Posem-nos-hi?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el que diu el professor Luri, aquest dissabte, no és cap novetat: no ens en sortim!. Som nosaltres que, en tretze anys d’escolaritat garantida, pel cap baix, no aconseguim desvetllar en tots els joves el gust per aprendre. Ells, arriben com arriben, i nosaltres hauríem de ser capaços de donar-hi una resposta adient ja que les respostes “generals a tot el grup”, les de sempre, no els produeixen els efectes esperats. Massa joves deixen el sistema educatiu amb el seu expedient a “mig fer”. Sóc del parer que té raó en Luri, molts dels joves que a l’institut no se’n surten van anar regant aquesta desafecció al llarg de l’educació primària, any a any. Ho faig notar perquè, em penso, que faríem bé d’aprofitar aquest sarau del SEP amb coneixement i professionalitat.

Decidir quins alumnes s’han d’atendre en aquesta franja hauria de ser el resultat d’un comportament professional, no intuïtiu, com malauradament passa massa sovint. Aquesta decisió hauria de bastir-se al damunt de dades, de resultats d’avaluació seriosos. D’unes avaluacions, fetes amb instruments validats i contrastats, que permetessin identificar els punts neuràlgics de les seves “dificultats”, prefereixo dir “necessitats, però.

A partir d’aquesta avaluació podríem saber quants alumnes per exemple de sisè tenen, sobretot, dificultats en saber interpretar i inferir informació a partir d’un text. O bé també, quants alumnes de quart posen de manifest una actitud esquerpa davant la lectura. Només així, podrem decidir quina mena d’actuacions cal fer amb ells i, és clar, tenir la certesa de si anem bé o no, a partir de verificar el seu grau de progrés. Els docents, malauradament, ens deixem endur, amb massa facilitat, per la rutina, per maneres de fer que “claven” les seves arrels ves a saber on i que, de fet, són moltes coses, menys comportament professional.

 

El nostre fracàs (I)

S’acaba de fer públic l’últim informe del Consell de Treball Eco- nòmic i Social de Catalunya, que fa una anàlisi detallada del risc de fracàs escolar dels nostres alumnes. Tots sabem que el nostre fracàs escolar ens passa una factura massa onerosa tant en l’àmbit personal com social (la seva incidència en el capital social del país no és gens menyspreable). Però, tot i ser tant summament important, ens falten dades sobre les seves causes efectives i no acabem de veure amb detall la seva fesomia.

Vostès sabien que els alumnes castellanoparlants fracassen el doble que els catalanoparlants i, curiosament, on la diferència és més notable és en matemàtiques (10,7 % – 24,4 %)? El que sí que sabem tots és que, encara que la visualització estadística del fracàs escolar esclata a l’ESO, els seus indicis ja estan presents, i de manera molt clara, en els primers cursos de primària. Si no sabem posar-hi remei, el que es posa de manifest és un fracàs del sistema. Com és que, d’una vegada per totes, no posem fill a l’agulla i hi esmercem tots els recursos que facin falta?

Sí, prou bé que sé que vivim temps de retallades, però algú hauria d’estudiar la quantitat de cèntims que ens estalviaria a tots plegats una detecció precoç de les dificultats d’aprenentatge i un acompanyament efectiu de l’alumne amb dificultats, així com la quantitat de cèntims que gastem inútilment intentant entretenir adolescents amb qui no sabem ben bé què fer, simplement perquè, en no ajudar-los en el moment adient, ha crescut en ells una mena de rancúnia institucional contra la qual rebota la bona voluntat dels centres.

 

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador