Deures?

A l’atenció del Director/a

Benvolgut/ volguda

sovint rebo consultes de centres demanant el meu parer sobre els “deures a casa”. Aquests deures acostumen a ser font de problemes, de desavinences entre famílies i Escola; també dins dels mateixos claustres s’hi troben partidaris i detractors, i molts cops, es detecten incoherències dins d’un mateix centre (uns mestres en manen, els altres no…) Ja he dedicat alguna entrada a parlar-ne, però hi tornaré.

Cal remarcar que, actualment, no existeix cap document normatiu que parli de les tasques escolars a casa, cap ni un. Ben al contrari. Si us mireu l’Ordre de calendari que cada curs escolar publica el DE veureu que assenyala clarament que les jornades, i per tant les activitats, escolars s’han de desenvolupar entre unes franges horàries. Fora d’aquestes cap activitat, per tant hauria de ser considerada”escolar”, en el sentit d’obligatòria i molt menys encara hauria d’esdevenir que de la seva realització se’n puguin derivar implicacions directes en l’avaluació dels alumnes. Si un centre ho fa, simplement, no està fent el que diu la llei, vet-ho aquí.

Aquest aclariment legal ve a tomb, sobretot, d’un epíleg massa freqüent, el conegudíssim “ho acabeu a casa” Alguns cops ens trobem que els deures a casa són el resultat de tasques inacabades al centre, com a resultat d’una planificació docent desencertada pel que fa a la relació d’activitats possibles i temps disponible. Es fa recaure sobre els alumnes aquest desajust del professional de la docència. Hauria de quedar molt clar: d’unes activitats fetes fora de l’horari escolar no se n’hauria de derivar cap puntuació negativa pels alumnes.

Però és que a més, la majoria de vegades, aquesta pràctica atempta contra el segon objectiu que té el DE, i que per tant haurien de tenir els seus 3500 i escaig centres de treball: la millora de la cohesió social. Dic  això perquè quan “enviem deures a casa”, els enviem a un entorn familiar. Uns entorns familiars que són molt diversos quant a disponibilitats i competència en relació a les activitats escolars. El resultat quin és, doncs un de pervers en sí mateix: que els deures serveixen per fer notar més encara les diferències entre els alumnes. Un exercici realment professional i responsable no hauria de deixar de tenir-ho en compte.N podem, també, puntuar “negativament” les famílies, no hi tenim cap dret, cap ni un.

I s’ha de dir el mateix d’un comentari molt habitual a les tutories d’ESO: “El seu fill/A no té hàbits d’estudi”. Molts centres donen per suposat que s’han d’adquirir, també, a casa: la majoria de famílies famílies no tenen eines per ajudar a desenvolupar la lectura d’estudi dels seus fills/es. I possiblement, el que acaben fent és confinant els xiquets i xiquetes a la seva habitació i a llegir-se x vegades la unitat de coneixement del medi, com si d’un conte es tractés, fins que li sembli que se “la sap”. Potser que en parléssim de qui ha d’ensenyar aquest tipus de lectura, no?

Faríem bé de parlar en els nostres claustres, reunions de cicles i departaments de quina és la funció dels “deures a casa” , si realment són o no necessaris, i quin hauria de ser el seu contingut.

A criteri vostre, com sempre.

 

Ara Premium Anna Manso

Deures

Ja portem quatre setmanes d’escola i els deures i els refredats ja són aquí i han vingut per quedar-se. A mi, que els nens tinguin deures, mentre no sigui en excés, no em molesta. És més, m’entendreix. Veure’ls asseguts en silenci, resolent el mític 2+2 i acceptant la mentida que el resultat sempre, sempre dóna 4; buscant a l’ordinador la vida secreta de les formigues obreres i veure’ls la cara quan s’adonen que és una existència pastada a la dels seus progenitors; espiar com estudien la lliçó penjats cap per avall de la llitera, com si la posició ajudés que les idees fessin pòsit a l’interior de la tapa del crani. Llàstima que tot plegat sigui un miratge, microescenes que no duren més de tres o quatre segons.

Lluites i millores

A partir del cinquè segon el que s’esdevé és una lluita aferrissada de l’adult contra el nen perquè enllesteixi els deures en un temps inferior a tres hores per fitxa. També existeix la modalitat Ultimàtum a la Terra, quan els dic que o acaben les feines en un temps raonable o s’ha acabat el bròquil i ells em responen: “Klaatu barada nikto”. Aquestes i moltes altres escenes gens tendres tenen lloc a casa meva i, segons confessions fetes en sopars de pares amb força vapor etílic, també es dóna a la majoria de les llars catalanes amb menors a càrrec.

Però faltaria a la veritat si no reconegués que aquell infant que es llançava a terra plorant i picant de peus i mans al crit d’“És injust! És injust!”, cada vegada que havia de fer un miserable dibuix d’una vaca per l’endemà, ara només munta una escena una vegada al mes. O fins i tot cada dos mesos! I també és de justícia posar totes les cartes sobre la taula i parlar dels deures idiotes.

Deures absurds

Si et toca un professor o un claustre sencer obsedit per la idea de pintar, tu i el menor heu begut oli. ¿Algú ha certificat amb estudis científics que l’aprenentatge d’idiomes augmenta si l’alumne acoloreix un gos que du al costat la paraula dog? ¿I les matemàtiques? ¿Cal pintar amb tot detall els elements que estan dibuixats a dins dels conjunts? I qui diu pintar diu dibuixar.

Obligar un nen que odia dibuixar a fer un dibuix sobre el llibre que s’ha acabat de llegir és assassinar un lector. O fer escriure un text i acabar rematant-ho amb l’exigència d’un dibuix. ¿Què té a veure la literatura amb la plàstica? ¿Oi que ningú no barreja les matemàtiques i l’expressió escrita? ¿Oi que cap mestre no demana en acabar una sèrie de problemes que l’alumne faci un text explicant com l’ha resolt i què ha sentit mentre ho feia? Doncs això.

Els tramposos

Un capítol a part són els pares tram-posos. Tafurs de pa sucat amb oli que “només” donen un cop de mà. ¿Com remuntes un nen que s’ha passat una tarda per fer un plànol de casa i et diu que el Pepet ha fet una presentació 3D amb música de John Williams? Com que sóc la pitjor mare del món li explico la veritat de la vida als meus fills: que hi ha persones que sempre en saben més perquè han nascut amb una ment privilegiada, o perquè s’es- forcen el triple que ells.

Però que també hi ha una mena d’escurçons amb qui toparan ho vulguin o no ho vulguin: els mentiders, i que mira, nosaltres no ho som, però que a la pròxima el Pepet es quedarà amb la boca oberta perquè ara mateix m’apunto a un curs de CAD-CAM i realitat virtual i del que faci falta.

He dit.

 

Anna Manso és mare, escriptora i guionista

És de justícia posar totes les cartes sobre la taula i parlar dels deures idiotes

2 thoughts on “Deures?

  1. Pep Andreu

    Hola Sr Enric,

    Aprofitant que la majoria dels escolars deuen estar immersos en la realització de les seves tasques educatives encomanades a casa ( dit vulgarment deures) aprofito per dedicar-li aquest comentari.

    Segons la wikipedia, enciclopèdia d’obligada consulta i molt criticada per algun sector de mestres; un deure és ” l’obligació moral de fer o deixar de fer alguna cosa, independentment del desig d’acomplir-lo.” D’aquí se’n pot desprendre el caràcter restrictiu i d’imposició que té aquell que té deures.

    Saben, aquells que més bé em coneixen, que no en sóc gens partidari. Sé del cert que hi haurà molta gent que pensarà totalment a l’inversa, però a dia d’avui, i fins que ningú em demostri el contrari, seguiré pensant igual ja que cap alumne és capaç de crear coneixment nou, gràcies a la realització dels deures. És més, si és així, els mestres tenim un problema, ja que si l’alumne és capaç de fer-ho sense la presència d’aquest mestre, això només voldrà dir, que la nostra acció ( ja sigui orientadora, transmisora, educadora…) no fa cap falta!

    No és menys cert, que tal i com dius no hi ha normativa vigent que nombri el terme deures o tasques educatives fora d’horari escolar. Bé, no del tot. Aquest mateix estiu, la Directora General d’Educació Infantil i Primària del Departament d’Ensenyament, la Sra Alba Espot (si la memòria no em falla), va proclamar l’OBLIGATORÏETAT de realitzar unes tasques durant l’estiu a tots aquells alumnes que acabin la primària i hagin suspès alguna assignatura, però que també ho recomanava a tota la resta d’alumnat.

    Ara resulta que els deures d’estiu han passat de ser només recomanables o ser totalment obligatoris. Bé però no és aquí el més greu. Segons la meva opinió, el més greu és que els materials que ofertaven el Departament d’Ensenyament per a poder realitzar-los, estaven penjats a la web, fet que segurament incidirà en la vida familiar d’aquelles persones que no tenen accès a Internet. Fent, encara més notòria, la fractura digital en què està immersa la nostra societat. Doncs crec, que pot seran aquestos, qui els farà més falta aquest recurs, ja que no disposen dels suficients recursos per suplantar aquesta mancança de connectivitat!

    Crec també que el departament va oblidar altres aspectes com:
    – les tasques encomanades haurien de ser el màxim de personalitzades possibles, ja que van adreçades a un subjecte en conc ret, amb unes motivacions, inquietuds, predisposicions molt diferents a la resta d’alumnes i companys d’aula; fet que només el tutor/a de l’alumne en qüestió coneix;
    – M’agradaria saber si han servit per alguna cosa aquest deures. S’han demanat, s’han comentat amb l’alumne i la resta de claustre o Departament…
    – Aquesta mesura, no és altra cosa, que “castigar” el suspens. Pot ser ens caldria valorar perquè hi ha alumnes que arriben a secundària sense haver assolit el nivell competencial pertinent; però en canvi, té unes qualificacions que podrien ser exemplars-, o senzillament perquè els alumnes van passant de curs, sense minvar les seves mancances.
    En fi, coincideixo bastant amb la teva opinió; però amb algun matís!
    Bona castanyada

  2. Pep Andreu

    Li deixo aquest enllaç que de ben segur trobarà interessant ja que està molt relacionat amb el que vostè esmenta.
    Va sobre una ” Vaga de deures” d’una escola francesa. Aquí et deixo l’enllaç: http://www.20minutos.es/noticia/1350824/0/asociacion-padres/huelga-deberes-escolares/francia

    Personalment, em quedaria amb dos reflexions:
    “Los niños tienen que mostrar en casa lo que han hecho en clase, no mostrar en clase lo que han hecho en casa”, argumentó.

    Según la Federación, si los alumnos han entendido la lección en la escuela los deberes son una pérdida de tiempo, y si no la han aprendido no lo conseguirán cuando el profesor no está presente”

    I l’altra, tot i que tenim un sistema sensiblement diferent al francès, podríem fer bo allò de ” quan las barbas del vecino veas afeitar…”

Comments are closed.