El mur de l’agost

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

enmig de les calorades d’aquest estiu benvolent ens arriba un aniversari que caldria no ignorar, el de la construcció del mur de Berlín, l’agost de 1961. El professor Mira, col·laborar habitual de l’Avui ens ho recorda amb un article magnífic, com tot els que signa; a parer meu, és clar. Servidor tot just començava la primària, però alguna imatge me’n balla pel cap de la “televisión española”. Hom pensa que en 50 anys n’hauríem d’haver après no, tot plegats? Doncs no! Els murs continuen estant a l’ordre del dia, els jueus Déu n’hi do del que han aixecat a la Cisjordània i ells es “lamenten” cada dia davant d’un altre. Alan Parker en va fer una pel·lícula excel·lent a partir dels temes dels disc “The Wall” de Pink Floyd”. Què voleu? tot això té sentit per mi. El que ja no tinc tan clar és que el tingui per la majoria dels joves d’avui dia, instal·lats còmodament en la desmemòria col·lectiva. No voldria pensar que tampoc en té per alguns dels seus mestres i professors, seria dramàtic.

Considero que una celebració com aquesta no hauria de passar per alt d’un centre de secundària responsable. La “lliçó que toqui” del llibre de text s’hauria de poder esperar. Ens hi juguem molt com a societat, massa. La mania del dividir, de l’impedir, del posar frens a la llibertat… És clar que ja ens ve de lluny aquest costum: diria que l’emperador romà Adrià ja en va bastir un de prou llarguet a l’Anglaterra del segle II. A criteri vostre, com sempre.

El Punt AVUI+

Un mur a Berlín

19/08/11 02:00     – JOAN F. MIRA

Supose que el dia 13 d’agost del 1961, que era diumenge, el vaig dedicar a passejar per la ciutat de Düsseldorf, a descansar de la dura setmana de faena, a passejar per la vora del riu contemplant les amples aigües del pare Rin. Passava aquell estiu a Alemanya treballant en una empresa metal·lúrgica, una mica per practicar l’idioma, i una mica per fer aquella experiència proletària que un jove d’esquerra com jo considerava necessària. Dilluns de matí, a penes començada la faena, de sobte s’aturaren les màquines, va entrar el capatàs del meu taller, el Vorarbeiter, i començà a explicar amb grans crits i frases curtes que els russos estaven alçant un mur a Berlín. En aquella fàbrica la presència de treballadors estrangers era mínima, gairebé tots eren alemanys, van callar i van abaixar els ulls, el capatàs ordenà que continuàrem treballant, i la nau es va omplir del soroll eixordador de la maquinària. Jo m’ocupava de recalibrar barres d’acer que venien tortes i brutes del forn, i quan giraven grinyolant i xiulant es convertien en un perill mortal perquè de tant en tant alguna es torcia i en comptes de lliscar cap a dins de la màquina es posava a rodar com una aspa de molí. Durant la pausa de mig matí els companys comentaven excitats la terrible notícia.

El meu alemany, aleshores, era molt insegur encara (i amb els anys no ha progressat gaire), però vaig entendre clarament de què es tractava, i tot el pes i el valor de la notícia. Les cares de la classe obrera eren, això ho recorde perfectament, compungides i tristes: cap ni un no s’havia empassat l’explicació oficial del règim comunista, segons la qual el mur que construïen era una mesura defensiva contra l’imperialisme capitalista. Tenien clar quin era el sentit i l’objecte de la nova muralla que tallava cruelment en dos la capital dels alemanys, la gran ciutat i el país sencer. La pausa matinal, en aquella empresa siderúrgica de Düsseldorf, durava vint minuts i la fèiem al costat mateix de les màquines, no hi havia altre lloc. Els obrers de la meua secció, tots alemanys excepte un marroquí i jo mateix, obrien la caixeta d’alumini, en treien el sandvitx de pa negre amb mantega i cogombres, i s’ho engolien tot ràpidament, acompanyat de mig litre de cervesa. Habitualment parlaven poc, eren homes que ja havien viscut més del que haurien volgut viure, rarament reien. Havien fet la guerra, acabada a penes setze anys abans, i la major part havien conegut el terrible front rus, la retirada, les derrotes, la mort en massa i els camps de presoners.

Molts d’ells devien recordar també que pocs anys abans, el 1953, els obrers de Berlín s’havien rebel·lat contra el règim comunista i contra els seus protectors, i que la repressió havia sigut implacable i sagnant. I devien tindre també ben presents els fets de Budapest l’any 1956, la revolta, l’esclafament, els tancs disparant pel carrer, les execucions i les presons. Per ells, doncs, el govern d’Alemanya Oriental no era res, i simplement l’identificaven amb qui manava i decidia, que eren els russos. Els russos i la bomba, doncs, die Russen, die Bombe, eren matèria de pànic, com un perill amb nom però sense límits, l’amenaça, el terror: els russos per l’experiència de la guerra i la postguerra, la bomba atòmica perquè llavors tothom s’hi referia com a una realitat imminent. Del nazisme que havien conegut (i del qual molts d’ells, sense dubte, havien participat més o menys activament) no en parlaven mai, o no davant de mi, i supose que tampoc entre ells, que ja tenien prou faena a superar l’horror que havien causat, i també el que havien patit. Hitler era un nom impronunciable, inexistent. I aquell matí d’agost els russos construïen un mur enmig de Berlín. En realitat eren les tropes de la República Democràtica Alemanya, però tant se valia: per als meus companys de fàbrica, obrers endurits i clàssics, els constructors eren els russos, i en tot cas els comunistes.

S’alçava, doncs, un mur de filferro i de blocs de ciment travessant Berlín i dividint Alemanya amb una gran muralla. Un mur per a separar, que és la funció dels murs interiors de les ciutats, de les societats i dels països. Al règim comunista, a l’estat dels treballadors, al país que havia suprimit l’explotació i la injustícia social, la gent se li escapava a grapats cada dia: els afortunats ciutadans del socialisme fugien en massa cap al capitalisme opressor. Prop de tres milions de fugitius o emigrats, la perspectiva del despoblament i de la ruïna, el paradís dels treballadors que es podia quedar sense obrers. Això, doncs, la fugida en massa, era definit com l’agressió imperialista contra la qual calia aixecar aquell mur defensiu. La propaganda era tan barroera, que hauria fet riure si no fóra que emparava la tragèdia i la mort. Perquè amb el Mur va quedar del tot clar quina era la ratlla: la llibertat, la raó, la civilitat van quedar a un costat; la prepotència, la repressió, el tancament, la censura, van quedar a l’altre. I així va durar prop de trenta anys, fins que el 1989 saltà per l’aire el sistema quan la gent saltava el mur.

El 1961 jo era molt jove, els mesos d’estiu feia l’experiència de membre eventual de la classe obrera (vaig repetir l’any següent) i aprenia alemany per a poder llegir, entre altres coses, les obres filosòfiques de Marx. Volia fer la tesi de llicenciatura sobre “el concepte de l’home en les obres de joventut” del filòsof barbut, però el catedràtic corresponent, que a València era un frare dominicà implacable i violent, em va traure amb insults del despatx quan li ho vaig proposar. Quines coses. La construcció del mur, aquells dies, em va fer pensar una miqueta sobre la ideologia i la realitat. Passats vint-i-vuit anys, les imatges d’aquella nit d’alegria del 1989, de danses sobre el mur, d’ampolles de xampany, d’abraçades i de martells i picoles començant a demolir la paret funesta, no arribaren a fer-me oblidar un matí d’agost del 1961, quan un jove innocent, amb moltes lectures i experiència escassa, va aprendre una lliçó definitiva. I d’això fa ara mateix cinquanta anys, ha passat ja mig segle que val per a tota una època històrica, i mai no he pogut entendre que allò que jo vaig veure tan clarament llavors, molts amics i coneguts hagen trigat tant a veure-ho: la distància entre la veritat i la mentida, l’abisme entre la propaganda i els fets, entre la doctrina i l’horror, entre aquells règims socialistes que havíem d’admirar i la pura i crua realitat d’uns estats policials i assassins. La classe obrera, per cert, pintava molt poc en aquella trista història.