Benvolguts/des amics i amigues

El proper 7 de març , el Ple de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal de Justícia de Catalunya deliberarà, votarà i fallarà respecte l’execució de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular de l’ensenyament de Catalunya

http://www.cronica.cat/noticia/Lescola_en_catala_pendent_del_7_de_marc .

Després de concentrar-nos milers de persones davant del TSJC el passat 12 de febrer en senyal de protesta, ara ha arribat el moment de fer arribar als magistrats del TSJC la importància i el suport que té el model d’immersió lingüística per a la cohesió del nostre país Per això hem organitzat una campanya d’enviament de cartes als 23 magistrats del TSJC per demanar-los que no executin les sentències del Tribunal Suprem que posarien fi al nostre model d’escola en català.

T’animem doncs a enviar una carta electrònica als 23 jutges del TSJC, clicant aquest enllaç, i que facis córrer aquesta campanya entre els teus amics, familiars, el teu centre docent, escola, col·legi, institut, facultat… Només si els 23 jutges del TSJC copsen el suport social que té la immersió lingüística en català al nostre país podrem evitar una més que possible sentència adversa.

A més, Escola en Català continua recollint signatures exercint el dret de petició al Parlament de Catalunya per a que els parlamentaris aprovin la proposició de llei “Defensem l’Escola en Català” que preténblindar el català com a única llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, fem una crida a presentar mocions als consistoris perquè el català sigui l’única llengua vehicular, i desenvoluparem tot un seguit d’accions de resposta a les sentències per mobilitzar el poble de Catalunya exigint al Govern que no les acati.

Ara més que mai, defensem l’Escola en Català!

Per saber què pots fer per l’Escola en Català visita www.escolaencatala.cat

Si vols col·laborar amb la campanya pots enviar un correu a info@escolaencatala.cat

Si tens algun dubte pots trucar al telèfon 681 243 025

Moltes gràcies pel vostre suport.

A l’atenció del la Directora/a
Benvolgut, volguda,
sempre que començo a treballar en un centre educatiu, abans, dono un cop d’ull a la seva pàgina web i als blocs que tinguin actius.Aquests llocs donen informació molt valuosa per la meva feina. S’hi infereixen moltes dades, necessàries.
Un espai que sempre consulto és el de l’Associació de Pares i Mares d’alumnes. Mai em cansaré de donar les gràcies a aquestes persones que, en un temps en què ningú té temps per a res, dediquen part del seu temps lliure a organitzar activitats per als seus associats i associades i per donar suport, desinteressadament, als projectes de l’escola dels seus fills. Té molt de mèrit, tingueu-ho present, per favor.
Doncs bé, aquesta setmana he treballat en una escola del Ripollès i precisament dins de l’espai de les famílies hi he trobat aquesta joia: una llista de “coses” que hauria d’haver fet, vist, viscut, recordat, resoldre, experimentat un infants abans de fer els vuit anys. Em va fer pensar, i molt.
A veure que us sembla a vós?
Elschenbroich, D. (2004): Todo lo que hay que saber a los siete años. Cómo pueden descubrir el mundo los niños. Madrid. Ediciones Destino.

Listat (polèmic) d’algunes de les coses que hauria d’haver experimentat un infants als set anys.
Haver sentit la pròpia presència com una aportació positiva “Si tu no hi fossis…”, “Ens faltaves tu…”

Voler guanyar i saber perdre.

Haver perdonat a un adult un càstig injust.

Saber que significa “portar-se malament”.

No barrejar la gana amb l’empipament, el cansament amb la tristesa.

Saber cuinar dues receptes per a ell i un amic, per a ell i tres amics.

Haver participat en una excursió nocturna.

Haver agafat gerds d’un arbust.

Saber-se de memòria un poema.

Haver reunit una col·lecció o tenir ganes d’iniciar-la.

Saber guardar un secret.Recordar una promesa complerta.

Saber guarir una ferida, saber el que succeeix en el cos durant un refredat.

Haver compartit amb un adult un problema sense resoldre.

Saber com s’alimenta a tres animals diferents i poder regar una planta.

Haver vist un rellotge de sol.Haver visitat almenys una vegada un cementiri.

Haver sentit la tensió i l’expectativa que provoca una fulla en blanc.

Haver-se ficat en un rierol.

Haver sembrat i collit.

Hauria d’haver escrit un signe xinès.

Saber cantar tres cançons, una d’elles en un altre idioma.

Hauria d’haver mirat per un telescopi.Saber connectar i desendollar aparells.

Haver examinat el nervi d’una fulla i les línies de la pròpia mà.

Hauria d’haver estat en una llibreria i en un museu.

Tenir tres olors/colors preferits.

Hauria d’haver pujat a un escenari i haver representat en públic alguna cosa preparada juntament amb uns altres.

Saber diferenciar les fruites per la seva aroma.

Conèixer insults i paraulotes en dos idiomes.

Hauria de poder explicar tres endevinalles i tres bromes, i dir un embarbussament.

Saber que no tots els desitjos es compleixen per igual.

Conèixer dues constel·lacions estel·lars.

Haver pintat un autoretrat.

Haver observat al pare mentre s’afaitava.

Haver cuinat, netejat, fet el llit, treballat, passat dies sencers amb el pare.

Haver passat una malaltia a cura del pare.

Saber gronxar-se.Haver aixecat un ninot de neu, un castell de sorra, un dic en un corrent d’aigua.

Passar una nit amb una altra família.

Conèixer diferents relacions familiars: oncle, primer, padrina…

Donar un almoina a un captaire o a un músic de carrer.

Notar la diferència entre menjar i celebrar un menjar, moviments i gestos, olor i aroma, soroll i so, veure i observar, caminar i marxar…

Saber-se el nombre d’urgències.

Haver-se enfilat a un arbre.

Haver escrit un missatge.

Haver rebut o enviat un missatge de correu electrònic.

“Saber-se” (contar amb les seves paraules) un llibre de principi a fi.

L’ombra blava… en una pintura, en el paisatge hivernal…

Haver pelat una fruita… haver partit el pinyol.

Trobar la pròpia veu… provocar i sentir el ressò.

Saber controlar la pròpia força en tocar un timbal o donar un massatge, per exemple.

Saber clavar un clau, cargolar un cargol, canviar una pila.

Saber prendre un encàrrec de telèfon, guardar-lo i donar-lo.

Viatges: adonar-se que la família, els pares es troben en un altre entorn.

Experimentar el contrari: comoditat enfront d’aventura.

Primeres nocions d’enyorança, migració, “alberg”, sense sostre.

Saber embolicar un regal.

Haver canviat o ajudat a canviar a un bebè.

Ajupir-se quan li ha caigut alguna cosa a algú.

Deixar acabar de parlar.

Haver anat d’excursió: conèixer la diferència entre córrer, caminar i passejar.

L’experiència del camí, d’una situació difícil.

Tenir un “objectiu davant els ulls”.

Haver intervingut en una baralla.

Haver-se mantingut al marge d’una baralla.

Conèixer el color dels propis ulls.

Haver notat el pols propi, el d’un amic i el d’un animal.

Haver conegut a un expert, un especialista o una autoritat.

Haver treballat amb l’o ella (“mentor”).

Quin aspecte té el propi nom escrit en la sorra? I en la neu, a la terra del bosc, en el cristall entelat de la finestra?

Haver-se sentit orgullós de ser un “nen”. Simplement un nen.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
fa poc més d’un any l’IDESCAT publicava una dada que em va fer pensar, i molt. Resulta que l’any 2015 la piràmide de poblament de Catalunya presentarà un perfil que mai havia tingut des que se’n fan. D’aquí a només tres anys el conjunt de ciutadans i ciutadanes de 0 a 5 anys serà igual que el dels de més de 65 anys. No entraré ara a comentar les repercussions econòmiques i laborals d’aquest fet, no tinc els coneixements necessaris per fer-ho, ho admeto. Intueixo, però, que aniran maldades.

Jo a l’escola, només. Mireu, no sé si coincidireu amb mi: la nostra escola és especialista en ignorar determinats temes, el més paradigmàtic és el cas de la mort. No se’n parla mai, mai. Em venen al cap, només, dues ocasions en que se’n va parlar: la primera amb motiu d’un “Dossier de Rosa Sensat” dedicat a la mort i el dol, esplèndid i recomanable; la segona, quan TV3 va emetre un vídeo d’un mestre japonès, el Sr. Canamori, en què la mort formava part de les temàtiques d’escriptura dels seus alumnes de cicle mitjà.

Ara, el Sr. Capdevila, aporta una nova dada preocupant: molts avis i àvies estan “retornant” a casa dels fills, sisplau, per força, perquè la seva pensió és l’únic ingrés fix del nucli familiar. Mala cosa. Hi haurà moltes persones grans que patiran ,i de valent.

No sé si a la vostra escola es parla de la mort, no és el cas, tot i que considero que caldria. El que sí caldria és tractar amb rigor el món de la gent gran. Hem de formar alumnes que entenguin la fase final de la vida a la que TOTS estem abocats, tot i ignorar-ho, de vegades. Ens calen joves i infants que visquin la vellesa com a quelcom “normal”, com a quelcom que cal conèixer a fons perquè tots hi arribarem.

Us semblaria dient?

Gràcies!

Quan la pensió de l’avi és l’únic ingrés fix
CARLES CAPDEVILA
14/02/2012 00:00

M’asseguren que la crisi fa que molta gent gran torni de la residència cap a casa dels fills. No és només reduir despesa, és que en algunes famílies la pensió acaba sent l’únic ingrés fix. Fins al punt que hi ha fills que discuteixin perquè volen quedar-se el pare o la mare, quan hi va haver un temps en què la baralla era pel motiu contrari. Ignoro el volum de casos per saber si és anecdòtic o significatiu. Però aquest canvi inaugura una nova etapa en les relacions paternofilials que caldrà veure si és provisional o és aquí per quedar-se. La història de la vellesa i de qui cuida la gent gran acaba sent un reflex de la demografia, de l’evolució cultural, de l’estat del benestar, de l’explosió de l’oci, de la disminució de l’esperit de sacrifici, de la professionalització d’un sector d’atenció, de la necessitat de mà d’obra immigrant per fer feines que ningú volia fer, de la gestació d’uns serveis públics de qualitat, de les residències com a negoci, de l’esclat de les malalties senils a mesura que augmenta l’esperança de vida… En l’interregne que vivim ara la població serà més envellida i es posa en qüestió la capacitat de mantenir una qualitat sanitària i de serveis, públics i privats. Ho sap la gent de fora que va venir a cuidar avis i ara se’n torna. En farem un tema a fons, abordant l’economia i sociologia de l’atenció a la gent gran. Amb les vostres històries.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ho admeto de bon començament: això que faig no està bé i en demano disculpes a qui escaigui (no sé qui és, però). Els que em coneixen saben que no ho faria mai perquè em dol, en el fons.Això de l’electrònica ja les té aquestes coses: sovint t’arriben “coses” que de tan i tan reenviades, han perdut els orígens d’autoria. És el cas d’avui. Deu fer poc més d’una setmana em va arribar un “Passa-ho” anònim.
Com que em va agradar, ho faig: “us el passo”
No cal dir que si en sou l’autor o l’autora, o bé el coneixeu, ho consignaré immediatament.
Gràcies pel cop de mà.

Parlo…Parlo en català, penso en català,  escric en català, somnio en català,  estimo en català, m’il·lusiono en català, recordo en català,  imagino en català,  gaudeixo en català, llegeixo en català, ploro en català, m’emociono en català, treballo en català,  estudio en català… I tu?
L’any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d’ensenyament català trontolla.
L’any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i… ni cas.
També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d’una  televisió pública en català i… ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d’extermini lingüístic. L’objectiu: la imposició, la sot missió i l’extermini d’una cultura i d’una nació. PASSA-HO!!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

aquest dies, quan viatjo en tren, estic enllestint un llibre magnífic: “La infància, una història fosca” d’en J. Pinilla. És estremidor adonar-te d’on venim, de com érem fa quatre dies, de quines coses donàvem per “normals” els humans en relació a la infància. Si el voleu llegir, us recomano, però, que ho feu en un moment en què tingueu una presència d’ànim suficient, altrament patireu de  valent.

Abans que el Sr. Pinilla ho consignés dins d’un treball esplèndid, servidor ja sabia que això del llegir a casa nostra és un fruit MOLT primerenc. Tant que no té gaire més de deu anys, fet i fet. El temps que fa que la ESO es va generalitzar a l’Estat espanyol (l’any 2000). Sempre que surten índexs de lectura en els mitjans d’informació apareixen tot d’opinadors, i de docents, que s’apunten a un exercici de nostàlgia desenfrenada. Apel·len a un “abans es llegia més”, per dir-ho ràpid. Quanta ignorància, també en aquest cas.
Quan vaig començar el primer curs de l’antic batxiller, no el BUP sinó el de més abans, només érem poc més del 5% dels que havíem començat la primària de l’època. Us imagineu?, un n’adoneu?, més del 90% dels infants “desapareixien” del mapa escolar, que  en diríem. En el mateix temps, quan sovint anava a BCN a visitar l’àvia materna, mai recordo haver vist ningú llegir a les línies de metro que hi havia aleshores. No cal dir que al tren tampoc.
Ara, en canvi, quan vaig a BCN a treballar, sempre em fixo en quantes persones desenvolupen aquesta activitat: la lectura. Sempre em calen dues mans per comptar les que la practiquen en el meu vagó de transport. Per tant, que a casa nostra es digui que l’índex de lectura arriba al 50%, personalment, ho considero un èxit rotund. M’agradaria tenir dades dels països amb els que ens comparen, a veure quants han passat de 0 a 50 en un període tan i tan curt de temps.
Potser vós vau tenir una altra experiència, és clar.
Ara bé, sovint la nostàlgia no és res més que una mala excusa. Una excusa de persones derrotades.Servidor encara no ho està, ni de lluny.
I vós?

De quan érem nens i no llegíem

IGNASI ARAGAY 11/01/2012
Fa només un segle i mig (1860) l’índex d’analfabetisme era a Catalunya del 78,87% de la població. El 1900 era encara del 61,13%. L’escolarització seguia sent cosa de minories. Són dades extretes del llibre La infància, una història fosca (Pagès Editors), de Joan Pinilla, que fa un recorregut per les condicions de vida dels nens a Catalunya a través dels segles. Ara ens podem queixar que els infants no llegeixen prou, podem carregar els neulers a l’escola i els mestres, podem aferrar-nos a un idíl·lic passat atecnològic en què suposadament tots llegíem… I podem seguir-nos enganyant. La veritat, però, és que ara es llegeix més que mai, i que això es dóna en paral·lel a la mala salut de ferro del llibre i del negoci editorial. Són coses diferents.
El llibre de Joan Pinilla, llicenciat en filosofia i expert en màrqueting posat a fer d’historiador, és alliçonador. A voltes aclaparador. Fins a la segona meitat del segle XX els infants no han començat a ser tractats com a persones. La imatge del rei de la casa – El príncipe destronado de Delibes-, el nen mimat, és molt recent. Els infanticidis i els abandonaments omplen el gruix del llibre i de la història.
Al segle XVIII es va inventar el torn, un cilindre que girava sobre el seu eix i permetia passar un infant del carrer a l’interior d’un hospici de manera anònima. El primer torn va sorgir a Rouen el 1758. Ja no calia llançar els nens al riu, al pou, o abandonar-los al porxo d’una església o a l’entrada d’una casa rica. L’enginy, però, va portar un augment dels abandonaments. Aquella canalla aquí rebia de cognom Ventura, Bonaventura o Deulofeu, i en castellà, Expósito. Al barceloní Hospital de la Santa Creu entre el 1800 i el 1849 n’hi van ingressar 31.930 (la ciutat tenia uns 150.000 habitants). Si a això hi sumem la mortalitat infantil (a la primera meitat del XIX, entorn del 50% morien abans dels 15 anys), el panorama és bestial. I els que sobrevivien estaven exposats a maltractaments, explotació, esclavatge, manca d’higiene… La família i l’educació tal com les entenem avui són un invent molt modern. Són milions els nens que al llarg de la història no han tingut l’oportunitat d’una vida digna, inclòs un mínim accés a la cultura.
Tots els mestres dels últims cursos de primària o dels primers de secundària haurien de llegir el llibre de Joan Pinilla i, sense haver de causar terror en els seus alumnes, dedicar un parell de lliçons històriques a l’assumpte. Potser així els nens d’avui apreciarien la sort de tenir mestres que s’hi esforcen i pares que se’ls estimen.

A l’atenció de la Directora/a

Benvolgut, volguda,

aquest dies, enmig de notícies apocalíptiques i de despropòsits descomunals, relacionats amb la nostra llengua, em va caure a les mans un petit article del Sr. Capdevila, Director de l’ARA. Vet-ho aquí que ara resulta que la nostra maltractada llengua (sobretot per nosaltres amb la dimissió lingüística) guanya parlants. Qui ho havia de dir, no? Mira que som especials aquests catalans.

El Sr. Capdevila es queixa, i amb raó, del poder judicial, escau. Però sap molt bé que mai s’arreglarà res en aquest àmbit, mai. el poder judicial dels espanyols és l’únic dels tres poders que no ha passat la “transició democràtica”. Ha evolucionat lliurement, i sense interferències, des de la mort del dictador gallec. El poder judicial, la seva estructura orgànica, funcional i els seus òrgans de comandament són exactament els mateixos de quan el Sr. Martin Villa, ara recuperat de demòcrata, s’erigia en amo del carrer amb els “grisos”.
Ho recordeu? Jo hi vaig córrer sovint davant d’aquesta colla. Tenien males puces.

El futur a la punta del dit i de la llengua

CARLES CAPDEVILA 19/02/2012 00:00
El català ha guanyat mig milió de parlants en vuit anys i ja frega els 10 milions. Entre les cent llengües més parlades, som la número 14 de la UE, la 27a en pes econòmic mundial i la vuitena més activa a internet. El futur és a la punta de la nostra llengua i a la punta dels dits amb què remenem els teclats. L’informe d’ús que acaba de presentar la Plataforma per la Llengua ens fa ser optimistes, i posats a fer rànquings, és al número 1 de les bones notícies de la setmana (cal admetre que no ha tingut rivals en set dies negres). Els de la Plataforma celebren que ja no lluitem per la supervivència del català, sinó pel benestar, però -afegeixo jo- això passa just ara que els benestars estan amenaçats. Entre les batalles pendents, la poca presència al cinema i a l’etiquetatge, que fan que encara ens emocioni llegir xampú mentre ens rentem el cap. I la gran llacuna, l’àmbit més endarrerit, quina sorpresa, el judicial. Sent trist i dramàtic que la justícia tingui tanta resistència a parlar català, aquest no és el problema. El pitjor és que la justícia insisteix a no deixar que el parlem nosaltres. Ho recordava fa poc amb preocupació el president Pujol: el PP no necessitarà ni la política per amenaçar el català, ja té els tribunals. Les sentències contra la immersió de la llengua que sempre ha tingut com a repte lúdic dir “setze jutges d’un jutjat” deixen el nostre futur penjat.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
alguns ja m’ho heu sentit dir “en directe”, potser. A PISA 2000 es “van trobar” una dada que no esperaven: que en el resultat de la competència lectora dels adolescents de 15 anys hi tenia més correlació l’actitud i la implicació personal dels alumnes cap a la lectura que no pas la seva procedència social, cultural i econòmica. A PISA 2009 es van dedicar a esbrinar què feien els centres que aconseguien implicar als alumnes en això del llegir. Bàsicament, van adonar-se de quatre coses fonamentals:

1. Que els alumnes llegien “coses” que per a ells, no per al professora, tenien sentit.
2. Que els alumnes podien seleccionar el que llegien (i aquí vinga lectures obligatòries!)
3. Que es parlava del que s’havia llegit (no que se’n feien treballs obligatoris tediosos)
4. Que els alumnes tenien temps i espais diversos per practicar la “seva lectura”

Dic això perquè aquesta descoberta, en el seu dia, em va fer posar de molt bon humor ja que engegava a rodar un prejudici clarament injust que tot sovint s’adreça als alumnes més “dèbils” econòmicament parlant: el que diu que aquests alumnes no llegeixen perquè els seus pares no ho fan. En aquest sentit els professors que encara l’empren a tort i a dret farien bé de preguntar-se perquè entre 1r i 3r d’ESO desapareixen el 30% dels lectors literaris dels nostres instituts i perquè continuen “obligant” a llegir determinades coses als alumnes de 3r quan se sap des fa temps que, en aquesta edat, els alumnes atenen, sobretot, les recomanacions de lectura dels companys i de la xarxa.

Una altra injustícia històrica amb què “s’obsequia” sovint als alumnes i les famílies que “només tenen l’escola” és aquella que diu que no tenen èxit escolar perquè “són com son” i perquè les seves famílies també “són com són”. Mare meva, quanta ignorància. Mira que fa anys que se sap això de la importància de les expectatives. Cadascú ho ha pogut comprovar en la pròpia pell, segur: si confien en tu, te’n sortiràs i tiraràs endavant”. Ras i curt.
El sr. Luri, un cop més, la clava afinadament amb el seu “post” sobre l’efecte Pigmalió”. Us n’avanço la primera frase:”Deia Goethe que si tractem una persona tal com és, continuarà sent el que és; però si la tractem com el que pot arribar a ser, es convertirà en la persona que pot arribar a ser”
A veure què us sembla?
Gràcies!

L’efecte Pigmalió
Deia Goethe que si tractem una persona tal com és, continuarà sent el que és; però si la tractem com el que pot arribar a ser, es convertirà en la persona que pot arribar a ser. El psicòleg Robert Rosenthal, un especialista en profecies autocomplertes, li va donar la raó en demostrar amb quina facilitat es compleixen les expectatives dels professors sobre els seus alumnes. Després de passar un test d’intel·ligència en una escola, va donar a cada professor els noms dels alumnes amb un potencial cognitiu més alt. En realitat, però, havia triat els noms a l’atzar, i no es corresponien amb els resultats reals. El nens no sabien res del que estava passant. En finalitzar el curs, Rosenthal va passar un nou test i va comparar els resultats: va comprovar que els alumnes amb millors expectatives eren els que més havien progressat.
La conclusió és clara: els nens es tornen més llestos com més llestos els considerem. Les raons són les següents: els professors tendeixen espontàniament a crear un clima més càlid al voltant dels alumnes amb més expectatives, són més agradables amb ells tant verbalment com amb en el llenguatge no verbal, els ensenyen més matèria, els fan més preguntes, són més pacients amb les se- ves respostes i fins i tot els ajuden a donar-los forma.
Si tenim present tot això podríem dir que un professor que ad- met una resposta de baixa qualitat en un alumne, el que de veritat està posant de manifest és que no hi confia gaire.
L’estudi de Rosenthal, “Pygmalion in the classroom: teacher expectation and pupils’ intellectual development”, va ser publicat el 1968.
Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

això de la coeducació sona a antic, de vegades, no? A molts centres es dóna per garantida, d’ofici. Ens pensem que només pel fet de posar xiquets i xiquetes junts en una aula ja ho tenim resolt. Un greu error, com tants de semblants. Amb això de la coeducació passa el mateix que amb la llengua, se suposa que ja es dóna d’ofici. La realitat, però, s’ocupa d’anar-nos proveint d’exemples que diuen més aviat el contrari: que la convivència de gèneres està lluny de ser cordial i justa.

A l’ “Ara criatures” del dia 18 de febrer es consignava una experiència escolar que em va cridar molt l’atenció. Resulta que a l’Escola Sant Esteve de Valls de Torroella s’ha impulsat un projecte de coeducació únic a Catalunya i a tot l’Estat. Ha convertit les golfes de l’escola en una caseta coeducativa on els alumnes d’infantil i primària dediquen unes hores del dia a fer tasques domèstiques i on no hi falta de res. Passa però, que  no és de joguina tot plegat, són electrodomèstics i espais reals, com els de casa dels alumnes. Només dos exemples de l’ús que en fan: cada setmana un grup d’alumnes passa a recollir les bates de tots els alumnes i les renten, estenen i planxen (només els grans, però). Els avis hi van a preparar la fruita tallada cada setmana amb l’ajuda de grups d’alumnes que els toca aquest servei.
Amb la coeducació ha passat el mateix que amb d’altres coses: que “un dia es van fer i s’hi van dedicar esforços” però, a poc a poc, s’ha anat diluint. Va ser una flor d’estiu, que en diuen. Aquesta escola l’endegà en temps del primer govern tripartit, diria, quan aquesta temàtica formava part del catàleg dels programes d’innovació. No es van ressignar a la fatalitat i han acoseguit que la coeducació impregni tota la seva pràctica educativa d’una manera seriosa i global. Aquesta escola va trobar incoherent deixar el programa “penjat” .

Una altre exemple: la terminologia; és un dels pilars de la visió coeducativa. A l’Escola Ciutat Jardí de Lleida ja no parlen de nens, sinó de canalla, els pares s’han convertit en famílies i els alumnes en alumnat. Els mestres reconeixen que “tenir en compte els dos gèneres quan parlen els costava al començament, però ara ja forma part de la seva manera de fer.
Sóc del parer que tenim molta feina a fer en aquest camp i que seria necessari. Mireu, us proposo dues actuacions d’anàlisi i reflexió:

1. Reviseu els vostres llibres de text (analògics o digitals) des d’aquesta perspectiva del gènere, veureu, veureu que trobeu.
2. Reviseu també els contes que teniu a les biblioteques de les aules dels petits i a la de l’Escola. Feu una llista de les feines que hi desenvolupen els personatges principals en funció del seu gènere. Aquí també trobareu sorpreses gruixudes. Si us interessa aquesta tasca doneu un cop d’ull a aquesta WEB. Es tracta d’una associació amb seu a  París: L’Associació Europea “Du Côte des Filles” nascuda a França el 1994. La formen un grup d’investigadores, docents i animadores culturals que tenen per objectiu lluitar contra el sexisme en l’educació. Sobre aquest tema desenvolupen activitats d’investigació i de sensibilització, proposant als adults i a les institucions instruments i ajudes concretes.

http://www.ducotedesfilles.org/fr/cote_filles.htm

Si us agrada la proposta us faig també un petit obsequi: una proposta d’activitat per alumnes de parvulari o de cicle inicial (PDF: “Xiquets i xiquetes”)
L’escola no hauria de servir per afavorir la memorització de continguts que “es perden” amb el temps, els centres educatius han de servir, sobretot, per això per educar persones i per millorar, de retruc la seva capacitat de resoldre els conflictes que la convivència ens planteja cada dia. Els de gènere en són un, i de complex.
Esteu al cas de com ho teniu al vostre centre això de la coeducació?
Caldria.
Gràcies, un cop mes per la vostra atenció

XIQUETES I XIQUETS

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,
l’altre dia vaig tenir la sort de poder escoltar al Sr. Antonio Marina al MACBA. Va estar bé, però tampoc cap cosa de l’altre món, no us penseu. De fet, sempre, penso que als que no vivim a BCN ens castiguen pel fet de no fer-ho., ni us explico a l’hora que vaig arribar a casa. El Sr. Marina va dir, però, veritats com a cases de pagès. Que actualment hi ha prou coneixement (conceptual i aplicat) com per fer les coses molt millor a les escoles, però que no s’empra.Que els sistemes educatius necessiten, imperiosament, calma i pausa si volen desenvolupar amb eficàcia el seu encàrrec social (cosa que, sabeu de primera mà, encara no entenen els nostres polítics, però)Que entendre’s amb les famílies i que elles s’entenguessin amb nosaltres hauria de ser una prioritat, potser la primera.Que els infants i els joves, avui dia, ho tenen molt malament perquè no encerten a comprendre el “món que els ve al damunt”. Que l’escola bandeja a tot d’alumnes que podrien excel·lir en moltes disciplines que no es consideren importants, ara mateix (particularment les diverses arts i les diverses disciplines relacionades amb les mans i el moviment).I una de contundent, com ell: La cama del mal del nostre sistema educatiu és la formació inicial dels docents de les diverses etapes. Que, de fet, vindria a dir el mateix que el Sr. Luri ja diu des fa dies, però amb altres paraules: La qualitat d’un sistema educatiu no pot superar la dels seus mestres.Servidor també fa anys que és d’aquest parer i ho he pogut comprovar abastament al llarg del temps: doneu a un “bon equip de mestres” (entusiasta, cohesionat, treballador i ben format) doneu-li la realitat d’alumnat que vulgueu, la que vulgueu, i se’n surt, sempre. I, a l’inrevés també, no cal dir.

Doncs vet-ho aquí que el Sr. Luri, la setmana passada, em sembla, hi tornava en la necessitat de parlar del que realment resulta determinant: la qualitat dels mestres i dels professors. Escriu que: La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d’estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d’una classe.
A veure què us sembla a vós?

Gràcies.

Un bon mestre és… (i 2)

GREGORIO LURI

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/bon-mestre_0_644935528.html12/02/2012

“Rose is a rose is a rose is a rose… ” Amb aquesta frase de Gertrude Stein, el meu article anterior introduïa la idea que al bon mestre no se’l pot definir teòricament. Continuant amb aquell escrit vull recordar el que Claus von Zastrow, director de The Learning First Alliance (associació que agrupa importants organitzacions educatives dels Estats Units), es preguntava recentment: “Què hem après sobre el reformisme educatiu?” Bàsicament n’hem après tres coses: que cal millorar els centres docents, que hi ha un gran desacord sobre què entenem per millora i que no tot el que importa en educació pot ser quantificat. Malgrat tot, hi ha moltes institucions decidides a mesurar l’eficiència docent definint amb precisió numèrica l’exacta aportació del mestre en l’aprenentatge de l’alumne. La fundació de Bill i Melinda Gates ja ha gastat un munt de dòlars per respondre a aquest repte, i per ara no es mostren gaire satisfets dels seus resultats.
L’economista Eric A. Hanushek és qui va cridar l’atenció amb més claredat sobre l’impacte de la qualitat dels docents en els resultats dels alumnes. Fins i tot assegura que un bon mestre pot compensar els efectes empobridors del seu entorn cultural. Però reconeix alhora que la qualitat del bon mestre no necessàriament es manifesta en característiques directament observables en el progrés a curt termini de l’alumne. Per aquesta raó va ser també el primer a proposar fer drecera identificant els pitjors docents i acomiadant-los. Fins i tot va calcular els mestres que caldria acomiadar perquè els Estats Units superessin els resultats escolars de Finlàndia. La ciutat de Nova York va intentar posar en pràctica aquesta idea, però aviat es va trobar amb un element inesperat: la popularitat d’alguns mals mestres. Efectivament, un mestre pedagògicament dolent pot ser molt popular entre alumnes i pares, que s’oposaran al seu acomiadament. Al llarg del curs 2006-2007 van ser expulsats vuit mestres a Nova York. El 0,01% del total. No sembla que sigui una xifra capaç d’impulsar per ella mateixa la millora general de les seves escoles. La idea no ha estat mai abandonada. L’actual alcalde de la ciutat va declarar recentment que, vista l’eficiència del bon mestre, si fos per ell doblaria el nombre d’alumnes per classe i acomiadaria el 50% dels docents menys efectius.
No desvelo cap secret corporatiu si afirmo que no tothom pot fer de mestre, per la senzilla raó que no tothom posseeix les habilitats imprescindibles per posar-se davant una classe i dinamitzar-ne l’aprenentatge. Però la contractació de bons mestres és difícil perquè, d’acord amb l’economista Dan Goldhaber (el lector ja es deu haver adonat del pes dels economistes en aquest debat), l’experiència, el nivell educatiu i les certificacions acadèmiques del docent només expliquen el 3% de la seva influència en la millora d’un alumne. El que resulta de veritat rellevant és el que Marta Mata anomenava la capacitat d’impregnació. D’altra banda, el docent que ha tingut molt bons resultats un any pot tenir-los dolents el següent. “El bon mestre -diu Goldhaber- és com el vi. De vegades millora amb el temps (encara que modificant les seves qualitats) i de vegades no”. I, a més, res no ens garanteix que el professor que substitueix un mestre dolent ho faci molt millor.
Afegeixo que l’avaluació dels docents també te els seus efectes perversos. Si els docents consideren que tindrà conseqüències en els seus salaris tendeixen a fer trampes i a falsificar dades. No ens hauria de sorprendre això. Els mateixos governs europeus ho han fet últimament davant la Comissió Europea. L’autoavaluació rigorosa és, segons el meu parer, insubstituïble, especialment si tenim presents les dificultats evidents dels centres educatius catalans per aprendre de la seva pròpia experiència. En una institució racional seria lògic esperar que els pitjors aprenguessin dels millors i que la institució, col·lectivament, deduís alguna conseqüència dels seus errors. Però no és així. La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d’estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d’una classe.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

del Sr. Francesco Tonucci ja us n’he parlat més d’un cop. Me’n confesso, públicament, “addicte”, no ho puc evitar. Les seves reflexions a la “Ciutat dels infants” (Ed. Barcanova) em van captivar per sempre. Em van semblar d’una clarividència contundent.  A part, és clar, de declarar-me, també, enamorat de l’obra del seu “alter ego”, en FRATO. Doncs bé, pel que sembla, el Sr. Tonucci ja fa vora trenta anys que visita la ciutat de Granada. No és casual, però. En aquesta ciutat ja fa molts anys que hi ha una xarxa d’Escoles Infantils que són dignes de lloança. Moltes de les persones del món dels petits de casa nostra hi mantenen contactes regulars amb els seus responsables.

Fa ben poc, el Sr. Tonucci la tornà a visitar per impartir una conferència sobre l’Escola del segle XXI. La trobareu, si us interessa, a l’enllaç inferior. El vídeo és llarg, us aviso. Ara bé, s’ho val. En certa mesura, l’equiparo al Sr. Robinson del què us he parlat fa un moment. tots dos coincideixen en moltes de les anàlisis de l’escola actual i, també, en moltes de les propostes que fan per bastir el que, ara mateix, hauríem de saber fer: “L’ESCOLA PER A TOTS”.

Sense saber-ho, és clar, resulta que pregono pel país idees i arguments molt coincidents amb el Sr. Tonucci, vés per on:

1. No hi ha dret que, després de 13 anys d’escolaritzar el fill d’una família de treballadors li diguem que “el seu fill no se n’ha sortit” i ens quedem tan amples.
2. Els nostàlgics de l’Escola “d’abans” farien bé de ser rigorosos. Aquella Escola era, pel cap alt, per a un 12% per cents dels adolescents. La resta, havien anat desapareixent al llarg dels anys, sense “deixar cap rastre”.
3. Els nostres sistemes educatius només ho són per un nombre reduït d’alumnes. Molts, massa, no troben cap sentit en les propostes que els fem dia rere dia. Particularment, els infants i joves que podrien ser molt bons en alguna de les arts o bé que podrien reeixir en activitats manuals o corporals. L’escola hauria de saber trobar el talent de TOTS els alumnes, perquè tots en tenen. Si en sabèssim, aquestes disciplines podrien esdevenir el “pal de paller” dels seus plans d’estudis i del seu èxit escolar. No hi som aquí, però. Si no ets bo en llengua i matemàtica, tard o d’hora “et mirarà l’EAP”.

Podria allargar la llista molt, però no cal.

De veritat, us la recomano. Estrictament, però, la conferència de Frato-Tonucci només ocupa els 50′ primers del vídeo, els finals us els podeu estalviar.

A veure si coincidim.
Gràcies.
http://www.youtube.com/watch?v=IQHNuvjKWaE&sns=fb