Qui suspèn, ells o nosaltres?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
de ben segur que l’enunciat: “Els professors no suspenem. Sou, vosaltres, els alumnes, qui us suspeneu” l’heu sentit a dir més d’un cop. Malauradament, encara circula. Voldria pensar, però, que en el vostre centre, no, però. Procureu-ho. Precisament, en el darrer Butlletí de la Fundació Edu21, de la què us n’he parlat més d’un cop (forma part del Centre d’Estudis Jordi Pujol), en el darrer número, us deia, el professor Moreno reflexiona al voltant de l’enunciat anterior, el de que “Són els alumnes els que se suspenen”. Vet-ho aquí que, sense saber.ho, coincidia amb la seva anàlisi.

Sempre he pensat que quan un mestre diu aquesta “cosa”, o d’altres de similars, en el fons el que succeeix és que posa de manifest la seva manca de professionalitat, entre moltes altres coses. Està admetent, ja d’entrada, que, probablement, no se’n sortira amb una colla d’alumnes, sempre, però, els que l’Escola els fa més falta. Vet-ho aquí que sempre suspenen els alumnes que “Només tenen l’Escola” per tirar endavant.
Això de “carregar els neulers” als altres és molt confortable, sens dubte. Et permet anar-te’n a dormir tranquil: tu ja has fet el que calia, són els alumnes els que no t’entenen o els que no treballen prou o els que no tenen interès per les teves explicacions o els teus exercicis, o …. Sempre pilotes fora, que se’n diu, no? De ben segur que tenia gent així a la vostra Escola, n’hi ha per tot arreu; no són pas majoria, però. Ara bé, fan molt de soroll i nosa, tot sovint.

Ja us ho he dit, em sembla, algun cop: quan un mestre situa les explicacions del per què suspenen els seus alumnes, només, en ells mateixos i en les seves famílies, de fet, està posant de manifest que si alguna cosa NO és, és professional. També us ho exemplificat amb el sistema sanitari. Seria el mateix que el metge ens digués que la raó per la què el remei que ens ha proposat per la nostra malaltia NO ens funciona sigui per culpa nostra i de la nostra família.
En el nostre gremi, però, l’argument es manté. Quan hagi desaparegut del tot, serà un bon símptoma pel nostre sistema educatiu.
Coincidiu amb mi? M’agradaria pensar que sí.Gràcies, de tota manera, si no és el cas.

Els professors no suspenem. Sou vosaltres, els alumnes, qui us suspeneu.

F. Xavier Moreno Oliver, doctor en Psicologia i pedagog.

Col·laborador d’Edu21

31 de gener de 2012
Aquest argument de temps passats, sorprenentment, avui es continua sentint en les nostres aules. Es tracta d’una tesi certa? Analitzem algunes accions docents.
Quan s’imparteix una assignatura sense una avaluació inicial prèvia per detectar quins alumnes tenen dificultats per afrontar els nous continguts de la matèria, quan no s’atén la diversitat de l’alumnat, quan el currículum impartit és cafè per a tots, quan l’avaluació és estàndard, quan “es motiva” a l’alumne amb dificultats d’aprenentatge culpabilitzant-lo , exemples tots ells de docència incorrecta als què podríem afegir-ne molts més, és quan apareix la necessitat de preguntar quins efectes pot tenir la mala praxi docent en els alumnes.
Per respondre la pregunta formulada, són dos els termes pedagògics que ens poden donar la resposta, concretament, la dispedagogènia i la dispedagogia. La pedagogia utilitza el terme dispedagogènia per descriure les seqüeles negatives produïdes per la dispedagogía, entenent aquest últim terme, com la mala pedagogia o pedagogia contrària a la correcta pedagogia.
Analitzats aquests conceptes és quan queda en dubte la veracitat de què els professors no suspenem, que són els alumnes qui se suspenen. I encara que alguns docents defensin l’opinió que són els alumnes els que se suspenen a ells mateixos, i aquesta opinió es vagi repetint molts cops, al final, no acaba convertint-se en veritat.
Llavors, què pot provocar en un docent la necessitat d’argumentar als seus alumnes la tesi que ens ocupa? Analitzant la necessitat, sorgeix com a evidència predominant que qui evoca aquests arguments està utilitzant un mecanisme homeostàtic, és a dir, un mecanisme de defensa psicològic amb la finalitat de reduir les conseqüències d’un esdeveniment estressant, com pot ser, en aquest cas, l’avaluació objectiva dels seus alumnes i les conseqüències d’aquesta.
En moltes ocasions la por del professorat resideix, majoritàriament de forma inconscient, en la consecució del binomi ensenyament i aprenentatge, davant el risc que l’esmentat binomi doni com a resultat una proporcionalitat inversa de la que es desitja. L’acció d’ensenyar no sempre provoca l’aprenentatge. Quan no s’atenen correctament totes les variables necessàries.
Per tot això, podem concloure que en ocasions els professors sí que induïm els nostres alumnes al suspens com a conseqüència d’una mala praxi docent. En el cas que ens ocupa, de la mateixa manera que iatrogènia designa a les seqüeles negatives d’una mala pràctica mèdica, la didactogènia distingeix les seqüeles negatives d’una mala pràctica educativa. Aquestes conseqüències poden tenir una repercussió directa en la vida futura de l’alumne, com per exemple no continuar estudiant, disminuir les possibilitats d’inserció al món laboral i, el que pot ser més greu, la repercussió en la seva autoestima personal que pot determinar de per vida un factor de risc pel seu equilibri emocional.
Prohoms com els de l’Albert Einstein, Isaac Newton, Nikola Tesla, Vernon Smith, Temple Grandin, Dan Aykroyd, Satoshi Tajiri, Craig Nicholls, Glenn Gould, Pip Brown, Rafer Alston, Clay Marzo, Bram Cohen, Gary Numan, Bill Gates, Helena Bonham, Steven Spielberg… van ser sentenciats en algun moment de la seva etapa educativa com a mals estudiants pels seus professors. És clar, però, que no van ser els esmentats genis qui van suspendre.
A l’escolarització obligatòria, pel fet de ser-ho, si s’abordés de manera integral les necessitats educatives dels alumnes no hi tindria gairebé cabuda el fracàs escolar. De fet, les lleis d’educació tenen aquest esperit, altra cosa és la realitat. Cal prendre consciència de què ens movem al voltant d’un 30% de fracàs escolar, amb el que això ens suposa a nivell econòmic i social. Un suspens sol representar una sentència una vegada valorades les proves, en aquest cas acadèmiques. Tanmateix, un docent no hauria de jutjar, simplement hauria de comprendre la singularitat de cadascun dels seus alumnes i buscar els mitjans perquè es produeixi aquell aprenentatge que realment pot assolir cadascun d’ells.
En definitiva, quan els professors suspenem a un alumne, en part, implícitament, ens estem suspenem la feina feta amb l’esmentat alumne, donat que es posa de relleu que no hem estat capaços de generar-li l’aprenentatge convingut. I per això la principal solució al problema és deontològica, tant pel que fa als organismes responsables de gestionar l’educació com als seus docents.