oct 22 2008
Estellés torna a la llibertat
TAMBÉ
Jo també evoque Súnion, i Carles Riba em deixa
compartir la nostàlgia, una sal exaltada.
El teu cos em féu lliure, o tu em vares fer lliure.
Damunt els nostres cossos volaven els llençols,
volaven els coloms en el cel del crepuscle.
Oh Súnion! Jo t’evoque, evocant aquells dies.
Era la llibertat i era la plenitud,
i era tota la vida corrent dintre les venes.
Oh Súnion! He viscut. Incorporat a penes
sobre la teua llarga nuesa, en la terrassa,
vaig beure a glops la brisa. Fores feliç, mirant-me.
Recordem, de vegades, aquells dies enormes.
Darrere, la ciutat, el blau extens del mar.
Home ja simplement, elementalment home,
Sobre la teua fresca elementalitat.
Oh ciutat, oh ciutat dels dies humiliats,
De la rosa rompuda en la boca innocent!
Oh dies sense objecte i vida sense objecte,
hores amunt i avall alternativament,
el vi barat, l’amor barat, la boira extensa!
Damunt els nostres cossos volaven els llençols,
els llençols eixugats amb la brisa salada.
Un al costat de l’altre, i completament nus,
sobre els taullels d’aquesta terrassa –conilleres,
fils s’entendre la roba, les teules robellades–,
i per damunt nosaltres tot el cel, el crepuscle,
la gràcia dels coloms que sàviament volaven.
Parlàvem lentament, entre pauses llarguíssimes,
i creuava el crepuscle, com un peix, un fulgor,
i evocàvem cisternes, aljubs, mirant el cel,
i havíem recobrat l’adorable impudor
des d’on podíem veure tot l’esplendor de Súnion,
la plenitud volguda, la llibertat, la vida.
Se n’eixien els versos dels calaixos, corrien
del passadís, com l’aigua queien pels escalons.
Hòmens prudents i d’ordre s’aturaven, sorpresos.
Se’ls apagava el puro i no tenien foc.
Un crit de ¡gol! Omplia tot el cel del diumenge.