ADOLESCENTS, FAMILIA, ESCOLA… una relació en crisi ?

APUNTS/REFLEXIONS ENVERS LA RELACIÓ FAMÍLIA ESCOLA.-

Parlar del que passa a l’escola és sinònim de “problema” de “conflicte” ?Però, per a qui dels seus protagonistes és un problema ?És problema per als docents. Sentir les opinions que es donen a les sales de professors no és un activitat massa agradable, ni motivadora. Aquestes opinions indiquen que els professors tenen problemes. És un problema per als pares. Sentir determinats comentaris que es senten en àmbits tan poc ortodoxes com al forn, o a la cua de l’entitat bancària, o en les reunions d’amics, …realment són molt preocupants. Els pares tenen problemes. Veure només (ni cal sentir-los ) les actituds del gran nombre d’alumnes en el espai escolar i en la seva relació amb el professorat,… és veure que ells estan vivint també problemes.

01-competencia-comunicativa-sense-imatges1

Quin problema ?Si preguntes als tres protagonistes constates que no parlen del mateix, que tenen una percepció diferent. L’explicació està en el fet que són problemes diferents. L’única coincidència és que es donen en el mateix l’espai físic. L’escola és el marc on cristal·litzen i es manifesten la majoria de vegades aquests problemes de relació. Però, insistim, no és un problema, són problemes diferents. Aquesta coincidència fa que l’escola sigui sinònim “de problema”, … “de conflicte”.

“Problema” i “conflicte” que tenen conseqüències negatives per a tots tres protagonistes i es projecta més enllà del marc escolar,…trasbalsant la societat. Societat que emet sentència culpabilitzant a tots tres i que no reconeix que és en ella, amb els seus models socials, on està realment l’origen de les problemàtiques actuals que afecten als tres protagonistes.

Però quins problemes té cadascú d’ells ?· L’adolescència actual, no respon als paràmetres de conflictivitat que fins fa pocs anys eren els tradicionals. És una generació marcada per determinats nous trets de conflictivitat: manca d’esforç, manca de motivació, manca de respecte, anòmia,[1] amb cert grau de irresponsabilitat, presentista,[2] egoistes, impertinent, descarada… subjecte i objecte de consum… És una adolescència que alguns sectors socials comença, poc menys que a “criminalitzar”, per aspectes molt poc significatius, però sectors i professionals seriosos i significatius comencen a estar amoïnats per l’evolució que estan tenint determinades actituds molt significatives dels joves que són el producte de la societat on els hi ha tocat viure-hi.· La família està patint canvis profunds en la seva estructura, en les seves funcions i en el sistema de relacions internes derivat del model de societat que s’està imposant. Es troba desbordada per les pressions socials i, en particular, per la relació “conflictiva” amb els seus fills. És troben angoixats, viuen amb por el present dels seus fills, tenen escassos o nuls recursos, estratègies,… per abordar les exigències d’aquests, de l’escola, de la societat . Indefensos davant de la influència dels mitjans de comunicació i de les pressions del consum… de la modernitat.· L’escola desprestigiada socialment, en especial, davant de la família i dels propis alumnes. En una crisi profunda d’identitat en relació a les seves funcions. Davant d’uns reptes per als quals no està preparada, o bé no assumeix aquests com a responsabilitat seva. Aïllada socialment. Una escola que no respon a les expectatives dels seus usuaris, que veu com augmenten les problemàtiques escolars dels seus alumnes i que ha vist trencat el vincle tradicional de cooperació que la unia amb la família

Qui és el responsable d’aquesta crisi del sistema de relació alumne-familia-escola ? No hem de buscar un responsable únic. Tots són responsables i víctimes del problema i de la solució. Seria un error intentar cercar una relació lineal causa-efecte en aquesta crisi. És una crisi d’un subsistema que es troba dins d’un sistema global social-cultural-econòmic –el neoliberal- que ha posat en crisi profunda aquesta relació alumne-família-escola al imposar uns nous valors -alguns oposats als tradicionals- que són els característics d’aquest model ideològic.

En què s’està d’acord ?En les actuals circumstàncies socio-econòmiques que es donen hi ha acord a l’hora de considerar que:· la família i l’escola han estat institucions tradicionals fonamentals del procés de socialització dels joves. Però, en major o menor mesura, estant perdent pes. Entenent-se aquest procés socialitzador com el de transmissió de valors, de comportaments, de normes, d’actituds, d’hàbits,… que té com objectiu crear ciutadans responsables, autònoms,… i que es relacionin de forma positiva amb la resta de membres de la comunitat. · que hi ha altres nous nuclis no estructurats de socialització dins de l’àmbit de la “informalitat” que estant adquirint més pes (amics, mitjans de comunicació, …); que comencen a actuar de forma potent amb estratègies basades en la suggestió i en la fascinació, poc controlables per les institucions tradicionals i, a més a més, es contraposen i competeixen amb aquestes. · que, tot i la contradicció que es dona dels punts anteriors, els fills consideren a la família nucli fonamental de la seva socialització (del qual no volen prescindir)· també s’ha de dir que l’escola està perdent protagonisme i prestigi en aquest procés de socialització dels adolescents. Tot i que socialment cada dia se li assignen noves funcions socilitzadores que abans estaven en mans d’altres actors.· que s’han produït i s’estan produint canvis importants en l’estructura profunda de les famílies, en les funcions i en el funcionament d’aquesta.Cal aprofundir en la circumstància de cada uns dels actors d’aquesta relació.

A) DELS ADOLESCENTS.-

Nuestros jovenes de ahora aman el lujo, tienen pésimos modales y desdeñan la autoridad; muestran poco respeto por sus superiores y prefieren la conversación insulsa al ejercicio; los muchachos son ahora los tiranos y los siervos sus hogares; ya no se levantan cuando alguien entra en casa; no respetan a los padres, conversan entre si cuando estan en compañia de los mayores, devoran la comida y tiranizan a sus maestros.

Sócrates siglo IV antres de Cristo

Què és el que caracteritza als adolescents ?L’adolescència sempre ha estat una edat que s’ha caracteritzat pel conflicte: de l’individu amb si mateix, amb el seus progenitors, amb la societat que l’envolta. Ha estat l’edat de la rebeldia. L’adolescent s’enfronta a un procés de presa de consciència de si mateix (qui soc ? … que vull ser ?) i de reposicionament amb el seu entorn (on estic ?… perquè estic,?… que faig aquí ?…)L’adolescència és un període de trànsit de la infància a l’edat adulta. És una època difícil per a ell i per al seu entorn. Però és un recorregut que ha de fer per poder ser autònom i independent i assumir les responsabilitats personals i socials, es a dir, convertir-se en adult. En aquesta etapa: els models, els missatges, els valors dels àmbits on es troba immers són fonamentals com a referents per construir la seva personalitat. L’absència d’aquests models, referents, missatges,… així com l’excessiva pressió d’aquests, distorsionen el procés de maduració personal. Ha d’haver un equilibri molt precís entre el rigor i la flexibilitat. Aquest equilibri s’està trencant.

Quines són les circumstàncies de l’adolescent actual ?L’adolescent actual ha avançat la seva edat d’incorporació en l’adolescència i ha prolongat en el temps la seva dependència de la família fins a prop dels trenta anys. Un alt percentatge d’ells se senten feliços amb la família i la consideren que és un espai segur que satisfà les seves necessitats.La família actual – com a conseqüència de les circumstàncies que defineixen la nostra societat- actua sobreprotegint als seus fills dels “perills externs” que representa aquesta societat.

Quins efectes té la sobreprotecció ?· Aquesta sobreprotecció, limita, retarda o anul·la en els adolescents el desenvolupament dels valors instrumentals [3]– esforç, autoresponsabilitat, compromís,…- tan fonamentals per a la consecució de la seva autonomia personal.· Aquesta sobreprotecció impedeix que l’adolescent confeccioni el seu propi itinerari de vivències i experiències: és a dir, es faci adult en el temps que pertoca.· La sobreprotecció els fa poc resistents a les frustracions. Els “seus èxits i els seus fracassos” són imprescindibles per desenvolupar la personalitat. Evitar de forma sistemàtica els petits fracassos i els petits cops que dona el dia a dia, …o el justificar de forma sistemàtica les actuacions incorrectes; o l’absència de la paraula “no” davant de les exigències; o negar el valor educatiu d’un “càstig” raonable i justificat quan hi una transgressió de la norma,… està creant una generació que està imposant la seva voluntat als agents socialitzadors i, el que és pitjor, que vol mantenir-se en aquest estadi negant-se a madurar, a assumir les seves responsabilitats, a complir els seus compromisos com a adult (síndrome Peter Pan).

Quins errors comenten les famílies sobreprotectores ?La família sobreprotectora és aquella en la que l’adult substitueix contínuament als joves, fan les coses en el seu lloc, intenta “ajudar-lo”, eliminar les dificultats, els obstacles,.. per por a “traumatitzar-los”. Si els pares s’enfaden, si els pares no ajuden en els estudis, si no els treuen els problemes, si no els eviten situacions de risc o de conflicte… es consideren que són uns irresponsables i, a més a més, d’aquest sentiment, es consideren responsables dels fracassos dels seus fills.És un entorn que no dona a l’adolescent les pautes bàsiques de relació, d’autonomia controlada i progressiva, d’imatge de seguretat real,… i amb l’objectiu d’evitar els “traumes”. El que estan creant són individus “realment traumatitzats, incapacitats i incompetents socialment”.Uns pares sobreprotectors (com a màxima expressió de la permissivitat) es deixen sotmetre pel seu fill, ja que no són capaços d’imposar-se. Amb aquesta actitud estan transmetent als seus fills que, com pares, no són capaços d’ajudar-lo, de donar-li suport, d’oferir-li protecció ja que mai demostren fermesa, ni determinació, ni seguretat, ni coherència… que és el que volen veure en ells els seus fills.Els estudiosos del tema han observat que en les famílies que actuen amb pautes més tradicionals de forma convenient amb els seus fills (formació-correcció-acció punitiva)- tenen fills més segurs emocionalment, més autònoms i que valoren molt més als seus pares.

Insistim en el fet que: la personalitat dels adolescents és construeix en funció de models; els models bàsics tradicionalment s’han donat en el si de la família. Actualment, el model de pares sobreprotectors és interpretat pels adolescents com a manca d’autoritat, de feblesa, d’indiferència o d’impotència i provoca una actitud de desconfiança vers als seus progenitors.. L’adolescent reclama inconscientment normes, coherència en les actuacions, autoritat,… paradoxalment s’enfronta a elles, es rebel·la. Aquesta demanda i aquesta rebel·lió és la que va configurant la seva personalitat. Quan aquestes normes, autoritat,…[4] no existeixen en la família les busquen en d’altres àmbits molt més incontrolables i alguns de cert risc (amics, grups, bandes, modes, models externs, mitjans de comunicació…).

I què fa l’escola ?L’escola tampoc els està proporcionant un model de referència per al seu desenvolupament. Aquesta està més preocupada pels aspectes instructius que pels aspectes educatius, o no ha assumit els nous reptes socialitzadors que la societat i la família li estan assignant.L’escola acostumada a la forma d’actuar de la família tradicional, reclama uns adolescents amb els valors instrumentals desenvolupats o en fase de desenvolupament per part de la família (com era en el passat). Els adolescents que arriben als centres amb aquests valors desenvolupats cada dia són menys. A més, quan l’escola assumeix que li correspon desenvolupar aquests valors (no únicament complementar l’acció de la família) es troba que s’enfronta a “la sobreprotecció” de la família que:· justifica les actuacions del seu fill, · s’enfronta a l’escola considerant-la incompetent per no evitar als fills i a ells els problemes· renuncia a fer qualsevol actuació per no saber con fer-hoCom a conseqüència de tot l’anterior en els nois/es, i en especial els adolescents, cristal·litzen totes les incoherències, els buits, les renúncies, les contradiccions, les impotències… dels agents socialitzadors primaris. Tot això es transforma en un conflicte permanent dels adolescents amb el seu entorn vital i emocional. Aquests no tenen referents, o si els tenen no hi ha ningú que els faci aplicar amb persistència, coherència, rigor,…

Curiosament els conflictes que presenta la immensa majoria dels adolescents amb els agents socialitzadors no són els grans conflictes (drogues, sexe, violència, delinqüència,…) són conflictes quotidians relacionats amb valors instrumentals, amb la relació amb els amics, els treballs domèstics, les sortides de cap de setmana, els estudis, els diners,… I ells com actuen ?Ells són conscients i coneixedors de les seves responsabilitats, però no les exerceixen i no modifiquen les seves actituds negatives envers a elles. En la majoria dels casos les institució tradicionals (família-escola) no estan assumint la responsabilitat de forma coordinada de desenvolupar els valors instrumentals (autoresponsabilitat, compromís, esforç, sacrifici, constància, responsabilitat, esperit de superació,..) bàsics per desenvolupar una personalitat madura i responsable

Tenim una adolescència amb les característiques històriques que se li assignaven (la descripció que en fa Sòcrates en la capçalera del text és assumible en l’actualitat) però amb unes noves circumstàncies no controblables pels agents socializadors (consum, noves tecnologies, medis de comunicació,…) Viuen en el present i pel present, els projectes de futur tenen poca cabuda en el seu horitzó personal. Són presentistes

Hi ha tipologies d’adolescents ?Estudis sociològics estant fixant diverses tipologies d’adolescents (INJUVE, FAD, INCE, …) Totes incideixen en destacar un nou tipus d’adolescència amb les característiques anteriorment exposades. Una classificació recent és la de Javier Elzo. Aquest sociòleg classifica les tipologies de joves en relació als sistemes de valors i als seus comportaments en :· agressius: menys d’un 2%· incívics: aproximadament un 6,1%· presentistes: prop d’un 30% · integrats normatius: més del 60% Es a dir, prop d’un 40% d’adolescents “són potencialment problemàtics” per a les famílies i per als centres educatius. Incloc els presentistes com a potencialment conflictius perquè és la nova tipologia d’adolescents que es caracteritza per una presència poc rellevant dels valors instrumentals i en ells cristalitzen les influències negatives del model social actual.

En realitat com són ?És una adolescència, que tot i semblar feliç, ( amb els amics, amb la TV, amb la música, amb les noves tecnologies, amb les sortides de cap de setmana,…) se sent sola, té importants problemes de comunicació (de quantitat i de qualitat) amb el seu entorn, en especial amb la família i amb l’escola. La tipologia de comunicació que tenen és episòdica i superficial.

Els pares i l’escola no cobreixen aquest dèficit comunicacional. Continuen donant importància només als contingut del missatge, “el què”. Renuncien al valor “del com” transmeten aquest missatge i “quan” ho transmeten. No utilitzen, o no saben utilitzar, mètodes comunicacionals més suggerents i suggestius com ho fan els seus rivals: els agents socialitzadors informals. Això no significa que ara el missatge sigui només “el com i el quan”. Sinó afegir-li “al què “els valors d’efectivitat i d’afectivitat comunicacional “del com i del quan”.

B) DE LA FAMÍLIA.-

Una de les funcions de la família ha estat possibilitar el trànsit dels fills de la infància a l’edat adulta, intentant que assoleixin el màxim grau d’: autonomia, responsabilitat, maduresa,… capacitat de crear el seu propi itinerari en funció de la seva experiència vital en un continu d’èxits i fracassos i… assumint les conseqüències dels seus propis actes.

Tal i com s’ha dit anteriorment, aquest procés de desenvolupament dels joves té com eix “el conflicte”: amb si mateix, amb la seva família, amb el seu entorn,… El conflicte és vital per al desenvolupament de la persona. No es pot evitar. Dels recursos, de les habilitats, de les estratègies,… que tingui la família per abordar aquesta situació de “conflicte positiu” amb el seus fills dependrà el clima de relació pares-fills, present i futur. Per als fills, el clima familiar on es desenvoluparà aquest procés és fonamental per definir la seva personalitat.

Ha canviat la família ?

Aquesta situació de relació, esmentada anteriorment, està patint un canvi molt significatiu degut, d’entre d’altres factors, al retard que estant tenint els joves a la hora d’assolir una autonomia plena de la família, Les repercussions que comporta l’allargament de la permanència dels joves en la família són molt variades (socials, econòmiques, laborals, culturals etc….) però el que queda clar és: que aquest procés prolonga l’estadi d’adolescència; impedeix l’assoliment de la maduresa, la responsabilitat i l’autonomia precisa per convertir-se en adults; que aquesta prolongació es dona en l’àmbit físic de la llar familiar i que provoca unes noves dinàmiques internes en aquesta amb una redefinició de rols.

Quines coses han canviat ?Com es pot veure, el paper de la família ha estat modificat, però hi ha d’altres canvis que l’afecten. La família està canviant respecte a :· la dimensió. La quasi desaparició de la família extensa i la substitució de la família nuclear. · la grandària. L’augment del percentatge de les famílies de fill o filla únic.· els rols de gènere. Per la incorporació plena de la dona al món laboral. La dona desenvolupava les funcions més potents de socialització dins de la família tradicional. · el retard en l’edat de ser pares/mares. · per l’increment de noves tipologies de família: monoparentals, (prop del 10%, la majoria formada per dones) reconstituïdes, immigrants … i que, en relació als rols tradicionals, s’estan donant canvis de significació en les responsabilitats dels seus components.

Afecten aquests canvis a la funció socialitzadora de la família ?

Cal preguntar-se si:· la transformació de la família extensa a nuclear no està afectant els sistemes de control, de modelatge,… dels adolescents que corresponien a la família ?· s’està produint una nova redistribució de les funcions tradicionals de la dona dins del si de la família ? · el pare compensa el buit deixat en les seves funcions per la dona ?· o s’està produint un buit en l’exercici d’aquestes funcions ? · sap la família actual com abordar aquesta nova situació en relació a l’educació dels fills dins de la nova societat?

És interessant comparar les diferents visions de la família que estan entrant en contradicció: “la família que han viscut els que ara estan exercint de pares” i aquella “que estan vivint els seus fills”.

Les percepcions de la família que van viure els pares

· En termes generals, la família tradicional estava caracteritzada per mantenir una relació jeraquitzada i vertical amb els seus fills. Sense que signifiqués manca d’estima, d’atenció o de cura.· Els pares servien de guia i els fills veien en els pares persones fermes que fixaven regles: allò permès o no permès, convenient o inconvenient, normes clares de conducta,… i allò que és més important: desenvolupaven “els valors instrumentals” i, a més, eren conseqüents a l’hora d’aplicar–los.· Demanaven esforç.Aplicaven el “NO” a les demandes inconvenients dels seus fills. Sancionaven la transgressió.· Els pares posaven als seus fills, poc a poc, en contacte amb la realitat, no bloquejaven l’accés a aquesta realitat.· Aquesta actuació dels pares era coherent i extensiva als altres membres de la família extensa (avis, tiets,…) i fins i tot amb d’altres àmbits de la comunitat propera (veïns, adults, etc..).

Les percepcions de la família que viuen el fills

Degut al us erroni de la pedagogia de la permissivitat i del diàleg – del prohibit prohibir- un nombre significatiu dels pares actuals es troben::· en situació d’horitzontalitat envers als seus fills. Situació en la que s’equiparen en un mal entès igualitarisme dos protagonistes amb rols diferents: un que ha d’ajudar a madurar a l’altre i un altre que ha de deixar-se guiar. S’igualen dues persones en dos estadis diferents de maduració. El suposat diàleg que hauria de conduir al convenciment dels fills es tradueix en la imposició de criteris per part d’aquests.· en la cúspide de la jerarquia es troba el fill i els pares en la base. El fill és l’objecte de tots els drets i de cap deure. Els pares només tenen obligacions i deures. Aquests dos posicionaments no permeten, a l’adolescent, la imprescindible gimnàstica d’adaptar-se, de respectar i d’interioritzar les normes (valors instrumentals). Las formes com es manifesten aquests dos posicionaments dels pares són : “la sobreprotecció” i “la justificació permanent”, las quals no són les més idònies per educar, creant , a més a més, fills immadurs, insegurs, poc responsables, anòmics, impertinents, egoistes,… Els fills davant: de la feblesa dels pares, de la cessió permanent a les seves exigències per part d’aquests i del fet d’aconseguir tot sense esforç, d’imposar una dinàmica de permanent revisió de les regles fixades pels pares,… es converteixen en petits, i possiblement, consentits dictadors.

Cal tenir en compte altres circumstàncies ?

Una altra circumstància que també està sent modificada i que agreuja més la situació actual amb els fills, és el problema derivat de la comunicació entre els pares i els fills. El bloqueig natural de la comunicació que representa l’adolescència, actualment es veu potenciat per les noves circumstàncies socials, culturals, … La desaparició de la comunicació fluïda en aquesta etapa, “el silenci de l’adolescents, [5]” …crea en els pares actuals un conjunt de pors, d’angoixes, de dubtes , de pensaments pessimistes …El fracàs en els intens de restablir la comunicació als nivells de la infància provoca en els pares el desànim, la impotència, … que conclou quan aquests, en lloc de mantenir de forma estoica la comunicació “física” (el parlar de vaguetats, si més no, …però parlar, tot i que, en alguns moments pugui semblar artificial), llencen la tovallola i renuncien a mantenir els canals de diàleg oberts.

L’absència d’aquests marcs continus de comunicació impedeixen la imprescindible tasca constant, reiterativa, de reflexió, explicativa, de degoteig,… que és la transmissió de valors en especial dels “valors instrumentals.” Tot això es tradueix en la manca de referents per als fills, en la manca de les propostes de reflexió bàsiques per a la seva maduració que provenien de la família.

I els pares mentre, què ?

Mentre tot això està passant, les famílies pateixen. Tenen uns fills que amb els quals es relacionen amb conflicte – com sempre ha passat – però ara, degut als canvis profunds en l’estructura sociològica de la família, els hi manquen als pares: recursos, coneixements, orientacions, temps,…i paciència. Es mouen, moltes vegades, sense trobar l’equilibri: entre l’autoritat i la permissibilitat; entre l’autonomia i la sobreprotecció; entre la culpa i la desresponsabilització. Apareixen uns pares massa involucrats, o més preocupats dels problemes que els seus fills; o fan propis els problemes dels seus fills, o pares que en la seva actuació són discordants (pare-mare); que amb la seva voluntat d’ajuda són un destorb, o aquells que substitueixen als seus fills a l’hora de parlar o …”pares que han dimitit” de la seva funció de pares.(veure annex 1).Ningú els ha dit com abordar l’educació dels seus fills en l’actual conjuntura. Conjuntura que no té res a veure amb el model en el ells van ser educats.Ara, les problemàtiques s’han d’abordar des de noves estratègies, amb noves formes,… però sense oblidar que hi ha una sèrie de valors que no han canviat (respecte, solidaritat, justícia, ect…) i que hi ha d’altres que pel seu assoliment és imprescindible exercitar-los: “els valors instrumentals”: (el límit, l’esforç, la responsabilitat el sacrifici,,l’ autoresponsabilitat, el compromís, la participació, l’abnegació, el treball ben fet….).

Què fan els pares davant d’un problema no resolt ?

A la vista que la família no resolt la conflictivitat, tant interna com l’externa, tendeix a externalitzar la responsabilitat.

· en primer lloc, als centres educatius que són considerats com a incompetents, ineficients, ineficaços ,…· en segon lloc, als amics i als mitjans de comunicació · en tercer lloc, als propis adolescents, com a col.lectiu, als quals quasi es criminalitza,

Quin paper juga l’escola per als pares ?

L’escola com a agent socialitzador secundari s’està convertint, per a l’imaginari d’aquests pares, en el substitutiu i el dipositari de les seves funcions. Una escola que no està preparada, ni tampoc té clar que ha d’assumir aquestes noves funcions, i que no té els recursos i ni la preparació precises per abordar-los. Davant de la nova situació (que el professorat percep com d’aïllament, de desempar,.. ) aquesta escola el que fa es retornar a les famílies – com si fos un frontó– els conflictes que genera la situació familiar i social i que es manifesten en l’escola – amb més complicacions i amb l’afegit de la culpabilització, de ressaltar un problema que coneixen i sense donar pautes, orientacions, etc…. En definitiva, sense ajuda i deixant-los sols davant del problema. Per als pares l’escola no respon a les seves expectatives. Els defrauda Això i tot l’anterior, té repercussions personals importants: per als pares i mares, que afegides a les pressions socio-econòmiques de l’actual societat, fan que exercir de pares o mares s’estigui convertint en una tasca molt difícil i amb una càrrega important d’angoixa, de frustració, de fracàs,… i que cada dia més es tradueixi en un augment dels pares “dimisionaris”

Davant d’aquest desconcert, i de la incapacitat per abordar els conflictes naturals del desenvolupament dels seus fills (el treball constant i continu amb els valors instrumentals), cada vegada més els pares

consideren patològic el comportament del seu fill
com consideren que el que fa el seu fill no és normal busquen el suport de l’especialista per tractar aquesta patologia.

Acudeixen a les consultes mèdiques psicològiques (moltes vegades seguint les orientacions del professorat) per tal de resoldre de forma màgica un problema que no és tal problema, ja que és propi del desenvolupament natural, o bé no està en el seu fill, sinó en les actuacions d’ells mateixos. De vegades, aquesta intervenció d’altres professionals enfronta les estratègies d’actuació de la família, de l’escola i del propi professional, complicant molt més la situació de l’adolescent.

I dels amics ?

Un altre capítol de preocupació dels pares són els amics dels seus fills. Als amics, els pares els assignen, entre d’altres, dues característiques negatives:· els amics són els dolents, el seu fill la víctima (si passa alguna cosa negativa), ha estat pels companys i les seves influències pernicioses.· els amics suplanten als pares en la influència, en la dedicació i l’estima dels seus fills. Consideren als amics adversaris.En definitiva, els amics a vegades són rivals, exemples dolents i causa dels problemes dels seus fills,… i el que és pitjor no saben com actuar davant d’aquest nou repte. Poc a poc, l’autoritat del grup es va imposant a la de la família, amb la consegüent sensació de derrota o de conformisme dels pares

Molts pares han perdut la memòria del paper que van jugar els amics en la seva adolescència i del paper que van jugar els seus propis pares. Tenen la percepció errònia que el modelatge, puntual i concret, dels amics està substituint el modelatge que ells han d’exercir al llarg de molts anys. Els pares no recorden que les influències dels amics duren el que duren els amics i ,… que a més són necessàries. Que són superficials, conjunturals i que no duren més d’un parell d’anys. Mentre que, de mantenir-se la influència dels pares de forma constant i ferma, aquesta és profunda, estructural i de llarg recorregut. Han de saber que les influències dels amics tenen resultats immediats, són els estils i les modes. Els resultats de les influències positives dels pares triguen molt en aparèixer i es tradueixen en la maduresa, la responsabilitat, la personalitat,… en transformar-lo en adult.

I el pares com actuen ?

Davant d’aquest panorama tenen diverses formes d’actuació:

· Els pares que exigeixen de forma ferma un conjunt bàsic de normes, d’hàbits, de regles,… en relació als comportaments a casa, als estudis, al lleure,… Els adolescents reclamen i necessiten normes, coherència, autoritat si bé, contradictoris com són, s’oposen a elles. Són pares que tenen assumit que la transgressió de les normes ha de comportar “sanció”, no modificació de la norma per evitar el conflicte. Són pares que tenen clar que si les normes falten perden reconeixement, autoritat, fermesa. · Els pares que es dobleguen a les exigències, de forma paulatina, perquè la pressió és molta. Tenen la sensació de fracàs i renúncia. No són conscients d’allò important i decisiva que és la seva influència. Volen obtenir resultats immeditats: “presentistes” i si no es donen renuncien a la tasca formadora de la personalitat dels seus fills. Els fills veurn als pares “com a febles”. · Els pares canvien de comportament i actuen com a amics. Confonen la comunicació, la participació i el diàleg (coses difícils i conflictives a dur a terme amb els adolescents) amb el companyerisme mal entès, amb les complicitats, a tractar de fer-los adults artificialment intercanviant models (nens/es adults), o pares que prenen els estils adolescents). No assumeixen que ells són pares i han d’exercir de pares

· Els pares que fan l’estruç davant de situacions conflictives. O aquells que confonen i magnifiquen conflictes superficials i ignoren o banalitzen els conflictes profunds. Quan falta aquesta tasca continua per fer acceptar als fills normes, regles, hàbits raonables i justos,… els fills busquen, com s’ha dit anteriorment, “la imatge d’autoritat en altres àmbits” no controlables pels pares amb els riscos que comporten. (bandes, tribus, etc…) És possible alguna conclusió ?Queda clar que estem en un moment de crisi del model socio-econòmic tradicional i que el model neoliberal imperant (que comporta competitivitat, globalització -en la seva manifestació més negativa-, predomini dels valors mercantilistes, … en definitiva, la crisi de l’estat de benestar,…) està afectant, per activa i per passiva, el concepte de socialització i el paper i les funcions dels seus agents tradicionals en aquesta tasca: família i escola.

Però, tot i el moment i les seves dificultats, la família continua, i ha de continuar sent el nucli vertebrador de la socialització. S’ha de reinstaurar el paper central de la família en l’atenció, la cura i el procés de fixació de normes, models, valors, hàbits als adolescents. Una família que manté una estructura i relació coherent entre els seus membres, tot i assumir que aquest manteniment implica en molts moments conflicte, és l’element fonamental d’un bon desenvolupament dels seus fills. La família no pot dimitir de les seves funcions, però la gran pregunta està en “ qui ha de ensenyar als pares actuals a ser pares ” ?

C) DE L’ESCOLA.-

Què està percebent l’escola ?Avui en dia a les escoles hi ha una sensació gens ni mica positiva pel que fa a la realitat que l’envolta. El professorat es troba en molts casos amb:

Uns alumnes rebotats contra l’escola. Insatisfets de l’allò que els hi ofereix el centre educatiu.
Un nombre significatiu de pares incapaços d’admetre les demandes del centre en relació als seus fills. Pares que “són absentistes dels seus deures en relació amb l’escola”, o són “opositors” a les accions, recomanacions del centre , o be són “incompetents” (en el sentit de manca de competències) per educar als seus fills.
Una societat que senyala a l’escola com a responsable de la “situació lamentable dels joves”. L’escola és conscient del desnivell existent entre les demandes de la societat i allò que pot oferir, està capacitada o obligada a oferir.
Uns mitjans de comunicació que magnifiquen tot allò negatiu que passa al voltant dels joves i de l’escola.
Un nombre significatiu de companys que són impermeables als canvis sociològics que s’estan donant al voltant del fet educatiu i actuen com elements distorsionadors i amplificadors de fenòmens poc positius que es donen en la comunitat educativa.

L’escenari de l’actuació docent no és el més adequat, però és en el que ens ha tocat treballar. Somniar que les circumstàncies es modificaran i s’adaptaran tots sols a nosaltres, és una ingenuïtat.

Per què passa això ?Tot això és fruit d’una situació més general que es dona als sistemes educatius. · socialment a Europa hi ha hagut una translació d’obligacions pròpies de la família a l’àmbit escolar i per això hi ha una percepció dolenta dels sistemes per no donar compliment a les expectatives i necessitats del conjunt de la societat i en especial de les famílies. (Aquesta percepció és comú a tots els països).· cada dia que passa augmenten als centres d’ensenyament les problemàtiques en relació a l’alumnat: desmotivació, l’absència de la cultura de l’esforç, la desimplicació, la violència latent, la violència manifesta, la devaluació de la consideració del docent per part de l’alumnat i de les seves famílies…. conseqüència d’una nova realitat social. Aquestes problemàtiques abans no es presentaven tant (perquè les famílies les inhibien o eren resoltes amb la cooperació de les famílies).· d’una forma insconscient els adolescents cada dia valoren menys la funció formadora de l’escola, donen prioritat a d’altres agents socialitzadors “informals” per ser més atractius i atraients i utilitzar la seducció i la suggestió com a estratègia.· cada dia, la societat i la família incorporen noves i complexes activitats als centres educatius. Activitats que abans els agents que les desenvolupaven eren : la família, l’entorn immediat, la comunitat veïnal, la societat, els medis de comunicació,… Quan s’ha d’educar en alguna cosa,… hi ha un programa de continguts per incorporar-lo immediatament al currículum.

Què hem de fer ? Cada dia que passa les escoles necessiten incidir més profundament sobre el marc actual de les famílies (en nombre, cada vegada més ampli, i amb problemàtiques més diverses i de tots els nivells socials) amb orientacions, recomanacions, … i, per que no dir-lo, “ exigències “ envers a l’actuació conjunta de cara als fills/alumnes per assolir l’objectius formatius. En determinats casos, fins i tot, per vetllar perquè es compleixen els drets bàsics de nois i noies (alimentació, neteja, atenció de les necessitats més bàsiques,…i d’altres més greus)Aquesta necessitat d’incidir es queda en això, “en necessitat” ja que des de l’escola no existeixen instruments per poder incidir sobre aquelles famílies “absentistes” o sobre aquelles que són “opositores”, o sobre aquelles “incompetents”.Molts dels esforços que es fan a les escoles amb els alumnes són ineficaços o inútils per no poder establir una comunicació estable, fluida i de col.laboració amb la família pel que fa a les seves relacions amb l’escola.

Com veu l’adolescent l’escola ? Com ja s’ha dit anteriorment la conflictivitat dels adolescents és molt amplia però molt superficial. Hi ha una enorme quantitat de problemes, però de petita envergadura. Les conductes que es deriven no estan relacionades amb els grans problemes que tots ens imaginem (droga, delinqüència, violència,…) sinó a petits problemes (manca d’esforç, crisis d’autoritat, manca de respecte, conformisme, desmotivació, manca de responsabilitat,…) que estan relacionats amb les mancances derivades d’allò que anem anomenant, de forma reiterada, valors instrumentals.

Els darrers estudis sociològics donen un perfil d’opinions de l’alumnat de com veuen les escoles en les quals en un altíssim percentatge d’ells es troben satisfets de l’escola (com a marc de relacions socials amb els companys), però que en percentatges preocupants es troben insatisfets amb la formació, amb el professorat i amb les metodologies d’ensenyament.Es senten satisfets: [6]· del centre/escola: el 93%· amb els companys: el 93%· de la formació: el 71%· de professorat: el 63%· de les metodologies d’ensenyament: el 58%

per a ells el nivell de prestigi que té l’escola com agent socialitzador és baix, ocupa el cinquè lloc (darrera dels llibres) i el prestigi del docent, també és baix. Per a molts d’ells, la funció que li assigna a l’escola és la instructiva, negant-li funcions sobre el seu desenvolupament educatiu, formatiu,… acceptant de mala gana, que la seva influència es limita a l’espai físic del centre, no més enllà.
Ells no se senten atrets pels continguts escolars, els consideren poc útils, poc suggestius o poc suggerents. Els seus interessos tenen altres objectes. D’aquí que recorrin a la formació “informal”.
Dir que els nostres alumnes no tenen coneixements no és correcte, tenen més del que suposem, però adquirits de forma desestructurada mitjançant “els recursos informals” (mitjans de comunicació, xarxa, amics, lectures) i que tenen el gran problema que no són controlats pel que fa a la seva qualitat i l’objectivitat.

Tenim doncs, un nombre significatiu d’alumnes que no es creuen el nostre producte, ni en la seva utilitat i no tenen confiança en el venedor. No fer front a aquesta realitat per modificar-la, és utilitzar la tàctica del estruç És dolent el sistema educatiu ?

Uns dels elements que destaquen en qualsevol informació sobre l’escola és el suposat “alt índex de fracàs del nostre sistema educatiu“[7]. Tot i que s’hauria de reflexionar sobre la validesa de l’opinió “alt índex de fracàs”, (cosa que nos és el motiu d’aquesta reflexió) :· queda clar que aquesta generació de joves té al seu abast una situació del sistema educatiu de privilegi, com “mai s’ha donat” Els recursos per a la seva formació personal, la prolongació de l’escolaritat, la concepció de la diversitat com valor, les noves tecnologies,… són uns avenços de gran envergadura.· També queda clar que l’aprofitament d’aquests recursos no està sent, per la majoria d’ells, ni aprofitada, ni valorada,… i en alguns casos, que cada dia són més, menys tinguda o /i rebutjada.

Aquest desaprofitament es manifesta en la progressiva manca d’esforç, desmotivació, rebuig a l’autoritat, manca de respecte,… o de rebuig actiu, el conflicte permanent, en algun moment anomenat “objecció escolar”. Rebuig que cada dia apareix edats més joves.

Molts d’ells consideren l’escola com un espai “d’obligatòria i angoixosa” permanència que els priva de “gaudir” dels seus interessos i que en la seva visió “presentista” del temps no els aporta res. D’aquí, les seves actituds conflictives menors, però constants i distorsionadores. També s’ha de dir, que en un nombre significatiu de casos, vinculats als pares sobreprotectors, els adolescents compten amb un suport inconscient i/o conscient d’aquests.

D’on venen els problemes ?

Els problemes que es deriven del sistema educatiu venen, entre d’altres factors, (més que d’una conseqüència dels continguts) d’uns · adolescents que no tenen, no valoren, ni es senten “obligats” a complir amb uns comportaments derivats d’uns bons valors instrumentals. És a dir, uns adolescents anòmics.· família on el tractament d’aquests valors instrumentals està perdent pes o s’ha renunciat a treballar-los i exigir-los.· escola que d’una banda viu d’esquenes a aquesta realitat, se sent desbordada i , a més a més, està i se sent sola.

Com actua el docent davant d’aquesta situació ?

· blindant-se davant de les noves funcions i no actuant: “aquest és un problema dels pares”,… “jo no soc el pare o la mare.”· actuant d’acord a situacions i pautes clàssiques: “jo ja he parlat n vegades amb els pares i els he informat del que passa….”, “si no fan res es cosa seva”, …”jo ja els avisat moltes vegades i no venen” ... “jo ja he complert”… “ a l’hora que em diuen de venir …”· actuant amb mesures que contraposen família-escola.” Aplicació el reglament de centre com a codi militar” o “burocratitzant fredament la informació “,… o d’altres pràctiques que millor no explicitar.

Com actuem amb la família ? En conseqüència, fent una mínima anàlisi de l’actuació dels centres en relació a la família actualment, tenim greus dèficits perquè:· actuem i pensem que la família actual és semblant a la família tradicional, la que hem viscut o volem reproduir.· ignorem les repercussions dels canvis en la composició, estructura i funcions de família esmentada anteriorment· tractem a les famílies amb formes i protocols estandaritzats, com si tots els pares i mares fossin igual i tinguessin els mateixos recursos, habilitats i problemes.· en molts casos, ignorem que hi ha una “diversitat de tipologia de comportaments de pares” que comporten “unes tipologies d’actuació dels fills”,… “annex 1”· en molts casos donem l’esquena a la família creant-li inseguretat, desconfiança, … al no donar-li orientacions, estratègies, recursos que els pares necessiten.· no actuem/o no podem actuar amb els pares/mares absentistes, generalment relacionats amb fills amb problemes escolars. Aquests pares cada vegada són més.· ignorem que, en molts casos, produeixen més resultats les intervencions amb determinats pares, que les intervencions amb els seus fills/es. · ignorem l’existència de determinats recursos i de professionals, dins del sistema, que poden ajudar a les famílies i a nosaltres a trobar solució a les problemàtiques dels alumnes i de les famílies.· no hem assumit que en el marc escolar s’han d’anar incorporant dins de les plantilles i de l’organització del centre noves tipologies de professionals (educadors de carrer, assistents socials, sanitaris,…) per poder abordar els reptes de la nova situació. Aquestes noves tipologies de professionals anirien destinades, en un treball en xarxa, a restablir, a reconduir, a incorporar la família als processos formatius dels seus fills. Possiblement no sigui adequat reclamar més increment de professorat en les plantilles i sigui més adequat que l’increment de les plantilles es faci amb altres tipologies de professionals.

D) QUÈ HEM DE FER ? En la majoria de casos, com ja hem esmentat, a les nostres actuacions amb la família no hem incorporat el concepte de “la diversitat familiar”. Tractem a tots els pares per igual. Ens preocupem molt de com és l’alumne, de quins són els seus problemes, de quines són les seves anomalies,… però poc indaguem sobre el seu entorn familiar, sobre “la família”, sobre allò propi i diferent que envolta a l’alumne. Si poguéssim accedir a una mínima informació sobre les famílies, trobaríem moltes explicacions, quan no justificacions, a determinats comportaments.

Els diferents autors manifesten la necessitat, cada dia més apremiant, d’un reforç positiu a les famílies en la seva tasca socialitzadora i que cal tornar-les a vincular amb les escoles i amb els entorns educatius.

El que no quedar clar és:· qui ha de cobrir aquests dèficits ?· quin paper juga el conjunt de la societat ? els poders públics, els mitjans de comunicació, els entorns ciutadans,…?· què i qui ha de canviar la situació per reequilibrar la relació socializadora família–escola ?· si els dèficits els ha de cobrir l’escola,.. com, quan, amb qui, amb què,… ?… seguint quina pauta ?· quines noves funcions ha d’absorbir l’escola ? si l’escola té noves funcions, a quines de les actuals ha de renunciar ?… pot renunciar a alguna sense perdre identitat ?· podem mantenir la sostenibilitat de l’escola amb les actuals demandes i amb els actuals recursos?· si aquests dèficits han d’afectar a la concepció “tradicional” de l’escola, hem de repensar l’escola per donar resposta a les demandes de la societat actual ?

Cal encendre les llums vermelles d’alarma ? La situació és insostenible?

Tot i que aquesta exposició pugui deixar la sensació d’un panorama molt negatiu, catastròfic, desanimant,… la realitat és altra. És més positiva del que sembla, ja que estem en un moment en el què encara:· les problemàtiques a subsanar són superficials.· estem a temps d’intervenir· les actuacions que cal fer són relativament poc complexes

En principi cal tenir voluntat d’abordar la situació des de l’escola com a nucli estratègic d’intervenció amb aquests posicionaments:

· CAL ABORDAR EL TEMA RELACIÓ ESCOLA FAMÍLIA DES D’UNA PERSPECTIVAINSTITUCIONAL, ESTRATÈGICA I GLOBAL.· ELS CENTRES I ELS DOCENTS HAN DE MODIFICAR RADICALMENT ELS PROCEDIMENTS ACTUALS DE RELACIONAR-SE AMB LA FAMÍLIA.· LA FAMÍLIA HA D’INCORPORAR COM UN DEURE RELACIONAR-SE AMB L’ESCOLA.· TOTS HEM D’EXIGIR ALS JOVES , DE FORMA EDUCADORA, PERÒ FERMA , L’ÚS I EL RESPECTE DE LES NORMES, LES REGLES, ELS COMPORTAMENTS … QUE DEFINIM COM VALORS INSTRUMENTALS.

Quines propostes d’actuació possibles hi ha per modificar la situació?

Restablir els nexes, la confiança, el prestigi i la coherència en el sistema de relació FAMILIA-ESCOLA.
1. Reconstruir la implicació de la família al procés educatiu.
2. Transformar la imatge d’oposició família- escola en una imatge de complementarietat en els aspectes fonamentals.
Treballar, tots, amb els adolescents amb l’objectiu de fer-los adults i ciutadans responsables
1. amb les pautes formatives i les exigències derivades de l’aplicació dels valors INSTRUMENTALS en les seves accions.
2. redefinint i actualitzant el significat actual d’aquests valors i assignant a cadascú el paper i la intensitat necessària.
Redefinir l’escola els continguts de la seva acció envers als alumnes i amb les famílies,
1. elaborar noves estratègies per abordar les problemàtiques amb els nous adolescents,
2. obertura a noves formes de relació amb la família que garanteixin un contacte permanent entre ambdues.
3. realitzar una tasca co-formadora i divulgativa amb els pares.

Accions o recomanacions possibles.

ÀMBIT DE L’ACCIÓN TUTORIAL.-

Utilitzar els actuals canals, AMPA, Consell escolar per analitzar la situació de cada centre i elaborar un pla d’actuació per vincular els pares a l’escola.
Elaborar un Pla d’acollida “afectiva” dels pares per vincular-los al centre i a les seves obligacions i compromisos amb aquest.
Elaboració d’un PAT adreçat als pares, amb objectius i actuacions concretes per nivells per a l’acció tutorial individual i col·lectiva amb ells.
Introduir el concepte i la pràctica del contracte pedagògic en la relació pares-escola, on quedi reflectit els drets i deures.
Elaborar un pla de formació e d’informació concreta a pares en funció de les necessitats de cada nivell educatiu (Escola de Pares) (un mínim d’un parell de xerrades a l’any sobre temes d’ajuda i suport als pares.)

ÀMBIT DE L’ORGANITZACIÓ

Estructurar dins del centre diversos nivells d’intervenció amb responsables i protocols definits d’intervenció segons la importància dels casos. En segons quins nivells amb participació de pares.
Poder oferir als pares ajuda especialitzada.
Crear xarxes de col·laboració amb d’altres serveis institucionals.
Introducció i desenvolupament dels procediments de mediació en les situacions conflictives.
Manteniment de la comissió de convivència

ÀMBIT DE LA COMUNICACIÓ.-

Suplir la tradicional forma de comunicació presencial per altres mitjans.
Elaborar un sistema de comunicació directa, permanent i continua amb els pares (telemàtica, etc…)
Intentar resoldre de forma consensuada les distorsions a l’hora de tenir reunions presencials amb ells. Afavorir altres sistemes de contacte (web, @, telèfon de contacte …
Instituir un règim regular de contactes dels pares amb el centres i viceversa.

Formar al professorat sobre les noves circumstàncies sociològiques dels entorns familiars, en tècniques relacionals i d’entrevista….
Crear plataformes d’intercanvi, observatori, contrast,… entre representants dels diferents col·lectius i institucions que participen al voltant de l’escola

[1] Anomia: absència de normes, regles

[2] Presentista: referit als adolescents aquells que el seu horitzó vital és projecta en el present i no té interés pel futur. El seu horitzó no vas més enllà del cap de setmana”

[3] VALORS INSTRUMENTAL el límit, l’esforç, la responsabilitat, autoresponsabilitat, compromís, participació, abnegació, el treball ben fet…

[4] … no autoritarisme.

[5] El silenci dels adolescents. J Elzo

[6] J Elzo.

[7] El concepte fracàs escolar està sent utilitzat de forma demagògica per determinats sectors per imposar els seus criteris educatius. La realitat dels estudis, fins i tots els oficials, ens diu que d’existir, es dona en determinats paràmetres que no representen, no molt menys, la globalitat del concepte

ADOLESCENTS FAMILIA ESCOLA

Un bloc a XTECBlocs