Aquí hi ha l’enllaç del Teatro alla Scala: http://www.teatroallascala.org/it/stagioni/2007_2008/opera-e-balletto/01_tristano.html

Vinga, apa!

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

ÀNGEL GUIMERÀ (1845-1924) 

La biografia dels autors sol ser rellevant per entendre la seva producció artística, però en el cas de Guimerà és especialment significativa.

Va néixer a Santa Cruz de Tenerife, de pare canari i mare catalana. Els seus pares no es casaren religiosament fins que ell hagué nascut, de manera que fou inscrit com a fill de pares desconeguts. Això l’obsessionà fins als límits de falsejar la data del seu naixement. Va viure la primera infantesa a les Illes Canàries i va aprendre el català a partir dels vuit anys, quan la família es traslladà a Catalunya, per la qual cosa se sentia com un pervingut i es va mostrar sempre especialment sensible a les injustícies i al món dels marginats. Va patir un gran fracàs amorós a l’adolescència amb una noia del Vendrell que no el va correspondre. Això el marcà durant tota la vida, ja que sembla que no tornà a intentar cap més relació sentimental. Volcà tota la seva estimació en la mare i gestionà la frustració amb tota una idealització de la dona.

Començà la seva vida literària en castellà, però a partir de 1870 es féu conèixer en català pels seus articles periodístics i pel seu famós i premiat vessant de poeta als Jocs Florals. Però, de tota manera, el que el va consagrar va ser la faceta de dramaturg, i no sols a Catalunya, sinó a Espanya i a molts indrets d’Europa (pensem que el compositor Eugene d’Albert va fer una versió en alemany, molt popular encara avui, de Terra baixa: Tiefland).

D’altra banda, es va significar políticament com a catalanista i conservador convençut. El seu enorme i creixent prestigi el va fer figurar a la primera fila del moviment polític nacionalista. A finals del segle xix esdevingué un dels oradors i homes públics més notoris del país. Malgrat això, es mostrà sempre reaci a la reforma gramatical que dugué a terme l’Institut d’Estudis Catalans i era partidari de l’ortografia prefabriana. 

De la mateixa manera que en poesia optà pel romanticisme, quan va començar a escriure teatre –a partir dels 34 anys– s’adscrigué a aquesta estètica, malgrat que ja estava passada de moda als escenaris europeus. Les seves primeres obres són tragèdies romàntiques (1879-1890), per exemple, Mar i cel (1888) o Rei i monjo (1890). Hi recrea ambients passats, de vegades medievals, amb un aire de llegenda, amb personatges impactants i escriptura en versos decasíl·labs.

Però, des del primer moment, i pel fet d’haver arribat tan tard al gènere teatral, mostrà una inseguretat que l’incitava a la renovació, a la incorporació de noves formes, bo i prenent sempre com a base un punt de vista i uns arguments passionals. A partir de 1890 i fins a 1900, va cultivar el drama realista, en prosa, tot centrant-se en problemes de la història contemporània i deixant en un segon pla l’interès per la història passada. Aquesta és l’etapa de màxima plenitud de l’autor. Hi destaquen En Pólvora (1893) i la trilogia Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900).

En Pólvora tracta la qüestió anarquista, però des d’un punt de vista que no deixa de banda les concepcions romàntiques, amb tocs costumistes, ja que hi denuncia la violència i l’esclavitud del treball, però apel·la a solucions que predicaven la bondat, sense plantejar-se anàlisis més crítiques o rigoroses dels problemes historicosocials de la seva època.

D’altra banda, la trilogia està formada per obres que estan construïdes amb una tècnica similar. Després d’exposar un plantejament, cada una es condensa fins a arribar en el tercer acte a l’explosió dels conflictes acumulats. Els herois, caracteritzats molt hàbilment, encarnen en unes passions individuals tot un seguit de violències col·lectives, que després del tercer acte provoquen inexorablement la mort d’un dels personatges en pugna (dos a La filla del mar).

Els tres drames plantegen “un problema de possessió amorosa”, materialitzat en un triangle amorós, que arriba, progressivament, a una situació límit que provoca el desenllaç: possessió de la dona per un dels homes que la desitgen a Maria Rosa i a Terra baixa; possessió de l’home a La filla del mar. Aquest conflicte, a més, en porta d’altres. Així, a Terra baixa hi ha el de la possessió econòmica i, a La filla del mar, ultra el conflicte amorós, un de provocat per la discriminació econòmica i racial envers la protagonista, noia humil que tothom creu filla de “moros”.

Podem descobrir en aquestes obres un seguit de constants que sorgeixen de les vicissituds biogràfiques comentades més amunt:

1.     La seva qualitat de fill “natural” està relacionada amb el fet que alguns dels seus personatges principals tenen la taca d’haver nascut d’una manera que les convencions socials consideren irregular: la Marta de Terra baixa o l’Àgata de La filla del mar.

2.     La qualitat de pervingut no sols el portà a accentuar la seva catalanitat com a nacionalista militant, sinó que li creà un “complex de mestissatge” que resta ben explícit en la seva obra: amb tot de personatges desarrelats que busquen desesperadament la integració.

3.     El fracàs amorós a l’adolescència i la idealització de la figura de la dona es materialitza en el fet que els seus personatges més ben caracteritzats i de més intensitat dramàtica són els femenins.

Però hi ha altres aspectes, sense vinculació biogràfica, que marquen la seva producció teatral. Ens referim a la seva concepció del món. Guimerà parteix de la bondat natural de l’home i de l’efecte corruptor de la civilització. D’aquí que sigui difícil de trobar personatges intrínsecament malvats en el seu teatre, i que més aviat presenti personatges equivocats que mereixen més compassió que càstig. La muntanya és el lloc incontaminat on la humanitat, en contacte amb la natura, manté la seva bondat primitiva; la plana, amb les ciutats i els pobles, degrada moralment. Aquesta concepció es resumeix en dos símbols, que Terra baixa expressa clarament: la terra alta –la de Manelic– i la terra baixa –la de Sebastià. Es tracta dels mites de l’Arcàdia i de Babel.

Per últim, entre 1900 i 1911, Guimerà entrà en una etapa de vacil·lacions. Va assajar el drama burgès, tornà a la tragèdia romàntica i al drama realista, escriví un melodrama i diverses peces influïdes pel Modernisme. No estrenà cap obra entre 1911 i 1917, i a partir de llavors, fins a la mort, va presentar nous textos que ja no aporten cap novetat.

En definitiva, però, el que provoca que l’obra de Guimerà sigui encara vigent i sigui universal és el fet que planteja una reflexió sobre la condició humana, sobre les emocions i els sentiments inherents a la naturalesa humana, independentment del moment històric o del context geogràfic en què apareguin escenificats. Els temes són clàssics i traspassen fronteres: l’amor, la violència, el bé i el mal, les lluites econòmiques i de poder (la possessió), els conflictes entre els ideals i la pragmàtica, les tensions entre l’home i la dona.

Abans d’acabar, caldria destacar que Guimerà fa servir una gran quantitat de símbols que tenen una llarga tradició en moltes cultures, a Terra baixa trobem, per exemple: la llum, la sang, el fang, el llop-la cabra-el pastor, baix-alt, el ganivet o les monedes.

M’ACLAME A TU

M’aclame a tu, mare de terra sola.

Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m’agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma,

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum.

Sempre, a la nit, il·luminant, enterc,

un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,

seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l’amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,

seràs confí on l’aurora comença,

seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l’ocell i seràs la bandera,

l’himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l’emblema que puja.

Jo pujaré piamet els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels béns que em retornaves sempre.

MANOBRE

Ésser poeta: bastir

sempre en el buit, sense fi,

paraula a paraula una obra

que es perd endins de l’espai;

ser-ne tan sols un manobre

i no sentir-se mai pobre,

ni no desistir-ne mai.

És l’edifici tan alt

que mirar-lo fa vertigen;

qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral

d’impuls i de paciència:

contra el fugaç, persistència,

contra el caduc, resistència,

contra els somnis, evidència

de vertebrada existència.

Oh aventura total!

CANT D’ABELONE [IX]

…I què faré de mi

si ja no sé com expandir-me?

Com aniria més enllà d’on sóc?

I què m’espera que no sigui vent

efímer que passa?

Per això visc en desenfrè quiet

parlant del foc o de la pedara o dels núvols.

L’arbre de sang es ramifica, diuen,

a les entranyes, que aquest fruit és bo.

Per a quin fruit a mi van escollir-me,

que moro de sentir-me’l i no poder-lo dar?

Ah, no sé si mai més el silenci vespral moderarà els meus batecs

ni si mai més podré cabre en els jardins de la terra.

Cantaré sola allargant els braços.

Dormiré dreta amb els ulls oberts.

LES BOIES

Intentaré de dir la llum de la foscúria

de la mar encrespada a trenc de nit.

                                                            Escumes

fosforescent.

                        Les barques mal deixades,

prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,

vestit de nit, se les enduia platja amunt.

                                                                   La fressa

del vent i de les aigües es van fent

més poderosa cada cop: tanquen finestres

i portes. Sols a la taverna

dels oratges se senten

les màquines de joc; encara allí,

pots beure canya a glops petits.

                                                     Giràndoles d’estrelles

il·luminen el cel més negre que una gola

de llop.

               La serp del vent,

desenroscada, xiula pels carrers.

                                                        Dalt l’illa

llampeguejada gira el far.

                                             Els gavians

s’arreceren dins meu, els crits

de la nit negra i els udols,

en mi també.

                        Sé prou que la claror

germina dins la fosca.

                                       On és que som? Enlloc?

Fora de tot? Qui ve?

Si vols dormir tranquil pensa en les boies.

TAMBÉ

Jo també evoque Súnion, i Carles Riba em deixa

compartir la nostàlgia, una sal exaltada.

El teu cos em féu lliure, o tu em vares fer lliure.

Damunt els nostres cossos volaven els llençols,

volaven els coloms en el cel del crepuscle.

Oh Súnion! Jo t’evoque, evocant aquells dies.

Era la llibertat i era la plenitud,

i era tota la vida corrent dintre les venes.

Oh Súnion! He viscut. Incorporat a penes

sobre la teua llarga nuesa, en la terrassa,

vaig beure a glops la brisa. Fores feliç, mirant-me.

Recordem, de vegades, aquells dies enormes.

Darrere, la ciutat, el blau extens del mar.

Home ja simplement, elementalment home,

Sobre la teua fresca elementalitat.

Oh ciutat, oh ciutat dels dies humiliats,

De la rosa rompuda en la boca innocent!

Oh dies sense objecte i vida sense objecte,

hores amunt i avall alternativament,

el vi barat, l’amor barat, la boira extensa!

Damunt els nostres cossos volaven els llençols,

els llençols eixugats amb la brisa salada.

Un al costat de l’altre, i completament nus,

sobre els taullels d’aquesta terrassa –conilleres,

fils s’entendre la roba, les teules robellades–,

i per damunt nosaltres tot el cel, el crepuscle,

la gràcia dels coloms que sàviament volaven.

Parlàvem lentament, entre pauses llarguíssimes,

i creuava el crepuscle, com un peix, un fulgor,

i evocàvem cisternes, aljubs, mirant el cel,

i havíem recobrat l’adorable impudor

des d’on podíem veure tot l’esplendor de Súnion,

la plenitud volguda, la llibertat, la vida.

Se n’eixien els versos dels calaixos, corrien

del passadís, com l’aigua queien pels escalons.

Hòmens prudents i d’ordre s’aturaven, sorpresos.

Se’ls apagava el puro i no tenien foc.

Un crit de ¡gol! Omplia tot el cel del diumenge.

CAP A LES DEUS

Sigues fidel

a les petites coses;

no t’és donat volar

sobre el callat abisme.

Pel fràgil pont suspès

del cant humil assaja

l’incert, boirós camí

d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,

un raig de sol efímer,

són ara talismans

que tot ho transfiguren.

Les portes del ponent

de bat a bat se t’obren;

per elles, riu amunt,

cap a les deus penetres.

Indesxifrables són

els signes que il·luminen;

el cant humil, però,

sovint els interpreta.