A la fi museus, per desídia

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el nostre món és ben complex, renoi! I els homes, més encara. Ja em direu per quina raó els bisbes de l’església  s’entossudeixen a no admetre una cosa cosa tan i tan simple com la REALITAT: s’estan quedant sense treballadors; i ells enrocats en no permetre que les dones siguin les que organitzin i presideixin les celebracions. Amb quina mena d’autoritat dicten aquestes sentències tan discriminatòries? No estan bé del cap, simplement.
Potser em direu que en faig un gra massa però penso que, a la fi, tot plegat surt del mateix pou de misèria humana. Aquests dies assistim astorats a l’espectacle ignominiós d’una colla d’homes que assassinen les seves dones, companyes, sogres, fills i filles. Violència de gènere, en diuen eufemísticament els mitjans de comunicació. Per què als homes ens costa tan i tan deixar anar el poder? Per què els homes són majoria a la colla de les direccions dels centres educatius, tot i estar majoritàriament plens de dones? Que potser a un home no el pot manar una dona?
Tota aquesta tropa de la jerarquia eclesiàstica aconseguiran una cosa que ja fa molts anys que penso: a la fi s’hauran de tancar les esglésies si es mantenen enrocats en aquestes plantejaments tan i tan discriminatoris. Hauran de col·locar un rètol a la porta on hi digui: tancat per manca de personal. I ja em direu què en faran els Ajuntaments amb tota aquesta allau de patrimoni immobiliari? D’on trauran els fons per sostenir-los en bon estat de conservació.
Jo no sé si al vostre centre ho feu, però caldria. A les estones de tutoria caldria parlar, amb serenitat i rigor, d’aquestes morts violentes. I a les de religió catòlica, els especialistes també haurien de plantejar de parlar d’aquest ofuscament de la jerarquia eclesiàstica. Per què… si no en parlem, de què em parlar a l’escola? Potser ja comença a ser hora que els homes ens ho prenguem seriosament, tot plegat i que ens posem, de veritat, a treballar al costat de les moltes i moltes dones que, sortosament, fan tirar el món endavant, malgrat els entrebancs que els posem la condició masculina.
La Sra. Roca, a parer meu, és clar, té tota la raó: no hi ha gaire diferència entre un imam de confessió islàmicai un bisbe “dels nostres” quan es tracta de considerar a la condició femenina.
Com ho veieu vós?

Laiques

27/01/12   – MARIA MERCÈ ROCA
A Portbou aquest Nadal la missa del gall va ser a les sis de la tarda. No pas perquè els fes mandra sortir a la nit, sinó perquè el mossèn havia de dir misses del gall a altres pobles. Devia començar per Portbou, i abans de mitjanit en devia dir unes quantes! Això passa perquè no tenen personal. És un problema de vocacions i d’una secular impossibilitat de canvi de l’Església catòlica. Mireu les xifres de la diòcesi de Girona: 140 capellans granadets, 400 parròquies, set seminaristes. Veient això, el bisbe aposta pels laics i els diaques. Mascles, és clar! Ja poden anar tancant temples que l’Església, entossudida, s’estima més tancar del tot que deixar que les dones ocupin càrrecs de responsabilitat i de participació. Que el bisbe Pardo em doni una raó intel·ligent que expliqui per què les dones no podem celebrar l’eucaristia ni, com faran ara els homes laics, “ajudar a mantenir viu l’esperit de la celebració dominical”. Tenint en compte que a missa hi ha sempre un 80% de dones i que el 99% dels grups de catequesi de mainada els porten mares, aquesta negació és incomprensible. I anava a dir il·legal, però com que l’Església ésun ens privat i pot establir les seves regles, diré que és retrògrada i que no està al cas dels aires dels nous temps, en què el pes i la influència de les dones a la societat és important. En aquest tema l’Església catòlica i l’islam, amb la figura visible dels imams com a cap de la comunitat i la invisibilitat de les seves dones, estan a la mateixa alçada. I posats a dir, l’Església ha de començar a parlar del celibat dels mossens. Al celibat no li he vist mai cap gràcia. Recordo de petita llegir Guillermo el travieso (en castellà, és clar): a casa del nen, a mitja tarda, hi apareixia el reverend amb la seva esposa a prendre el te. Jo no ho acabava d’entendre del tot, però em semblaven molt civilitzats i molt feliços!

One thought on “A la fi museus, per desídia

  1. Magda

    Tot plegat, una de les infinites paradoxes de la condició humana, els que teòricament volen el bé amb la màxima intensitat, són capaços de fer-nos mal a una part de la societat. Potser sona cru, però ho crec així!

    Salutacions!

Comments are closed.