I si contexualitzéssim d’una vegada, per favor?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

d’ençà del dia 6 de maig van degotant, articles i opinions de tota mena relacionats amb els resultats de les proves externes de Cb. Unes proves dissenyades, pilotades i validades pel Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya.  Gairebé tots els “opinadors” porten les seves anàlisis i els seus argumentaris cap a una conclusió que personalment considero del tot errònia: “no anem bé”. Molts d’ells empren  l’estadística comparada per justificar la seva conclusió. Voleu comparar? Doncs fem-ho, va!

Sempre, quan els llegeixo penso el mateix: algú s’ha molestat a contextualitzar aquest resultats? Algú és conscient d’on venim, pel que fa al sistema educatiu, també? Sense anar a parar al meu “batxiller” al què només accedíem poc més del 15% dels joves, situem-ho més a aprop. Algú té present que l’ESO no es generalitza a l’Estat fins el curs 1990-1991 (vint anys!). No fou fins el curs 1980-1981 que sortiren les primeres cohorts d’alumnes que havien completat TOTS els programes renovats de la Llei Villar (EGB). De tot plegat, senyors i senyores, “fa quatre dies”.

El sr. John Elliott (historiador), en article esplèndid aparegut a La Vanguardia del 16 de febrer de 2010 escrivia aquestes paraules: …”avui la societat és ahistòrica, ergo manipulable”. Algú té present, quan analitza els resultats de les proves de Cb, que els països anglosaxons i els de tradició luterana van eradicar, pràcticament, l’analfabetisme a la fi dels segle XIX? On érem per aquí en aquell temps? Us ho dic?: enlloc! Per acabar-ho d’adobar, un general de mala memòria hi va reblar el clau durat més de quaranta anys. Cap país europeu, insisteixo, cap ni un, ha estat capaç de fer TANT en TAN poc temps. Algú s’imagina, per exemple, Alemanya i Dinamarca passant, en poc més de deu anys, d’escolaritzar el 0,8% d’alumnes nouvinguts (Quan el President Pujol deia allò de: Som sis milions!) a escolaritzar-ne el  13.5% ? Us dic què hauria passat?: doncs que s’haurien “encès”, vet-ho aquí. Aquí ho hem sabut fer amb prou dignitat i garantint uns nivells de cohesió envejables. I així, podria continuar amb altres dades, degudament “contextualitzades”.

Amb l’anàlisi i la interpretació de les diferències entre els resultats de l’Escola Pública i la privada concertada, per favor, siguem seriosos. Algú pot ser tan ingenu com per concloure la “concertada” ho fa millor? Hi ha molt mala intenció al darrera d’una conclusió com aquesta. Tots els mestres i professors saben la raó d’aquestes diferències, no els cal que els ho digui cap prova externa i, menys encara, cal, com diu, l’articulista una “anàlisi més precisa”. Res d’això.

Per tant, que els resultats han de millorar? Sens dubte! Ara, faríem bé de deixar de “castigar-nos com a societat”. Ens cal. Faríem bé de situar, analitzar, interpretar i valorar degudament les dades, aquestes de les proves de Cb també, per descomptat.

Acabo, amb un paràgraf que sí, que resulta fonamental: hi ha un factor que les ha d’embolcallar i sense el qual totes les millores són inútils. Hi ha d’haver estabilitat.No podem estar canviant les directrius escolars cada cert temps. El professorat i les famílies necessiten assossec No podem estar canviant les directrius escolars cada cert temps. La classe política d’aquest país faria bé de deixar-se de tirar el sistema educatiu pel cap, els uns altres. Hi ha tres sistemes fonamental en un estat de dret que requereixen molta “tranquil·litat”: l’educatiu, el sanitari i el judicial.

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/426631-millorar-el-resultat-de-les-escoles.html

Opinió

Millorar el resultat de les escoles

 

25/06/11 02:00 –

La prova de competències bàsiques que una mostra de 69.000 alumnes de sisè de primària de tot Catalunya van passar els dies 4 i 5 de maig reflecteix uns resultats decebedors. El diagnòstic global és que un de cada quatre alumnes no arriba als mínims exigits. És a dir, un 25%, una taxa que és lluny del 15% que hi ha de mitjana a Europa i del 10% que s’ha imposat la Unió com a horitzó. Una anàlisi més precisa revela les grans diferències que hi ha, que continua havent-hi, entre els centres públics, concertats i privats. Però també que hi ha una forta correlació entre els resultats escolars i el nivell socioeconòmic de les famílies. Les famílies amb més recursos tendeixen a portar els fills a les escoles concertades i a les privades, i aquí rau una part de l’explicació, no tota, dels resultats diferents.

Inversament, l’escola pública és l’escola de tothom. És l’escola que fa l’esforç més gran d’integració, tot i que també n’hi ha de concertada que hi participa. És molt rellevant recordar que quan l’arribada d’immigrants estava en auge, les autoritats es van plantejar de fer quotes en tots els centres, públics i concertats, per evitar la creació de reductes. Però més enllà d’aquest fet puntual, hi ha reformes que cal fer per superar els mals resultats: invertir –potser no més, però sí millor–, donar més autonomia als centres públics –no té res a veure amb privatitzar-los– i a les seves direccions, una implicació més gran de les famílies –sobretot de les que creuen que l’escola és un aparcament– i una aposta clara per incentivar l’excel·lència.

Totes aquestes reformes són necessàries, però hi ha un factor que les ha d’embolcallar i sense el qual totes les millores són inútils. Hi ha d’haver estabilitat. No podem estar canviant les directrius escolars cada cert temps. El professorat i les famílies necessiten assossec.  I paciència, perquè els efectes de les reformes, en educació, tarden quinze anys a manifestar-se.

Darrera actualització ( Dissabte, 25 de juny del 2011 02:00 )