Els Reis, els de veritat

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda

un any més ens llevem el dia de Reis. Segur que a moltes cases els més petits s’han llevat ben aviat, molt més que quan han d’anar a escola. Els nervis potser no els ha deixat dormir amb la tranquil·litat necessària. Abans d’anar-se’n al llit, la sabata al balcó, l’aigua pels camells i algun refrigeri per uns Reis que, potser aquest any, no han vingut tant carregats com els anteriors.

Quan érem petits, tot l’any estaves esperant que arribés aquesta nit màgica. Amb els anys, però, s’havia arribat a un punt que tot l’any era com si fossin reis: què vols, una joguina? Per què esperar a l’aniversari o als reis? No cal, comprem-la ja. Ho vols? Ho tens, com l’anunci de l’entitat bancària.

Tions per tot arreu, el de l’escola de música, el de la piscina, el de l’Escola. Tions que han cagat molts dies abans del dinar de Nadal (que és quan “Tocaria”) i quasi diàriament… Hem perdut el nord o potser, directament, l’enteniment. El que és segur és que se’ns ha escapat de les mans. Els “petits emperadors” amb tots els seus desigs complerts abans que tinguin temps d’anhelar-los.
Tan de bo aquesta crisi serveixi per posar el seny perdut els darrers anys i les coses tornin a tenir la seva justa mesura. Desitjar, anhelar, sorprendre’s, entristir-se i… rebre també carbó han de formar part de l’educació dels nostres fills. Ho esperen i ho necessiten. No els fem cap bé si els ho “estalviem”, cap ni un.

El senyor Capdevila, Director del diari ARA, en fa un article d’opinió al meu parer encertat: cal ensenyar a esperar i a valorar.
M’agradaria coincidir amb vós, creieu-me.

Ah! i que no us toqui la fava.

Al final només quedaran els Reis de veritat

CARLES CAPDEVILA

|06/01/2012 00:00

Algú temia que el consumisme desenfrenat acabaria amb el desig i l’espera, que havien estat la clau i el secret de fer la carta als Reis quan les bicicletes t’arribaven només el 6 de gener de l’any que et tocava. Fa deu anys, i en fa cinc, molta gent va començar a dubtar dels Reis, o a embafar-se’n, o a discutir-ne la utilitat. Els pares planyíem estar desbordats de capses, reclamàvem als patges de casa els avis o de casa els oncles moderació per no morir esclafats. Els pedagogs denunciaven la manera compulsiva dels nens de retallar catàlegs de joguines per estalviar-se la feina d’escriure la carta. Teníem de tot, no hi havia manera de recordar què ens feia falta perquè si una cosa et venia de gust el 6 de febrer, la tenies el 6 de febrer, esperar onze mesos era de covards. I l’endemà de Reis ens posàvem vermells colgant els contenidors i el seu voltant de tot el que calia llençar de l’any passat (nou de trinca encara) per fer lloc als regals acabats de desembolicar. Aquells Reis de l’opulència, els que passaven tots els dies de l’any, han acabat sent de mentida, i aniran marxant. Els únics Reis de veritat són flor d’un dia i perduren perquè ens els creiem, no tenen competència i són útils. Els Reis de veritat no te’ls imposa ningú, només reclamen fe en el ritual: que demanis, desitgis, esperis, facis bondat, passis nervis, els rebis com cal, diguis gràcies i tal dia farà un any.