Capítol 2 – 1a part

Van anar passant els dies i per fi, va arribar el divendres tan esperat. Aquesta nit havien d’anar al mas del Joan, una nit on sol estarien ells sols.

Durant el matí, ja es podia notar els nervis perquè la classe no parava de parlar fluixet sobre el que tenien que portar. El mestre treia foc pels queixals per intentar avançar la classe. Al final van sortir amb una mica més de deures però no estaven enfadats sabien que tenien una nit plena d’aventures.

Per la tarda havien quedat a la plaça amb les bicicletes per poder anar tots junts cap al mas. Quan van arribar es van quedar de pedra,

els pares i mares els havien muntat un supercampament, amb les tendes i un gran foc. No faltava de res i a més, estava tot guarnit amb fanals de carbasses amb cares aterradores.

Cap al vespre, després de sopar uns entrepans que s’havien preparat, ens van seure tots plegats al voltant del foc, els pares encara es sentien dins del mas de Joan com xerràvem i reien.

- Bufa, si que els costa acabar! – va dir en Miquel.

- Doncs si! però aviat marxaran per sortir una estona i es quan aprofitarem per anar al vell casalot. – va dir la Júlia.

Van passar unes dues hores, mentre els nens i nenes disfressats de personatges de terror van poder jugar a molts jocs. Fins i tot, va sortir el pare de l’Arnau i els va fer seure tots al voltant del foc per explicar-los un gran història de por, més d’un es va amagar dins del sac de dormir o va soltar un xiscle quan de sobte, un altre pare va aparèixer per darrera amb una mascara de monstre fent sorolls, va ser molt divertit.

Cap allà les dotze dels pares van agafar els cotxes i van marxar una estona, per fi estaven sols!

L’Arnau va repartir les cinc llanternes, una per cada grup que entraria  a la casa i David va portar de casa uns walkie talkies per poder comunicar-se entre el grup de dins i els de fora.L’Ona va agafar la càmera de fotos i va fer una fotografia de tot el grup abans de marxar. Tot semblava que seria molt emocionant.

La nit era ben fosca, el cel estava ennuvolat i alguna estona entre els núvols més negres apareixia la lluna, perfectament rodona que il·luminava el camí. El grup de nens i nenes avançava en silenci, entre el camp d’olivers, aquests prenien formes ben estranyes i a més d’un li van provocar un bon ensurt. Com a Guillermo que mentre anava al darrera de tot, va notar com una mà que l’agafava per darrera i l’estirava, va fer un crit esgarrifós que més d’un es va amagar al darrera d’un altre amic. Bé fins i tot, la Paula d’un salt es va quedar als braços de l’Ona. Al final, tots vam anar cap a Guillermo i vam veure que estava al terra perquè una branca se li havia quedat enganxada als pantalons i al tibar-se el va arrossegar cap a terra. Tots vam riure ni que per dins molts encara estàvem espantats.

A l’arribar al cementiri, l’Elsa va trobar un forat pel mur i entre ella i la Núria van apartar tota la vegetació i així van poder entrar tots els seus companys.

El cementiri de nit feia bastant por, així que van decidir fer via i no parar a xafardejar. A  més, Joan va dir que no fessin bromes que era un lloc on el seu avi li va dir que s’ha de respectar el descans dels qui ens han deixat.

A mesura que avançaven entre les tombes, la Mònica va veure una misteriosa llum que es bellugava i s’apropava cap a ells. L’Anna que anava al davant amb la Debora vam fer un gest perquè tothom estigues en silenci i Samuels va xiuxiuejar fluixet que s’amaguessin tots.

Tots que eren grans experts en els jocs de fet i amagar, es van buscar un bon amagatall i van mantenir la respiració. A més d’un no li paraven de tremolar les cames o les dents per aquella misteriosa llum.

Aquesta s’apropava, poc a poc, i es sentia una petita veu que murmurava paraules que no s’entenien.

De cop, va passar pel costat de l’Oriol que s’havia amagat dins un forat i va veure al senyor Gerbasí, un vellet del poble, que s’encarregava de la vigilància del cementiri i que per sort era un mica curt de vista i d’oïda.

Per sort, no va veure a ningú i va continuar el seu camí, quan es va haver allunyat del tot, tots van sortir dels seus amagatalls i van continuar cap al vell casalot.

CONTINUARÀ…

3a part –  capítol 1

Per la tarda, a la sortida de l’escola, Samuels estava esperant a Guillem i la Mònica per anar plegats a la biblioteca. Ja que, últimament, tenia problemes amb l’ortografia de català i ells l’ajudaven amb els deures.

Mentre anaven caminant la Mònica els va dir:

- Què us sembla la idea de l’Oriol? Estaria bé una aventura per Halloween, no?

Guillem es va quedar pensatiu i Samuels, que era més realista, va dir:

- Buff, no sé si el pla que han pensat funcionarà. Els pares i mares són molt patidors i deixar-nos tots sols a un mas i una nit… mmmm….

- És veritat però hem d’intentar-ho, seria una passada i així podria estrenar la tenda de campanya que em van regalar pel meu aniversari. Sabeu que en caben 12 persones! – va dir Guillem tot il·lusionat.

Tot caminant es van trobar al Pau que anava rondinant i Samuels el va cridar. Ell es va apropar i van continuar xerrant de camí a la biblioteca.

- Ostres! Avui tinc un munt de deures i això que a la nit volia parlar amb la meva mare per l’acampada. Joan m’ha dit que ja li ha comentat al seu pare al migdia i diu que per ell no hi ha cap problema que la classe vagi acampar al mas – va dir el Pau.

- De debó? Quina sort! Doncs jo li diré aquesta nit també a la mare– va dir la Mònica.

Al cap d’una estona van arribar a la porta de la biblioteca i amb silenci es van dirigir a la taula on es seien sempre però quina sorpresa al veure que hi havia la Núria, l’Elsa, l’Anna i l’Arnau remenant un munt de llibres.

- Ei nois, que feu aquí avui? – va cridar de cop Guillem.

La gent de la biblioteca se’l va quedar mirant i la bibliotecària es va dirigir cap a ell i li va donar un avís, mentre tots els seus companys es reien en silenci.

- Què heu vingut a fer els deures de matemàtiques? – va dir fluixet en Pau.

- No, ja els hem acabat abans del pati. – va respondre l’Elsa.

- Bufa, quina sort! Jo els tinc que fer tots i em costen una mica. I llavors, què feu aquí?– va dir el Pau.

- Estem buscant històries de por per explicar el dia de l’acampada al costat del foc i també he pensat que podríem anar disfressats de monstres o éssers terrorífics, així seria més divertit! – va comentar la Núria.

- Però, ja sabeu si us deixaran anar? – va preguntar una mica trist Samuels.

- I tant que si! El meu pare i el del Joan han animat a tots els altres pares.  Així ells faran un sopar i podran sortir una nit de festa plegats. – va respondre tot content l’Arnau.

- Que guai, ens ho passarem molt bé! – va tornar a cridar Guillem.

Tots ens vam girar i li vam dir que no crides però ja era massa tard. Ja tenia la bibliotecària al seu darrera i ell, ràpidament, li va demanar perdó mentre baixava el cap tot avergonyit. Tots ens vam riure d’amagat i, fins i tot la bibliotecària va fer una rialleta mentre li deia que vigiles de no tornar-ho a fer.

La Núria es va posar a buscar informació de la vella casa abandonada mentre l’Arnau i Guillem buscaven llibres de misteri o terror. Mentrestant, l’Anna i l’Elsa ajudaven a Pau a acabar els deures i la Mònica també feia de senyoreta al Samuels amb els exercicis de català.

La tarda va passar ràpidament i quan es van adonar de l’hora es van acomiadar tots.

Aquella nit tots es van adormir amb una rialla plena d’emoció i nervis. Aquell divendres de Halloween seria tota una aventura i el més important estarien junts.

Continuació – capítol 1

A l’hora del pati els nens i nenes de quart van sortir a jugar, alguns van anar a jugar a futbol i altres es van posar a parlar del vell casalot del poble.

L’Oriol estava recolzat a la paret  mentre es menjava el seu entrepà i discutia amb el Miquel que podien fer per Halloween. Aquest any la festa era un divendres, ideal per sortir per la nit i disfressar-se.

Llavors l’Anna que els estava sentint parlar es va apropar i va dir:

-  Jo tinc una idea per Halloween, perquè no anem al vell casalot.

L’Oriol i el Miquel es van quedar pensatius. La idea no era dolenta, al contrari interessant i el Miquel es va aixecar ràpidament i va començar a cridar als seus companys que s’apropessin.

Guillem, Pol, Arnau i Pau estaven jugant a la pista quan van sentir els crits dels seus companys i es van apropar a veure que volien.

Les noies que estaven allí a la vora també es van apropar i es van seure tots en rotllana.

- Què passa? Heu pensat alguna cosa per fer? – va dir l’Ona que venia envoltada de les seves amigues.

- Sí, l’Anna ens ha donat una idea per a Halloween. – va dir Miquel.

- Quina idea és?- va dir la Júlia.

- Anirem plegats al vell casalot la nit del divendres. Va respondre l’Oriol.

Tots es van mirar entre ells, la idea de fer una cosa junts els il·lusionava però anar al vell casalot i, a més de nit no els feia gaire gràcia.

- Els nostres pares no ens deixaran anar. Com ens ho faríem? – va dir el Pol.

Tots van mirar a l’Arnau perquè sempre tenia bones idees però tornava a estar als núvols llegint aquell llibre de monstres.

- Arnau!! – van cridar tots.

- Si, si! Ja us he escoltat. A veure deixeu-me pensar… Ja sé, podem dir als pares que volem fer una acampada al mas del Joan que està a prop del casalot i així per la nit quan ja dormin podríem anar sense problemes. – va explicar l’Arnau.

- Però…. hauríem de travessar el cementiri de nit, no? – va dir la Judit amb veu tremolosa.

- I a més, com ens ho farem perquè ens deixin acampar sols a tots? – va dir l’Aleydis.

Guillermo estava donant tocs amb la pilota mentre pensava alguna idea i mirava al seus companys que no sabien que fer. De cop li va venir una idea.

- Ja ho sé, perquè no els diem que volem fer una festa de Halloween amb disfresses, decoració i menjar. També, els diem que volem estar sols i que els pares que vulguin venir han de dormir a dins del mas del Joan, com està molt atrotinat, segur que no vindran gaires pares.

La idea els va agradar a tots i Guillermo molt content va xutar tan fort la pilota que al rebotar contra la paret, va sortir disparada i va impactar contra la cara del mestre que va caure de cul a terra. Tots al veure-ho van sortir disparats i Joan digué:

- Per avui, reunió acabada! Fugim!

Tots van marxar corrents pel pati, mentre el mestre els perseguia de broma amb la pilota a les mans i cridant.

Capítol I

“L’inici d’una aventura”

.

Tot va començar un mes d’octubre, el temps ja havia canviat i l’estiu havia deixat pas a la tardor. Aquell matí bufava un vent gelat que feia moure les fulles de les branques dels arbres del carrer. El sol ja feia una bona estona que havia sortit però la boira l’amagava. Pel carrer van aparèixer un grup de cinc nens que anaven ben abrigats i amb les seves motxilles cap al col·legi.

L’Oriol anava donant xuts a la pilota, era un gran aficionat al futbol i mai es separava d’ella. Al seu costat anava el Miquel que no parava de fer bromes a l’Arnau, el qual estava molt concentrat llegint un llibre molt gruixut.

-      Ei Arnau, què llegeixes amb tant interès? – va preguntar la Paula. La Paula és una nena molt llesta i sempre s’interessava pel que feien els seus amics i tenia moltes idees de jocs per jugar a l’hora del pati.

-       És un llibre nou que m’han regalat els pares i tracta de monstres, vampirs i fantasmes. És una passada! – va respondre l’Arnau.

-       Mmmm… jo no hi crec pas amb aquestes coses! – va dir la Paula, encara que per dins no li feien gracia les històries de fantasmes.

Mentre anaven caminant pel carrer l’Oscar va decidir que passessin per una drecera, per tal d’arribar aviat al col·legi. Ell no volia tornar a arribar tard a classe, ja que l’últim dia es va entretenir jugant amb un gos al camp del costat de seva casa i el mestre s’havia enfadat moltíssim.

Mentre pujaven pel turó van veure a la Debora aturada sota un arbre. Ella al veure’ls els va saludar i ells es van acostar per parlar-hi.

-      Hola Debora, com estàs? Que fas aquí sola? – va dir l’Oscar.

-      Hola! Estava mirant el vell casalot, cada dia que passo m’intriga més, hi ha tantes histories, que em pregunto si és veritat tot el que conten.

Tots es van quedar en silenci mirant el vell casalot. Una vella casa enmig d’un camp, on la herba havia crescut tant que ja no es veia el caminet per poder entrar. La tanca que envoltava la casa era de fusta però la herba també l’havia amagat i el poc que es veia estava en molt mal estat. La casa era de fusta, de construcció estreta amb tres plantes, dalt de tot hi havia una petita torre on devia haver una petita habitació. Segur que en la seva època havia tingut de ser una casa molt bonica amb un gran jardí, però ara estava tota descuidada, vella i atrotinada. Els vidres de les finestres estaven bruts i encara es podien veure les cortines al seu interior. Tenia un aspecte molt terrorífic i tots sis van notar una esgarrifança que els va pujar per l’esquena.

De cop, l’Oriol va exclamar:

-       Eh, nois que fem tard! Anem ràpid que sinó el mestre s’enfadarà!

Tots sis van començar a córrer sense parar fins arribar a l’escola, on es van trobar la resta dels seus companys que ja entraven cap a classe.

.

.

CONTINUARÀ

(Recordeu que podeu deixar comentaris e idees del que pot passar, personatges…) A més, si us animeu també podeu provar d’escriure algun capítol)