Crisi d’adults, no pas d’autoritat

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,

recordo que va ser a en Salvador Cardús on primer vaig llegir que això de la “crisi de valors” no és tal, em va fer ballar el cap, ho admeto. Va ser en el seu Desconcert de l’educació; si aleshores no el vau llegir , us el recomano, i molt. En ben poques trobades de pares i mares i, també, en les de persones del nostre gremi, no surt, tard o d’hora, allò de “recuperar l’autoritat”. Fins i tot la Consellera d’Ensenyament, la Sra. Rigau, va proposar de fer arribar la protecció legal dels directors i directores al comú dels mestres. Ho recordeu? Va ser arran d’un malaurat, i recriminable, incident entre els pares d’una alumna i la seva mestra en un escola del Camp de Tarragona.

M’ha agradat l’article de la Sra. Comellas, molt. Som els adults els que ens ho hem de fer mirar, les criatures no

per què ens entranya i hi ha queixes del poc respecte, per part de les criatures, a l’autoritat parental i del professorat? És evident que perquè la reconeguin cal que les persones adultes se la creguin

Ens hi hauríem de posar, no trobeu?

Gràcies.

Per què anem tan desbordats?

 

Mare meva, quina cara que fem quan pensem en el cap de setmana, el vespre o els matins! ¿I això és perquè, realment, pensem que és tant difícil educar? Possiblement hi ha poca gent que s’hagi plantejat l’efecte que pot tenir en la ment infantil el missatge que senten de manera continuada de les dificultats d’educar, de la difícil gestió del dia a dia, la por a l’adolescència, el cansament…, missatges que reben de les mateixes persones de casa.

És evident que, escoltant aquests missatges, aprenen que són la causa de les dificultat adultes i, d’altra banda, en tenen una imatge de feblesa i fragilitat quan el que necessiten són persones que els donin seguretat per poder comprendre la societat que els envolta. Els calen adults que tinguin estabilitat en les decisions que prenen, que en tinguin cura malgrat que puguin demanar la lluna en un cove. Llavors, per què ens entranya i hi ha queixes del poc respecte, per part de les criatures, a l’autoritat parental i del professorat? És evident que perquè la reconeguin cal que les persones adultes se la creguin.

Segurament, aquesta barreja de sentiments té l’origen en la idea que ens posen a prova amb les seves demandes, que ens provoquen. Però, si ens hi aturem, veurem que, en definitiva, demanen el que veuen i se’ls ofereix, i no tenen una actitud premeditada de provocació tal com tendim a interpretar-ho. No neixen sent estrategs. Fer d’infant és buscar camins, trucar a portes, demanar, desitjar tot el que es veu i que altres fan (sigui la gent gran, germans o germanes o companys i companyes de l’escola). Llavors on rau el problema? O, més ben dit, qui el té?

Les criatures no. Queda clar que en un món amb més oportunitats també hi ha més ofertes i això exigeix, en lloc de desbordar-nos, mantenir amb més claredat els criteris per prendre decisions, que estiguin en consonància amb la manera d’entendre l’educació i la salut, i no només amb “el que fa tothom”. Per això és important que, des de la responsabilitat, es mantinguin els missatges i les respostes que cal donar a cada edat i, sobretot, es tingui cura dels comen- taris que es fan. Cal que les criatures aprenguin a afrontar els reptes d’un món molt sotmès a pressions i pluralitat de missatges. Cal jugar el rol que correspon a cadascú.

Maria Jesús Comellas és doctora en psicologia i pedagoga