D’això sí que se n’hauria de parlar, i molt

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,
l’altre dia vaig tenir la sort de poder escoltar al Sr. Antonio Marina al MACBA. Va estar bé, però tampoc cap cosa de l’altre món, no us penseu. De fet, sempre, penso que als que no vivim a BCN ens castiguen pel fet de no fer-ho., ni us explico a l’hora que vaig arribar a casa. El Sr. Marina va dir, però, veritats com a cases de pagès. Que actualment hi ha prou coneixement (conceptual i aplicat) com per fer les coses molt millor a les escoles, però que no s’empra.Que els sistemes educatius necessiten, imperiosament, calma i pausa si volen desenvolupar amb eficàcia el seu encàrrec social (cosa que, sabeu de primera mà, encara no entenen els nostres polítics, però)Que entendre’s amb les famílies i que elles s’entenguessin amb nosaltres hauria de ser una prioritat, potser la primera.Que els infants i els joves, avui dia, ho tenen molt malament perquè no encerten a comprendre el “món que els ve al damunt”. Que l’escola bandeja a tot d’alumnes que podrien excel·lir en moltes disciplines que no es consideren importants, ara mateix (particularment les diverses arts i les diverses disciplines relacionades amb les mans i el moviment).I una de contundent, com ell: La cama del mal del nostre sistema educatiu és la formació inicial dels docents de les diverses etapes. Que, de fet, vindria a dir el mateix que el Sr. Luri ja diu des fa dies, però amb altres paraules: La qualitat d’un sistema educatiu no pot superar la dels seus mestres.Servidor també fa anys que és d’aquest parer i ho he pogut comprovar abastament al llarg del temps: doneu a un “bon equip de mestres” (entusiasta, cohesionat, treballador i ben format) doneu-li la realitat d’alumnat que vulgueu, la que vulgueu, i se’n surt, sempre. I, a l’inrevés també, no cal dir.

Doncs vet-ho aquí que el Sr. Luri, la setmana passada, em sembla, hi tornava en la necessitat de parlar del que realment resulta determinant: la qualitat dels mestres i dels professors. Escriu que: La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d’estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d’una classe.
A veure què us sembla a vós?

Gràcies.

Un bon mestre és… (i 2)

GREGORIO LURI

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/bon-mestre_0_644935528.html12/02/2012

“Rose is a rose is a rose is a rose… ” Amb aquesta frase de Gertrude Stein, el meu article anterior introduïa la idea que al bon mestre no se’l pot definir teòricament. Continuant amb aquell escrit vull recordar el que Claus von Zastrow, director de The Learning First Alliance (associació que agrupa importants organitzacions educatives dels Estats Units), es preguntava recentment: “Què hem après sobre el reformisme educatiu?” Bàsicament n’hem après tres coses: que cal millorar els centres docents, que hi ha un gran desacord sobre què entenem per millora i que no tot el que importa en educació pot ser quantificat. Malgrat tot, hi ha moltes institucions decidides a mesurar l’eficiència docent definint amb precisió numèrica l’exacta aportació del mestre en l’aprenentatge de l’alumne. La fundació de Bill i Melinda Gates ja ha gastat un munt de dòlars per respondre a aquest repte, i per ara no es mostren gaire satisfets dels seus resultats.
L’economista Eric A. Hanushek és qui va cridar l’atenció amb més claredat sobre l’impacte de la qualitat dels docents en els resultats dels alumnes. Fins i tot assegura que un bon mestre pot compensar els efectes empobridors del seu entorn cultural. Però reconeix alhora que la qualitat del bon mestre no necessàriament es manifesta en característiques directament observables en el progrés a curt termini de l’alumne. Per aquesta raó va ser també el primer a proposar fer drecera identificant els pitjors docents i acomiadant-los. Fins i tot va calcular els mestres que caldria acomiadar perquè els Estats Units superessin els resultats escolars de Finlàndia. La ciutat de Nova York va intentar posar en pràctica aquesta idea, però aviat es va trobar amb un element inesperat: la popularitat d’alguns mals mestres. Efectivament, un mestre pedagògicament dolent pot ser molt popular entre alumnes i pares, que s’oposaran al seu acomiadament. Al llarg del curs 2006-2007 van ser expulsats vuit mestres a Nova York. El 0,01% del total. No sembla que sigui una xifra capaç d’impulsar per ella mateixa la millora general de les seves escoles. La idea no ha estat mai abandonada. L’actual alcalde de la ciutat va declarar recentment que, vista l’eficiència del bon mestre, si fos per ell doblaria el nombre d’alumnes per classe i acomiadaria el 50% dels docents menys efectius.
No desvelo cap secret corporatiu si afirmo que no tothom pot fer de mestre, per la senzilla raó que no tothom posseeix les habilitats imprescindibles per posar-se davant una classe i dinamitzar-ne l’aprenentatge. Però la contractació de bons mestres és difícil perquè, d’acord amb l’economista Dan Goldhaber (el lector ja es deu haver adonat del pes dels economistes en aquest debat), l’experiència, el nivell educatiu i les certificacions acadèmiques del docent només expliquen el 3% de la seva influència en la millora d’un alumne. El que resulta de veritat rellevant és el que Marta Mata anomenava la capacitat d’impregnació. D’altra banda, el docent que ha tingut molt bons resultats un any pot tenir-los dolents el següent. “El bon mestre -diu Goldhaber- és com el vi. De vegades millora amb el temps (encara que modificant les seves qualitats) i de vegades no”. I, a més, res no ens garanteix que el professor que substitueix un mestre dolent ho faci molt millor.
Afegeixo que l’avaluació dels docents també te els seus efectes perversos. Si els docents consideren que tindrà conseqüències en els seus salaris tendeixen a fer trampes i a falsificar dades. No ens hauria de sorprendre això. Els mateixos governs europeus ho han fet últimament davant la Comissió Europea. L’autoavaluació rigorosa és, segons el meu parer, insubstituïble, especialment si tenim presents les dificultats evidents dels centres educatius catalans per aprendre de la seva pròpia experiència. En una institució racional seria lògic esperar que els pitjors aprenguessin dels millors i que la institució, col·lectivament, deduís alguna conseqüència dels seus errors. Però no és així. La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d’estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d’una classe.