Resilència escolar i codis de llenguatge
Publicat per eqc el 23 de/d' novembre de 2011
A l’atenció del Director/a
Benvolgut, benvolguda,
fa uns dies, Mestre Luri, va escriure un article que em va interessar, i molt. Feia referència a la “resiliència” que, com sabeu, és la capacitat, de vegades sorprenent, que tenim els humans de refer-nos i tirar endavant enmig de situacions de devastació o de patiment extrem. Em va agradar per moltes raons. La primera, perquè em va fer fer un “enllaç mental” amb la gent de la Comunitat de Sant Egidi. A Barcelona i a Manresa la Comunitat és una xarxa d’amistat i servei amb els més pobres: els ancians que estan sols, els estrangers, els vagabunds, els infants i adolescents de diferents barris. Està centrada a l’Església dels Sants Just i Pastor de Barcelona, al barri gòtic. Des del 1988 aquesta Comunitat celebra un dinar de Nadal amb els pobres amics de la ciutat. El 2002 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. L’any 1986 el papa Joan Pau II va convocar els diferents líders de les religions mundials a una jornada de pregària per la pau. Des de llavors, la Comunitat de Sant’Egidio celebra anualment aquesta trobada en l’”Esperit d’Assís”. A Barcelona s’hi han celebrat les edicions de 2001 i 2010. Si us interessa posar-hi el nas podeu fer-ho aquí:
I la segona raó per la que em va agradar l’article va ser perquè, també, em va traslladar a molt anys enrere. Fa una colla d’anys, quan no hi havia les “Aules Obertes” (??) dels instituts, una bona gent de Reus em va convidar a fer una sessió de treball amb monitors que ajudaven adolescents exclosos de sistema educatiu. Recordo que vaig centrar la sessió en els “codis de llenguatge d’en Berstein”: el codi restringit (el del llenguatge que empraven aquests alumnes) i el codi elaborat (el de l’escola i dels llibres de text). El trànsit d’un a altre codi no es produeix de manera natural, és necessària una intervenció docent planificada i sistemàtica. Una cosa és el llenguatge que s’empra per la convivència escolar i una altra cosa ben diferent és el que empren els mestres i professors a les aules. Hi ha molt alumnes que, simplement, no els entenen. Tornaria a parlar de formació inicial de mestres, però no cal ,no?
Com abans, si us interessa, podeu continuar llegint aquí:
http://www.xtec.es/~jortiz15/soceduc.htm#Bernstein:_els_codis_lingüístics
Vós mateix.
Gràcies!!
La resiliència escolar
La resiliència, a més d’una virtut de les persones capaces de sobreposar-se a les frustracions, pot ser també una virtut de les institucions. Per això podem parlar amb propietat d’escoles resilients. Són aquelles que, immerses en un medi social culturalment poc estimulant, saben contrarestar els condicionants ambientals i obtenir bons resultats.
Hi ha moltes evidències que ens mostren que, en les mateixes condicions sociològiques, unes escoles ho fan millor que d’altres. I això és veritat tant en els barris rics com en els pobres. Alguns sociòlegs de l’educació diferencien entre un “medi social subtractiu” i un “medi social additiu”. El primer dificulta l’acció educativa perquè, per exemple, els alumnes arriben a l’escola amb un vocabulari d’estricta subsistència, mentre que el segon la facilita per les raons contràries. Quan al voltant d’un 40% dels alumnes pertanyen a un medi social subtractiu, un centre es troba en el punt crític en què l’èxit escolar es fa cada vegada més improbable. Però la baixa probabilitat en cap cas condemna a la impossibilitat. L’escola és un sistema amb una certa autonomia que pot produir anticossos culturals contra la influència empobridora de l’ambient social. Comencem a veure clar que els medis subtractius demanen pedagogies específiques molt estructurades i dirigides en les quals el mestre ocupi amb decisió el centre de l’acció.
Els nens pobres acostumen a disposar d’uns recursos tan minsos per construir els seus coneixements que necessiten al seu costat un arquitecte experimentat. El constructivisme és per a ells un luxe que no està al seu abast.
Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador