta aposta de TV3 per dur a la pantalla les cares d’una professió tan estimada, tan polièdrica i carregada amb responsabilitats desmesurades? La resposta ha de ser forçosament matisada en molts aspectes.
El primer que posaria en relleu és l’encert de la direcció de TV3 de situar la professió dels mestres en la mirada del gran públic en prime time per assegurar-ne audiències molt àmplies (el primer capítol superà els 600.000 teleespectadors). Interessar la societat catalana en el dia a dia de les activitats a les aules i suscitar corrents de simpatia i de comprensió per la labor dels educadors, sovint massa callada, era el gran objectiu de Mestres. I crec que ho ha aconseguit. TV3 ens té acostumats a oferir productes de qualitat, innovadors i populars, com correspon a un servei públic. En moments de dubtes sobre les garanties de qualitat del servei públic, sigui a l’escola sigui a la televisió, cal insistir-hi. Una televisió privada hauria programat Mestres?
L’altre mèrit indiscutible de la docusèrie és el debat suscitat en la societat catalana sobre com representar l’escola. La tria del format i de l’orientació general del programa per part del departament de Nous Formats de TV3 és una opció òbviament discutible. D’entrada, la intenció prevalent dels responsables de l’equip, Miquel Garcia i Fúlvia Nicolàs, no enganyava ningú: l’interès es volia centrar en les “bones pràctiques” dels mestres i professors d’educació infantil, primària i secundària. Un enfocament discutible i discutit. Però també comprensible, si es té en compte que el mateix canal disposa d’altres espais per debatre (Banda ampla, Àgora…) o documentar (30 minuts, Sense ficció,..) temes educatius més a fons.
Lògicament, la tria del “bon mestre” com a figura omnipresent a la sèrie documental (a partir d’una seixantena d’entrevistes), amb els corresponents “bons alumnes” parlant a càmera, ha deixat de banda la cara fosca i més problemàtica del complex paisatge de l’ensenyament a Catalunya. D’això es queixen molts professionals (vegeu per exemple els blocs de Fem escola): una mestra aconsellava de gravar amb càmera oculta les vivències de situacions altament conflictives a moltes aules! Cert que ni les condicions de treball o de perspectives laborals de molts professors ni, sobretot, les condicions de vida de molts alumnes en les cada dia més àmplies bosses de pobresa, no han estat objecte del programa. Cal dir, però, que tampoc hi foren ignorades.
Com a mostra, el penúltim programa emès dimarts sobre les aules d’acollida dels nouvinguts. En un àmbit de problemes tan emblemàtic dels nous temps d’interculturalitat i de precarietat, Mestres ens oferia un repertori de propostes imaginatives per acollir a Catalunya els nous catalans: des del projecte de documentar la vida d’alguns nouvinguts (institut La Garrotxa d’Olot) al taller de ràdio per a un programa conjunt en català (Barres i Ones de Badalona).
L’evidència que el programa de TV3 i l’experiència general confirmen és que els nostres mestres són els principals forjadors del nou país que creix i per això mereixen la màxima consideració de la societat catalana.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/523698.html