Tenim tendència a catalogar o etiquetar les persones, els nostres alumnes no en són una excepció, i sovint fem valoracions de situacions i de futur per a ells en funció de l’entorn: “què en podem esperar!”; però si mirem el nostre entorn veiem que la categoria moral de les persones i el seu nivell de competència social o professional no va necessàriament relacionat amb la seva extracció social, el seu entorn, el seu nivell econòmic o el seu poder adquisitiu.

He titulat aquesta aportació dient “Treballant ningú s’ha fet ric” perquè és una dita que suposo coneixereu, i que de sempre, en català i en castellà l’he sentida en el meu entorn, i si observem són moltes les vegades que davant d’aquestes situacions d’enriquiment arrufem el nas, perquè no ens quadren els números.

I aquesta notícia m’hi ha fet pensar, com totes les dites que fan referència a la saviesa popular no té una base científica i no sempre és encertada, però de forma general diríem que va per bon camí. La condició moral de les persones i el seu nivell de competència (en tots els àmbits) no tenen una relació directa. La persona “educada”, “instruïda” no és condició indispensable ni garantia d’un bon nivell moral.

Hi ha aquella altra dita que diu: “pobres, però honrats”, algú amb mala intenció hi afegeix sovint: “perquè no han tingut ocasió” i està clar la condició moral positiva és mantenir l’honradesa malgrat l’ocasió.

La notícia n’és un bon exemple, les competències de coneixement i professionals d’aquesta persona s’han demostrat extraordinàries, i la seva competència en les relacions socials també; durant una colla d’anys ha mantingut una estafa continuada a moltes persones i institucions amb nivells competencials alts; l’han cregut i “s’han deixat estafar” fins al punt que ha estat un dels detonants d’aquesta crisi que estem patint.

Però quina és la condició moral d’aquest individu? No ha tingut cap consideració per les persones que l’envoltaven ni pel conjunt de la societat, ell només buscava el seu enriquiment personal sense considerar el mal que podia fer; fins sembla que el fet que s’hagi descobert la seva estafa el satisfaci perquè demostra la seva capacitat.

Segur que cada un de nosaltres podríem trobar més d’un d’aquests exemples on es pot veure que el nivell competencial no és garantia d’una actitud moral positiva davant els altres i davant d’un mateix, i està clar que una persona de les que qualificaríem de “baixa condició moral” si té un nivell competencial a nivell professional i social alts, és més perillosa , perquè té mes capacitat per fer mal, ens costa més de descobrir les seves intencions.

I aquests valors no els podem atribuir a un fet innat, les competències socials i els valors els podem adquirir, i mai és tard per intentar i aconseguir aquesta millora personal. Aquesta qüestió, entenc que és molt important de manera especial en la comunitat educativa i ens afecta a cada un dels membres que en formem part; aquesta competència i millora en el nostre nivell moral ens pot capacitar per portar a terme la nostra feina amb més garanties d’èxit; i encara m’atreviria a dir que si en la nostra feina podem contribuir a aquest enriquiment moral de les persones que ens envolten, amb els nostres alumnes, amb l’acció directa i amb la nostra manera de fer, haurem fet la millor feina possible, haurem contribuït de la millor manera al seu èxit personal.

L’altre dia una companya em va fer esment d’una notícia que sortia al diari Avui (dimecres 18 de març), es tractava d’una entrevista a una noia “Núria” que ha escrit la seva biografia en un llibre titulat “Nacida inocente” i em plantejava si considerava el seu interès per tractar-ho en sessions de tutoria o mediació; la meva resposta va ser que considerava un tema d’interès, però que em semblava que seria convenient tractar-ho de manera col·lectiva per veure l’oportunitat i la manera d’enfocar-ho. Us convido a llegir aquesta entrevista i que opineu sobre el seu contingut, els valors, els fracassos, els patiments, la violència que es pot entreveure o en la seva manifestació més punyent.

Com tast del contingut de l’entrevista us diré que es tracta d’una noia de 27 anys que es queda òrfena de pares per violència domèstica quan tenia just un any.

Ens diu que una cosa és aspecte extern, la bona cara i l’altra és els seus sentiments; el fet d’haver-se criat entre maltractaments l’ha convertit en una persona amb por a expressar-se i s’ha sentit destrossada i enfonsada. Por a les represàlies i al que diran.

Ens parla de la seva activitat al sector del porno i que si ho fa és perquè no ha tingut una altra opció, i s’ha sentit discriminada i tractada de porca i puta quan ella ens diu que ho fa a nivell professional perquè no l’hi han deixat una altra sortida. També ens diu que que va començar a treballar als 16 anys i va haver d’abandonar els estudis per sobreviure.

Si com dius ho fas a contracor, perquè no ho deixes? Tens qualitat i podries tenir feina al mon de l’espectacle; m’agrada interpretar, ens diu, i si pogués sortir del porno i dedicar-me al cine professional ho faria ara mateix, si aconseguís una altra feina que em permetés viure dignament no continuaria ni un minut més.

Quants interrogants ens obre l’entrevista amb aquesta persona!

Com afecten als nostres nois i noies les experiències viscudes en la infantesa?. Com els marca l’actitud i les accions dels grans? Aquest és un cas extrem, però no deu ser l’únic i amb les seves variables quants casos ens trobem que han de patir la violència entre els grans, la falta més elemental de respecte pels seus drets, la violència respecte d’ells mateixos, l’abandó dins i fora de la família, i l’abandó institucional en tots els seus graons per la manca d’atenció o percepció de les dificultats que els toca viure a aquests infants i que han de percudir inevitablement en la configuració del seu caràcter, del seu desenvolupament com persones i de la seva capacitat per conduir una vida feliç, a la que tenen dret sense excepció.

Què i podem fer? Ens podem inhibir? Com podem actuar des de l’àmbit educatiu per alleugerir aquests sofriments i donar un punt d’esperança? Com ensenyants tenim dret a dir que la nostra feina es limita a la transmissió de coneixements?

Per aquesta notícia hi podem passar indiferents, passen tantes coses cada dia! Aquesta no és la única! … Podem trobar que amb tot el greu que és el fet, els mitjans l’estan magnificant.

Podem intentar tancar els ulls i cap cot no mirar ni escoltar, perquè som sensibles i ens fereix, però passa cada dia i no hi podem fer més. Quina canalla deu ser, quin ambient hi deu haver en el seu entorn i a l’escola…

Podem valorar que és un fet accidental i desgraciat, que no es dona cada dia. I en qualsevol cas… quins valors han transmès els pares a aquests nois?

Jo, en la meva funció d’ensenyant a qui la societat demana (amb totes les limitacions que tenim) que incidim en l’educació d’aquests nois i noies contribuint a la seva superació en valors morals i habilitats socials, em faig uns altres requeriments: independentment de l’ambient extern que pot influir molt negativament, però que no podem avaluar, perquè el desconeixem, em pregunto: en l’entorn escolar estem garantint els seus drets com menors, vetllem de manera suficient perquè no pateixin la vulneració d’aquests drets per part de ningú? Els estem educant per una convivència pacífica i respectuosa dels uns amb els altres?

No em vull culpabilitzar ni vull que ningú se senti culpable, però independentment dels diferents criteris sobre la nostra funció com docents crec que hauríem de tenir clar la demanda que ens fa la societat, i en qualsevol cas: entenent que l’infant no és el culpable ni el podem culpabilitzar per l’entorn que li ha tocat de viure sinó que n’és la víctima, jo em sento moralment obligat a contribuir a l’educació d’aquests nois i noies que passen per les nostres mans, i satisfet si amb la meva aportació els puc ajudar a la millora de les seves habilitats socials i a ser unes persones moralment íntegres. Crec que tot el que puguem fer en aquest camp és positiu, contribuirà a la seva felicitat, a la nostra, i a sortir-se’n millor a la vida.

Voldria afegir un comentari: és lamentable la morbosa divulgació dels fets i poc respectuosa amb tots els afectats i el seu entorn social; costa molt poc posar etiquetes, sovint ho fem de manera inconscient, “sense voler fer cap mal” però com en aquest cas aquestes etiquetes poden estigmatitzar i dificultar la normalització i la resolució del conflicte, a més de furgar en la sed de venjança més que en la conveniència d’actuar amb justícia reparadora.

Sovint interpretem i posem davant dels seus drets la nostra visió, la nostra “autoritat”, els nostres interessos. Ells s’han d’adequar a les circumstàncies. Quan hi ha alguna disfunció entre persones grans i infants tendim a esgrimir el principi d’autoritat sense considerar la influència de les nostres accions en les reaccions dels adolescents, als que per lògica i definició de l’edat els costa més modular les seves respostes. I sovint l’apliquem o prenem part sense considerar tots els elements de judici ni els sentiments contradictoris i negatius que es poden generar en els menors. I tenir-los poc en compte.

Als joves els intentem transmetre habilitats socials i valors morals, aspecte que seria desitjable que es pogués fer en l’àmbit de la família, però d’entrada crec que hauríem de convenir que ells no en tenen cap culpa de les circumstàncies que els toca viure i patir. No els podem fer pagar a ells les incapacitats o les circumstàncies adverses dels grans. A nosaltres els ensenyants la societat, i l’administració ens demanen que participem en aquesta educació en valors i habilitats socials, i considero que forma part del nostre compromís com ensenyants i que ens n’hauríem de sentir orgullosos de poder contribuir de manera positiva a l’educació dels nois i noies, encara que només fos per l’egoisme que: si aconseguim que moral i socialment assoleixin una maduresa, la societat en la que convivim serà una mica millor.

La vida dels infants i joves en aquesta societat, de la que tots en formem part, és cada dia més complexa i adversa per aconseguir el bon fi d’una vida en harmonia i feliç. Cada dia és fa més difícil que puguin viure la seva infantesa o adolescència. Els grans tenim la responsabilitat de contribuir-hi, i una bona manera és oferint-los totes les oportunitats possibles per reprendre, per refer, per rectificar, per millorar malgrat els errors.

Per fer la represa del bloc després de l’estiu i en l’inici d’un nou curs escolar voldria fer una reflexió sobre els drets dels infants en l’aspecte més ampli de l’edat que compren la declaració universal. No pretenc fer una anàlisi des de el punt de vista legislatiu ni de l’articulat de la declaració. Només voldria fer esment d’un aspecte concret. Tinc la impressió que en la manera d’actuar per part de l’administració i molts professionals que intervenim en l’educació, la formació i la protecció dels infants s’actua per part dels "grans"com si es tractés d’un objecte, d’un expedient insensible a les actuacions i decisions que es  prenen en el seu nom (en benefici d’ells), això sí sense tenir en compte el seu parer, els seus sentiments, les seves sensibilitats. Ells han de fer el que decideixen els grans que són els que saben què els convé.

 Quan parlem de normes els les donem fetes, sense tenir en compte el seu parer, les seves opinions, sense donar-los la possibilitat de participar en la seva organització. Quan es tracta d’organitzar el seu horari extraescolar sovint també els el donem fet, quan hi ha problemes en l’àmbit familiar ells resten al marge i només els queda que patir-ne les conseqüències. Com si en la presa de decisió sobre l’organització familiar o sobre els acords que es prenen en una separació ells no hi tinguessin res a dir.

Crec que mentre no ens mirem els infants com un subjecte actiu en la presa de decisions sobre tot el que els afecta de forma directa o indirecta no aprendrem a tractar i respectar els drets dels nostres infants. Darrera de cada infant hi ha una història que hauríem d’acostumar-nos respectar sense etiquetar. Aquest aspecte d’etiquetar a les persones prejutjant és una qüestió que la tenim molt arrelada, i dificulta molt la tasca que podem portar a terme per contribuir al seu creixement en els aspectes educatius i de la seva formació. Ens cal recordar cada dia que cada un dels nois i noies de les nostres classes tenen una identitat, una manera de ser i de fer de la que sovint,especialment quan distorsionen el que entenem per "normalitat", no en són responsables sinó víctimes. 

Quan nosaltres érem nens i nenes, i mes tard nois i noies alguns teníem la sort d’anar a escola, altres no, però hi havia moments del dia que ens trobàvem plegats per jugar, era una estona per nosaltres, per avorrir-nos si calia, però que despertava la nostra imaginació per trobar la manera de passar-ho bé tots plegats. Hi havia moments de discussió, alguna baralla, molts moments de joc on tothom volia guanyar, però al final això no era massa important, acabàvem rient tots plegats.

És cert que sempre es donava algun cas que ens rèiem d’un o altre, algunes vegades dient-li que era poruc, potser es donava algun cas d’assetjament o mal tracte que en diríem ara, però sovint les coses s’aclarien entre tots plegats i la relació surava. Uns dies uns, uns dies els altres sortien en defensa del més perjudicat. No érem més bons, segurament mes salvatges que ara, però convivíem, teníem els nostres espai de relació fora dels espais reglats i apreníem a relacionar-nos i resoldre les nostres diferències. Crec que la nostra relació era més activa, plural i diversa. Això sí, la majoria no teníem que patir activitats extraescolars, bàsicament perquè no se’n feien i a més a casa no ens les podien pagar; alguns tenien la sort o la desgracia d’anar a repàs.

I aquí volia anar!

Amb tota la bona fe i una mica massa per la nostra conveniència o “exigències del treball” els nostres nois i noies d’avui des de ben petits tenen la vida organitzada de manera que no els queda temps per jugar amb els companys i companyes del seu entorn, fora de casa. La feina dels pares, la seguretat dels nens, la voluntat de completar el seu aprenentatge, etc. fa que aquests nens i nenes no tinguin espais de convivència naturals i no disposin de temps per avorrir-se col·lectivament, obligant-se a imaginar-se la manera de distreure’s, de passar-s’ho bé en grup amb jocs construïts per ells mateixos.

Aquests espais de temps i de relació crec que són necessaris, més que necessaris imprescindibles per desenvolupar la capacitat de relacionar-se i adquirir habilitats socials, però estem tan atrafegats! Tenim tantes pors! Els volem tan preparats! Que sovint els tenim segrestats.

Crec que seria bo recuperar aquells espais de carrer que permetien aquesta activitat constructiva i de desenvolupament amb el joc lliure dels nostres nois i noies. Altrament els que avui es diria despectivament nois de carrer com érem nosaltres crec que no hem sortit tan malament.

En això també hi tenen alguna cosa a dir les institucions públiques i els urbanistes, perquè caldria canviar les tornes del disseny i fer un urbanisme més amable i acollidor pels nostres infants, tenim massa ciment i pocs espais on els nostres infants puguin desenvolupar la seva imaginació. En alguns moments fins és interessant córrer algun risc, que també ensenya. Nosaltres els corríem i més d’una vegada tornàvem a casa amb algun estrip o un nyanyo al cap, però no passava d’aquí. Ho provem!

El treball portat a terme pel servei de mediació al nostre centre aquest any m’ha donat a pensar.  Hem atès una vintena de casos amb complexitat diversa i, si bé és cert que amb les diferents programes d’actuació  que estem portat a terme al centre els dos últims anys la conflictivitat a baixat de nivell, m’ha obert un interrogant que la meva intuïció em feia ensumar, a final d’any s’han destapat alguns casos que ens han fet adonar que es donen situacions amagades o larvades que provoquen un patiment continuat en algunes persones i: això especialment greu quan afecta a nois i noies que en molts casos no és la primera vegada que s’hi troben; quan furgues veus que a primària ja havien patit algun episodi d’assetjament o de violència.

 Tot plegat m’ha fet pensar que cal treballar per desenvolupar estratègies que ens permetin detectar les situacions d’assetjament, cal una activitat tutorial centrada en el respecte entre les persones i la complicitat del conjunt del professorat i de manera especial de tot l’equip de persones que configuren l’equip de mediadors. No ens podem permetre que hi hagi persones que pateixin les bromes, els insults, el menyspreu, l’assetjament o la violència per part d’altres persones  i en especial  els nostres alumnes.

Crec que una part fonamental de l’educació  que pretenem porta a terme  amb els nois i noies dels nostres centres educatius passa  per progressar en la cultura de la pau i la mediació. afegeixo alguna fotografia o dibuix il·lustratius que he trobat sobre el tema.

també us volia afegir un parell de vídeos per visionar. 

el plumier

petita història

La veritat és que donant per bona i imprescindible aquesta premissa no em veuria en cor d’acceptar una mediació per arribar acords entre polítics, o entre polítics i ciutadania (salvant excepcions), perquè: posem per exemple la qüestió de la sequera que tenim sobre la taula.

Només hi se endevinar posicionaments per defensar els propis interessos materials, de poder, de propietat(¿?), d’estratègia política, de falsa moral, territorials, etc.

Però, no he sabut veure que es plantegi el problema en la seva dimensió, considerant les necessitats reals, amb perspectiva de futur, incorporant tots els agents implicats, etc.

  Estem tots disposats a dialogar sobre el problema? Procurem posar-nos d’acord sobre l’abast del problema? Avaluem la situació de cada una de les parts afectades? Fem entre tots propostes de solució al problema i les avaluem conjuntament per veure les possible, les més interessants i les complementàries? Intentem entendre les raons del posicionament dels altres? Estem disposats a cedir en les nostres posicions en benefici d’acords vàlids per a tots i que ajudin a resoldre el problema que ens distancia en les nostres percepcions i posicions?

Podria seguir posant qüestions, però no fa al cas, perquè el que pretenc amb aquesta aportació és opinar sobre la necessitat de reflexionar tots plegats sobre les nostres habilitats convivencials i la necessitat de desenvolupar-les a nivell individual i col·lectiu. I no descuidar el nostre desenvolupament moral a fi de tenir una actitud assertiva que contribueixi a una millor convivència entre tots els ciutadans.

Està clar que aquests valors i nivell moral, aquesta capacitat de diàleg, d’assertivitat i de voluntat d’arribar a acords, haurien de ser exigibles a les persones que es proposen per representar-nos, als polítics.

La realitat és tota una altra i això fa que comunament es parli d’uns i altres, dels polítics i dels ciutadans, com si tots no en fóssim de ciutadans amb els mateixos drets, deures, problemes i dificultats. Però potser no, potser és veritat que alguns si que son els altres, els que tenen privilegis o se’ls prenen, i els uns (la majoria de ciutadans) som els que de manera soferta ens toca veure l’espectacle i pagar. No és estrany que cada dia més ciutadans se sentin exclosos i allunyats de les decisions que prenen “els polítics”.

Cal confiar que noves generacions creixin educades en la cultura de la pau i incorporin aquests valors com a propis i els reflecteixin en la seva acció col·lectiva a la comunitat.

En el temps que porto participant en un programa de mediació escolar m’he trobat en situacions diverses, però fins ara quasi sempre en mediacions induïdes, aquelles en que per un o altre conducte (uns companys, el tutor, un professor, la direcció, el conserge) t’arriba un conflicte normalment entre alumnes, i el que fas és anar a parlar amb les persones inicialment implicades per demanar-los que ha passat i oferir-los la possibilitat de resoldre les diferències per la via de la mediació, una solució dialogada i pactada entre ells amb la col·laboració dels mediadors, que en estricta confidencialitat procuraran que puguin valorar les diferències i trobar, si és possible, una sortida dialogada i equitativa que ajudi a restablir la convivència i reparar danys de manera equànime, en la mesura que s’hagin produït. 

Deixant clar, sempre que aquesta via no eximeix el respecte pel reglament de règim intern, si bé en la mesura que posin la voluntat en superar i reparar la situació, lògicament es considerarà guanyada la part reparadora i educativa que comporta l’aplicació del reglament.

Però, tot no és sempre tan senzill, és freqüent trobar nois i noies que el seu nivell de competència social, dels valors i del nivell moral no es corresponen amb el nivell que seria desitjable, i això complica les relacions de convivència.

Una cosa és constatable, aquestes mancances també es donen entre els adults i a tots els nivells, el que passa és que sovint (amb una actitud d’educació formal) queden més disfressats, i a més donem per fet que és normal prescindir, ignorar, rebutjar la relació amb una persona que ens incomoda. I no fem cap pas per aclarir-ho, simplement ho ignorem.

D’ací a considerar que una diferència amb un altre es pot resoldre amb amenaces o per la força (sobretot quan hom se sent més fort) no hi ha massa distància, especialment entre adolescents que tenen unes competències socials manifestament millorables.

Doncs bé, amb tristesa he d’acceptar que m’he trobat en un cas que un noi no ha volgut establir el diàleg per la via de la mediació per resoldre un conflicte amb una altre company, prefereix aïllar-se, i resoldre el conflicte, si es dona el cas, pel seu compte i amb els seus mètodes.

Un altre cas és el d’un altre noi que considera que té raó i si l’altra persona (en aquest cas un professor) se sent ofès, com ell considera que no ha fet res per molestar-lo i se sent injustament castigat, no vol fer el pas per aclarir la situació i demanar disculpes en allò que l’altra persona es pugui sentir ofesa. Diu que primer li han d’aclarir perquè l’han castigat, que qui es mereix les disculpes és ell.

No entraré a valorar si pot tenir una part de raó, que sovint els professors la volem tota per nosaltres, però hi ha casos com aquest que és difícil restablir el diàleg per l’entestament en no acceptar la possibilitat d’entendre les raons de l’altre.

La constatació és clara, tenim molta feina a fer en la millora de les competències i habilitats socials a la comunitat educativa.

Tenim una alumna que s’ha demostrat que volia créixer, però li costava surar, tenia tant coto fluix al seu tombant que tenia dificultats per prendre decisions i mirar de resoldre els conflictes personalment.

Després d’un procés d’incorporació al centre que li havia comportat dificultats de relació amb algunes persones, finalment s’ha adonat que si vol superar les dificultats cal afrontar-les, cal aclarir el què i el perquè de qualsevol situació buscant el diàleg amb aquelles persones amb qui ha tingut alguna dificultat i resoldre mals entesos si n’hi ha.

No li ha estat fàcil decidir-se perquè el seu entorn no acompanyava, però finalment ha entès que ha de prendre les seves pròpies decisions i ha decidit venir i demanar mediació per tractar de resoldre les diferències que sembla que te amb una altra persona, ha decidit que no vol passar-s’ho malament, ni que l’altra persona s’ho passi malament per causa seva.

És extraordinari, no ho trobeu!

Estic segur que la mediació serà planera, els ajudarà a superar diferències, i sobretot els farà créixer com persones de manera extraordinària.

Sovint sembla que d’aquesta tasca que fem per millorar la convivència entre tots els membres de la nostra comunitat educativa bona part se’n vagi riu avall, però quan et trobes casos com aquest que us he fet participar amb aquest escrit t’adones que val la pena.