El “deure” de manar “deures”

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/volgut,

ho diu la premsa: a cal veí tenim les famílies revolucionades perquè no volen que els seus fills facin deures a casa.

Agafat així, només com a titular,  pot semblar que els pares siguin exagerats, que no vulguin assumir la part de la  responsabilitat educativa que els pertoca, que “passin de puntetes” per l’escolaritat dels seus fills…  res més lluny.

Analitzem quina mena de tasques acostumen a formar part d’aquests deures per fer a casa:

a) Tasques senzilles i curtes, de reforç, d’allò que ja s’ha treballat a classe.

b) Finalitzar la feina que no s’ha pogut acabar a la classe per “manca de temps” (dels alumnes? del mestre?).

c) L’indefinit:  “per demà, busqueu informació sobre…”.

d) I el clàssic: “Heu d’estudiar la lliçó per tema”.

El  cas a) seria l’únic que estaria justificat des d’un punt de vista pedagògic i també legal. En els tres següents hi hauria, a parer meu, diverses consideracions a fer.

  • Es pressuposa que TOTS els alumnes (i vull dir el 100%) poden ser acompanyats de la mateixa manera pels seus pares a casa. És això cert?
  • Quan la feina és acabar tasques que no s’han pogut acabar a la classe voldria dir que el mestre no ha planificat prou bé la seva feina. Em direu “és que hi ha nens més lents que no acaben mai”. Del tot cert. Però també ho és que és el mestre qui decideix quines tasques s’han de fer i qui ha de preveure que el seu alumnat, TOT (tornem-hi) ho pugui fer tot sol fent-ne les adaptacions pertinents.
  • Es pressuposa que a casa seva, TOTS, tenen endoll a Internet o bé que tenen una biblioteca pública al seu abast i la possibilitat d’anar-hi; que saben COM es fa una cerca d’informació; que saben QUÈ busquen i PER A QUÈ ho volen; que saben QUÈ fer-ne de la informació que troben, a banda de copiar i enganxar.
  • Es pressuposa també que algú, en algun moment de la seva escolaritat, els ha ensenyat què és estudiar i com ho poden fer; que saben trobar idees principals i relacionar-les; que saben omplir buits d’informació; que saben fer esquemes, mapes de conceptes: que saben que estudiar no és memoritzar. Lectura d’estudi vaja.

Molts mestres em comenten de vegades, en nivells inicials de l’escolaritat, que els pares viuen angoixats el fet que els seus fills/es portin pocs o gens de deures a casa: els sembla que se’ls escaparà el tren, que no rendiran, que treuran males notes (ens fixem més en resultats que en processos).

Mireu, fa excassament 70 anys que als nens se’ls considera ciutadans de dret; i avançar els aprenentatges està comprovat que no serveix per a gaire (mireu els resultats de les darreres proves PISA en relació a la lectura i penseu a quina edat als vostres fills/es se’ls inicia en aquest aprenentatge. Té correlació? Personalment, sempre ho he dubtat).

Els nens han de poder ser nens. Això no vol dir que ens n’hàgim d’anar a l’altre extrem i els deixem amb la síndrome del “Petit emperador” i que controlin el comandament de la vida familiar. Han de tenir estones per aprendre, però també per jugar, per barallar-se amb els germans, per riure i per plorar, per llegir, per avorrir-se… perquè sinó els introduirem des de ben petits a la voràgine dels adults, i quan hi arribin, possiblement, seran adults insatisfets que sempre necessitaran més.

Us deixo dos editorials ben diferents, perquè vosaltres pugueu contrastar; el de la senyora Empar Moliner d’ahir a l’Ara, que en alguns aspectes és molt encertada i en d’altres no tant, a parer meu; i un article d’opinió del sr. Luri de fa uns dies, magnific per a mi, que tracta de les activitats extraescolars, un tema que donaria per fer una altra entrada.

A criteri vostre, com sempre.

 

http://www.ara.cat/premium/contraportada/Vaga-deures-escolars_0_671932817.html

Vaga de deures escolars

EMPAR MOLINER

| Actualitzada el 28/03/2012 00:00

Llegeixo a El Periódico que la principal associació de pares de França ha convocat una vaga “de deures escolars a tot el país”. Aquests pares amorosos troben, en primer lloc, que els deures són motiu de “conflicte diari”. En segon lloc troben que la seva utilitat “no s’ha demostrat mai”. I en tercer lloc, que “accentuen les desigualtats entre els nens que disposen d’algú que pot ajudar-los i els que no”. Manel, baixa.

És cert que els deures són en general motiu de conflicte diari. Però no en són l’únic. M’atreviria a dir que també és motiu de conflicte menjar espinacs, anar al metge, que et treguin els polls o que et facin anar a dormir d’hora. Suposo que aviat a les llars franceses més conscienciades amb la pedagogia, doncs, hi haurà altres vagues: vaga d’ingesta d’espinacs, de visites al pediatre, d’higiene capil·lar i de l’obligació d’anar a dormir d’hora. Perquè si ens posem així, tampoc no s’ha demostrat mai la utilitat concreta dels espinacs, de ser visitat pel metge, que et treguin els polls o d’anar a dormir d’hora.

Però és que, a més a més, hi ha el tercer i definitiu motiu (i perdó per la rima). Els deures “accentuen les desigualtats entre els nens que disposen d’algú que pot ajudar-los i els que no”. De fet, els nens que disposen d’algú que pot ajudar-los (en el que sigui) tenen un gran avantatge sobre els que no disposen d’algú per ajudar-los (en el que sigui). La raó és senzilla. Són nens i els nens, com els cadells, necessiten adults que els ajudin. Per tant, acabem amb elsdeures, però també amb els sopars saludables (els sopars saludables accentuen les desigualtats entre els nens als quals els els preparen i els que no). I amb els contes d’abans d’anar a dormir. I amb les sabates de cordons. I amb les classes particulars. I amb les dutxes diàries. I amb les trenes. I amb les excursions al zoo.

 

Pares més que perfectes

Sembla que tenim els nens –especialment els de classe mitjana– massa ocupats. Estressats, asseguren alguns. Em temo que no gaire menys que els seus pares, que semblen incapaços de resistir una estranya pressió que els empeny a apuntar els fills a tota mena d’activitats extraescolars.

De tant voler fer-ho bé, de tant preocupar-se perquè facin esport, anglès, música, etc., es queden sense temps per a la convivèn- cia normal en família. No hi ha art marcial, per molt estrany que si- gui, que no practiqui algun nen català.

Quan la família arriba a casa no hi ha temps per descansar. Cal fer els deures mentre els pares fan el sopar a corre-cuita i s’as- seguren que tot està en ordre per l’endemà. A aquests nens ningú no els ha regalat l’oportunitat d’avorrirse, i és una llàstima, per- què l’avorriment pot ser un gran estímul. ¿Hi ha algú que no recor- di els tresors que va trobar furonejant pels calaixos i racons de ca- sa intentant matar el temps? Ha de ser terrible tenir una infantesa completament organitzada a l’agenda dels pares. Ha de ser ben trist que et neguin tant l’experiència del risc com la de la tranquil·litat.

L’importantíssim art de prendre riscos mesurats, que forma part de tota activitat aventurera, és una cosa que no es pot aprendre d’oïda. El mateix podem dir de la saviesa necessària per gaudir amb parsimònia el transcórrer del temps lent. No seré jo qui negui la conveniència d’involucrar els nens en diferents activitats més enllà de l’escola. Però em sembla, veient-los sense alè, que alguns pares estan pagant un preu massa alt per aspi- rar a la pretensió il·lusòria de ser més que perfectes.

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador