A l’atenció de la Director/r

Benvolgut, volguda,

dir que el context familiar dels vostres alumnes està canviant, com a conseqüència de la maleïda crisi, ja ho sabeu, sens dubte. El que ja no estic tan segur és de que tingueu aquesta informació “al dia”. No sé pas si coincidireu amb mi, però, de sempre, l’escola, quasi per tradició, viu d’esquena a la realitat. En més d’una ocasió m’heu sentit reclamar la necessitat de treballar a fons el tema de la pobresa. No la pobresa que tenim a milers de quilòmetres, no. La que tenim a tocar. La que omple la porta del vostre centre quan és hora de plegar la canalla. Ho sabeu quants pares i mares, dels que esperen als seus fills i filles, han perdut la feina el darrer mes? Ho sabeu quants en teniu en processos de desnonament? Recordeu l’article que fa poc us vaig proposar? Aquell d’una filla de família d’immigrants que es queixava per haver d’anar-se’n. El signava un bon mestre, recordeu?
Dic tot això perquè, com podeu suposar, quan una família es veu immersa en aquestes situacions no “està per orgues”.  Posen una cadira més a taula: una per la crisi i les seves conseqüències. La resta de temes, en aquella família, passen a ser invisibles, com ha de ser. Com us passaria a vós i a mi, també. L’escola no pot viure al marge del que es publica diàriament a la premsa en relació a l’atur i als desnonaments, per exemple. Com la universitat, l’escola ha de ser una institució compromesa socialment i capdavantera en la generació d’opinió seriosa i èticament responsable.
Voldria animar-vos a continuar per la drecera que, de ben segur, heu iniciat. Us ben asseguro que altrament, l’assignatura de Coneixement del Medi a primària o les Socials a secundària passaran a ser només un insult, humanament parlant, és clar.
Gràcies.

La situació de les persones sense llar a Barcelona el 8 de novembre i l’evolució dels serveis residencials

Entrevista a Albert Sales, autor de la Diagnosi 2011.

-Tots i totes som susceptibles d’acabar vivint al carrer?
Abans, es podia parlar d’un perfil clàssic de persona sense llar. Era algú que acumulava una sèrie de situacions: perdre la feina, els llaços amb la família, entorn social deteriorat, la soledat… Ara, no obstant, hi ha diverses maneres d’arribar al carrer: s’hi troben des de persones immigrants en una situació administrativa irregular fins a gent que pateix el que s’anomenen les noves formes de la pobresa i que porten encadenant relacions laborals precàries, períodes d’atur, famílies que passen llargues etapes vivint de l’economia submergida sense generar cap mecanisme de protecció social…
Amb aquesta crisi, cada vegada són més les persones que es troben en l’últim esgraó abans d’arribar al carrer. I cada vegada hi haurà més persones que en diferents moments de la seva vida passaran per episodis de pobresa. Les persones que viuen en una situació de sense sostre són la punta de l’iceberg de la pobresa i de l’exclusió social. En l’estudi presentat fa una setmana, parlem de les persones que viuen al carrer, en determinats recursos residencials i en assentaments. Però no hi hem comptabilitzat les que viuen, per exemple, a la presó, en cases d’acolliment perquè pateixen violència de gènere, les persones a punt de ser desnonades…

-Aquestes reflexions ens fan conscients que tenir un sostre no vol dir viure en una llar.
És que per a mi, el debat no rau en les situacions de sense sostre sinó en l’exclusió residencial. Actualment, es detecten moltes situacions de tensió que són fruit d’aquesta exclusió: persones amb fills que han de tornar a casa del pare i de la mare, gent que depèn econòmicament de les pensions dels seus avis i àvies… Ja ho va apuntar sociòleg alemà Ulrich Bech als anys 80 parlant de la societat del risc. Ha desaparegut l’estabilitat, en molts àmbits. En el terreny econòmic, hi ha molta gent que no cau en la pobresa gràcies a les generacions anteriors que la van gaudir i que han acumulat cert patrimoni.

-És possible arribar al punt en el qual la nostra societat garanteixi una llar per a tothom?
L’actual sistema econòmic és una maquinària de l’exclusió social o sigui que el que planteges és inviable sense canvis profunds en la manera d’entendre les relacions humanes. Mentre visquem sota el paraigües del neoliberalisme, qualsevol cosa que fem en relació a l’acció social només serà posar pedaços. El poder de les institucions financeres prioritza la rendibilitat de les empreses i no té en compte les persones. Les retallades responen més a decisions ideològiques que a propostes tècniques de millora i aquestes acabaran tenint un impacte molt negatiu en la cohesió social.

-Com creu que s’haurien d’afrontar el fenomen dels desnonaments?
No és suficient reforçar els recursos públics per fer-hi front. És necessari, per exemple, desbloquejar el debat de la dació en pagament i utilitzar els recursos residencials ja existents que no surten al mercat i que s’estan deteriorant: els pisos buits de promotores, bancs, immobiliàries… que no afloren perquè els preus es mantinguin artificialment.

-Davant d’aquesta situació de fragilitat econòmica i de vulneració dels drets personals, quina perspectiva de futur augura?
Un augment de les desigualtats socials. Si seguim mantenint el ritme de les retallades socials i els serveis bàsics es continuen deteriorant, aquesta serà la tònica predominant. L’Estat està abandonant els mecanismes de redistribució de la riquesa i de creació d’igualtat d’oportunitats com els serveis d’atenció a les persones o l’educació pública. Les polítiques d’austeritat, a més, ens aboquen al cercle viciós de l’empobriment. Les retallades acaben minvant la capacitat adquisitiva de les persones. Ens estem de comprar i consumir i això afecta especialment a la Petita i Mitjana Empresa, que són les que generen més llocs de treball. Per trencar aquest cercle viciós se’ns proposa la fórmula màgica de la internacionalització de les empreses catalanes. És com aconsellar a un celler del Penedès que exporti els seus vins a la Xina i al Brasil perquè els consumeixin els nous rics d’aquests països i dir-los als catalans i catalanes que hauran de passar amb vi de cartró.

-La solució passa doncs per actuar en l’àmbit local i deixar de ser tan globals?
Certament, però no només en el terreny de l’economia sinó quant a les relacions humanes. Cal potenciar els vincles comunitaris per aconseguir la cohesió social des del treball amb els barris. Hi ha experiències que ja funcionen molt bé com les Xarxes de suport mutu, grups de persones que es troben de forma regular per ajudar-se unes a les altres. Una persona amb estudis universitaris que està a l’atur dóna un cop de mà a un o una jubilada per “desxifrar” una carta del banc. El futur passa per la solidaritat, per compartir i viure amb en estreta relació amb el nostre entorn creant lligams de col·laboració. Un gran repte per endavant: fins ara, en les accions del 15-M ha predominat, bàsicament, un perfil de persona jove, amb estudis universitaris. Per què no implicar en aquesta lluita a les persones que viuen en l’exclusió social? Cal que siguem nosaltres, les persones, les que cohesionem la societat fent que tothom tingui cabuda en la lluita per la transformació social.

-Com afectaran les retallades a la cohesió social?
Erosionen la igualtat d’oportunitats. Tot i que a la nostra societat, l’origen social sempre ha marcat les oportunitats de les quals les persones gaudeixen a la vida, el deteriorament dels serveis públics bàsics com la sanitat o l’educació faran encara més important aspectes com el patrimoni o les relacions socials a l’hora de definir la trajectòria vital de cadascú. Per posar un exemple, en un sistema educatiu universal i de qualitat, els infants amb problemes d’aprenentatge reben el suport necessari dins de l’escola. En el nostre model, i més encara amb el està a punt per arribar, l’infant amb problemes d’aprenentatge rebrà suport en funció de si la seva família el pot pagar.

El bloc d'Ana Teberosky

De l’Ana Teberosky segur que n’heu sentit a parlar i llegit, no us en diré res de nou; catedràtica de la Universitat de Barcelona, és una de les persones del nostre país que més en sap en això d’ensenyar a llegir i escriure als infants. Molts mestres (però no tots els que caldria, segur) hauran pogut gaudir de la seva Proposta constructivista per aprendre a llegir i escriure, feta en col·laboració amb la Teresa Colomer i que fa anys que circula; si no l’heu llegit, us el recomano.

Doncs la professora Teberosky ha iniciat un bloc on recull mostres d’experiències i fonamentacions teòriques sobre activitats d’ensenyar llengua escrita, aquesta pràctica que tenim tan fluixa a les nostres escoles.

Val la pena que us hi passegeu i llegiu, llegiu molt.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/volgut,

que en un país petit, com el nostre, tenim vuit universitats, més o menys públiques, no és cap novetat no? Ho és però, que un dels seus rectors “piuli”. Són una tropa que, avui per avui, acostuma a viure en la grisor i el silenci més absoluts, em dol molt escriure això, creieu-me. Per això vaig “desar” l’aportació del Rector Ramírez, perquè vaig pensar: “calla…que es desperten”. El Rector, però, diu obvietats, ho sento en l’ànima. Dir que la universitat, l’educació, forma part de la solució del nostre futur davant les dificultats actuals que travessa el nostre sistema social, cultural, polític i econòmic, no és cap novetat, ho sento.

Enyoro els rectors i les rectores valents. Enyoro veure com es planten de veritat, per exemple, davant l’anunci d’incrementar fins a 32 crèdits la docència del professorat titular i l’acomiadament de centenars d’associats pel curs vinent. Però no. Mireu, servidor ja fa molts anys, quan era jove, va decidir que la universitat no seria el seu camí per envellir, que ho seria el sistema públic d’ensenyament. Dic això perquè admeto que en sé poc dels “budells” d’aquestes institucions. Sí que sé però, que no estan a l’alçada, amb caràcter general, del que espera i necessita el país. Ja m’ho heu sentit “dir”, em sembla, alguna vegada: el DE ja fa més de vuit anys que demana a les nostres universitats de fer un pas decidit en la millora de la formació inicial dels futurs docents (mestres i professors). No hi ha manera, però. Continuen sortint fornades i fornades de persones que no estan formades de la manera que el sistema educatiu necessita ara mateix. Només un exemple, que podria certificar abastament: Quants Graus de Mestre inclouen en els seus plans d’estudi una matèria troncal i extensa sobre didàctica d’ensenyar a llegir i a escriure? I també: Quants “Màsters” de secundària inclouen com ensenyar a llegir, parlar i escriure cadascuna de les assignatures? La resposta a la primera pregunta, si no vaig errat, és DUES DE VUIT. La resposta a la segona, em sembla, és CAP DE VUIT.

Vinga rectors, feu el que tots plegats esperem, d’una vegada. Us ho agrairem eternament, segur.

EL PERIODICO.

04.04.12

L’AMENAÇA DELS PERILLS INVISIBLES

La universitat pública forma part de la solució de futur davant les dificultats del nostre sistemaDÍDAC RAMÍREZ, RECTOR DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
En moments com els actuals s’ha de tenir un rumb clar i actuar amb decisió. Per això és important que cadascú, des de la seva posició, des de la seva responsabilitat, analitzi, valori i decideixi. Res és automàtic i les conseqüències de no prendre decisions sovint són molt pitjors que equivocar-se parcialment en les respostes. Les administracions públiques hem d’assumir la responsabilitat, amb la consegüent càrrega d’impopularitat, respecte a les decisions i els efectes derivats de la crisi econòmica i els canvis normatius. Una responsabilitat que hem d’exercir en dues direccions, la primera de bon servei i gestió dels recursos públics, i la segona de defensa de la qualitat del servei.
Una doble responsabilitat que porta, per una part, a fer un esforç addicional per assolir uns estàndards de qualitat que tots volem en la nostra formació i producció científica, i per l’altra, a demanar que l’educació sigui una prioritat de la inversió pública. Des de la universitat pública, des de la gestió de la Universitat de Barcelona, hem procurat treballar sense estridències assumint el nostre paper, sempre amb la voluntat decidida de reforçar el compromís de qualitat en les missions que socialment tenim encomanades.
És evident que el que vivim avui té responsables. És important recordar, i aprendre per al futur, que els models de gestió que seguim han de resoldre els reptes de les nostres necessitats actuals, però de cap manera han d’hipotecar el nostre propi futur o el de les generacions que ens seguiran. De totes maneres, els responsables semblen no existir quan busquem les causes de la crisi, encara que sí que són molt visibles els damnificats pels efectes d’aquesta conjuntura i els seus ajustos. Aquesta doble dimensió, responsabilitat i prejudici, ens planteja una reflexió global que posa en perill els nostres valors.
És precisament des d’aquests punts de partida que vull insistir en «els perills invisibles» (article del 30 de maig del 2011 a EL PERIÓDICO, titulat Responsabilitat i ‘perills invisibles’) que poden amagar-se rere la conjuntura actual. No em cansaré d’insistir que la universitat, l’educació, forma part de la solució del nostre futur davant les dificultats actuals que travessa el nostre sistema social, cultural, polític i econòmic. La universitat és l’àmbit natural, independent i centenari, per a la reflexió crítica i el coneixement científic d’alternatives, projectes, propostes, etcètera que ens poden indicar un bon camí i ajudar a caminar-hi amb rigor i rapidesa.Les limitacions de l’autonomia universitària són una falsa drecera que bloqueja el diàleg i deixa les universitats públiques fora del debat, tant que fins i tot poden aparèixer dramàticament com a part del problema. Els discursos sobre governança o les futures polítiques sobre taxes universitàries, per exemple, no es poden fer girant l’esquena a les universitats. És un contrasentit que parteix de la hipòtesi equivocada pel que fa al paper de la universitat en la nostra societat.
Un periodista nord-americà (Edward Roscoe Murrow, 1908-1965) va escriure: «La dificultat és una excusa que la història no accepta mai». Vivim moments difícils, sense cap mena de dubte, però l’obligació de la universitat és respondre-hi amb les eines de la feina ben feta i del compromís en relació amb els reptes del món d’avui. No podem acceptar cap imposició que limiti les nostres funcions o que no tingui en compte els riscos ocults que les mesures poden portar associats.
La Unesco va consagrar el 2009 l’educació superior com a bé públic. Una vegada afrontada la crisi i assegurant la bona gestió de les universitats des de la seva autonomia, és hora de defensar una altra política que no només no retalli, sinó que a més no renunciï a augmentar el finançament públic. Una política que no pensi en un canvi de model del finançament universitari carregant bona part del cost a l’estudiant o modificant la governança sense un camí de consens amb les universitats. En definitiva, la crisi econòmica no es pot utilitzar com a excusa per obviar el necessari debat social en relació amb la política de preus i beques i acabar aplicant un model de finançament de les universitats públiques que, en última instància, respongui a consideracions ideològiques i ens allunyi de l’ideal que recull l’article 26 de la Declaració Universal de Drets Humans: «[…] que s’obri a tothom l’accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots, amb atenció al mèrit de cadascú», com ja he manifestat en altres ocasions.
Una universitat pública de qualitat és la garantia d’interlocució i de camins de solució per fer front a la crisi i a les seves conseqüències: s’ha d’actuar amb responsabilitat i sentit crític per evitar mesures ineficaces i injustes, per tenir un futur d’esperança invertint en educació, que al capdavall és invertir en el futur. La indignació, que va en augment en la societat, no és fruit directe de les mesures que prenen les administracions públiques, sinó expressió del descontentament davant el que sembla una falta d’expectatives a curt termini, fruit dels perills invisibles que cada vegada estan més presents i són més tangibles davant l’aparença de falta de sensibilitat respecte als efectes col·laterals de l’obra de govern. S’ha d’evitar l’amenaça dels perills invisibles i, en aquest objectiu, la universitat hi ha de tenir un paper actiu.

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

a meitats de mes quan vaig llegir aquesta entrevista al Sr. Cristóbal Sánchez vaig quedar impressionat, ho he d’admetre. Com també he d’admetre que no coneixia el seu cas, concret. Sabia de l’existència de la seva escola, és clar i de les seves característiques. Les coneixia  de segona, però, a través de companys assessors i assessores de llengua i cohesió social que també han ajudat l’Escola Vila-Roja de Girona.
Mireu, de vegades, em toca callar. Aquesta n’és una de claríssima. Us deixo amb dues cites del Sr. Sánchez i, després, amb l’entrevista que li va fer el Sr. Xevi Sala. A veure què en penseu, vós, al final?

En realitat, he fet més de pare que de policia. Si hagués fet més de policia, ja no hi seria, en aquesta feina. També he hagut de fer de jutge i de psicòleg. Dono molta importància a les abraçades de la mainada, al fet de ser simultàniament emissor i receptor d’emocions i cada vegada estic més enganxat amb aquests alumnes, perquè cada vegada em necessiten més.Al Facebook em segueixen dos-cents trenta-vuit exalumnes, empresaris, mestres, gent que ha fet carrera i amb qui em retrobo periòdicament fent sopars.
Era andalús, sóc català i ara també gitano

CRISTÓBAL SÁNCHEZ. DIRECTOR DE L’ESCOLA DE VILA-ROJA DE GIRONA

Va començar les pràctiques de mestre a l’escola de Vila-roja amb divuit anys, dos més que alguns alumnes. Els mestres veterans li deien: “val més que marxis.” Hi és fa quaranta anys

15/04/12 GIRONA – XEVI SALA

Sempre he pensat que els nanos han de fer vida al carrer. A pertot, menys als barris com la Font de la Pólvora. Vaig arribar a Girona amb tres anys, no vaig parlar català fins als dinou, i ara sóc mestre de català.

Fem l’entrevista al seu despatx de director de l’escola de Vila-roja de Girona acompanyats de dos nens de sis anys que els seus pares s’han oblidat de recollir quan les classes han acabat, a les cinc de la tarda. Els nens seuen al sofà i escolten en silenci la nostra conversa fins que els vénen a buscar. És que em pensava que eren les quatre, es disculpa la mare. A l’entrada hi ha hagut raons perquè una altra mare es queixava que la seva filla havia agafat puces a la gespa del pati. Al pati no hi ha gespa. En aquest barri fins i tot les puces poden originar un conflicte. Aquí fins i tot les coses més insignificants es poden convertir en un problema.
Fa quaranta anys que treballa d’ensenyant a Vila-roja, vint-i-sis com a director, en una escola situada al costat del barri de la Font de la Pólvora, que hi envia part dels seus alumnes. A les aules hi tenen un trenta per cent d’alumnes d’origen immigrant, la resta és d’ètnia gitana, i els toca patir l’alta conflictivitat i el tràfic permanent de droga del barri veí. Aquí fer de mestre té mèrit.

La feina del mestre en entorns marginals és diferent a la d’altres centres. Les escoles ensenyen i eduquen, nosaltres ho fem al revés, primer eduquem. Ens toca fixar els mateixos objectius que altres centres però és com si correguéssim al carril exterior d’una pista d’atletisme: hem d’arribar allà mateix però tenim més espai per córrer i, al cim, sense que els revolts compensin aquest desavantatge. Quan els nanos arriben aquí, amb tres anys, generalment no han anat a l’escola bressol i, per tant, ja vénen amb un retard que cal compensar.

Durant tots aquests anys ha fet més de mestre o de policia?

Quan fas magisteri ningú no t’explica com s’ha d’actuar en una escola d’un entorn marginal, jo ho vaig aprendre a còpia de cops de bastó, en el sentit metafòric, és clar, perquè mai m’ha tocat ningú la cara. En realitat, he fet més de pare que de policia. Si hagués fet més de policia, ja no hi seria, en aquesta feina. També he hagut de fer de jutge i de psicòleg. Dono molta importància a les abraçades de la mainada, al fet de ser simultàniament emissor i receptor d’emocions i cada vegada estic més enganxat amb aquests alumnes, perquè cada vegada em necessiten més.

Diu que ningú no et prepara per fer de mestre en un lloc com aquest. Què diu, als companys novells que s’incorporen?

L’escola fa cursos de formació emmarcats en el pla d’acollida als professionals. Em refereixo al consell personal d’un veterà. Jo els recomano tenir sempre presents dues paraules claus: la resiliència, que és la facultat de les persones per sobreviure a les dificultats, i en segon lloc la coherència, perquè si ets just i coherent, la gent entendrà sempre les teves decisions.

El somriure també és un instrument pedagògic que vostè aplica en el dia a dia.

L’optimisme és important, però jo no somric com a estratègia, és que sóc feliç, em surt de dins. Amb les famílies sempre intercanviem bromes, però atenció, els mestres nous han de tenir en compte que abans de fer bromes has de mantenir les distàncies, guanyar-te el respecte dels pares. Només si els respectes, et respectaran a tu.

Aquests consells vostè no els va tenir quan va arribar al 1971.

Quan vaig començar a fer pràctiques de mestre tenia divuit anys, és a dir, dos més que alguns dels meus alumnes i l’únic consell que vaig tenir dels mestres que hi vaig trobar va ser: “no saps on t’has ficat, val més que marxis.” El primer any m’ho vaig passar fatal, primer perquè un mestre de pràctiques sempre ho té més difícil perquè el respectin, i segon, per la poca diferència d’edat. Feia tot just tres anys que l’escola de Vila-roja s’havia construït.

Quan se’n va adonar, que el barri l’enganxaria?

Em va costar molt però de seguida vaig veure que aquest era el meu lloc. No sé si m’he perdut alguna cosa perquè no he fet res més que estar aquí.
Només va fer un parèntesi d’un any per anar a l’escola Annexa. Però de seguida va demanar tornar cap aquí.
Podia triar tota la província i vaig triar tornar a Vila-roja. Volia estar a prop de Girona, la veritat, i el meu germà també era mestre d’aquesta escola. Tot això hi va influir. Suposo que també hi estava bé, entre els immigrats andalusos, al capdavall els meus pares havien vingut de Màlaga, jo era com ells, un immigrat més.

Va arribar a Girona al 1956 amb tres anys. Com recorda, aquella ciutat?

Vivíem al carrer del Carme i fèiem molta vida al carrer, al costat del riu. Sempre he pensat que, si poden, els nanos han d’estar al carrer. A pertot menys a la Font de la Pólvora, és clar. Recordo sobretot les inundacions i els partits de pilota amb els veïns.

Vostè, que treballa a un barri marginat, de petit també va patir la marginació?

I tant. Quan als estius anàvem a passar les vacances a Màlaga m’insultaven dient-me català de merda, i a Girona era un xarnego de merda. Sempre li deia al meu pare que havíem d’haver anat a viure a Madrid, perquè així ens deixarien estar tranquils. Em vaig sentir molt rebutjat perquè vaig parlar castellà fins als dinou anys. Vaig canviar de llengua estudiant Magisteri i ara sóc mestre de català.
I de cop, a final dels anys setanta, al costat de Vila-roja van construir un barri nou: la Font de la Pólvora.
Sense necessitat de canviar mai d’edifici, en realitat jo he viscut tres escoles diferents. En la primera etapa vam obtenir el Premi Baldiri Reixac perquè vam ser de les primeres de fer tot l’ensenyament en català. Al Facebook em segueixen dos-cents trenta-vuit exalumnes, empresaris, mestres, gent que ha fet carrera i amb qui em retrobo periòdicament fent sopars. Una segona etapa va arribar amb la creació de la Font de la Pólvora. Aleshores hi va haver un transvasament d’habitants que, de Vila-roja, van anar cap a Salt. Els fills dels immigrats andalusos van ser substituïts per nens d’ètnia gitana. Parlem, doncs, d’una segona etapa amb un noranta per cent d’alumnat gitano procedent de la Font de la Pólvora.

I la tercera etapa?

L’actual: predomina igualment l’alumnat gitano però les noves onades d’immigració han buscat pisos al barri. El setanta per cent d’alumnes són gitanos i el trenta per cent restant, indis i marroquins, sobretot. Per compensar tot això, necessitem més recursos que altres escoles. Si vols atrapar el que va al davant necessites un cotxe més bo.
Hi ha gent que pensa que això és parlar de privilegis.
Els diria que vinguessin aquí, que convisquessin amb aquests nens, que veiessin com mengen, com riuen, com expressen els seus sentiments, i aleshores estic segur que canviarien de parer. Si traguéssim les beques de menjador molts nens que no sé que menjarien. Ja sé que no és la funció principal d’una escola però aquí els nens també hi venen a alimentar-se. Admeto que pot haver-hi gent que faci trampes a l’hora de rebre ajuts, però en cap cas les trampes donen per mantenir una família.

El 2007, en un entrevista, vostè va declarar: “m’agradaria que la farmàcia de guàrdia no hagués de tancar per problemes de seguretat, que el carter no fos agredit i que els repartidors de pizzes no haguessin de fer els lliuraments a la benzinera. Al cap dels anys ha millorat, el panorama?

Em sembla que els de les pizzes encara les lliuren a la benzinera (riu). Crec que tot està més o menys igual. Al barri, s’hi han dedicat molts recursos, s’hi ha treballat molt, les institucions i els polítics, també, s’ha de reconèixer. Quin és el problema? Doncs que si les coses funcionen aconsegueixes que la gent marxi del barri i aleshores resulta que sempre se’n van els millors. Treballes i la feina no es veu perquè els que aconsegueixes integrar se’n van i el seu lloc l’ocupa algú d’un nivell molt pitjor. És un moviment constant d’importació i exportació cap a la integració, però a vegades sembla que no avancis.

Aquesta setmana s’han anunciat deu mil milions més en retallades que afectaran la sanitat i l’ensenyament. Males notícies, sobretot pels barris marginals.

Si hem de retallar més ho farem, però no pas en menjador. Si hem de passar sense fer colònies, hi passarem, si hem de passar sense pissarres digitals, també. Quan vaig començar a fer de mestre tenia quaranta-cinc nens a l’aula i amb una pissarra i un guix vam formar futurs empresaris. Parlen de sacrificis i aquí fa temps que vam aprendre què vol dir la supervivència.

Al Facebook de què abans parlava vostè hi ha un col·lectiu aglutinat al voltant d’una frase: jo també he anat a la Font de la Pólvora…Com si fos una mena de repte, una gesta que no està a l’abast de tothom…

Exacte. Els comentaris que hi pots llegir és que la gran majoria de la gent no ho sap però que és un barri més normal del que sembla. Els diumenges jo pujo a comprar els xurros al Paco el Churrero, que els fa boníssims. Doncs jo li diria a la gent que, per exemple, vingui a comprar xurros. El problema és que, si tu vas al barri gitano de Figueres, pots passar de llarg en direcció a Llers. Aquí, en canvi, hi has de venir expressament. Si vols, pots estar tota la vida sense posar-hi els peus. N’hi ha que van criticar que en aquest sector es fes un pavelló d’esports. Doncs gràcies al pavelló, gent de Girona ve al barri.

Vostè, com altres mestres, se’ls estima, els gitanos.

Sí, ja ho diu la meva dona: tu que eres andalús, et vas fer català i ara ets gitano. Sí, me’n sento i me’ls estimo.

Al ‘atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no fa gaire, els alumnes de quart d’ESO van ser convocats a respondre una prova censal de competències bàsiques, ho sabeu prou bé. Al marge de la valoració sobre la idoneïtat sobre la forma i el fons de la prova, hi ha evidències que caldria no desatendre i que mereixerien una reflexió professional seriosa, fonamentada:

1. Les proves de Cb són censals, per tant l’univers d’aplicació són TOTS els alumnes.
2. Són de Cb i, per tant, NO són de nivell. Interpretar-les només  dient: “estem igual que la mitjana” és una mirada errònia. Allò bàsic ha d’estar a l’abast de TOTS els alumnes. Per dir-ho amb números: “Un 7 de Cb no es pot interpretar com un 7 de les PAU”, ben al contrari, un 7 de Cb s’ha d’interpretar que està tres punts per sota de la competència bàsica, vet-ho aquí.
3. Que els resultats de lectura no són bons, no és cap novetat. Diria que aquesta dada és coneguda pel comú de la societat, més enllà de les persones del nostre gremi.
4. El que ja no estic tan segur és que tothom sàpiga que, de sempre, els resultats d’escriptura són pitjors, encara.

Em consta que, ara mateix, hi ha molts centres del país que s’han posat amb ganes i il·lusió a reflexionar i a actuar en la millora de la didàctica de la lectura, malgrat el context laboral advers. La majoria de centres del país, com deia, s’han adonat que una cosa és “llegim tot el dia” i una altra molt diferent és dir “quantes hores a la setmana les dediquem a ENSENYAR a llegir”. Aprendre a llegir és un aprenentatge complex i estratègic en el què tots els docents de tots els nivells s’hi han d’implicar. Ningú hauria de mirar cap a un altre lloc i dir allò tan patètic de que “A mi no em toca…”

Quan tinguem la lectura encarrilada caldrà que ens posem amb l’escriptura perquè l’origen del dèficit se situa en el mateix lloc: una cosa és escriure tot el dia i una molt diferent és quantes hores a la setmana es dediquen, al llarg de l’escolaritat, a ENSENYAR A ESCRIURE, i com es fa, és clar.

No és pas nou això, se sap des fa molts anys (quasi 10!!). Mireu, el Sr. Joandomènec Ros, catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona, quan actuava com a membre avaluador de projectes d’investigació dirigits a la Comunitat Europea ja assenyalava que algunes sol·licituds, i no només de llicenciats que volien fer el doctorat, sinó de doctors que pretenien fer recerca postdoctoral, feien pena, eren il·legibles o estaven tan mal confegides com una redacció de principiant, i no sempre era evident què volia demostrar la recerca que es proposava. SAbeu quina era la frontera que separava les sol·licituds legibles de les il·legibles? Doncs una línia imaginària que separa el nord del sud d’Europa, com en tantes coses. En els països septentrionals hi ha matèries dedicades a escriure, a aprendre’n, és clar. En els meridionals, en canvi, s’escriu tot el dia, això sí, però no s’ensenya a redactar. Ras i curt!

Saber escriure

“Els departaments de selecció de personal descarten d’entrada un vuitanta per cent dels currículums perquè estan mal escrits i no s’entenen”

09/04/12

XEVI XIRGO
Cada any es fan públics un parell o tres d’informes sobre els nostres estudiants on s’analitza si van bé de matemàtiques o si saben prou anglès. I cada cop es munta un sidral i sentim a dir allò que a Suècia, a Noruega o a Alemanya ho fan més bé que nosaltres. Segur que anem curts de tot. Però hi ha una cosa de la qual tots els que hem estat en una escola o a la universitat ens hem adonat. I és que molts estudiants no saben escriure bé. Hi ha qui no sap exposar bé les seves idees, hi ha qui fa unes faltes d’ortografia o sintàctiques espectaculars i n’hi ha que fallen en allò que se’n diu la comprensió lectora, que llegeixen perfectament un text però quan han acabat no han entès res del que hi deia. Hi penso en llegir un informe que ha fet públic aquesta setmana la multinacional Adecco, que sosté que un vuitanta per cent dels currículums que arriben a les empreses, els departaments de recursos humans els descarten per problemes formals. La majoria perquè estan mal escrits i no s’entenen, perquè no inclouen la informació bàsica o perquè, si és que hi és, està desordenada i no s’entén. No en culpo ningú; simplement ho constato. A la consellera Rigau, més que de grans obres, segurament perquè no en pot fer, la sento a parlar sovint dels valors, de la necessitat de fer les coses bé, d’introduir la cultura de l’esforç a les escoles, de prestigiar el paper dels mestres… Mirin quin un de més fàcil: escriure bé. Per ser metge, advocat o publicista deu ser imprescindible. Però també ho és per ser fuster, mecànic o simplement per buscar feina, que ara malauradament s’ha convertit en una professió com qualsevol altra.

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

Abans de llençar les campanes al vol i deixar-nos dur per l’eufòria irresponsable i imprudent que tant de mal ha fet, en aquest país, en matèria de drets nacionals, doncs, hauríem de saber protegir-nos de la síndrome d’Estocolm col·lectiva que patim els catalans i fer-nos conscients que la decisió del TSJC, lluny de ser un triomf del sistema educatiu català és, ras i curt, una passa enrere i, per tant, un avenç per a tots aquells que volen convertir aquest país en una simple regió d’Espanya amb insignificants peculiaritats regionals.

Aquesta tarda hi ha convocada una concentració davant dels Ajuntaments del país, suposo que n’esteu al cas, caldria. Ens concentrarem per defensar una vegada més, els NOSTRES DRETS LINGÜÍSTICS que, al cap d’avall no són altra cosa que el nostre dret a continuar existint com a poble, ras i curt.

No sé  com teniu la qüestió en el vostre centre, ignoro el nivell de crispació que provoca aquesta temàtica en els membres del vostre claustre i en el vostre centre, com a institució. A mi personalment, m’indigna molt. Sabeu per què, també? Doncs perquè copso que aquesta qüestió, per la seva recurrència, està passant a ser una qüestió de segona: un clàssic, vaja. El meu nas em diu que a massa centres, la qüestió lingüística s’està aigualint, estem fent el joc a un Estat que simplement vol que deixem de “molestar”.

Us animo, per tant, a revifar el compromís amb el país, assistint massivament, aquesta tarda, a la convocatòria de la plataforma “Som escola.cat” i a incloure la qüestió de la llengua, altra vegada, a les ordres del dia dels claustres i del Consell Escolar, si no és que no hi figuren ja, és clar.

Gràcies pel vostre compromís.

La llengua de l’ensenyament

Aquest article va sortir publicat a El 9 Nou (17.03.2012).

Després de la interlocutòria del 8 de març del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre la llengua de l’ensenyament, hi ha moltes persones, inclosa la mateixa consellera Rigau, que han llançat les campanes al vol perquè, suposadament, fa possible que la immersió lingüística continuï essent un model vàlid per al sistema educatiu català. El que potser ignoren o volen ignorar aquestes persones és que el TSJC no ha emès una sentència, sinó que precisament s’ha inhibit de pronunciar-se en cap sentit i ha optat per passar el problema al Tribunal Suprem (TS). Per tant, és cert que res no ha canviat fins ara, però es tracta d’una situació temporal perquè resta pendent la sentència del TS, que un dia haurà de pronunciar-se indefectiblement en un sentit o un altre.
El que sí que ha fet, el TSJC, per cert, únicament en castellà, tot i que la C és de “Catalunya”, és donar la raó a les tres famílies demandants que havien sol·licitat per als seus fills ensenyament en castellà, i això col·loca el Govern de Catalunya en l’obligació d’atendre aquestes criatures en aquesta llengua. On és l’èxit? Si, d’una banda, la immersió continua pendent de sentència i, de l’altra, es reconeix el dret a ser atesos en castellà uns nens que no el tenien reconegut, el que hi ha és un retrocés, es miri per on es miri.
A banda de no haver confirmat la immersió lingüística com a model vàlid per al nostre sistema educatiu, doncs, el TSJC ha obert la porta a una possibilitat que abans no existia, que és la d’exigir, ara per via judicial, l’ensenyament en castellà. Una possibilitat que, si es multiplica, pot arribar a crear un problema important i a fer trontollar de veritat –ara, sí- el model educatiu català. I un detall més, encara: el pronunciament del TSJC no especifica de quina manera s’ha de dur a terme aquesta atenció en castellà, cosa que posarà l’escola o escoles que s’hi trobin en un veritable problema organitzatiu.
Abans de llençar les campanes al vol i deixar-nos dur per l’eufòria irresponsable i imprudent que tant de mal ha fet, en aquest país, en matèria de drets nacionals, doncs, hauríem de saber protegir-nos de la síndrome d’Estocolm col·lectiva que patim els catalans i fer-nos conscients que la decisió del TSJC, lluny de ser un triomf del sistema educatiu català és, ras i curt, una passa enrere i, per tant, un avenç per a tots aquells que volen convertir aquest país en una simple regió d’Espanya amb insignificants peculiaritats regionals.
A Catalunya s’atén tres famílies que han protestat perquè volen que els fills estudiïn en castellà, mentre que, a València, són més de 25.000 els alumnes a qui es conculca el dret explícitament reconegut pel seu estatut de rebre ensenyament en català. Ja em direu si no n’hi ha per a llogar-hi cadires…!
Ara, doncs, és el TS el que s’haurà de pronunciar sobre la immersió lingüística. I tinguem present que la Llei d’Educació de Catalunya, per cert, també recorreguda pel PP davant del Tribunal Constitucional, contràriament al que es va dir en el seu dia, no blinda el català com a única llengua vehicular de l’educació ja que no exclou la possibilitat que el castellà pugui ser-ho igualment.
Cinc sentències ha dictat el TS en el sentit d’introduir novament la llengua castellana com a vehicular de l’ensenyament perquè hi coexisteixi amb la catalana en peu d’igualtat. I és evident que no s’aturaran. Els qui voldrien una Espanya lingüísticament i culturalment homogènia s’han adonat de la nostra feblesa i no pararan d’erosionar-nos a base d’anar reclamant grans coses omplint-se de paraules ampul·loses i grandiloqüents per aconseguir-ne de petites que vagin minant el nostre model nacional per la base fins que puguin arribar a l’objectiu final, que és el progressiu arraconament de la llengua pròpia d’aquest país.
És clar que no hi cabem, en aquest estat. Almenys, no pas sent tal com som. Si volem continuar sent catalans, que vol dir, entre altres coses, no ser castellans, hem d’optar decididament per no ser espanyols perquè els espanyols tenen molt clar que ser espanyol és sinònim de ser castellà. Val més que ens n’adonem tan aviat com puguem perquè si triguem gaire, acabaran cruspint-se’ns de dalt a baix.

http://mestres.ara.cat/paraules/2012/03/17/la-llengua-de-lensenyament/

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

ignoro si es dóna en el vostre centre, però servidor n’està tip de sentir parlar, alegrement, de les famílies dels alumnes a dins de les sales de mestres i professors, enmig de reunions diverses de coordinació i, no cal dir, també enmig de sessions de juntes d’avaluació. Tot plegat no són altra cosa que evidències manca de professionalitat, res més. Us imagineu el mateix amb la classe mèdica? Si teniu algun amic d’aquest gremi, o bé del dels juristes, li heu sentit parlar mai de les famílies dels  pacients o clients? Em jugo un pèsol que la resposta és NO!! Doncs a les taules on hi ha mestres i professors, malauradament sovint, hi estan convidades les famílies dels alumnes. Faríem bé, tots plegats, de mirar d’eradicar aquesta pràctica, ens fa molt de mal a tots, a nosaltres, a les famílies i, sobretot, als alumnes.

I, per descomptat, les famílies que estan més sovint convidades a aquests “safareigs docents” són les que anomenen “desestructurades”. Un sac on hi van a parar totes les famílies que no són “estàndard”. Per això, precisament us he seleccionat aquest interessant article de la Sra. Piulachs que referencia un estudi revelador sobre les pràctiques d’assetjament cebernètic entre els adolescents. Resulta que la majoria de delictes estan protagonitzats per adolescents de 14 anys, de classe mitjana, però. Mare meva!!! I els fills de les famílies desestructurades on paren?

Ens ho hauríem de fer mirar, creieu-me. Un company vostre, director de l’IES Montilivi, ho va evidenciar a començament d’any en el Diari de Girona (27.01.2012) …”en aquests moments entre el 50 i el 60% de les incidències tenen a veure amb xarxes socials com Facebook, a través de les quals es produeixen crítiques, atacs i assetjaments entre estudiants”.

Caldria que hi penséssim, també, amb tota la calma i serenor necessàries, no trobeu?
Gràcies.

La majoria de joves imputats per ciberdelictes tenen 14 anys i cursen ESO

Els assetjaments electrònics més habituals entre els joves són les amenaces, l’obligació de fer coses i l’enviament de fotos compromeses

16/04/12 MAYTE PIULACHS

Les adolescents i les dones acostumen a ser una minoria als centres de justícia juvenil i les presons catalanes. Tot i això, el percentatge de menors (41%) que cometen delictes a través de les noves tecnologies s’equilibra amb el dels nois ( 59%). Les noies, però, continuen aportant l’índex més alt (57%) de víctimes de ciberdelictes entre menors coneguts.

Aquesta és una de les constatacions que es recullen de l’anàlisi de 185 expedients tramitats a la fiscalia de menors de la demarcació de Barcelona entre l’1 de gener del 2009 i el 30 de juny del 2011. María José Bartrina, autora de l’estudi Anàlisi i abordatge de l’assetjament entre iguals mitjançant l’ús de les noves tecnologies, finançat pel Centre d’Estudis Jurídics, també hi exposa que el perfil de l’assetjador és el d’un menor d’entre 14 i 15 anys, de classe mitjana, que està cursant l’educació secundària obligatòria (ESO).
Es tracta d’una tipologia de delictes o pràctiques ja conegudes, com ara l’assetjament escolar (bullying), que, “pel fet de ser perpetrades a través de les noves tecnologies, prenen una dimensió nova i, fins i tot, una denominació diferent”, segons afirma Bartrina, com per exemple el ciberassetjament escolar.

La professional advoca en favor que pares i educadors exposin obertament als adolescents els riscos que comporta usar el mòbil i l’ordinador de manera incorrecta per dur a terme una revenja o contra altres companys, perquè l’edat en què més delinqueixen és quan comencen a tenir més relacions socials i contacte amb les xarxes socials, i a utilitzar el mòbil.

La major part de ciberdelictes es cometen en grup, per això hi ha 185 imputats –entre els quals hi havia 22 nois menors de 14 anys, que queden fora de les lleis penals i reben la consideració d’inimputables) davant un nombre inferior de víctimes, 133. La major part d’aquestes víctimes són companys d’escola dels agressors, sobretot noies menors, de 14 i 15 anys. Entre les víctimes hi havia set menors amb algun grau de discapacitat, i també alguna noia amb problemes d’obesitat. Els defectes físics són sovint objecte de burla i ofensa amb to de crueltat.

Contra la integritat. Les conductes assetjadores més usuals (41%) que protagonitzen els adolescents són les amenaces i l’obligació de fer coses (contra la integritat), a través de les xarxes socials i el Messenger. També hi ha l’enregistrament de vídeos i la violació d’intimitat amb l’enviament de fotografies, que suposen un perjudici més gran per a les víctimes, ja que són vistes per més persones. L’assetjament de caire sexual (5%) i contra la intimitat i l’honor el realitzen joves més grans, d’entre 16 i 17 anys. En alguns casos, s’ha d’atribuir a un trencament de parella.

L’ansietat i conductes depressives són trastorns que manifesten els menors que són víctimes d’un assetjament electrònic i, en un 7,5 % dels casos estudiats van demanar una mesura de protecció en el moment de denunciar el setge rebut.

LA XIFRA:  185 imputats per la fiscalia de menors de la demarcació de Barcelona, del 2009 al 2011, han estat objecte d’anàlisi.

Maria José Bartrina

AUTORA DE L’ESTUDI: La mediació i la reparació del dany causat
L’autora de l’estudi, María José Bartrina, és també coordinadora d’un dels equips tècnics del servei de mediació i assessorament adscrit a la fiscalia de menors i que depèn del Departament de Justícia. Bartrina aposta perquè les denúncies sobre ciberdelictes es resolguin fora del sistema penal juvenil, sempre que es pugui.
L’estudi sobre els 185 imputats detalla que la fiscalia no es va oposar a resoldre el conflicte penal per la via de la conciliació i la reparació del dany a la víctima en 178 casos (96%). El ciberdelicte re-presenta un percentatge de l’11% del total de delictes comesos per joves d’entre 14 i 17 anys. L’autora preveu una pujada del nombre d’aquests delictes d’acord amb l’extensió de l’ús de l’espai virtual, si no hi ha una bona prevenció.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

amb els dies m’adono que, potser, ens cal, més que mai, calma i distància per poder comprendre i analitzar, de manera professional, les múltiples notícies que, quasi diàriament, cauen “sobre l’escola”, en la pitjor accepció del mot. És per això que recupero una qüestió que fa uns quinze dies va aixecar molta polseguera: els deures escolars.Bàsicament, es critica als “deures” per dues raons: perquè se’ls considera inútils i perquè, de fet, són reproductors de les desigualtats socials. S’hi podran fer tots els matisos que es vulgui però, amb caràcter general, aquestes tasques acostumen a ser simples exercicis de reproducció del que ja s’ha fet a classe. En aquesta situació, resulta inqüestionable que no pas totes les famílies estan en les mateixes condicions per ajudar els seus fills. Penso que l’article del Sr. Abril, poblicat el passat dia quinze d’abril a “EL PUNT AVUI” pot ajudar a fer el que ja és del tot urgent i necessari: reflexionar professionalment, d’una vegada, sobre una qüestió que ara mateix posa molt de malestar a les cases dels alumnes, es vulgui veure o no.

I encara una altra cosa per acabar. Mireu, ja fa temps, el Professor de la UB Serafí Antúnez va proposar-nos en una activitat formativa el següent qüestionari per reflexionar a l’entorn d’aquests DEURES. Potser us podrà ajudar a posar ordre en aquest aspecte en el vostre centre. Si és així, estaré content, i els vostres alumnes i les famílies us ho agrairan, segur.

Qüestionari per a mestres i professors/res:

1. Amb quina finalitat s’encarreguen aquestes tasques? Quins són els propòsits ?

• Possibilitar l’exercitació múltiple de continguts ja treballats a l’aula (reforç, aprofundiment).
• Donar oportunitat per a l’aprenentatge autònom.
• Donar ocasió perquè l’alumnat d’aprenentatge ràpid disposi d’oportunitats per aprofundir i ampliar els seus coneixements.
• Intentar que els alumnes es responsabilitzin en el compliment de compromisos.
• Afavorir l’adquisició de bons hàbits de treball i estudi personal.
• Donar a conèixer a les famílies els treballs que es desenvolupen a l’escola.
• Preparar temes que es tractaran properament, implicant als alumnes a la recerca d’informació.
• Possibilitar el desenvolupament d’activitats de caràcter lúdic i recreatiu.
• Possibilitar el desenvolupament d’activitats creatives.Ajudar al desenvolupament de la sociabilitat dels alumnes.
• Involucrar a les famílies en les tasques d’aprenentatge dels seus fills/es.

2. Algunes pautes d’autoavaluació del mestre/a a l’hora de preparar les tasques escolars per realitzar a casa:

• Quan proposo tasques per realitzar a casa, cada alumne/a entén exactament el què ha de fer.
• Els requisits estan adaptats a la diversitat de capacitats de l’alumnat.
• Qualsevol alumne/a les pot realitzar amb un alt grau d’autonomia.
• Les tasques que sol•licito:

-    Són coherents amb els propòsits que tinc plantejats,

-    Tenen en compte les normes que té fixades l’escola per aquest tipus de treballs.

-    Són factibles ja que existeixen acords entre els diferents mestres per a que es sol•licitin de forma equilibrada (no carregar excessivament alguns dies i no demanar tasques altres dies).

-    Són adequades en relació al temps disponible dels alumnes i amb els terminis de presentació.

-    Pretenen ser variades i no rutinàries

-    Especifiquen en cada cas si són de caràcter voluntari o obligatori.

• Utilitzo un sistema de revisió dels treballs que permet:

-    La detecció de les errades més comuns i més significatives.

-    Efectuo una retroinformació a l’alumnat de l’anàlisi del resultat de les tasques

-    Els pares i mares estan informats sobre les tasques a realitzar a casa.

-    Els pares i mares accepten i comprenen aquest tipus de tasques.

EL PUNT AVUI.

15.04.12

EL LLEURE CREATIU COM A DEURES JOAN ABRIL ESPAÑOL

Un poble que no sap llegir ni escriure és un poble fàcilment manipulable, deia el comandant Ernesto Che Guevara. I sabem que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats, i això és el que diuen els polítics, fins i tot el Partit Popular de cara a la galeria. Però també sabem que ens enganyen, que rere cada declaració davant dels mitjans públics ens escapcen les pròpies llibertats com a persones i com a societat.
El 26 de març, la principal federació d’associacions de pares i l’Institut Cooperatiu de l’Escola Moderna de l’Estat francès van decretar quinze dies de vaga de deures, perquè els consideren inútils i reproductors de les desigualtats socials. Pares que relaten l’angoixa que pateixen els fills d’educació primària i també els pares mateixos en el seu rol a cavall entre professor de matemàtiques i policia escolar. Un 59% de francesos consideren un turment l’estona dels deures. Hi ha un argument de pes com és la igualtat d’oportunitats: les famílies més adinerades poden destinar recursos a contractar educadors particulars, mentre que els nens de famílies més humils han de conformar-se amb les escasses aptituds pedagògiques dels pares.
Recordo de petit el gran suplici de fer els deures a casa: llargues estones de diumenge a la tarda preparant exercicis de matemàtiques avorridíssims quan el que m’agradava realment era fer l’índio pels escampats del poble, anar amb bicicleta, jugar a futbol, és a dir, compartir les hores d’esbarjo amb els amics, que era una manera també molt important d’educar-nos, l’educació en el lleure, i sense monitors, hi posàvem imaginació, ens organitzàvem, formàvem equips, anàvem a caçar capgrossos, criàvem cucs de seda…, fèiem exercicis pràctics de mates o de ciències naturals, que era una manera de preparar-nos com a futurs directius o tècnics especialistes en els camps de les ciències o les lletres.
La rebel·lió promoguda a França és un toc d’alerta que es pot generalitzar a altres països, i també a Catalunya. No posar deures als nens de primària, però, implica més complicitat familiar: que la mainada no s’estigui tancada a casa jugant amb la play o mirant la tele, que realment facin autèntica vida educativa també fora de l’escola: parar i desparar taula, començar a aprendre a cuinar, conversar, coses tan bàsiques que a vegades de tan òbvies oblidem. I si volem educar en la igualtat d’oportunitats, aleshores cal que els responsables de l’educació reformulin programes de reforç destinats als alumnes amb més mancances d’aprenentatge, precisament per evitar el malanomenat ―fracàs escolar‖.
Un poble que no sap llegir ni escriure certament és un poble fàcil d’enganyar, i l’administració, el govern i tota la societat tenim el deure i la responsabilitat d’evitar-ho, i tenim recursos propis a l’abast per fer-hi un gir de 180 graus. Només ens cal l’actitud vocacional imprescindible perquè puguem gaudir d’una educació justa, amb les mateixes oportunitats. Els nostres nois i noies d’educació primària al segle XXI saben llegir i escriure, però potser els manquen estímuls i també creativitat, que han de venir dels models educatius renovats que hem de promoure, sense els quals les famílies més febles, més vulnerables, patiran més encara els embats ineludibles d’aquesta crisi. Una crisi que hem de reconvertir en oportunitats per combatre tantes desigualtats i viure en un món més just i solidari.

Amic i amigues,
El proper dissabte 28 d’abril a les 19:00h es celebren les concentracions davant dels Ajuntaments de pobles i ciutats del nostre país, amb l’objectiu d’aturar la sentència definitiva del Tribunal Suprem contra l’escola en català. Cal més que mai sortir al carrer per defensar el nostre model lingüístic a l’escola davant de les constants agressions del Partit Popular en particular i l’Estat Espanyol en la seva globalitat. Anem-hi tots amb la família, els amics i els companys d’escola per deixar clar que amb l’escola en català ni un pas enrere!
Us adjuntem el cartell de les concetracions per què el pogueu difondre. També us demanem que convideu el màxim de gent al nostre esdeveniment de Facebook: http://www.facebook.com/events/339074459487720/

Per altre banda, veient l’èxit que va tenir l’anterior enviament de cartes als jutges del TSJC engeguem un nou enviament de als jutges del Tribunal Suprem per evitar que senteciïn l’escola en Català.
Entreu en aquest enllaç i envia el teu correu. T’animem també a que en facis màxima difusió de la campanya entre els teus amics, familiars, el teu centre docent, escola, col·legi, institut, facultat…

Aprofitem per recordar que la campanya de recollida de signatures per blindar per llei el català com a única llengua vehicular continua fins al 24 de juny i la diada de Sant Jordi és un bon dia perquè la gent que encara no ho ha fet signi.
Podeu descarregar-vos el plec de signatures i quan estigui omplert fer-nos-el arribar a Associació Cultural Escola en Català, apartat de correus núm. 85, 08080 Barcelona.

Finalment us deixem un recull de premsa de la darrera roda de premsa de la Presidenta d’Escola en Català:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/530287-campanya-descola-en-catala.html
http://www.reusdirecte.cat/cat/notices/2012/04/escola_en_catala_inicia_una_campanya_d_enviament_de_correus_electronics_als_magistrats_del_tribunal_16893.php
http://www.racocatala.cat/noticia/28359/escola-catala-llenca-nova-campanya-mailing-massiu-als-jutges-ts
http://www.directe.cat/acn/578464/escola-en-catala-inicia-una-campanya-d-enviament-de-correus-electronics-als-magistrats-del
http://www.naciodigital.cat/noticia/41944/objectiu/colgar/mails/defensar/immersio
http://www.acn.cat/acn/664265/Noticia/audio/Noticia.html
http://www.cronica.cat/noticia/Escola_en_Catala_inicia_una_campanya_de_tramesa_de_correus_electronics

Reenvieu aquest correu a totes les vostres amistats, com més siguem més forta serà la resposta!
L’Escola en Català: Ni un pas enrere!

A l’atenció del Director/

Benvolguda, volgut,ha tornat el 14 d’abril. Aquest dia de l’any 31 el rei borbó espanyol de torn va haver de tocar el dos. Començava la II República. Vet-ho aquí que, tot just avui, s’ha sabut que el borbó de torn, el d’ara pretenia passar aquest dia de mal record pels seus interessos familiars lluny de la capital del seu “reino”. Havia planificat, només, de passar uns dies caçant ELEFANTS en un país africà. Va passar però que, es veu que de nit (?) va caure i es va partir el maluc en tres bocins. Res, home. Un avió especial i cap a casa. Avui l’han operat i li han posat allò que els “normals”, de vegades, han d’esperar mesos: una pròtesi. Tot plegat xavalla, pel que es veu. Per acabar-ho d’adobar es veu que han clausurat per ordre governativa un web on es veia aquest reu al costat d’un pobre paquiderm abatut. No continuo perquè la diria massa grossa i algú em picaria la cresta, i tot. Immoral!!

Si aspirem a ser un país normal, del segle XXI, s’ho haurien de fer mirar això dels borbons, no trobeu? Doncs bé, un home lúcid, com el professor i filòsof Gregorio Luri resulta que tot just aquest dijous al vespre va presentar el nou volum de la col·lecció “Educació i valors” (Ed. Barcino). Una col·lecció, com recordeu, promoguda per la Fundació Lluís Carulla (Premis Baldiri Reixac) i ESADE. El va presentar, l’altre dia al Col·legi de Doctors i Llicenciats a BCN, ho va per perquè, resulta que l’ha escrit ell. El títol? : Per una educació republicana. Un títol esperançador. Un fragment:

Els alumnes catalans obtenen uns resultats que es troben molt per de sota del que el país pot legítimament aspirar. Però, si avaluessin el nostre sistema educatiu per les seves pretensions morals, probablement ocuparia la primera posició del món. Les nostres escoles s’avaluen més d’acord amb la noblesa dels seus propòsits que amb la realitat dels seus resultats. Això posa de manifest una gran confusió moral que no és, en absolut, aliena als resultats. Una de les manifestacions d’aquesta confusió és l’oblit de la dimensió política i republicana de l’escola. Avui la nostra escola es mostra més preocupada per preservar la salut anímica del “jo” dels alumne que per formar ciutadans competents i sembla considerar més noble fomentar l’espontaneïtat (suposadament) innocent que l’emulació de la virtut. Cal, doncs, recuperar la dimensió política de la pedagogia, sense la qual l’escola es desvirtua a ella mateixa. No deixa de ser sorprenent que a Catalunya, és a dir, al si d’una societat que vol entendre’s a ella mateixa com una nació, el valor de la transmissió sigui contínuament qüestionat.

http://www.zeligcom.com

No sé vós, però servidor, tot i ser creient, sempre ha estat contrari de tenir un sistema educatiu “aconfessional”. Anhelo un sistema educatiu “Laic”, ras i curt. Si les famílies volen transmetre aquests valors als seus fills que comencin, elles, per donar exemple de coherència cristiana en la seva vida. Passa però, que, de fet, a la majoria dels pares tan se’ls en dóna això de la classe de religió i dels valors ja que, en el fons, la majoria dels que opten per aquesta mena de centres ho fan, només i sobretot, pel fet que actuen de “filtre social”. Garanteixen que els seus fills i filles no “entraran en contacte” amb males companyies. Que algú em demostri el contrari.

Com ho veieu?