Amb els peus a terra

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

quina mania amb això de copiar, no? I mira que sabem, des fa anys, que ben poca relació amb l’aprenentatge. Tot i això, perseverem. A l’escola es fa copiar des temps immemorials. De petit me’n vaig fer un tip. Vós no? I què, us va servir de molt? Imagino que com a mi. Mestre Luri la torna a clavar, diu que quan vol conèixer un bon sistema educatiu se’n va a “Sòria”. Una catedral esplèndida, sens dubte.

Hi som molt donats amb això del copiar i el fer copiar, tot i que sabem que de ben poca cosa serveix, al cap i a la fi. Hom només pot aprendre “fent evolucionar” els propis coneixements, conviccions i maneres de fer, només així és possible avançar. Copiar serveix de ben poca cosa, altrament seríem ciutadans amb una cultura vastíssima. No és el cas, però.

Quan la còpia afecta un individu no és recomanable però és que quan el que es pretén “copiar” és tot un SISTEMA EDUCATIU la cosa ja té més delicte. Que potser no saben els defensors de la “còpia” que els sistemes educatius de l’orient llunyà (que sembla ser que estan relegant la nostra estimada “Finlàndia” a llocs inferiors del rànquing internacional) no “fills” d’unes tradicions humanes i religioses molt diferents de les nostres. Simplement serà perdre el temps, copiar, com sempre.

El que ens cal és treballar de veritat per la millora de la formació inicial i contínua dels “nostres mestres” i fer-ho tenint present d’on partim i de qui som.

Surpassing Shanghai

No fa gaires dies que s’ha publicat als Estats Units un llibre previsible: Surpassing Shanghai: an agenda for american education built on the world’s leading systems. La seva autora, Linda Darling Hammond, es planteja el repte de respondre a aquesta pregunta: “De quina manera es pot millorar el sistema educatiu americà aprenent de les pràctiques dels països que tenen els millors sistemes educatius?” El llibre és previsible per dues raons. La primera, perquè la temptació de copiar dels altres quan no portem apresa la lliçó és ben humana. La segona, perquè a mesura que els debats ideològics van deixant pas en educació als debats tècnics, el docent apareix com el centre (i sovint també com la diana) on conflueixen totes les mirades. Linda Darling Hammond defensa que les claus de l’èxit d’un sistema educatiu són les següents: bons professors (cosa que vol dir professors ben formats i ben seleccionats) i autonomia docent.

Hi ha un element de veritat en el llibre: si volem ser seriosos hem de deixar de mirar-nos el melic i gosar comparar-nos ambiciosament amb els llocs on ho fan millor. Però hem d’acceptar també que els llocs on ho fan millor són aquells que han bastit un cercle de confiança a l’entorn de l’escola. Al meu parer, en qüestions educatives, els països que copien receptes foranes fracassen, perquè la confiança en les pròpies pràctiques no es pot importar. Afegeixo també que quan vull visitar un sistema d’èxit, que es troba al capdamunt dels barems internacionals, el que faig és visitar Sòria. És a Sòria, precisament, on he llegit el llibre Surpassing Shangai.

Gregorio Luri és doctor en filosofia