Molts ja hem parlaveu a classe d’ell i per fi l’he buscat. I us he penjat l’entrevista que va sortir a “La vanguardia”

Tocant un vals de Chopin…

Mostrant velocitat i perfecció..

Núria Escur-BARCELONA
Michael Andreas Haeringer té vuit anys. Va néixer a Barcelona, però és d’origen alemany. Descendeix de dos músics llegendaris del segle XIX: el pianista i compositor hongarès Franz Liszt i la pianista alemanya Sofia Menter. Si algú consulta el seu arbre genealògic trobarà també a Coelestine Popper, familiar del violoncel.lista. Ningú va preparar a Michael per ser un virtuós, ningú esperava d’ell que ho fos, els seus pares no saben tocar cap instrument, ni tan sols tenen oïda musical i la seva mare mai se li va ocórrer, mentre estava embarassada, posar música clàssica de fons.

I tanmateix, avui, Michael Andreas Haeringer és un virtuós del piano, un nen amb talent reconegut per molts professionals, que ja ha rebut premis i èxits. Pot heretar el talent? Té la genètica alguna cosa a veure o només cristal.litza amb esforç?

La mare de Michael vivia a Singapur quan es va traslladar amb el seu marit, directiu d’un banc, a Barcelona. “A partir de l’any i mig el nen va començar a tarar, a cantar, sense parar. Un dia, a la piscina, als quatre anys, va començar a dir-me ‘vull tocar el piano, vull tocar el piano’. Primer m’ho vaig prendre de broma “, explica la seva mare, però davant la insistència el va portar a l’Escola Luthier d’Arts Musicals, veterana a Barcelona, i va ser allà on van contrastar les seves habilitats. Al cap de poc temps, una de les professores va dir als pares que no podia continuar donant classes al seu fill. Anava a un ritme que aconsellava buscar una altra solució i els va presentar a la seva actual mestre, el pianista rus Gennady Dzyubenko. “Sóc de Moscou, on hi ha una bona escola pianística, i és la primera vegada en la meva vida que tinc un alumne com Michael. Fins on pot arribar? Molt lluny, el seu progrés és molt ràpid. Però mai se sap, de moment és un nen normal que vol jugar “, explica Dzyubenko. Pel que fa al talent es mostra meridià: “clar que es pot heretar. Un exemple és el gran pianista Glenn Gould, descendent d’Edvard Grieg “.

“Molts especialistes ens han dit que és possible que el talent estigui en la història genètica de cada un. Primer érem una mica escèptics. Ara crec que sí perquè no puc entendre-ho d’una altra manera. Alguna cosa li haurà arribat de Liszt, de Menter … “, reflexiona aquesta mare que destina les tardes a la supervisió dels seus assajos.

Hana Nathalie Bergmann va dedicar anys de la seva vida a l’esport d’alta competició. “Mai havia pensat en això fins avui. Però suposo que estar acostumada als rígids tornejos m’ha ajudat a educar al meu fill a la disciplina i l’esforç “. Michael ha guanyat ja cinc concursos.

Es lleva a les 6.45 del matí, va a l’escola alemanya, al migdia menja a casa ia les 15.30 comença a tocar. Es tanca amb el seu plat de fruita en la seva saleta - el sostre del piano ple de peluixos-i aquí repeteix les seves melodies. A les 18.30 deures, sopar ia les 20, tornada al piano fins a les 21.30. “No tem que estigui condemnant el seu fill a un ritme extrem, a una vida diferent a la de la resta de nens?”, Li preguntem. “És que no podem arrencar-lo d’allà. Si li trec el piano, plora sense consol. Si li dic ‘prou!, No toques més’, s’entristeix. És un càstig per a ell. Què faré? “

- El teu compositor preferit?

- Chopin

- ¿I després?

- Beethoven

- ¿I després?

- Haydn

- ¿I després?

- Bé, després jo, de major vull ser pianista …

Tampoc en la terminologia d’aquests casos excepcionals es posen d’acord. No és el mateix un virtuós que un superdotat.

“Per a nosaltres el concepte correcte és un nen amb talento.Michael no s’aïlla. Quan acaba els assajos va amb els seus amics a jugar a Gormitis. Ara mateix està desplegant sobre la catifa les peces dels seus Playmobils del vaixell pirata i la torre medieval. “

Cursa tercer de primària sense problemes i ha començat a interessar-se per biografies de músics que busca en l’enciclopèdia. No sempre és així en la història dels que han arribat molt lluny i ja és sabut que Einstein va ser pèssim estudiant. “Abans estic nerviós. Començo a tocar i estic tranquil “. Així ho va fer al Convent de Sant Agustí, a Sant Gaietà, a Camprodon, on al mig minut ja li aplaudien.

Ens regala un simulacre. Saluda al públic imaginari amb una gran reverència. Una cosa que, ahir a la tarda, va tornar a repetir davant diversos centenars d’oients, a l’auditori de l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN). Quan es senti davant el piano - porta sempre un tamboret amb pedals, li falten dos anys per arribar de forma natural-es transforma.

Als seus pares els han advertit: potser hagin de traslladar-se per ampliar la seva formació “a Alemanya, EE. UU., Altres ens diuen Madrid “. Però el pare no vol ni sentir parlar d’anar-se’n de Barcelona: “He viscut a Nova York, Londres, Singapur … i res com aquesta ciutat”. Per George Michael Haeringer “el 70% de l’èxit del nen és la seva mare, la seva constància”. Els dos li demanen un piano de cua. “No, no, amb tres a casa ja n’hi ha prou!”. Haurà de consultar a Michael que, a la seva edat, ja crea les seves composicions. La primera, Comiat, la va fer amb sis anys.

La seva primera composició! COMIAT!

Berta Serra, professora de piano, també pertany a una família de virtuosos. Neboda de la pianista Alícia de Larrocha, recentment desapareguda, va ser la primera professora de Michael Andreas, el nen descendent de Liszt. Creu que hi ha una predisposició quan es pertany a cert arbre genealògic, que d’alguna manera el carisma musical, especialment en pianistes, està lligat al sistema nerviós i algunes característiques fisiològiques: “Crec que alguna cosa genètic ha d’haver en les aptituds. Com si no s’entén que aquests nens, als quatre o cinc anys, repeteixin d’aquesta manera melodies amb només sentir-les, sense saber res de solfeig? “. Una capacitat que en adolescents pot resultar més comú, però a una edat precoç és força inusual.

Al principi, amb quatre anys, recorda la professora Serra, Michael Andreas posava els peus sobre el piano i gairebé no parlava català. Era difícil comunicar-se amb ell. Així que va pensar en posar-li alguna cosa que li resultés més familiar: cançons populars alemanyes. I va sorgir el miracle: “Vaig veure que era un nen que es menjava les partitures. Superava cada repte que li plantejava. En un any va passar de no saber res a tocar Schumann “.

No és fàcil ser nen i virtuós. Les factures són moltes encara que els inicis siguin impressionants. Sovint, conscients de ser diferents, es converteixen en éssers tancats en la seva grandesa, amb el perill d’aïllament que això comporta. Només compartir el seu do els salva del perfil asocial i poc gregari de molts genis.

Wolfgang Amadeus Mozart tenia quatre anys quan ja tocava el clavicordi i poc més quan va compondre petites obres de considerable dificultat, als sis, tocava amb destresa el clavecí i el violí. Podia llegir música a primera vista, tenia una memòria prodigiosa i una fantasia inesgotable.

El mateix Franz Liszt - familiar de Michael Andreas-començar la seva carrera pianística als sis anys, gràcies al seu pare, que, conscient del talent del seu fill, va aconseguir fons de la noblesa per a l’educació del jove prodigi a Viena, formació que li va arribar de mans de Karl Czerny, deixeble de Beethoven.

En el cas de Frédéric Chopin, el talent també es va manifestar aviat. L’aparició d’unes notes laudatòries al diari de Varsòvia, li va servir per entrar en els salons aristocràtics de l’època presentat com el petit Chopin.

Però el talent no n’hi ha prou. Poc s’aconsegueix si no va acompanyat d’hores de treball, esforços extra i constància per millorar. De la mateixa manera que els esportistes d’elit. Això, i la preparació psicològica per a un possible fracàs que no els bloquegi per a la resta de la seva vida. La petita història de nens prodigi en el cinema espanyol, per exemple, està plena de joguines trencats, de Joselito a Marisol. Perquè això no passi, en qualsevol disciplina, expliquen els experts, el nen prodigi ha d’estar comercialment en bones mans, reivindicar el lliure albir en arribar a la maduresa i no sentir-se aclaparat per pares massa ansiosos.

Mireu com sona Mozart en les seves petites mans.

El diumenge 15 vaig anar a Girona a veure un concert d’en Ryuichi Sakamoto. Crec que no el coneixeu ningú de vosaltres, però fa una música molt interessant. La seva obra més coneguda és la banda sonora de “L’ultim emperador”.

Per tal de coneixer    una mica com es la seva música i com és com a persona us deixo l’entrevista que li va fer el diari 20 minuts:

El tecno, l’electrònica de dormitori, l’electro-pop, l’ambient, el noise, el glitch, la música culta i la composició per a cinema no serien el mateix sense Ryuichi Sakamoto. El músic japonès, en canvi, només espera seguir aprenent dels altres. I plantar arbres per tot el planeta. I plantar arbres per tot el planeta.

Playing the Piano és la seva primera gira en solitari des de l’any 2000. Hi repassa els seus temes més coneguts al piano, el costat més “comercial” d’aquests concerts. També hi mostrarà les seves inquietuds experimentals a través del seu més recent gravació, Out Of Noise (2009), un projecte en solitari de investigació sonora. Responsable amb el seu temps, organitza una producció ecològica amb zero emissions de carboni i crea boscos amb la seva nova iniciativa, MoreTrees (més arbres).
Els consumidors de música pop tindran problemes peanomenar pop a la seva música, i els fans del clàssic es veuen en dificultats per adoptar-lo. ¿Què els diria a uns i altres?

Que és la meva música. Encara intent ficar tot dins d’un sol estil, algunes vegades funciona i altres no, així que potser alguns dels meus àlbums sonen massa pop per els gustos d’un fan clàssic, o massa clàssics per als fans del pop, o massa experimentals per a altres gustos. Però és tot jo mateix, què puc dir?

Des que no era més que un adolescent tinc el meu piano virtual, al cap, i puc tocar-lo quan vulgui. No ha de ser el piano, pot ser qualsevol cosa. Si llegeixo una partitura, la sento en el meu cap mirant les notes. Quan escric, és música el que escolto sortint de la meva mà. Però a vegades és bo tenir un instrument, i el piano és amb el que he viscut per més temps; per a mi és encara l’opció natural.

Per això torna a ell per Playing the Piano

La vida és molt llarga, és clar, i fins i tot hi ha temps per cansar-se o avorrir. Llavors, em passo a l’ordinador, programo electrònica i ritmes, investigo Però sempre retorn al piano. P És cíclic.

Quin era el propòsit de Out Of Noise? Com va ser la seva creació?

Vaig gravar l’anterior, Playing the piano, fa alguns anys. Així que Out Of Noise és molt més proper a la meva actual estat mental. El propòsit, no ho sé, volia fer aquest tipus d’àlbum Volia combinar so, soroll i silenci. Crec que sempre he tingut la influència de John Cage, des que era adolescent, i el seu impacte és encara gran en mi. (Medita i insisteix): Sí, sí, és part de mi! Volia, en altres paraules, fer música del soroll. Un està embolicat en soroll tot el temps, les 24 hores del dia sense interrupció, i escoltant atentament es pot treure la música: trobar la melodia, l’harmonia i el dibuix que surt, i assenyalar que no hi ha separació entre so i soroll, és només una gran cosa.

He volgut fer música del soroll, que ens envolta les 24 hores del dia Va ser gravat a l’Àrtic, a Groenlàndia?
En realitat, part d’ell. Vaig haver d’anar a l’Àrtic per a un projecte diferent, però va succeir al bell mig de la gravació de Out Of Noise. I va merèixer la pena anar-hi, per veure aquell paisatge, veure, sentir i sentir la natura. És simplement sorprenent, el món de gel i aigua.I allò em va portar un bon munt d’inspiració. Així que, en tornar, el viatge m’havia deixat una forta empremta. Encara que finalment vaig utilitzar només tres o quatre fragments gravats sota aquesta influència, es pot sentir en el disc.

Potser farà més coses inspirades per aquest viatge

Bé, la inspiració és encara molt fresca i viva dins meu. Així que és possible que en el futur surti alguna cosa més, no sé dir. Però trobada inspiració pràcticament cada dia i de qualsevol cosa, permanentment.

És una persona tremendament preocupada per la natura i la seva preservació, per què s’implica tan activament?
Em vaig començar a preocupar per les generacions futures, el planeta i el medi ambient en algun moment en els 90; crec que és la nostra responsabilitat conservar la natura per als nostres fills i filles, néts i nétes i els que vinguin, imagina als nostres fills, quan tinguin la meva edat, quina classe de món tindran? És aterridor! És clar que desitjo que no passi res, però no es tracta només de pregar, cal passar a l’acció. No importa què professió tens, és responsabilitat de tots. No importa què professió tens, és responsabilitat de tots.

satisfet pels resultats de MoreTrees?

Sí, vaig començar això per donar més arbres al futur i sorprenentment les reaccions són extraordinàries: ja tenim tres nous boscos al Japó, un més a les Filipines, i esperem seguir plantant arbres i plantes per totes les parts del món, especialment a l ‘ Amazones i altres boscos humits d’Àsia i Àfrica, perquè, estem perdent els arbres!
El preocupa tant el futur com el passat, o almenys intenta preservar certa història de la música al segell Commons, quin paper té per a vostè la música, en aquesta era de la informació?
Des que existeix l’homo sapiens, sempre hi ha hagut música al voltant, però personalment no vull posar-li significats molt seriosos o pesants; tan sols hem de gaudir-la. Algunes vegades ajudarà a curar un dolor, de vegades té un paper emocional, però no vull que hi hagi o que es busquin missatges polítics o socials en la meva música. Aquesta és la meva norma. Es tracta de reunir-se i gaudir la música.

Hi ha algun estil en el qual no estigui interessat?

Jo sempre estic famolenc de coses noves, hi ha centenars de milers de músiques que encara no conec, així que segueixo escoltant, investigant en cada oportunitat que tinc, i encara puc gaudir de tot el que se’m posi per davant, fins a l ‘infinit.
Ha treballat al costat de músics de tota mena, per dècades, des de David Sylvian a Christian Fennesz, amb quins altres artistes li ve de gust fer nous projectes?

(Medita un segon): Quan treball amb algú … és menys un projecte o un pla, és més el producte de conèixer a algú i fer un amic, sempre té a veure amb una circumstància, una trobada Trobar noves músiques és com trobar un nou amic. Així, quan escolto alguna cosa nova que em pega al capdavant, per dies, setmanes, mesos, penso en que potser podria fer aquesta música i aprendre amb qui la va fer. Passa tot el temps. Excepte amb Mr Jobim. No vaig poder conèixer, era tard. Sis mesos després de la seva mort, vaig ser convidat a casa seva. Però tot i així vaig poder sentir les vibracions del músic en aquella casa. Vaig poder tocar el seu piano, ¡sentir la temperatura del seu cos al voltant! Estava mort, però es va convertir en un dels meus amics també. És una cosa molt natural. Escoltem a Bach, Beethoven, Mozart Gent que ja no hi és. Gent que ja no hi és. Però sí que hi ha la seva música, i d’aquesta manera viuen. Estudiem música dels morts i encara podem comunicar-nos amb ells.
BIO. Interessat en la tecnologia i la música (des dels Beatles a Beethoven), Ryuichi Sakamoto ha fet gairebé de tot. També bandes sonores.

He trobat una organització que treballa per unir els pobles, les races amb la música. La pau pot arribar gracies a la música.

Aquesta organització volta pel món i fa tocar a músics de diferents païssos la mateixa cancò per després fer una barrejar impressionant!!

aqui us deixò la traducció del que diu la seva web…http://playingforchange.com

La Inspiració

Tocar  pel Canvi és un moviment de multimèdia creat per inspirar, connectar i portar la pau al món a través de la música. La idea d’aquest projecte va sorgir de la creença comuna que la música té el poder per enderrocar les fronteres i superar les distàncies entre les persones. No importa si la gent ve de diferents geogràfics, polítics, econòmics, espirituals o antecedents ideològics, la música té el poder universal per transcendir i ens uneixen com una sola raça humana. I amb aquesta veritat fermament en les nostres ments, ens vam disposar a compartir amb el món.
La Producció

Hem construït un estudi de gravació mòbil, equipat amb tots els equips el mateix utilitzat en els millors estudis, i va viatjar al lloc on la música ens va portar. Com la tecnologia canvia, la nostra demanda d’energia es va reduir de bateries de carro de golf per bateries d’automòbils, i, finalment, als ordinadors portàtils. De la mateixa manera, la qualitat amb la que hem estat capaços de pel lícules i documents del projecte es va anar actualitzat des d’una gran varietat de formats - cadascú el millor que podíem aconseguir en el temps, finalment, a full HD.

Una cosa que mai ha canviat en tot el procés va ser el nostre compromís de crear un entorn per als músics en el qual podien crear lliurement i que no va posar barreres entre ells i els que finalment gaudir de la seva música. Al líder, amb que l’energia i la intenció viatgem per tot arreu, se’ns dóna lliurement accés als músics i els llocs que solen ser inaccessibles. En aquest sentit, la inspiració que en un principi ens va posar en aquest camí es va convertir en un co-creador del projecte juntament amb nosaltres!
L’efecte

En el transcurs d’aquest projecte, vam decidir que no era suficient per al nostre equip només per a gravar i compartir aquesta música amb el món, hem volgut crear una manera de donar als músics i les seves comunitats que han compartit tant amb nosaltres. I així, el 2007 es va crear la Playing for Change Foundation, una per separat 501 (c) 3 sense ànim de lucre de societats, la missió és fer precisament això. A principis de 2008, es va establir Timeless Mitjana, una entitat sense fins lucratius que els fons i amplia el treball de reproducció per al Canvi. Més tard aquest any, Timeless Mitjana va entrar en una empresa conjunta amb el Concord Music Group a través del suport de la co-propietari de l’etiqueta i la llegenda d’entreteniment Norman Lear i Concord Music Group vicepresident executiu d’A & R John Burk. El nostre objectiu és portar la música de PFC’s, vídeos i missatge a la major audiència possible.

Ara, els músics de tot el món es reuneixen per realitzar concerts a benefici de construir escoles de música i art a les comunitats que estan en necessitat d’inspiració i esperança. A més de beneficiar-concerts, la reproducció de la banda de canvi també realitza concerts a tot el món. Quan el públic veure i escoltar els músics que han viatjat milers de quilòmetres de les seves llars, units en el propòsit i el cor d’una etapa, tothom està tocat pel poder unificador de la música.

I ara, tothom pot participar en aquesta experiència transformadora per unir-se a la reproducció del Moviment per al Canvi. La gent està Hosting projeccions, els músics mantenen benefici concerts de totes les mides, els aficionats s’estan difonent el missatge de jugar per el canvi a través dels nostres mitjans de comunicació, i això és només el començament. Junts, anem a connectar el món a través de la música!

Stand by me..song around the wolrd

No més guerres..

Don’t worry

com ho fan…esta en anglés !

PER COMENTAR….
1- QUÉ EN PENSEU D’AQUESTA PROPOSTA?
2- PER QUÈ CREIEU QUE LA MÚSICA POT UNIR A TOTHOM I FACILITAR LA PAU ENTRE ELS POBLES?
3- QUINA A SIGUT LA TEVA PRIMERA REACCIÓ AL VEURE EL PRIMER VIDEO?

A mi personalment m’ha encantat aquesta proposta… l’estil musical, lo bons que son els músics, la barreja perfecta…però i vosaltres que en penseu?

L’altre dia estava buscant informació sobre Coldplay, que per a molts és el grup que canta “Viva la vida” cançó preferida del sr. Guardiola…dons vaig trobar de sort aquest grup.

És un professor de música que crec que és dels Estats units i la seva classe..m’agrada molt la marxa i l’alegria que encomanen quan canten. No descarto canta alguna de les seves cançons..

VIVA LA VIDA!!

JUST DANCE…Lady Gaga

I “Eyes of the tiger” Survivor.

SON EL MILLORS!!! PERÒ NOSALTRES TAMBÉ PODEM! NOMÉS FAN FALTA GANES DE CANTAR…I DE VIURE LA MÚSICA.

Música de poetes és us espai  virtual per a la música i la literatura, que convida a conèixer i escoltar les cançons que músics catalans han fet amb alguns dels millors poetes catalans. A més de les cançons, també hi ha una sèrie de continguts complementaris sobre recursos poètics, que poden ser útils tant per al públic en general com per a treballar des de diferents àmbits disciplinaris (música i llengua catalana especialment). Els visitants podran llegir poemes, escoltar cançons i accedir a documents sobre estudis dels diferents poemes i sobre usos didàctics de la literatura i la música. Lletra aposta així pel format multimèdia com a nova metodologia d’ensenyament de la literatura. La finalitat d’aquesta iniciativa cultural és fer néixer la curiositat, l’interès i el gust del visitant per la poesia catalana i la música en català, alhora que afavoreix el coneixement de la música i la literatura de qualitat. A Música de poetes interactuen músics, escriptors, agents culturals, estudiants i consumidors de música. Juntament amb la UOC, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha participat en aquest projecte de difusió cultural, i hi ha col·laborat la Institució de les Lletres Catalanes i la Societat General d’Autors i Editors (SGAE)

Per entrar feu click! a Música de poetes.

 Tota obra genial té una història al darrera. En el video que veurem escoltarem l’obra de Beethoven “Clar de Lluna” i anirem llegint que va fer que la composes.

Qualsevol artista per crear la seva obra necessitar qualcom que contar, que expressar. L’artista buida els seus sentiments i emocions per tal de que el que rep l’obra, el que escolta, mira, observa, pugui reproduir aquells sentiments originaris.

Que us transmet aquesta obra?

Es proper a la història que va viure Beethoven?

SINGIN’ IN THE RAIN 

SPAMALOT- Bright Side of Life (Monty Python)

Himne dels pirates. Mar i Cel 1988.

WEST SIDE STORY

Grease - Grease Lightning i  Sumer nights

Supercalifragilisticoespialidoso -Mary Poppins

“Siete novias para siete hermanos (1954)”

Videos suport per les classes:

El Romanticisme:

Romanticisme Beethoven:

Banda sonora “El Pianista” Frederic Chopin

UN NOCTURN DE CHOPIN..

OPERA VERDI

HOLA A TOTS I TOTES!!!

Ja hem tornat!!!!……….. han sigut unes vacances molt necessaries per tots i també molt llargues i …ja hem tornat!!

En el fons és molt maco tornar-nos a trobar per l’escola, tornar a apendre  coses noves, a ensenyar-les, a cantar, tocar, riure, ballar…i fer examens!! jeje “bueno” això suposo que no és tant maco..

Dons a treballar!!  i espero que entre tots anem fent moltes aportacions al blog per tal de que el sentim una mica de tots.

Vivim una vida on tot va massa ràpit, estudi, oci, treball, amics, televisió…i realment tenim temps per parar-nos a contemplar les coses boniques de la vida….Al diari 20 minuts va sorgir aquest article fa poc… llegiu detingudament.

“Uno de los mejores violinistas del mundo, ignorado en el metro de Washington

• Joshua Bell tocó durante casi una hora ante los viandantes y casi nadie se detuvo.

• El experimento del Washington Post se pregunta si el hombre tiene tiempo para la belleza.

• Solo una mujer que le reconoció se detuvo a escuchar durante unos minutos.

¿Tenemos tiempo para la belleza? Esta es la pregunta que lanza el Washingon Post después del curioso experimento que ha practicado en un vestíbulo del metro de la capital estadounidense.

Joshua Bell, uno de los violinistas más prestigiosos del planeta, estuvo tocando casi una hora ante los despistados transeúntes, que continuaron su marcha de autómatas.

1.071 personas pasaron ante él, casi nadie se detuvo

Visto desde el objetivo de la cámara que lo grabó, el resultado del experimento impresiona, casi corta la respiración.

Los viandantes no se percataron de que estaban escuchando seis piezas magistrales de Bach y Schubert ejecutadas con un Stradivarius “Gibson ex Huberman”, instrumento único en el mundo.

En plena hora punta del viernes 12 de enero de 2007, Bell inundó el vestíbulo de la estación de L’Enfant con sus magistrales interpretaciones, pero prácticamente nadie se detuvo.

1.071 personas pasaron por delante en los 43 minutos que estuvo tocando. La mayoría ni torció la vista, algunos miraban de soslayo y no llegaron a diez los que se detuvieron ante el maestro.

Sólo una mujer que reconoció al virtuoso se detuvo a escuchar durante varios minutos. “Te vi en la biblioteca del Congreso”, le dijo tras acabar una de las piezas, “esto es algo que solo puede pasar en Washington”.

El músico se acercó a su única espectadora y charló con ella unos instante

El músico se acercó a su única espectadora y charló con ella unos instantes.

La pregunta que se hacen los autores del artículo es: ¿Tenemos tiempo para la belleza?

El experimento muestra de forma terriblemente clara el comportamiento automático y abstraído del ser humano en la gran ciudad. “

Mireu el que va passar:

CONDICIONANTS DE L’EXPERIMENT

Després de llegir i veure les informacions i comentaris sobre aquest experiment, què creus que va condicionar els resultats?

1. L’hora en què es va realitzar.

2. El lloc on tovaca.

3. El vestit que portava Joshua Bell.

4. L’estil de música que interpretava.

Hola senyorets i senyoretes de quart, com que ben aviat serà el vostre examen on entrarà tot el tema 1 i el 2.. i crec que d’apunts esteu una mica fluixos us deixo aquesta web on teniu explicada tota la història de la música…mireu l’edat mitjana.

 …….feu click!….a…..

http://grups.blanquerna.url.edu/m38/index.htm

Per començar i segons Viquipedia

“El violoncel (de vegades abreujat cello, abreviatura italiana) és un instrument de corda. Té quatre cordes La Re Sol Do i es toca amb un arquet que està fet de pèls de cua de cavall. El violoncel és un dels instruments de l’orquestra. El músic que el toca és denominat violoncel·lista o, simplement, violoncel.

La forma més utilitzada —encara que no estigui acceptada oficialment - és la paraula italiana violoncello (pronunciada com l’italià: “violontxel·lo”). En italià també és abreviada: cello (txel·lo).

Tradicionalment és considerat l’instrument que més s’assembla a la veu humana. Al llarg de la història de la música s’han composat moltes obres per a violoncel degut a la seva gran importància dins del panorama musical al ser, aquest un instrument bàsic en moltes formacions instrumentals.”

Però lo millor és escoltar-lo veure’l i tocar-ho…

El primer video és una presentació d’imatges molt artística..surten emocions com la pau, la tristor però també il·lussió i esperança. Al final de la presentació surt unes paraules molt boniques.

Però també pot ser molt divertit..

I per acabar lo millo és que practiqueu una mica..us deixo aquest joc on podeu tocar un violoncel.

Feu click a ……….  http://philharmoniker.web-feedback.de/index.asp

Us deixo aquets enllaç on veurem els instruments que es feien servir a l’època medieval…feu click al dibuix!!

Goliards i “Carmina Burana”

Els Carmina Burana o Poemes de Benediktbeuern són una col•lecció de poemes goliàrdics, trobats el 1803 al monestir de Benediktbeuern (Baviera).

El manuscrit és del segle XIII, però la majoria del poemes són del XII. El manuscrit conté 250 poemes en llatí medieval i 55 en alemany, escrits per clergues o estudiants “vagants” alemanys, francesos, anglesos, etc. anomenats “goliards”.

Els poemes són cants a l’amor i al vi, però també n’hi ha de morals, didàctics i satírics (polítics i anticlericals). Estan inspirats en la poesia clàssica (Ovidi, Horaci i Catul) i popular i escrits generalment en quartetes monorimes. Algunes d’aquests peces tenen notació neumàtica molt primitiva, i posteriorment foren copiats amb neumes sobre línies, la qual cosa n’ha facilitat la transcripció musical.

El 1936 el músic alemany Carl Orff posà en música, en una concepció neoprimitivista, vint-i-cinc dels poemes en una cantata per a cor, solistes i orquestra, que malgrat la seva concepció escènica, és interpretada sovint com a obra de concert.

Get your own Box.net widget and share anywhere!

I aqui us deixo el texte i la traducciò de “in taverna”

In
taberna quando sumus,
non curamus, quid sit humus,
sed ad ludum properamus,
cui semper insudamus.
Quid agatur in taberna
ubi nummus est pincerna,
hoc est opus, ut queratur
sed quid loquar, audiatur

Quidam ludunt, quidam bibunt
quidam indiscrete vivunt.
Sed in ludo qui morantur,
ex his quidam denudantur;
quidam ibi vestiuntur
quidam saccis induuntur
Ibi nullus timet mortem
sed pro Baccho mittunt sortem.

Primo pro nummata vini;
ex hac bibunt libertini.
Semel bibunt pro captivis,
post hec bibunt ter pro vivis,
quater pro Christianis cunctis
quinquies pro fidelibus defunctis,
sexies pro sororibus vanis
septies pro militibus silvanis.

Octies pro fratibus perversis
novies pro monachis dispersis,
decies pro navigantibus,
undecies pro discordantibus
duodecies pro penitentibus
tredecies pro iter agentibus.
Tam pro papa quam pro rege
bibunt omnes sine lege

Bibit hera, bibit herus,
bibit miles, bibit clerus
bibit ille, bibt illa,
bibit cervus cum ancilla,
bibit velox, bibit piger,
Quan som a la taverna
no ens fa res ser només pols
sinó que ens lliurem als jocs
que sempre desitgem.
Allò que passa a la taverna,
on els calés fan d’amo,
es mereix ser aclarit.
Escolteu, doncs, el que us dic.

N´hi ha que juguen, n’hi ha que beuen.
D’altres van fent sense vergonya.
Dels que es lliuren al joc
l’un es troba despullat
l’altre es vesteix de nou,
en fiquen un dins d’un sac
Aquí ningú tem la mort
i es fan apostes per Bacus

Es juga una ronda de vi
es beu pels llibertins
Després es beu pels captius
en tercer lloc pels vivents
en el quart pels cristians
en cinquè pels fidels difunts
en sisè per les dones lleugeres
i en setè pels soldats en campanya.

En vuitè lloc pels germans pervertits
en novè lloc pels monjos esgarriats
en el desè pels qui naveguen
en l’onzè pels litigants,
en el dotzè pels qui fan penitència
en el tretzè pels viatgers.
Una tirada pel Papa, una tirada pel Rei,
tothom beu sense llei.

Beuen les femelles, beuen els mascles
beu el soldat, beu el clergat
beu ell, beu ella
beu el servent i beu la serventa
beu el diligent, beu el mandró