Això és Madrid (2)

A l’atenció del Director/a
Benvolguda/ volgut,
el diari El Punt d’Avui torna a fer-se ressò del deambular massiu de joves pel nostre país, tot fent temps per anar al sarau que els organitzat els bisbes espanyols a Madrid. L’opinió que recull el diari l’he trobat particularment interessant. Per què? Doncs perquè, simplement, transmet un missatge de normalitat, però, alhora, de preocupació fonamentada. Milers de joves s’han desplaçat pel nostre país sense fer cap mena de desgavell. En puc donar testimoni, dilluns dia 15 vaig tenir l’oportunitat de comprovar-ho a Poblet. Prop d’un miler de joves francesos, alemanys i australians van assistir “estoicament” a una cerimònia, llarga, de professió solemne d’un nou frare: l’Edwin. Van ser dues hores plenes de lectures, de símbols i de llargs silencis, com escau a la tradició cistercenca; van estar permanentment “connectats” al que s’hi feia. Vaig sortir-ne reconfortat i, alhora, preocupat, però.
Em preocupa trobar l’explicació del perquè, a casa nostra, la jerarquia eclesiàstica està tan i tan lluny de la realitat, perquè dóna missatges tan desconcertants, perquè ignora la realitat de molts joves i de moltes famílies. Per què tenen la mania de dir què està bé i que no. El resultat d’aquest comportament ja l’estan recollint des fa temps: el jovent de casa nostra cada cop se sent més i més lluny del discurs oficial. Més enllà de l’eufòria momentània que puguin experimentar els bisbes tot veient com omplen fins la bandera els diversos actes, farien bé d’interrogar-se sobres els perquès de la desafecció dels joves de casa nostra. Farien bé i, sobretot, caldria, vet-ho aquí.

La joventut i el missatge catòlic

16/08/11 02:00     –
Algunes de les principals ciutats del nostre país, com Barcelona, Girona i Tarragona, han acollit durant aquests últims dies desenes de milers de joves de tot el món de religió catòlica que viatgen cap a la Jornada Mundial de la Joventut, que se celebra aquesta setmana a Madrid. Han estat uns dies en què els carrers s’han omplert del garbuix plurilingüe i multicultural de joves i familiars que han participat en els diversos actes organitzats per a ells i s’han passejat pels carrers demostrant un comportament cívic disciplinat i exemplar.
Aquesta eclosió de catolicisme desacomplexat contrasta, com tothom sap, amb la realitat catalana. Segons les enquestes, menys de la meitat dels ciutadans d’aquest país es consideren catòlics, una circumstància que, també cal dir-ho, no és tant fruit d’un rebuig explícit de tipus religiós o ideològic com d’una progressiva i natural desconnexió per part de bona part de la població, especialment els joves, respecte d’una confessió que fa temps que ha perdut la capacitat –en alguns sectors, fins i tot la voluntat– d’adaptació als nous temps en matèries especialment relacionades amb la moral, la ciència i les relacions socials. Els catalans d’avui dia, però, no són tampoc majoritàriament bel·ligerants contra una institució que compta amb tradició secular a casa nostra, i l’Església catòlica a Catalunya és respectada en definitiva com una opció més d’espiritualitat. Els joves catòlics d’arreu del món que han passat per Catalunya han pogut conviure durant uns dies amb una societat plural i tolerant que després d’algunes experiències històriques dissortadament traumàtiques ha entès que la convivència es basa en el respecte i el diàleg.