Pares i fills

A l’atenció del Director/a,

educar els fills no és una tasca gens fàcil pels pares, segur que coincidireu amb mi.

No existeix una “fórmula”  per saber quan eduquem en la direcció adequada; només el sentit comú i la intuïció  ens fan prendre unes determinades decisions.

Les correctes? Qui ho sap. El que pot funcionar amb un fill, pot ser que no funcioni amb un altre.

Quants cops sentim “la culpa la tenen els pares” i jutgem sense saber què s’amaga darrere d’una determinada conducta d’una alumne.

En Josep Maria Terricabras, catedràtic de filosofia, exposa unes quantes idees per tal que hi reflexionem. Encara que l’article no és de rigorosa actualitat, les idees continuen ben vigents.

http://www.montessori-palau.net/index.php?id=1098&idioma=CA

Josep Mª Terricabras al Montessori-Palau

Consideracions prèvies:

En el tema educatiu quan parlem de pares, aquests no s’ho poden fer tot però l’escola tampoc. Si els pares no ho poden fer tot també hem de saber que no podem fer res sense els pares.

Alhora l’escola no transforma la societat sinó més aviat és la societat que transforma l’escola i aquesta en tot cas, influeix més a poc a poc a la societat.

Per aquestes dues consideracions hem de veure que l’educació té a veure amb una feina col•lectiva entre pares, escola i societat, en la que cadascú fa el seu paper però alhora tots anem a una.

Les coses més importants de la vida s’aprenen sense que ningú ens les ensenyi, però no pas sense que algú te les mostri. És així perquè aquestes coses no són tècnica, per exemple tenir gust per la lectura no es pot ensenyar en canvi sí ensenyem a llegir i escriure. D’alguna manera les virtuts no s’aprenen com una tècnica sinó per osmosi, per ambient o per contacte.

Malgrat això, cal tenir present que en educació no hi ha garanties i malgrat la fórmula pares bons, nens trempats hauria de ser així, no sempre ho és. Ens podem trobar amb pares fantàstics i fills que són impresentables.

El que és molt important és crear un ambient de màxima relació possible. Un problema actual és la poca quantitat de contactes naturals entre pares i fills. Engendrar fills és fàcil ara bé, educar-los no es pot llogar.

En la relació pares fills moltes vegades es confon el poder amb autoritat, Max Weber distingeix entre aquest dos conceptes. Si bé el poder és allò que s’adquireix i que cal saber protegir, quan parlem d’autoritat això no és així. L’autoritat te la donen els altres i per tant no cal protegir-la. Els pares són autoritat però alguns són poder i llavors hauran de protegir-se contra els fills.

En el procés educatiu l’objectiu primordial és aconseguir que aquella criatura que ha nascut indefensa vagi adquirint autonomia fins que sigui tan autònoma  que els pares puguin ser pares sense haver de fer de pares.

Triar no és assenyalar amb el dit sinó que és quelcom amb moltes consideracions prèvies. Per triar cal haver pensat un munt de coses abans, el preu que té, perquè em servirà, què tinc a casa, quina durabilitat…

Aquest procés educatius és el que es crea en la família i bàsicament l’escola només hi pot ajudar.

La família té un paper clau. Haurem de procurar que existeixi la família efectiva (no vull dir de sang, també podem adoptar nens…)  i així tindrem una família afectiva. Seria bo que els nostres fills sàpiguen que a casa seva és el lloc de l’amor incondicional. És el que et fa Déu pels teus fills. D’alguna manera aniria bé que notessin que els estimarem més enllà del que pugui passar perquè en qualsevol cas és l’únic que es té a la vida. Si tot això passa llavors és fàcil que els fills captin uns valors:

1.- Sentit de pertinença a un grup.

2.- Tothom necessita als altres. Aprenen dels altres allò que s’ha de fer i allò que no s’ha de fer. Ningú està sol ni ningú es pot fer a si mateix. No es pot treballar sol. No podran triomfar si només van a la seva però tampoc és bo que es deixin xuclar pel grup.

3.- La vida és xarxa. Tindràs opinió pròpia si t’hi ajuden.

4.- No tot és relativisme o dogmatisme. El relativisme a la vida (tot s’hi val, tant se val…) Cal que ens plantegem amb quines ulleres vaig per la vida. No podem acceptar que tot s’hi val. D’alguna manera avui dia es parla de la crisi de valors però això no és el que passa. Crisis de valors, no, el que ha passat és que hem anat del dogmatisme (franquisme) al dogmatisme (marxista). Això ens ha portat a la desorientació fugint del dogmatisme. Aquesta desorientació es base en que si una cosa no és absolutament segura, ja no és certa.

Caldrà recuperar la idea que les coses no són blanques o negres sinó que ens cal plantejar-nos les coses i decantar-se. D’alguna manera per tant, no al relativisme sinó mentalitat graduada amb capacitat pel matís.

Si volem que a casa no hi entri ni el dogmatisme ni el relativisme caldrà parlar i gestionar els acords i els desacords. Hem de saber conviure amb els desacords. Si això no ho fem no apareixeran. En la família és bo crear l’ambient per tal que els fills puguin plantejar coses. No ho han de dir tot però sí allò del que podem discrepar. Cal que vegin que la discrepància és legítima. D’alguna manera la llibertat d’expressió és això. Si només podem parlar d’allò que tots estem d’acord perquè hem de parlar si ja estem d’acord. Sentir les opinions dels qui no pensen com un mateix és necessari. Ara bé el tracte ha de ser respectuós i això no vol dir indiferència sinó que ens haurem d’implicar en allò que ens toqui. No podem passar pel costat de dos que es barallen i fer com si res. Això no és respecte això és indiferència.

Respecte del llatí vol dir tornar a mirar i després prendre posició.

I la responsabilitat com la podem conrear?  Si tens algun fill has d’encarregar les coses al fill més irresponsable. Si es vol educar hem d’estirar a la responsabilitat, a ser cada vegada més autònom. Això comporta un cert risc però és necessari i cal proposar i provocar exercicis que s’han de fer. Més del 70% de les famílies espanyoles no fan un mínim d’un àpat a casa. Acceptarem alguna vegada que ens hem equivocat? O voldrem dissimular per mantenir el poder. És bo parlar a casa dels diners, de com costa guanyar-los. La família ha d’estimular tots els camps de la vida no només enviar-los a una escola.

Què vol dir tenir raó en educació?

Doncs vol dir tenir raons. Cal ensenyar-los a verbalitzar les seves raons. Nosaltres hem d’exposar les nostres raons. Si hi ha coses de les quals no saps què opinar, cal tenir-ne d’opinió i cal parlar-ne i estar preparat per explicar-ho i argumentar-ho. Amb això vull dir que pot haver raons del pare i raons de la mare.

La família ha d’ajudar que els nens puguin obrir-se al món. De manera gradual cal no sobreprotegir els fills i permetre que acompanyant-los aquests es relacionin amb el món.

Si de l’escola i de la família es fabriquen espais que aportin il•lusió, crítica real… també farem fills il•lusionats, crítics…

Josep Maria Terricabras és catedràtic de filosofia y director de la Càtedra Ferrater de la Universitat de Girona. Becari de la Universitat de Münster (Alemanya), de St. John’s College (Cambridge) y de la Universitat de Berkeley (California). Ha centrat tots els seus treballs en temes de filosofia contemporània, concretament en filosofia del llenguatge, lògica, teoria del coneixement i l’ètica. Ha publicat entre d’altres Ludwing Wittgenstein: Kommentar Und Interpretation (1978), Ètica i llibertat (1983), Fer filosofia avui (1988), Introducción a la lógica borrosa (1995) i la comunicació (1996). Traductor al català de les obres de Wittgenstein, també ha adaptat el projecto Philosophy for Children (1987-1995) i ha dirigit l’actualització dels quatre volums del Diccionari de filosofia de J.Ferrer Mora (1994).