Amb els peus a terra

Obrador de formació permanent

Arxiu de 1 de/d' novembre de 2011

Desnonaments

Publicat per eqc el 1 de/d' novembre de 2011

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

fa una setmana us vaig fer arribar la recomanació d’un vídeo del professor Olalla que, des d’Atenes feia una crida a favor de la veritat i a la mobilització a l’hora d’entendre la suposada crisi econòmica del país d’Homer. M’havia agradat i completat el meu parer en relació a aquest cas. Avui li toca, però, a una realitat que ja tenim a casa nostra: el desnonament d’habitatges familiars. Us ho imagineu per un moment? Què faríeu si us hi trobéssiu?

Personalment, considero una immoralitat que hom sigui desnonat del seu habitatge però que, a la vegada, aquest fet no li suposi liquidar el seu deute amb una entitat bancària. Tot i ser al carrer, continues havent de fer efectius els pagaments de la hipoteca que et va permetre traslladar-te al nou, o al primer, habitatge. Recordo que, en més d’una ocasió, us he demanat de fer atenció al fenomen del creixement de la pobresa. Per raó de conviccions rebo, sovint, comunicats d’assemblees locals de Càritas; us ben asseguro que fan por, una tristesa enorme: cada setmana que passa creix el nombre de famílies que fan cua per accedir als lots alimentaris setmanals o als menjadors populars.

Diria que, avui dia, una institució educativa responsable no hauria de fer-se “el sord” a aquesta realitat. Perquè, d’altra banda, teniu informació “actualitzada” de les famílies dels vostres alumnes. A veure si resultarà que ho tenim a tocar i fem com si res. Seria preocupant.

http://in.directe.cat/josep-loste/blog/6687/els-desnonaments-i-el-capitalisme-salvatge

 

DIUMENGE, 23.10.2011. 10:06 H

Els desnonaments i el capitalisme salvatge

Les fredes estadístiques assenyalen que 50 famílies al dia es queden sense casa a Catalunya com a conseqüència de desnonaments o execució d’hipoteques per part de les entitats financeres. El pitjor de tots aquests clars atemptats contra la dignitat humana és que una gran quantitat de famílies es queda en situació d’exclusió social dura i pura, en ser, l’habitatge hipotecat, el seu únic habitatge habitual. Abans que s’arribi a produir un desnonament s’haurien esgotar tots els mitjans de diàleg entre les parts a través de la concessió d’una moratòria , la negociació extrajudicial del préstec hipotecari i, fins i tot, a través de la mediació social amb la intervenció dels propis serveis municipals i de la Generalitat . D’altra banda, la solidaritat social es fa cada vegada més necessària en aquests casos i, en la majoria de les ocasions, no existeix. Així, alguns individus de pocs escrúpols, s’aprofiten per especular amb els habitatges embargades, per llogar-los, o bé vendre’ls, al preu que sigui, aconseguint així un enriquiment lícit, però moralment menyspreable.

Publicat a desnonaments, fractura social | Desactiva els comentaris

Excel·lència, per a qui?

Publicat per eqc el 1 de/d' novembre de 2011

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

així, de memòria, diria que fa dies que no us comentava cap aportació del professor Luri, a l’ARA. Li toca, però.

El professor aborda un concepte de moda, “l’excel·lència”. Tothom se n’omple la boca, sobretot els gestors i administradors d’educació. Si algú no se la planteja no és ningú, avui dia, no? A mi, que voleu que us digui, em fa una mica d’angúnia, la parauleta. I no me’n fa, quedi clar, per les mateixes raons a les què fa referència el filòsof. No vaig per aquí.

Me’n fa, d’angúnia, perquè, de fet, en el fons s’està parlant d’uns determinats destinataris. Centres excel·lents per a alumnes excel·lents. Us sona, no? Al bell mig de la península ibèrica hi ha una dona que fa uns mesos es plantejava fer uns instituts d’excel·lència, però per a uns determinats alumnes, els excel·lents, és clar. I quins seran, o són, aquests alumnes excel·lents? Doncs en la seva immensa majoria els fills i filles de casa bona, com ha de ser, caram! No pots ser excel·lent “barrejat” amb tothom.

El dia que algú plantegi l’excel·lència educativa, només i sobretot, per a alumnes i famílies que només tenen l’escola per “tirar amunt”, aquell dia, deia, m’hi apuntaré. Mentre, la parauleta en qüestió em continuarà fent una certa angúnia. Em sembla?, vaja.

 

En defensa de l’excel·lència

Els últims dies m’he hagut d’empassar en silenci com diferents personalitats de la pedagogia catalana asseguraven, davant meu, que no saben què coi vol dir això de l’excel·lència. M’he decidit a creure-les. No tinc per què sospitar que em vulguin pren- dre el pèl. Així que m’imagino que quan es compren un cotxe no es preocupen per la seva qualitat, i quan necessiten amb urgència un lampista tant els fa que sigui puntual. Segur que si han d’anar a un hospital o a un hotel, la higiene la consideren irrellevant.

Jo, ben al contrari, intento deixar-me guiar per la diferència entre el millor i el pitjor i, si m’ho puc permetre, em quedo amb l’òptim, que és l’excel·lent. M’agradaria ser governat per gent com- petent, que l’aigua de l’aixeta només tingui gust d’aigua i somnio en el dia en què l’equip de la meva ànima, l’Osasuna, guanyi la Lli- ga i fins i tot la Champions jugant, per exemple, com juga el Bar- ça de Guardiola.

L’excel·lència, de fet, no és sinó la competència per satisfer la funció pròpia de la manera més alta. És, per tant, bessona de la vir- tut. Un jugador de futbol excel·lent, un cuiner excel·lent o un pia- nista excel·lent són models a seguir pels aprenents perquè fan ex- plícites les competències que tots ells enyoren. Les competències, més que definir-les, cal mostrar-les.

Qui no sap què vol dir una “escola excel·lent” en realitat ens es- tà dient que no comprèn que la funció pròpia de l’escola és, d’una banda, ajudar a fer visibles i desitjables les possibilitats més altes de cada alumne i, de l’altra, proporcionar-los els mitjans adients per assolir-les.

 

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

Publicat a excel·lència | 1 comentari »

Festes a l’Escola?

Publicat per eqc el 1 de/d' novembre de 2011

A l’atenció del Director/a
Benvolguda/volgut
amb les restes de la darrera celebració de la castanyada encara als passadissos de les escoles i, potser, amb el torrador en un racó del pati, començarem a enfilar la cursa per arribar al Nadal: guarniments domèstics i urbans, nadales, versos, llistes i llistetes, dinars o sopars volguts i no volguts, pessebres, “Pares Noels”… tot un festival
Quin paper hi juga l’Escola en tot aquest maremàgnum de celebracions? Què n’aprenen ens alumnes? Es plantegen les celebracions escolars després d’un treball col·legiat de reflexió sobre els objectius que es pretenen assolir amb la seva realització? O pel contrari, es fan “perquè sempre s’ha fet així”?
Alguns ja m’ho heu sentit dir: no té cap sentit, cap ni un, que els mestres dediquin hores de reunions de cicles i claustres a decidir amb quin ordre sortiran els alumnes a cantar el dia de la festa de nadal, o quins guarniments penjarem als passadissos per la Castanyada, o a les finestres de les classes; o encara pitjor, qui farà les disfresses de Carnestoltes, si els alumnes o els mestres O potser millor encara, farem que ens hi ajudin les famílies!!
Trobo que tot plegat té poc sentit, educativament parlant, és clar. L’Escola , durant un temps, ha tingut, sens dubte, un paper fonamental en la recuperació d’algunes festes tradicionals que, després d’un “hivern” de molts anys, havien quedat enterrades. Ara però, la majoria d’aquestes festes estan recuperades. I potser l’Escola hauria de plantejar-se anar més enllà, fer altres coses: per què no un butlletí de celebració d’un “Nadal sostenible”?, per exemple
Acabo amb un prec: si decidiu continuar ceebrant-les, com sempre, que no sigui, només, amb l’argument del “sempre s’ha fet així”. Us proposo que deixeu parlar els alumnes, escolteu-los; permeteu-los que siguin ells els actors, que organitzin les celebracions, que en facin els programes, els cartells i les invitacions. Us ben asseguro que pot ser un bon projecte de treball i que d’aquesta manera sí que les escoles tindran tot el seu sentit.
Tot plegat venia a tomb per dir que m’ha agradat la reflexió d’en Jordi Sedó, i sobretot el títol: FESTES? PARLEM-NE!!
La Castanyada i altres tradicions a l’escola
D’ençà de l’inici del procés de recuperació d’algunes de les llibertats que ens havia arrabassat la dictadura franquista, un dels compromisos que va agafar espontàniament l’escola va ser el de recuperar les tradicions populars catalanes i tornar-les a col·locar al bell mig de la societat, que les havia vist proscrites durant tants anys.
Així, l’escola va fer seves festes com ara el Carnestoltes o la Castanyada i va recollir tradicions com la de fer cagar el tió, fer el pessebre o celebrar jocs florals i regalar roses per Sant Jordi, entre altres coses. I la veritat és que se’n va sortir prou bé. No és que hagi estat tan sols per l’escola, però sí que és cert que totes aquestes tradicions es van recuperar i van tornar a ser novament al centre de l’activitat popular cada cop que tocava i que l’escola hi havia contribuït d’una manera clara.
Amb el pas dels anys, però, un cop ja estaven novament consolidades i la negra etapa del franquisme havia esdevingut, per a la canalla que ocupava els seients de les escoles, únicament una pàgina més als temes d’història, a parer meu, totes aquestes celebracions van deixar de tenir sentit en el si de la institució escolar perquè els nens feien castanyades pertot arreu: si el 31 d’octubre queia com enguany, al col·legi en feien una tres dies abans del dia que tocava, en feien l’endemà a l’esplai i també en feien diumenge al barri i dilluns, a casa. I quatre castanyades em sembla excessiu, dins un mateix any.
D’aquesta manera, aquestes festes, a l’escola, es van començar a fer, a parer meu, mancades de l’objectiu primer que les havia impulsades i que els donava tot el sentit del món, que era –no ho oblidem– recuperar per al carrer una tradició que s’estava perdent. No crec que hi hagi gaires escoles, avui, que prèviament a una d’aquestes festes estableixin uns objectius actualitzats i pensats de manera responsable, més enllà de dur a terme cegament una activitat que ningú no s’ocupa de posar en qüestió. Potser m’equivoco i, segurament, hi deu haver unes quantes excepcions, però, en general, em fa l’efecte que avui es fan senzillament per costum, perquè cada any es fan i perquè seria, efectivament, molt costós per a una escola explicar per què caldria deixar de fer-les. Sobretot, seria difícil explicar-ho a algunes famílies, que, acostumades a anar a l’escola per Carnestoltes a treure unes fotos precioses de la nena vestida de princeseta o del nen abillat com un monstre vivent o com un vampir, segurament no es deixarien convèncer fàcilment que, a l’escola, les criatures no van a exhibir-se ni a fer l’animalot, sinó a complementar l’educació que se suposa que reben a casa. I, així, a les escoles, continuem celebrant les mateixes festes d’una manera gregària, sense l’esperit crític que crec que hauríem de tenir i sense plantejar-nos gaire què aporten a la nostra tasca com a pedagogs.
Per això, des d’un temps ençà, sóc partidari de replantejar-nos la gestió d’aquestes festes a l’escola, de renovar conceptes i de reformular objectius per tal d’adaptar-les a la situació actual. Si ja es fan uns carnavals d’allò més vistosos a tots els pobles del país i cada entitat ja celebra la seva castanyada i les famílies que volen ja fan cagar el tió a casa seva, potser seria hora de plantejar-nos de substituir aquestes celebracions anuals per altres de diferents com ara, posem per cas, una que tingués com a objectiu conscienciar de la importància de conservar el medi ambient, o de fer un consum responsable, o l’acceptació de totes les ètnies, o impulsar la recuperació de l’ús normalitzat de la llengua catalana al carrer o fomentar el respecte pels drets de la dona, entre moltes altres possibilitats. És a dir, festes en què l’escola es posés, veritablement, al servei d’un objectiu comunament acceptat, en comptes de seguir gregàriament el que fa la multitud.
I, a propòsit d’això, no serà sobrer de recordar un altre tema que, darrerament, s’ha comentat a bastament, no és altre que certes tradicions que s’havien aconseguit recuperar s’estan tornant a perdre, mentre que l’escola, completament mancada del lideratge social de què va fer gala durant els setanta i els vuitanta en aquest sentit, hi contribueix d’una manera vergonyosament submisa. Què fa, si no, l’escola quan, al costat de les castanyes, els moniatos i els panellets de tota la vida permet i fins fomenta l’aparició de carabasses decorades per a una celebració paral·lela del Halloween anglosaxó, de nul·la tradició a Catalunya que si badem una mica arribarà a col·locar-se en el lloc de la nostra Castanyada i a desplaçar-la definitivament? Quin paper fa l’escola quan, en alguns casos, permet que elHalloween substitueixi la nostra festa tradicional, utilitzant la coartada que els nens estudien anglès?  Com si no estudiessin català, també…! Què fa, si no, l’escola quan, en comptes del pessebre i els Reis Mags d’Orient de sempre, guarneix l’edifici amb imatges del Pare Noel i tot d’avets, que mai no havien format part de les tradicions nadalenques catalanes fins que la globalització cultural ha començat a engegar a dida els costums dels pobles petits com el nostre que no tenen prou amor propi per a defensar-les i s’avenen a blegar-se a la fascinació que senten per altres cultures que, a causa del complex d’inferioritat col·lectiu que pateixen, consideren més dignes que la pròpia?
La aconfessionalitat de l’escola és l’argument que més s’esgrimeix per a justificar l’absència del pessebre, però la veritat és que avui, segons com es visqui a casa, aquest és més un element ornamental que no pas de reafirmació de la fe. Recordo que el meu fill gran, per exemple, com que no li compràvem gaires pistoles, jugava a guerres amb les figures del pessebre…! I, en qualsevol cas, no és una contradicció injustificable entestar-se a no fer el pessebre a l’escola i, en canvi, no deixar de celebrar tossudament, any rere any, la festa de Nadal?
Tal com estan les coses, em refermo en la meva voluntat de repensar de dalt a baix les festes a l’escola, però potser sí que no trigaré gaire a rectificar i afirmar que torna a tenir sentit intentar que l’escola contribueixi novament a recuperar unes tradicions que s’havien començat a perdre, però que s’havien recuperat i que avui s’estan tornant a perdre, però perquè jo rectifiqui aquests plantejaments, caldrà que les que defensi l’escola siguin les tradicions genuïnament nostres, en comptes de deixar-se dur, pendent avall, per la força que té una societat que ja comença a no reconèixer-se en les pròpies coses i en els propis costums. I és que, si la Castanyada o el pessebre s’han de perdre perquè la societat així ho vol, almenys, l’escola no hi hauria de contribuir legitimant celebracions alternatives completament alienes a la nostra cultura.

Publicat a celebracions, festes | Desactiva els comentaris

Anem de colònies!!!

Publicat per eqc el 1 de/d' novembre de 2011

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

queda lluny, sembla, el sarau que es va organitzar el curs passat amb això de les colònies. El sector va rebre una patacada important. Hi havia opinions per a tots els gustos. Tot plegat, però, va suposar una mala cosa per les escoles: es va traslladar a l’interior dels Consells Escolars la mala maror que hi havia entre els responsables de definir la política educativa i els treballadors dels centres educatius. Malauradament no va ser l’única vegada: els horaris, el programa educat 1×1, l’hora sisena, la setmana blanca, etc. Mala cosa. Tot plegat va deixar ferides que, en molt casos, hores d’ara, encara no s’han tancat, bé.

Ara,  hi ha escoles i instituts que es tornen a plantejar això de portar la canalla a donar un tomb, amb pernoctació. Personalment, sempre ha estat una qüestió que m’ha preocupat, i molt. Diria jo que els centres educatius saben, ho haurien de saber, que la seva empresa, la que els paga el sou – de moment-, té en la millora de la cohesió social un dels seus objectius prioritaris. Doncs bé, quin sentit té plantejar sortides de colònies en que no hi participin tots els alumnes? Quan dic tots, vull dir tots, tret dels absents per qüestions “tècniques o estructurals” (malalties o trasllats familiars, posem per cas) Per què, a veure, algú s’ha parat a pensar els efectes que ha de tenir, en els alumnes, el no poder anar de colònies o, pitjor encara a l’esquiada? Per un moment algú s’ha parat a pensar com se senten els alumnes que s’han de “quedar a terra”? Algú ha pensat en com se senten quan els seus companys tornen i, és clar, se n’ha de parlar a la classe? Ho considero molt greu que institucions que s’autoproclamen educatives planifiquin i desenvolupin unes activitats que, frontalment, van en contra del que haurien de pretendre. I això de les “esquiades a l’ESO” té encara més delicte: algú s’ha aturat a pensar l’efecte que pot tenir a l’interior de les famílies el “posar la mel al llavis” als seus fills?, unes famílies que, majoritàriament, no es poden plantejar la pràctica d’aquesta activitat hivernal? Ho saben els centres quines famílies podran dir: d’acord, t’ha agradat esquiar? doncs anirem a esquiar. Poques, segur. Caldria pensar-hi.

 

Torno, per acabar, a les colònies. Recordo, molt gratament, la iniciativa d’algunes escoles que, finalment, ho van entendre i que, juntament amb l’Ajuntament, les AMPA i els pares i les mares delegats de curs van fer mans i mànigues per aconseguir una participació superior al 90%. Altrament, deien, no anirien de colònies. Van tractar els casos com era necessari, amb reserva, i d’un en un. Van trobar la solució adequada per a cadascun. Aquella gent, simplement, “VAN FER DE MESTRES”, amb totes les lletres.

I tot això sense entrar a comentar un factor fonamental, actualment, l’econòmic: el nens magribins no van de colònies no pel menjar: una nit de colònies costa 70 euros, de mitja. Qui ho pot pagar actualment?

 

JOSEP MARIA GARCIA  PRESIDENT DE L’ACCAC, ASSOCIACIÓ DE CASES DE COLÒNIES I ALBERGS DE CATALUNYA

29/10/11 00:00 – BARCELONA – MIREIA ROURERA

Anar de colònies és una tradició molt arrelada a casa nostra i un puntal del sistema educatiu. L’escola catalana, molt progressista, s’hi va abocar fa més de 30 anys i amb el temps aquest espai de convivència i d’acostament a la natura es considera d’un gran valor pedagògic i integrador. L’Associació de Cases de Colònies i Albergs de Catalunya, ACCAC, acaba de fer 25 anys.

Què significa anar de colònies?

Significa que els infants tenen l’oportunitat d’aprendre a conviure entre ells i amb els seus educadors enmig d’un entorn natural i lluny de l’escola i dels pares, un marc totalment diferent del marc al qual estan acostumats. Els infants fora de l’àmbit reglat de l’escola i dels pares sovint tenen un altre comportament i un potencial que els seus mestres desconeixien. Els educadors veuen els nanos des d’una altra òptica, en un altre ambient, i això és molt positiu.

Quins serveis donen les cases?

Anar de colònies era, en principi, anar de colònies i prou i els professors ho feien tot, fins i tot el menjar. De mica en mica les coses van anar canviant perquè bona part de les escoles van començar a demanar serveis, el de menjador, sobretot. Després va arribar que moltes cases de colònies van optar per oferir plusos: una sortida amb explicacions de l’entorn, visites guiades per mostrar particularitats de la seva comarca, oficis…

I ara ja hi ha monitors?

Fins que hem arribat a les cases de colònies actuals amb els seus equips d’educadors que acosten els infants i els professors a les particularitats del seu entorn. Es fan fitxes pedagògiques, es treballa una especialitat… Per això les escoles, en funció del temari, en trien una o una altra.

Parla d’educadors?

Sí, perquè són més que monitors. Les persones que treballen en l’espai de lleure dels infants estan implicats en la seva educació, una tasca no prou valorada però molt important, fonamental en la nostra societat i que ha marcat el nostre tarannà.

El material que feu servir està supervisat per Ensenyament?

No, no… Tot això ho fem nosaltres a partir de la nostra experiència i consultant material educatiu. No hi ha directrius.

Els professors participen en les activitats?

Hi ha de tot… Però majoritàriament sí que participen en les activitats que hem preparat per als nanos. Aquesta és l’actitud més positiva per a tots i que recomanem perquè interaccionen amb els seus alumnes i veuen altres maneres d’ensenyar.

En els darrers 25 anys els nens han canviat molt?

Els nens continuen sent nens però sí que la cosa ha canviat molt, sobretot perquè als nens se’ls ha donat massa poder. Abans el mestre era el mestre i la seva paraula era respectada i ara això no és així. Però la pèrdua d’autoritat dels mestres no és un problema dels nens, és un problema dels pares. Hem superprotegit tant els nostres fills que no hem sabut posar límits. Ara els mestres estan angoixats perquè estan qüestionats per uns pares que no els fan costat perquè donen més importància a la superprotecció del seu fill que a fer el que realment convé a aquest fill.

Els mestres diuen que no?

És clar, i els nens veuen que els mestres posen límits a coses que els seus pares els deixen fer i aquí hi ha el problema. Nosaltres, per exemple, els fem parar taula i desparar-la… És evident, oi? Doncs hi ha nens que mai no han parat taula a casa seva.

Quina feina fan les cases de colònies amb els nouvinguts?

Malauradament hi ha una realitat i és que els magribins no van de colònies. Ja sigui perquè no volen que mengin segons què o bé perquè no volen que les nenes dormin a l’habitació amb nens, la realitat és que els magribins i en menys mesura, els sud-americans, no van de colònies i això és molt i molt greu, perquè es perd una oportunitat única d’integració. Oi que tots els nens han de fer matemàtiques? Doncs per què es permet que uns no vagin de colònies? Però la realitat és que avui els professors amb immigrants a classe tenen un dilema perquè quan van de colònies encara acaben separant més els nens que més cal integrar.

Què van pensar quan l’any passat algunes escoles van dir que no anirien de colònies per fer boicot a Ensenyament?

No ho vam entendre, perquè és una contradicció voler defensar un model educatiu i alhora decidir que per fer pressió al govern no s’anava de colònies, un dels recursos educatius reconeguts pel model educatiu català.

Josep Maria Garcia fa més de 25 anys que va obrir a Sant Pere de Torelló, a Osona, la casa de colònies El Molí de la Riera, per la qual, al llarg de tants anys, han passat milers d’infants als quals, entre moltes altres coses, han explicat què són els torns i els torners, un dels puntals de l’economia de la vall del Ges. Ara presideix l’ACCAT, l’Associació de Cases de Colònies i Albergs de Catalunya.

Publicat a cohesió social, colònies | Desactiva els comentaris