Maragall i Clara Noble

Deia en el post anterior que en l’epistolari de Maragall trobem també al·lusions a la seva vida domèstica. Més avall en deixo tres mostres del principi de la relació amb la que seria la seva esposa i dels primers temps de casat. Quina importància va tenir Clara Noble en la literatura de Maragall? Quins textos va inspirar a l’escriptor? Quines poesies li va dedicar? Més endavant en parlarem.

D’aquí a quinze dies me caso: no et vull explicar lo tragí de mobles, alfombres, amonestacions, passos, presentacions, plats i olles etc., etc., en què estic ficat, però per sobre de tot resplendeix la meva dolça coloma que serà meva del tot l’endemà passat de Nadal.

 Carta a Anton Roura (desembre de 1891)

 

La vida de casat me prova bé: tinc un piset molt mono, i una muller adorable; i a pesar de que segueixo creient (a soles i per a tu) que jo no havia nascut per a casat, m’hi trobo bé. Avui no tinc més temps. Vaig rebre la segona de canvi. Ja t’escriuré llarg: Tu fes-ho sempre. Adéu. Les cartes dirigeix-les: Lauria, 2, 1.er

 Carta a Anton Roura (5 de febrer de 1892)

 

Bueno, veniu a casa una tarda, home! Si fa mal temps preneu un tramvia de la bandereta vermella i us deixa a la porta de casa, que ni que anéssiu amb cotxe propi: si fa bo veniu prenent el sol. Si veniu a quarts de tres prendreu el cafè amb nosaltres. Si no voleu cafè o si no voleu venir a aquesta hora, vingueu a una altra; pro veniu: sóc a casa fins a quarts de sis. És ben pesat no veure mai als amics. No ho cregueu que l’amor conjugal siga tan absorbent: al contrari, crida a tots los altres afectes.

 Carta a Josep Soler i Miquel (25 de febrer, 1 tarda, 1892)

 

Joan i Clara

Clara i Joan

L’epistolari maragall

Com explica Lluís en el seu bloc, ell mateix, l’Assumpció i jo vam pensar que aquest curs, en què es commemoren els 150 anys del naixement de Joan Maragall i els 100 de la seva mort, podríem elaborar un projecte que abastés aspectes de la seva vida i obra. La meva contribució es basaria en algunes mostres del seu extens epistolari que servirien de complement a aspectes del seu pensament en el vessant familiar, social, polític i literari.

Per posar un exemple, encara sense cap tipus d’ordre, ja que abans ens hauríem de coordinar, el fragment següent ens podria servir per mostrar un moment clau de la seva vida, que marcaria la seva trajectòria posterior, tant professional com literària. Evidentment, ens caldria valorar diversos elements de l’escrit.

El Sr. Martí va venir a proposar-me ser el secretari particular d’en Mañé, i lo seu portaveu en la redacció del diari. De moment la cosa no em va agradar per la falta d’afinitat entre les meves idees i les del “Diari”; però ben pensat vaig pensar que en quant a tenir idees, jo no en tenia gaires i que lo mateix Diari no es podia ben assegurar que en tingués massa; quedava l’olor de ranci d’aquella Redacció, però ¡un s’ha de fer a tantes menes d’olors en aquest món! Ademés. Era qüestió d’un parell o tres d’hores diàries, i en quedaven vint-i-una per desinfectar-se. Lo Pep Soler me parla de Goethe, de pudor intel·lectual… això ja era quelcom, però en canvi m’atreia especialment lo conèixer amb intimitat el gran Pontífice dels burgesos i aquell grapat d’escriptorets mesquins que fan moure la gran potència de Barcelona, lo “Diari d’En Brusi”. Lo Pep deia que això és un excés d’amor al document humà… però ¡és tan bonic viatjar per les regions de les idees, conèixer caràcters i institucions, haver-hi estat! Ademés jo conec que estic ara en l’últim període de la meva formació definitiva, i en aquest cas mai sobren elements si un té ànim per a combinar-los i prendre’n allò que se’n necessiti; ademés són 26 duros cada mes, que, afegits a lo que me toqui de can Brugada, me constitueixen en una espècie de posició independent; potser aniré una mica carregat de feina, puix cada dia me trobo més ficat en lo despatx ans al·ludit, prô d’altres n’hi ha que treballen més, sóc a la flor de la vida, i comprenc que l’acció és també una nota d’harmonia d’ella. Si no treballo ara que acabo de fer trenta anys ¿quan treballaré? I com a última consideració sempre sóc a temps de deixar allò que no em convingui o no m’agradi.

Joan Maragall: Carta a Antoni Roura, 22 d’octubre de 1890 (fragment)