La meva enyorada Pompeia

“Corria l’any 79 dC. i jo era una nena de 15 anys, feliç i divertida. Ajudava els pares a la tabernae, on hi anava molta gent a desfogar-se, deia la mare. Els ciutadans de Pompeia ens coneixien. Erem gent noble i de confiança. Pompeia ,en aquells temps, era el destí preferit per construïr segones residències, i aquell 24 d’agost n’era ben plena ! Un bon matí, quan em dirigia cap al Lupanar, el prostíbul de Pompeia, a portar vi a les senyoretes, un jove atractiu d’ ulls blaus, que quasi cada dia m’acompanyava d’amagat en el meu recorregut, em va parar i em va dir:
– Em podries donar una miqueta d’aquest vi? Jo te’l pagaré !
Com que va ser força educat, no em vaig poder resistir a aquella encantadora veu i li vaig donar.
Ell em va dir que l’havia d’acompanyar a casa el seu tiet, que segur que en voldria comprar i m’ho pagaria molt bé.
Un cop vàrem acabar l’encàrrec, ens vam dirigir cap a casa del seu tiet. La sorpresa va ser quan vaig descobrir que els seu tiet era en Faune. Aquella espectacular casa ocupava tota l’ Avinguda de la Fortuna. A l’entrar em vaig sentir petita entre tanta gent. El seu tiet amablement em v comprar i pagar la resta de vi que em quedava i em va convidar a sopar aquell mateix vespre. Oratius, així es deia el meu enamorat, em va acompanyar fins a casa  meva i va demanar el permís dels pares . Ells hi van acceptar, però no els feia gaire gràcia que el nebot del tot poderós Flavio s’hagués enamorat de la seva filla, però jo, Antonia minor, de la gens Clunia, saltava d’alegria !!!
Després del sopar, Oratius, em va portar a la platja a mirar el cel estrellat i es va declarar. Encara recordo la tendresa de les seves paraules… Antonia formosior stellis toti caeli es !!!
Aquella nit vaig anar a dormir amb el millor dels meus somriures…Però, al mati del dia següent, una boira molt negre va aparèixer del no res. La gent entrava i sortia per la porta Marina amb una cara d’espant i temor.

Les actuacions del teatre petit es van anul·lar, al igual que les de l’amfiteatre…. de la caserna sortien tots els gladiadors corrent. La gent estava nerviosa. De la font del carrer de l’Abundància no sortia aigua… De cop i volta, del cel va començar a ploure…
No recordo res més…El meu despertar al nou dia va ser en un vaixell de l’armada romana, que em va trobar flotant al mar…Qui em va salvar? Què va passar amb els meus pares? On era el meu Oratius?
De Pompeià ningú en parla…Ara sóc ciutadana romana, filla de l’edil Marcus Pomponius…i cada 24 d’agost la recordo !!!”

Judit Soler

4t d’ESO

INS Miquel Martí i Pol

Aquest article s'ha publicat dins de 4t ESO, General i etiquetat amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *