Per als nostàlgics, una mica de realitat.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

aquest dies, quan viatjo en tren, estic enllestint un llibre magnífic: “La infància, una història fosca” d’en J. Pinilla. És estremidor adonar-te d’on venim, de com érem fa quatre dies, de quines coses donàvem per “normals” els humans en relació a la infància. Si el voleu llegir, us recomano, però, que ho feu en un moment en què tingueu una presència d’ànim suficient, altrament patireu de  valent.

Abans que el Sr. Pinilla ho consignés dins d’un treball esplèndid, servidor ja sabia que això del llegir a casa nostra és un fruit MOLT primerenc. Tant que no té gaire més de deu anys, fet i fet. El temps que fa que la ESO es va generalitzar a l’Estat espanyol (l’any 2000). Sempre que surten índexs de lectura en els mitjans d’informació apareixen tot d’opinadors, i de docents, que s’apunten a un exercici de nostàlgia desenfrenada. Apel·len a un “abans es llegia més”, per dir-ho ràpid. Quanta ignorància, també en aquest cas.
Quan vaig començar el primer curs de l’antic batxiller, no el BUP sinó el de més abans, només érem poc més del 5% dels que havíem començat la primària de l’època. Us imagineu?, un n’adoneu?, més del 90% dels infants “desapareixien” del mapa escolar, que  en diríem. En el mateix temps, quan sovint anava a BCN a visitar l’àvia materna, mai recordo haver vist ningú llegir a les línies de metro que hi havia aleshores. No cal dir que al tren tampoc.
Ara, en canvi, quan vaig a BCN a treballar, sempre em fixo en quantes persones desenvolupen aquesta activitat: la lectura. Sempre em calen dues mans per comptar les que la practiquen en el meu vagó de transport. Per tant, que a casa nostra es digui que l’índex de lectura arriba al 50%, personalment, ho considero un èxit rotund. M’agradaria tenir dades dels països amb els que ens comparen, a veure quants han passat de 0 a 50 en un període tan i tan curt de temps.
Potser vós vau tenir una altra experiència, és clar.
Ara bé, sovint la nostàlgia no és res més que una mala excusa. Una excusa de persones derrotades.Servidor encara no ho està, ni de lluny.
I vós?

De quan érem nens i no llegíem

IGNASI ARAGAY 11/01/2012
Fa només un segle i mig (1860) l’índex d’analfabetisme era a Catalunya del 78,87% de la població. El 1900 era encara del 61,13%. L’escolarització seguia sent cosa de minories. Són dades extretes del llibre La infància, una història fosca (Pagès Editors), de Joan Pinilla, que fa un recorregut per les condicions de vida dels nens a Catalunya a través dels segles. Ara ens podem queixar que els infants no llegeixen prou, podem carregar els neulers a l’escola i els mestres, podem aferrar-nos a un idíl·lic passat atecnològic en què suposadament tots llegíem… I podem seguir-nos enganyant. La veritat, però, és que ara es llegeix més que mai, i que això es dóna en paral·lel a la mala salut de ferro del llibre i del negoci editorial. Són coses diferents.
El llibre de Joan Pinilla, llicenciat en filosofia i expert en màrqueting posat a fer d’historiador, és alliçonador. A voltes aclaparador. Fins a la segona meitat del segle XX els infants no han començat a ser tractats com a persones. La imatge del rei de la casa – El príncipe destronado de Delibes-, el nen mimat, és molt recent. Els infanticidis i els abandonaments omplen el gruix del llibre i de la història.
Al segle XVIII es va inventar el torn, un cilindre que girava sobre el seu eix i permetia passar un infant del carrer a l’interior d’un hospici de manera anònima. El primer torn va sorgir a Rouen el 1758. Ja no calia llançar els nens al riu, al pou, o abandonar-los al porxo d’una església o a l’entrada d’una casa rica. L’enginy, però, va portar un augment dels abandonaments. Aquella canalla aquí rebia de cognom Ventura, Bonaventura o Deulofeu, i en castellà, Expósito. Al barceloní Hospital de la Santa Creu entre el 1800 i el 1849 n’hi van ingressar 31.930 (la ciutat tenia uns 150.000 habitants). Si a això hi sumem la mortalitat infantil (a la primera meitat del XIX, entorn del 50% morien abans dels 15 anys), el panorama és bestial. I els que sobrevivien estaven exposats a maltractaments, explotació, esclavatge, manca d’higiene… La família i l’educació tal com les entenem avui són un invent molt modern. Són milions els nens que al llarg de la història no han tingut l’oportunitat d’una vida digna, inclòs un mínim accés a la cultura.
Tots els mestres dels últims cursos de primària o dels primers de secundària haurien de llegir el llibre de Joan Pinilla i, sense haver de causar terror en els seus alumnes, dedicar un parell de lliçons històriques a l’assumpte. Potser així els nens d’avui apreciarien la sort de tenir mestres que s’hi esforcen i pares que se’ls estimen.