Inventar vides dels alumnes? No, per favor

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no sé si mai heu tingut la sensació que els articulistes “consagrats”, diguem-ne, sovint no toquen de peus a terra. En canvi, al darrera de col·laboracions, aparentment menys serioses s’hi amaga la vida, la de veritat, la de les persones que us envolten. A mi em passa sovint. Per això procuro no perdre’m les col·laboracions de determinades persones, una d’elles, la Sra. Sisquella. Fixeu-vos-hi. No us ha passat mai que anant pel carrer o estant assegut en una terrassa, com ella, penseu alguna cosa semblant a: “mira, que bé que estan aquestes persones i en canvi jo…” És un miratge, un pensament totalment fals i, alhora, perillós per l’equilibri emocional personal.

Ella, la Tatiana Sisquella, s’imagina possibles “mons” de les persones que desfilen pel seu davant. Mons que s’inventa, lògicament, però que de ben segur, podrien resultar del tot certs. Dic tot això per reforçar la meva creença que els mestres i els professors faríem bé d’abstenir-nos de fer valoracions de les famílies dels nostres alumnes, i menys encara de fer-ho amb la facilitat i la duresa que les efectuem. No en sabem res de les famílies dels nostres alumnes, no sabem què els fa patir, quina ha estat la vida que els ha portat fins avui, no sabem res dels seus problemes, de les seves angoixes ni de les seves dificultats. No en sabem res de res. No hauríem de fer judicis de valor, molts a la sala de mestres, que només estan fonamentats en “indicis o sensacions d’un dia” perquè fent això, que és el que fa l’articulista, estarem estigmatitzant uns determinats alumnes, sempre els mateixos, però.

Un exercici responsable i professional de la tutoria individualitzada passa, abans que res, per la pràctica exigent del “secret professional”, talment com ho fan advocats, metges i capellans, posem per cas. Faríem bé de considerar-ho. Sóc de l’opinió que si el practiquéssim tots plegats en sortiríem guanyant. Ho sento, el meu comentari supera en mots l’article, disculpeu-me.

De vacances: Les vides que inventem

TATIANA SISQUELLA

20/08/2011

Estic asseguda en una terrassa i veig com passa la gent: un senyor camina agafat de la mà de la seva dona, però per com ha mirat l’escot d’aquella altra noia, es veu clarament que li és infidel des de fa molt de temps, potser, fins i tot, de vacances. La dona de l’escot continua pensant que els seus nous pits han estat una bona inversió, tot i que per la manera com li ha tocat el caparró a aquella nena, notes clarament que el que voldria és un home carinyós i fidel, amb qui poder tenir un fill o dos o tres i a qui no li importi la mida de les seves tetes. La nena que ha despentinat camina distreta llepant un gelat, segurament el primer que tasta des que ha vingut d’Ucraïna amb els seus pares adoptius, que els cau la bava quan la miren, embadalits. Uns pares que, com amagar-ho?, ja han perdut un fill i ara tenen una nova i valenta oportunitat per esborrar el pitjor dels horrors. Però el caminar feixuc de la mare i el seu encorbament d’espatlles denoten una tristesa profunda i irreparable.

I així, asseguts en una terrassa, juguem a inventar vides, un punt tràgiques i rebuscades, per durant uns instants no pensar en la nostra, sense adonar-nos que algú, segur, està inventant una vida per a nosaltres .