Respecte mutu, cal

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ja hi tornem a ser. Planificarem dies de reunions i d’entrevistes amb les famílies dels alumnes. Ho farem, potser, influïts pels desencontres del curs passat o animats per una esperança d’entesa amb les famílies dels nous alumnes. L’article del professor Luri tracta d’això precisament, de la relació amb les famílies dels nostres alumnes, dels antics i dels nous. És una qüestió complexa, sens dubte i, per tant, difícilment “reduïble”. Amb tot, però, no em puc resistir a dir quatre coses que considero fonamentals i que faríem bé de tenir presents si de veritat estem interessats en que aquestes relacions siguin bones:

1. Amb cada alumne hi ha una família. Una família que té una història i que viu en un moment vital únic: afectiu, econòmic, relacional, cultural, etc.

2. Tots els pares i mares dels nostres alumnes se’ls estimen i ho fan el millor que saben i poden.

3. Els nostres alumnes, tots, s’estimen les seves famílies, per damunt de tot.

4. Les famílies coneixen millor que nosaltres els seus fills, si més no des del punt de vista afectiu, com assenyala el professor Luri.

5. Nosaltres, mestres i professors, “NOMÉS” podem donar raó de COM es manifesten els alumnes a l’interior del centre, no hauríem de parlar de res més.

6. Deixem que cadascú faci la seva feina el millor que pugui, famílies i docents, i procurem no posar-nos en la “vida” dels altres, menys encara per jutjar-la o criticar-la.

7. I confiem, com sempre ha fet la humanitat, en el sentit comú pel que fa a la criança dels petits ciutadans. Això sí que ho podem recomanar a les famílies, faríem bé, més enllà d’això ens equivocarem.

Consells als pares (X): I per acabar…

Gregorio Luri: doctor en filosofia i educador

La vida del teu fill és tan rica i variada que no la pots encabir en cap teoria psicològica, per molt moderna i sofisticada que et sembli. Per entendre el teu fill el teu sentit comú és insubstituïble. No tens cap altra manera d’accedir a la seva singularitat. El seny que et cal no el trobaràs en cap manual titulat Com fer de pa- res o Com comprendre un fill 2.0. No hi ha res d’això. No pots delegar la teva responsabilitat en una teoria. No hi ha dreceres per a l’èxit, encara que hi hagi molts camins que ens aboquen al fracàs.

Tampoc no pots delegar en un especialista. Un matí d’aquest estiu participava en un programa de ràdio obert a les consultes dels oients. Un pare em va preguntar com resoldre un petit problema que tenia amb els seus fills. Em costa entendre que algú es pugui dirigir a un estrany cercant fórmules. “Si alguna cosa no li funciona, provi de canviar-la amb la disposició d’aprendre dels seus errors”, li vaig dir. Va ser una resposta ambigua, ho sé, però era l’única sincera que li podia donar.

S’aprèn a fer de pare fent de pare. Per això tampoc no t’has de limitar a ser un pare d’alumne. Tu vas tenir un fill, no un alumne. És important que la família col·labori amb l’escola, però no sempre els pares i els mestres veuen les coses de la mateixa manera. I no és do- lent que sigui així. Els pares acostumen a ser molt bons valorant l’estat emocional del seu fill, mentre que els mestres avaluen amb més objectivitat el seu comportament. Els mestres fan malament la seva funció quan fan de pares dels seus alumnes i els pares la fan pitjor si fan de mestres dels seus fills.